Envaint Polònia

Marató Barcelona - Dia 2 i 3

2012-01-10T23:24:00.001+01:00

Dia 2 i 3 - 9 km per dia. Indis amb cubs de rubik i putes vestides de senyores.

perla #17

2012-01-08T23:47:00.002+01:00

"Sincerem-nos: la millor manera d'obtenir seguidors al twitter es posar-se una foto de tia"

He decidit

2012-01-07T02:03:00.001+01:00

Són dies aquests, sens dubte, fets a mida per decidir coses. Encetar un nou any és llaminer i l'hàbit es troba francament arrelat. Per tant, immersos en aquesta època de nous punts de partida sembla com si el nostre reflex matinal al mirall ens digui, entusiasmat, aquest any sí.

En realitat, no és època de res en particular i res especial ha de succeir d'ara en endavant. Això, més o menys, tots ho sabem. Allò dels propòsits, ingenus i esperançats, és molt graciós; a la vegada que tradició ja quasi institucional. Però si que és veritat, que no tot és igual en aquests dies especials. Ha passat un altre any, ho celebrem, ens espolsem els ulls de tanta festa i ens mirem el nostre reflex impregnats encara de la certesa del pas del temps. I sí, llavors es fa evident. És això! Ja falta menys per començar a podrir-nos sota terra, en una urna o a on sigui. De sobte, tenim pressa per fer coses.

Sóc molt cínic i no em sap massa greu. Em surt de manera natural. A més, és una manera elegant i amb estil de plantar cara a l'Univers i, no ens enganyem, per aquí correm desbocats a cabassos, per tant, companyia no en manca pas. Però en el fons, siguis del bàndol que siguis - optimistes, entusiastes, somniadors i d'altres - sempre es manté un rerefons d'engany, voluntari, que amenaça amb fer-ho trontollar tot. Aquella sensació que tot allò que pregones no s'aguanta per enlloc. Llavors, només fa falta que algú jove, de la teva edat, es mori. No es pot dir que el coneguis massa perquè fa anys que no hi parles però hi has compartit moments que encara mantens a la memòria, algú amb qui has compartit taula i riures, algú a qui suposaves fent la seva vida feliç en algun lloc amb família, parella treball, nebots, gossos i jo que sé més. Llavors et sents malament, en el sentit absolut i còsmic de l'expressió. Per ell i per tu mateix, i no sé en quina proporció.

Amb sort demà, o demà passat, tornaré a contemplar el món des del meu búnquer de superioritat intel·lectual i probablement, d'aquí un parell d'hores com a molt tard, m'avergonyiré de totes i cadascuna de les lletres d'aquest escrit. Però m'és igual. Estic cansat de veure com la gent vol donar sentit a les coses quan no en tenen. Això és queda aquí.

He decidit córrer la Marató de Barcelona, en el meu propòsit absurd d'aquest any entrant. Suposo que si sobrevisc a l'esforç, al final, em sentiré bé. Em sembla un motiu suficientment bo.També obriré un altre blog per fer un seguiment dels mesos previs a l'esdeveniment. El tancaré en tres setmanes, però bé, aquestes coses es diuen després de cap d'any.

Moments històrics #3 - 16 de Juliol de 1945, Alamogordo

2011-12-05T09:57:00.001+01:00

En un búnquer semienterrat, amb infinitat de quilòmetres de desert als voltants. A l'espera de l'inici de l'operació Trinity, el primer assaig de la bomba atòmica.

Enrico Fermi: MUERTEEE!!!!!

Robert Oppenheimer: Vols fer el favor, això és seriós.

EF: TURURU TURURU!

RO: Qui va tenir la genial idea de deixar passar aquest dement?

Kenneth Bainbrigde: Vostè.

RO: FFFFUUUUUUUUUU!!!!!!

KB: De fet, també ha convidat a la seva dóna, què deu estar venint ja, a punt d'arribar.

Llavors, Robert Oppenheimer surt disparat del seient, neutralitza al guarda de seguretat que custodia el terminal d'activació i polsa el boto vermell. La bomba atòmica explota, 40 segons després arriba l'ona de xoc. Destrucció arreu.

KB: No ha sigut gaire subtil. Ara tots som uns fills de puta.

RO: Però més lliures.

S'obre una porta d'on apareix la sra. Oppenheimer, amb cara de satisfacció.

RO: Oh.

sra O: Ja! Has fallat! D'un pèl però has fallat!

Llavors, en silenci. tots van contemplar com un penis afroamericà es començava a desenvolupar entre cella i cella de la Sra. Opennheimer.

RO: Oh no, què he fet.

EF: Seré tu amante bandido, bandido....

Mercat de Santa Llúcia, la decepció

2011-12-04T22:38:00.001+01:00

Per tal de concloure la meva metamorfosi en calçasses primer del regne, vaig decidir fer una visita al barceloní mercat de Santa Llúcia, amb l'estúpida intenció d'adquirir alguna figura singular representativa del naixement del nen Jesús. Les conclusions que en vaig poder treure de tot plegat són les que són i, davant la possibilitat d'ofendre alguna sensibilitat, només vull comentar que m'importa una puta merda.

