Control mental: Quin problema hi ha?

És conegut que s'han produït avenços importants als darrers anys en matèria de control mental, especialment en camps associats a la publicitat, el cinema i la política. Tanmateix, aconseguir que el saxofonista amateur que m'amarga les tardes es llenci per la finestra mitjançant les meves ordres mentals encara s'estila una quimera. Com pot ser això possible? On van a parar els 6 o 7 euros anuals de pressupost destinats a recerca? Vergonya: només així es pot definir aquesta situació.

No puc més que especular amb els motius d'aquest endarreriment crònic en un dels camps innegablement més prometedors, homeopatia a part. Quin és el problema? Perquè no tenim tots els magatzems del país farcits de nens rapats al zero i bates blanques mirant concentrats ratolins de laboratori, mentre científics nazis fan riures malèfics mentre barregen líquids de diferents colors (preferentment, verd i lila)? És que, potser, tenim la sensació que està malament? Que no és ètic?

Fins aquí podíem arribar.

No seré jo qui enumeri les virtuts del control mental, per tant, després d'aquesta típica expressió amb la que he començat la frase, que denota una preocupant subnormalitat, faré tot el contrari i enumeraré de manera detallada totes les glòries del tema, amb fingida indignació, per a gaudí del lector.

- És una pràctica de sobra recollida en nombrosos textos religiosos, per la qual cosa es te el component religiós a favor. Jesús és un dels Mindmasters més reconeguts i el simpàtic del seu Pare provoca erupcions de pell amb la ment.

- Ens estalviaríem molts diners ja que els polítics, corporacions i altres entitats diabòliques ens podrien controlar directament, i no a través de caríssimes campanyes de publicitat, desinformació i aquestes expressions que diuen els antisistema habitualment i que em fan venir una son terrible.

- El pakistanès ja no hauria de torturar a cops la bombona de butà per cridar l'atenció de la senyora Sonsoles i li obrís la porta de la finca. Li ordenaria mentalment que baixés a buscar-la ella mateixa. Les possibilitats de cara a la millora de la convivència entre comunitats són infinites.

- Els fluxos econòmics bàsics es tornarien més justos. Ara elles també convidarien a cubates a les discoteques.

- S'obriria la possibilitat d'aconseguir que l'Alves, el genial lateral del barça, entengués que ha de centrar mes o menys a prop de l'àrea rival i no, com porta fent últimament, pels voltants d'alpha centauri.

- Em podrien arribar a convèncer de la utilitat d'un Twitter.

- Encara no podríem fer kame hame has però podríem convèncer a la gent que n'hem fet un. Es tracta d'un avenç significatiu en un dels altres camps claus de recerca.

- Els blogaires podrien obligar a la gent a llegir els seus respectius blogs i a comentar-los favorablement. Les disputes entre bloggers ja no se solucionarien en eternes i tedioses discussions als comentaris. A qui li exploti el cervell abans, perd.

- Tindríem a la nostra disposició una sofisticada, eficient i simpàtica opció de cara a encarregar pizzes.

-L'atur baixaria fins a gairebé nivell 0. El nombre d'actors pornos, tertulians i presentadors documentals de viatges o seccions culturals de telenotícies arribaria a nivells mai vistos. El nombre d'hipoteques acceptades també augmentaria. Dissortadament, tots vendríem els nostres bens per invertir-ho en empreses d'en Marc Vidal.

- S'oficiaria una preciosa cerimònia religiosa en honor d'un saxofonista amateur. Les avies del barri sortirien molt satisfetes i emocionades de l'enterrament.

Dit tot això: quin problema hi ha?