En definitiva, 20 minuts de passeig entre una munió de parades incapaces de posar-se d'acord en una tonalitat de verd. Entranyable tot plegat? Que algú m'expliqui què té d'entranyable veure com diferents botiguers venen exactament les mateixes figures; amb una limitada varietat de tres tipologies - seriosa, infantil i mongoloide -, tot plegat alternat - perquè no és noti tant el marro - amb parades de suro, molsa, arbres de nadal. tios, caganers i la mare que els va parir.

En fi, tradició. Com els mercats medievals últimament.

Avui he comprat un pessebre

2011-12-01T22:57:00.001+01:00

I m'ha costat 57 euros. I sí, estic acabat. Pensem en en Keith Richards, model de conducta més o menys consensuat. Coses que ha fet: Fornicar, drogar-se, destrossar habitacions, passar la gonorrea a algú, esnifar coca sobre la banya d'un unicorn, follar-se a totes les seves cosines amb noms començats per A, comprar un disc d'Ismael Serrano, tenir un gos anomenat apocalipsis, pixar en un orinal de plata i moltes altres coses. Coses que no ha fet: comprar un pessebre i tenir un blog. No, la gent guai no fa això.

Ah, i ho he anat a comprar amb xandall. Deambulant pel Corte Inglés, escoltant una versió nadalenca prou aconseguida de Man in the mirror, amb la casa del nen Jesús a la ma dreta. Per demà tinc previst anar a donar menjar als coloms de Plaça Catalunya, fer cua al CAP més proper, donar la meva opinió entesa en alguna obra i, segurament, queixar-me a qui pugui del meu estat de salut. El temps passa, i allò sexy es va quedant enrere. Només queda el record de temps millors i el recurs, sempre fàcil, d'abusar dels mots "puta" i "polla" als escrits del blog.

O també, com diria un bon amic meu, en cas de perdre la perspectiva, el millor es entrar a un puticlub i demanar-se una orxata.

La veritat de la vida

2011-11-30T22:01:00.001+01:00

La veritat de la vida és que, quan estrenes tovalloles noves, tot el borrissol se t'acaba acumulant a la punta de la polla. Aquesta és la trista i dura realitat.

Bruce Sprinsgteen confessa:"Ho faig per la pasta"

2011-11-29T21:44:00.001+01:00

Llàgrimes. Consternació. Només així es pot definir la tràgica escena viscuda pels voltants de l'Fnac de l'Illa, on els fans del Boss han fet cua durant tota la nit, suportant el fred, per tal d'aconseguir una entrada pel concert de l'estadi LLuis Companys, al maig del 2012. Tot arran d'un tuit del cantant de New Jersey on, interpel·lat per un seguidor sobre si es pot considerar aquesta gira com un homenatge al desaparegut Clarence Clemons, el music ha contestat que "A mi em sua la polla. ho faig per la pasta"

La noticia s'ha estès ràpidament per les xarxes socials, caient com un gerro d'aigua freda a qui tot just acabava de comprar una entrada. "mai m'ho hauria pogut imaginar", diu un fan, profundament contrariat, després de gastar-se els estalvis per a la universitat del seu fill en sis entrades de platea. "Això és molt fort. Jo pensava que ho feia pels nens de l'Àfrica" afirma una seguidora amb signes de gangrena als dits. "Vist en perspectiva, ara s'entén més el perquè del preu de les entrades. Tot té sentit", diu un altre fan, que tot i això té previst comprar entrades pel segon concert a Barcelona, si s'acaba confirmant, perquè " és una experiència única"

Per altra banda, la banda Irlandesa U2 s'ha afanyat a penjar un comunicat a la seva pàgina web on afirmen que "ells, de veritat de veritat, que no ho fan per la pasta".

Nature al metro

2011-11-28T23:27:00.001+01:00

Nature i metro, un oxímoron èpic a les a les set del matí. Un noi, se m'asseu als seients del davant i comença a furgar dins d'una bossa del Condis per, acte seguit, extreure un exemplar de la revista científica per excel·lència. Ho juro pels servidors de megavideo. Primer he pensat a menjar-li la polla; després, prèvia reflexió, he vist que al no tenir una carrera - encara - potser s'hauria ofès.

Ara seriosament. No crec pas que se l'estigués llegint de veritat. En sa puta vida ningú n'ha llegit una de sencera. Gent normal, vull dir. Com a molt, algun article sobre antropologia o altres disciplines per a mongols. Nature és una mica com els travestis, n'has sentit a parlar, saps que existeixen i que si vols els pots trobar per les facultats. Però, la qüestió important aquí és el que representa. Un crit al cel proclamant: sóc de ciències i llegeixo en anglès, fuck yeah. Definitivament innovador en el gran aparador d'egos, vanitats i gilipolles en general que és el metro de Barcelona.

Jo vaig arribar a trobar simpàtics les hordes de Codigos da Vincis i Pilares de la Tierra - en Castellà, que quedi cutre del tot - que no fa massa poblaven els vagons. Com fan gràcia els estols de carpetes univesitaries - sí noies, caben dins de les motsilles -, que tenyeixen de falses promeses de futur i il·lusions el món subterrani. O com seria d'instructiu llençar a les vies del metro qualsevol lector de Bucay o Paulo Coelho, per comprovar si una actitud positiva envers la vida fa que s'escampin les entranyes arreu de més bon rotllo.

I, sobretot, admiració per aquells que folren els llibres de paper de diari. I odi infinit a qui exhibeixi veinte poemas de amor y una canción desesperada.

Com va la vida, Eduard

2011-11-14T23:01:00.001+01:00

Saber que l'equivalent nostrat de Sagan, Gould, Asimov, Dawkins, Lovelock, Margulis i similars és l'Eduard Punset, doncs, incita a la violència. I no pel pobre home en qüestió, que bé s'ha de guanyar el jornal, encara que sigui prostituint la seva imatge. No, sinó per tota la legió de comunicadors acrítics, acientífics i, vinga va, avorrits i directament anormals que pretenen vendre les dissertacions amb l'home del pa bimbo com a teca transcendental de la bona. Que no s'enganyin, a qualsevol bareto a les 5 de la matinada s'enraonen coses semblants.

Però així som, amb ben poca cosa ens conformem. Entrevistant dia sí, dia també a flipats diversos a la Contra de la Vanguardia. Mentrestant, sempre podem estudiar, que ara és època. Per exemple, a la UdG, el postgrau Salut i Harmonia de l'Hàbitat, amb un programa docent del qual en destaquen la geometria sagrada, creació de plans tel·lúrics o nocions bàsiques d'energètica oriental. Només per 1175 euros que, des del meu punt de vista, estarien molt més ben gastats en putes.

I a sobre ells també tenen l'Sprinsgteen.

La k, la lletra subnormal

2011-10-28T00:40:00.004+02:00

La relació directament proporcional entre la utilització desmesurada de la lletra k i la subnormalitat és un fet fora de qualsevol tipus de dubte. És cert, cada lletra te les seves cosetes. La p, per exemple, amb la seva natural explosivitat és ideal per a fills de putes, capullos, gilipolles i demés, o el més nostrat capdepoll. Les eles són la manera com els catalans ens reconeixem entre nosaltres, a més a més de la col·lecció de cabelleres espanyoles que tots, sense excepció, ensenyem ufanosos sempre que hi ha visites. I les h serveixen perquè gent retorçada les col·loquin sense avisar en llocs com subhasta. Però pecata minuta comparat amb la k.

L'assumpció de l'existència d'una lletra que combina en si mateixa, 1) aires revolucionaris i llibertaris, 2) noció de modernitat i joventut i 3) quantitats ingents d'analfabetisme és un fet que, com diria Josep Pla, es que yo lo flipo nen. Emperò, i essent constructius, animo al capital i el col·lectiu patronal en general a adaptar-se als nous temps i fer seva una lletra, que representi i magnifiqui els ideals, virtuts i genialitats del gran empresariat i l'aristocràcia. Sens dubte, la m de mengeu-me la polla.

Merkel, diners, pluja i fills de puta

2011-10-25T00:12:00.003+02:00

Ara no fa gaire estona m'he trobat a l'Angela Merkel a dins de la tassa del vàter. També en un pot de maionesa. I ahir em va servir ella el Kebab cerimonial dels diumenges. Sento la seva presència de manera més intensa que mai, inquietant fins i tot. Em raciona el paper de vàter i només em deixa xuclar un cartó per esmorzar. Se la veu francament preocupada pels diners. Més val que en trobi aviat, aquesta mirada perduda a l'infinit només pot significar que s'està pensant reimplantar les galeres.

Diners. Els avatars de l'economia mundial, complexes i enrevessats. Aquells vídeos del TN, parlant d'economia, amb imatges de fàbriques de bitllets i monedes acompanyant la veu de la notícia. És igual el tema. La crisi de l'Euro; bitlles de 50 a tota velocitat. La taxa d'estalvi familiar decreix, monedes a granel caient i repicant. Puja l'IPC; sexe anal amb Nacho Vidal. Acomiadament general i tothom a menjar arrels i sargantanes; Angela Merkel tinguent sexe anal amb Nacho vidal.

I per acabar, pluja. El tema de conversa màgic per trencar silencis incòmodes amb el subnormal necessitat de conversa més proper.

Divendres de Ràbia 1

2011-10-21T23:34:00.002+02:00

És ben lícit tenir un punt màxim, un llindar més enllà del quan a un mateix no li queda més remei que indignar-se. I jo ja en tinc prou d'anuncis de Calzedonia, Ikea, Estrella Damm, Casa Tarradellas, Banc Sabadell i demés. Per tant, publicistes de merda, jo us dic:

1 - La gent guai i fructífera en general, no es reuneix en família per fer-la petar i riure en slow motion. I molt particularment no van a comprar al Calzedonia. Al món real, vesteixen d'Armani, caguen xuxus de crema i es diuen Josep Guardiola. I es carden molta però que molta coca.

2 - Que jo sàpiga, l'Empordà no té els colors saturats. I les noies no es llencen en boles a l'aigua acompanyades de tres tios, i no passa res mira que amics que som.

3 - És només un detall però convé recordar-ho. Les àvies de la plana de Vic NO PREPAREN pizzes als seus néts.

4 - Tots anirem a comprar mobles a l'Ikea, o sigui que us podeu estalviar la publicitat. I veure a dos avis abraçats ballant FA COSA.

5 - Veure a en Loquillo fent un anunci del Sabadell només s'entén si el preu de la farlopa s'ha disparat, probablement perquè se la presa tota la Luz Casal.

Dia de discursos

2011-10-20T23:55:00.001+02:00

Avui és dia de discursos i és senzill imaginar-ne el motiu. Quin estrès. Esborranys amunt i avall, retocs d'última hora. Difícilment veurem tanta institucionalitat junta en mitja hora de telenotícies. En Pellicer sortint a antena despentinat. Libertad Digital, ejaculant precoçment arreu. Terroristes que semblen el jurat d'un càsting. Sigui com sigui, avui tothom s'ha dedicat a llegir discursos i consignes. Esperem que demà tornem a la normalitat i continuïn arrencant-se els ulls, que se'ns fa estranya felicitat.

Per altra banda, mentre Rajoy i Zapatero es menjen la polla mútuament, me n'alegro de comprovar que un linxament públic es pot viure amb total normalitat. Sempre he sigut defensor d'els mètodes medievals, amb avantatges evidents i el un caràcter lúdic innegable. Millor gaudir-ho en un televisor 3D, malparits afortunats. En definitiva, venjança brutal, allò a què s'ha de renunciar en pro de la civilització. Que els hi vagi de gust. Segur que ara les coses els hi van molt millor.

El super eufemisme

2011-10-19T23:05:00.003+02:00

Aquest mateix vespre, no fa massa estona, he sentit a dir la següent expressió en un telenotícies espanyol: minoria ètnica de tradició nòmada. És a dir, gitanos. Així ha sigut doncs, mentre em menjava un lluç amb pèsols, que he presenciat l'adveniment del super eufemisme.

Hom hauria pogut pensar que l'entreteniment adult - porno - ja era una bona claca. Qualsevol observador neutral hauria afirmat que la indústria dels lubricants vaginals i productes per cagar en general havia deixat el llistó a dalt de tot. Però no. Minoria ètnica de tradició nòmada. Gairebé sembla que estiguem parlant de nyus.

El més curiós de tot plegat és que no és tracta d'un fet casual. Cap editor es va veure atacat sobtadament per una apoplexia implacable que li feu escriure això. Senzillament, un curiós sentit de la correcció política i el bon gust que, si bé ens permet veure cada dia amb tranquil·litat centenars de cadàvers de ves a saber quin país africà, ens deslliura de la grollera incorrecció d'expressions moralment reprovables. Tornant-nos imbècils pel camí.

El miracle de la FP

2011-10-18T22:36:00.004+02:00

Qui més qui menys ja es prou conscient que posseir estudis universitaris no prestigia gaire més que algun curset de mecanografia. Per tant, cremats els títol universitaris mentre els nostres pares ens passen el rebut pels serveis prestats, només queda preguntar-se cap a on deriven les opcions professionals a Catalunya. Opcions reals, vull dir.

A la rotonda de Vila-Sacra d'uns anys ençà que a les putes sembla que els hi va bé. No és que ho descarti, veient l'historial dels voltants del Camp Nou, tot i que crec que aquelles mitges em provocarien problemes de circulació, per no parlar de la manca d'estètica de tot plegat. No, el futur de veritat és la FP.

Ara és moda. Sortir del Batxillerat i endinsar-se en un cicle d'electrònica. De turisme. D'administració i finances. Professionals amb els coneixements precisos per a feines precises. La polla, tu. Aleshores, mentre els campus universitaris es van buidant d'estudiants i la gespa de l'Autònoma creix, lliure, sense rotllanes guitarreres que l'aixafin, jo em pregunto. Els qui han descobert les virtuts de la Formació Professional són els mateixos que no fa massa predicaven per un món ple d'universitaris?

Confesseu. Per què en un país on la feina senzillament no existeix el més fàcil és inventar-se maneres d'aconseguir-la

Gent molt indignada

2011-10-17T22:56:00.004+02:00

Ahir van ocupar un bloc d'edificis a Nou Barris, crec, amb la intenció d'oferir els habitatges a famílies desnonades. Fins aquí, cap queixa. Només comentar que els ocupes havien programat tallers de graffiti i breakdance a la finca en qüestió. També van tenir temps de fer una assemblea, aixecar actes, dissenyar activitats, mobilitzar material, fer cartells, twittejar tots els esdeveniments, fer el sopar, trucar als pares, fotocopiar apunts de primer de ciències polítiques i moltes altres coses.

Dit això, és inevitable que jo, com a persona de bé que treballa, cotitza i calla, em deprimeixi profundament que aquells a qui la meva intuïció i saviesa tatxa de ganduls pancartaires facin més coses que jo al cap del dia. Excepte el tema del Break i el Grafitti que francament detesto.

Cal dir, però, que considero les seves infinites energies mal enfocades. Podrien fer caure la Torre Negra de Mórdor. O fer ceràmica, que és més complicat del que sembla. O - perquè no?- treure's les caretes de V de Vendetta, aparcar l'adolescència, oblidar-se de què bé que sona la meva veu al megàfon i començar a fer altres coses de profit, com per exemple, matar banquers. Crec que hi podria estar d'acord.

Blackberrycalypse Now!

2011-10-10T21:33:00.003+02:00

Escric això des del passadís d'un hospital públic barceloní, mentre contemplo com un grup de gent variada que només comparteix el fet d'ensenyar el cul lluiten a mort per una cadira lliure. Assegut al terra, greument contusionat a causa d'una estampida de nenes histèriques que, terroritzades per no poder socialitzar arran la fallida matinal de les blackberry, han fet descarrilar el vagó.

No ha sigut una experiència agradable. Per acabar-ho d'empitjorar, una legió d'Apple fanboys ens ha començat atacar amb llances tan bon punt hem pogut abandonar l'accidentat vehicle. Afortunadament, les nenes histèriques els han destruït en un aquelarre indescriptible

Ferits, contusionats i amputats de diversa consideració, hem mantingut una agradable xerrada tot esperant les corresponents assistències mèdiques. Molt més tard però, i veient que fins i tot els carteristes ens estaven tornant les nostres pertinences per llàstima que fèiem, hem decidit votar en assemblea quines accions emprendre. La majoria han mort abans que la comissió de comunicació no es poses d'acord sobre el tipus de lletra amb què aixecar les actes, que si times, que si arial.

Jo, ves quin tros de fatxa, me n'he anat i he agafat el bus.

Steve Jobs

2011-10-06T23:50:00.004+02:00

Ahir ens vam aixecar tots amb la notícia de la mort de l'Steve Jobs. En general, amb alguna tímida excepció, la xarxa social s'ha unit en un condol unànim per, tot seguit, asenyalar incondicionalment les innegables virtuts d'aquest visionari. Sigui com sigui, en aquests casos, no té massa sentit dir res. Només dir-li al senyor Botin que ja es massa tard per a ell; no et possis a twittejar, ni fer presentacions de trastos cars. Tu cremaràs a l'infern. La propera vegada Emilio.

Mentrestant a l'Fnac, es passaran la nit treballant a corre cuita muntant piles d'iPads, iPhones i demés, tal com van fer no fa massa amb J.D salinger i, amb el potser una mica més conegut, Michael Jackson. Dema els quatre - cents milions de persones que cada dia grapejen els iPads de l'Fnac de l'Illa ho faran amb contenció, amb un profund respecte. I després se n'aniràn en fila a grapejar la DS 3d. I no passa res. Com tot el que té a veure amb la mort. Al capdavall, no cal donar-hi tantes voltes.

Cutre

2011-10-06T00:31:00.002+02:00

Hi ha certes coses que denoten estil. Un magnum almendrado, per exemple. En canvi, un 20 minutos ben plegat sota el braç, com si fos el Financial Times, fa cutre. Aquí a casa nostra, si vols un mínim de distinció, com a mínim una Vanguardia. I amb el quadradet verd, Déu me'n guard. No voldràs pas ser un dels malparits que la llegeixen en castellà perquè volen?

Superades les ulleres de pasta retro i encaminant-nos cap a, no sé, pintures de guerra celtes, Catalunya s'enfosa en un pou de merda mentre cerca el seu propi estil. Alguns el troben, com els Mossos d'Esquadra quan anomenen "Turandot" a una operació contra la màfia xinesa. En canvi, uns altres, 16.282 cutres per ser mes exactes, decideixen quedar-se sense feina. Que no ho sabeu que si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora ben d'hora, sóm un país imparable. Apreneu anglès ganduls! Que no sabeu que ara és un requisit imprescindible per trobar feina? És la clau!

O, com a mínim, canvieu el 20 minutos per una National Geographic o una Sapiens, que fa més de cultura.

Rossegant un pinyol

2011-10-05T00:48:00.004+02:00

Rossegant un pinyol de nectarina torno a escriure una entrada després d'uns 6 mesos. Em podria haver fet una palla, però mira tu.

Voldria que això fos un nou punt de partida i totes aquestes coses gays que s'acostumen a dir en aquests casos. He esborrat els tags i altres coses que tenia a la barra lateral perquè em feien vergonya. Aquesta serà una nova etapa, més fosca.

Ara mateix no tinc previst dir res important. Podria comentar les dades de l'atur, que han sortit avui, però bé, ja ho farán demà a Els Matins. Si no surt com a minim una referència als països escandinaus em tallo la tita.

La coca és per nenes

2011-03-07T23:10:00.005+01:00

A casa meva sempre ha sigut tradició cardar-se farlopa. Recordo que a l'escola la gent era més de fumar-se-la però com que el meu pare se la ficava en vena, a mi ja m'ha quedat aquest costum. El meu avi era més de la ceba i en feia infusions. I la meva àvia la feia servir per curar els ulls als gats.

Que jo sàpiga, la coca era cosa de les meves cosines. Jugaven a fer esnifar a les barbies i a fer de putes encocaques a catequesis. Eren altres temps, les noies no jugaven a menjar polles com ara. Però bé, sincerament mai li vaig trobar la gràcia, a la coca. Tot i que jugar al Street Fighet II de supernintendo col·locat d'aquesta merda, ho reconec, era una passada. A part que anar a classe d'educació física amb una xeringa penjant feia lleig.

Però què hi farem, sóc força tradicional.

La metadona és a les drogues el que la gula del norte és al marisc. No està malament si has d'improvisar però, sobretot si tens convidats, quedes una mica cutre.

Doncs be, cadascú és un món i ho fa a la seva manera.

Ruiz Mateos compra el Barça

2011-02-28T13:21:00.003+01:00

L'empresari Jose Maria Ruiz Mateos, en primera línia informativa pels problemes financers de les seves empreses i fer copular amb un clon de chewaka amb relativament poc pèl, ha sorprès el país anunciant la compra del Futbol Club Barcelona i tots els seus bens associats.

Sandro Rosell, que continuarà a l'entitat barcelonista servint frankfurts al bar del Palau de Gel, s'ha mostrat molt satisfet pel resultat de la operació i ha elogiat la solvència, serietat, rigor i respecte pels drets humans del nou propietari del club. Interpel·lat sobre els dubtes financers que la figura de l'empresari andalús genera, Rosell ha sigut taxatiu afirmant que " el contracte de compra-venda s'havia imprès en paper gruixut, res de paper barat cutre, d'aquell tant agradable al tacte. Hòstia, allò era qualitat, cosa fina.Segur que paga".

Mentrestant, els jugadors del primer equip el barça entrenen amb normalitat aliens a la frenètica activitat dels despatxos. Ens consta que algun jugador ha intentat fugir de la ciutat esportiva però ha sigut abatut a temps pels franctiradors. Josep Guadiola, preguntat al respecte, ha contestat que "no hi ha motius per no ser optimista", acte seguit s'ha enfilat per un tub de ventilació i se li ha perdut la pista. Pel què fa a les seccions del club, aquestes han desaparegut bàsicament perquè s'han extret els òrgans vitals dels jugadors per tal de vendre'ls a diferents màfies sud-americanes.

Les primeres reaccions de la massa social han sigut de prudència i escepticisme. Es podrien resumir en un "jo ja ho havia dit".

Com a apunt final assenyalar que les putes del Camp Nou han aprofitat el breu buit de poder per fer-se fortes a les instal·lacions de l'estadi. Els últims informes diuen que ataquen amb llances als vianants que s'acosten massa.

La dieta del Churro

2011-02-22T13:16:00.003+01:00

Els xinesos ja coneixen les propietats quasi màgiques dels churros fa mes de 3000 anys i les empraven en la medicina tradicional. Rics en antioxidants, beta - flavones, agents crema -greixos (especialment els trans). La paraula churro prové de les particules xineses "chu" (que significa dolç) i "ro" (que significa polla petita i estreta amb estries al seu voltant) i va ser un dels productes més cotitzats a la ruta de la seda. Expressions tradicionals com "más vale churro que mil princesas" o "te parto la puta cara si no me das mi churro" demostren el valor que tradicionalment s'ha donat a aquest producte.

Les grans propietats organolèptiques dels churros i la seva increïble capacitat per regular els camps biodinàmics del cos el fan un producte ideal per formar part d'una dieta. La dieta del churro és senzilla, ràpida, saludable i sobretot efectiva.

DIETA DEL CHURRO

Què es necessita? 5 kg de churros cuits.

PROGRAMA SETMANAL.

1er dia: Al principi més val anar a poc a poc. O sigui que amb que et fiquis pel cul 1 kg de churros ja està bé. És molt important que te'ls fiquis pel cul. Si no saps on és el teu forat del cul, pots consultar la viquipèdia o google maps. També pots anar pels voltants del camp nou a que t'informin de manera interactiva.

2on dia: Afegeix 2kg més de churros al teu cul. Començaràs a notar problemes per controlar els teus esfínters. No pateixis, és normal. Significa que ho estàs fent be.

3er dia: Acaba d'introduir-te pel cul els 2kg de churros cuits restants. Es probable que tinguis problemes per fer-ho. Pots demanar ajuda a la teva parella o a algun familiar per fer-ho. Una vegada tinguis 5 quilos de churros al teu còlon es recomana anar a passar l'agonia en algun lloc còmode, com per exemple el teu llit.

4rt dia: Començaràs a notar progressos evidents al teu cos. Per una banda, el fet de no ingerir ni aigua ni aliments per la via habitual et portarà a un estat de desnutrició que et farà perdre pes de manera evident. Per altra bada, la incipient infecció que s'estarà coent als teus intestins encara ajudarà més a perdre aquells quilos de més.

5è dia: Les al·lucinacions, la febre alta i la inflamació de la zona abdominal començaran a ser una mica molests. Intenta convèncer als teus familiars que no és tant greu i que no et portin a l'hospital. Sigui com sigui, entre el cinquè i el sisè dia, perdràs la consciència i hi aniràs igualment.

6è dia: Si ho has fet tot bé, els metges t'hauran d'extirpar molts i molts metres de tub intestinal per evitar que et converteixis en un mikopie per dins. Felicitats. Seràs prim tota la teva vida.

7è dia: Ves a celebrar-ho a un McDonald's.

Generador de títols de discos de Manel

2011-02-20T22:05:00.003+01:00

És l'aplicació que fan servir els Manel per posar nom als seus discos. Aquests són alguns dels resultats proposats.

- 10 milles per veure una bona armadura.

- No line in the Horizon.

- Alcohol de 96 graus no cura feridures adequadament però el violeta al cel és derivable.

- A la sala Apolo sonem de puta mare.

- Amics de les arts, fills de puta.

- Tinc una col de Brussel·les al cul, i que bonic, que bonic, que bonic li he dit.

- Som insubstancials però tenim un seat Ibiza.

- Ens ho petarem altra vegada.

Blocs Electorals

2010-11-18T23:11:00.005+01:00

A Tv3 existeixen dues tradicions que es remunten a temps immemorials: insistir a donar feina a en Pichi Alonso i queixar-se dels blocs electorals.

Com que vinc de la LOGSE i no TINK n PuTa IdEa dl Km DiK, no incidiré excessivament en els motius ~~de merda~~ raonables que la Corpo esgrimeix contra tal injustícia. No m'estaré de dir, però, que és curiós que aquesta gent que caga Pulitzers siguin els mateixos que ho flipen durant 3 minuts amb l'últim gol de'n Messi o, també, amb una performance multitudinària de tres persones i una cabra on mitjançant la fusió de la dansa, el flamenc, el breakdance, l'airsoft, l'ayurveda, una beixamel massa líquida, poesia i tots, naturalment, en pilotes, aconsegueixen ~~fer el gilipolles~~ arribar al cor dels tres espectadors i la cabra.

Tanmateix, deixem que treballin.

El que em crida més l'atenció de tot plegat és el mitjà de protesta que trien per tal de fer-se sentir: no signar les noticies electorals dels blocs.

La reflexió que s'imposa és immediata: tv3 és un cau de titabullides. És com si davant totes les atrocitats laborals del segle XIX els nostres antecessors sindicals s'haguessin plantat en massa les fàbriques posant cara d'enfadats. O com si la CIA ignorés la sol·icitut d'amistat d'en Bin Laden al facebook després de l'11S.

Proposo, per tant, el full de ruta que al meu parer aconseguiria aglutinar la diplomàcia, la fermesa de la professió periodística, el pragmatisme i la obtenció de resultats reals a curt termini. Òbviament, permetre que en Josep Cuní els hi rebenti la cara a hòsties a tots.

Perdó, a tots i a totes.

Activisme subnormal

2010-11-15T22:38:00.005+01:00

Quan neixes en un país mitjanament occidental, com és el cas, tard o d'hora te n'adones que menjar bollicaos a l'hora del pati no és el més corrent a Etiòpia. Ja sigui a classe d'ètica, a catequesis o a les setmanes multiculturals, mica en mica, la realitat es va materialitzant: formem part de la minoria privilegiada del planeta.

Molt bé. I ara què fem?

Doncs alguna aniran a tope amb el tercer món, uns altres compraran alguna bossa de cafè de comerç just per Nadal i, els que queden, senzillament no faran res. I tot plegat és lícit.

Però el que no és lícit és formar part de l'elit intel·lectual i treure a passejar els palestins sel·lectivament, en funció de com de guai sigui la causa. Plantar-se a les capçaleres de les manifestacions com si les haguessin muntat ells. Espolsant-se la coca de la farra de l'última nit mentre aixequen el puny i llegeixen declaracions conjuntes, que haurien de llegir gent que de veritat s'hi impliqui.

Només espero que al proper viatge com a ambaixadors de bona voluntat de l'ONU en algun simpàtic país africà se'ls hi perdin els bitllets de tornada. I que algú faci una foto a la cara de pànic que se'ls hi posa.

Perla #16

2010-09-11T20:00:00.000+02:00

"Ets tant innecessari com la parella d'un duet amb en Joe Cocker"

El dia que em vaig fer gran

2010-09-09T20:00:00.000+02:00

Tothom tindrà el seu dia, suposo. Quan trobes la primera feina, quan marxes de casa o bé quan dissols els teus progenitors en àcid a la banyera. Sigui com sigui, la majoria de nosaltres arriba un dia que ens mirem al mirall i podem afirmar que ens hem guanyat el dret a tenir pèls a la polla.

A mi em va arribar el dia que vaig veure una puta de la Rambla que li faltava un ull.

Tornava d'un etílic esdeveniment universitari al local més repel·lent del centre de Barcelona, és a dir, Enfants. Oscil·lava pels carrers en direcció al metro de Plaça Catalunya supurant vodka, envoltat de futurs repetidors i algun Erasmus. Assenyadament, m'arrossegava pel carrer central de la Rambla evitant la munió de putes que s'acumulen als laterals.

Llavors, precisament en un lateral, vaig divisar dos turistes -probablement britànics-, els quals arranjaven els detalls d'un intercanvi sexual remunerat. Un grup de meuques de diferent procedència es diputaven les tites anglosaxones. Jo, arribats a aquest punt, hauria pogut seguir caminat tranquil·lament, sense fer-ne cabal de la situació. Jo no tinc la culpa que una prostituta bornia cridés a plena veu "quiere meterla por el culo". M'havia de girar i veure-ho.

M'estalviaré els detalls gràfics, desagradables en general.

Allò em va trasbalsar. Quan cobrava aquella noia? Cobrava, en general? Com encerta els cumshots a la seva boca si no té perspectiva? Tenia companyes amb una sola cama, braç o pit? Tant precaritza l'ONCE els seus treballadors? I, el més important, què hi ha més enllà de coma etílic per incitar-te a mantenir un affair amb un ésser així?

Aquell dia vaig entendre que els meus pares ja no hi eren per protegir-me de les maldats del món. Només jo em podia defensar dels perills que m'esperaven en la meva aventura barcelonina. Jo era l'alfa.

I així va se com em vaig fer gran.

Stephen Hawking Dixit

2010-09-06T20:00:00.001+02:00

Fa pocs dies Stephen Hawking afirmà que, arran dels nous coneixements adquirits per la física moderna, la creació de l'Univers - Big Bang - es pot considerar com una conseqüència de les lleis de la física, excloent així qualsevol possibilitat d'un ésser creador al principi dels temps.

Probablement, notareu que l'afirmació del científic britànic no és innovadora en cap sentit. Tanmateix, les seves declaracions han tingut repercussió a forces mitjans generalistes. Per tant, ens trobem davant la típica qüestió que el que és important no és el que es diu sinó qui ho diu. I això, en certa manera, és trist.

Tot i això, tampoc culparé als mitjans de falta de professionalitat. No es pot esperar gaire de qui considera a l'Eduard Punset un divulgador científic rigorós.

En comptes d'això el que proposo es utilitzar al tirada mediàtica i el plus de credibilitat d'Stephen Hawking per tal de difondre coneixements vitals pel gran públic. Aquests podrien ser els titulars:

"Stephen Hawking afirma que els pizzes del telepizza són una puta merda"

"Stephen Hawking, al seu últim llibre, conclou que Inception està bé, però que tampoc n'hi ha per tant"

"Les Putes de la Rambla són un risc per la supervivència de la raça humana"

"Hi he pensat molt. Realment crec que els nens imbècils no milloraran per molts ordinadors i tablets que els posin a les aules"

"Stephen Hawking veu improbable que civilitzacions extraterrestres hagin visitat el planeta en el pasat. Tot i això, si vinguessin, veu molt probable que volguessin parlar amb en Guardiola"

"Hem de colonitzar altres planetes per protegir l'espècie humana de desastres planetaris i el reaggeton"

"Si pogués caminar mataria tots els homeòpates"

Sweet Child O'Mine

2010-09-02T20:00:00.001+02:00

He vist coses que no us creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d'Orio. He vist raigs C brillar en la foscor a prop de la porta de Tanhauser. I això només és el començament.

He vist el Camp nou embogir amb where the streets have no name. Amb Born to Run. Fins i tot he vist els Manel no fent embogir res en particular, mentre toquen l'ukelele.

He vist a Ronaldinho avocar la seva carrera al desastre. Al Barça guanyar 6 copes. Un vagó de metro, en direcció a la celebració de canaletes, embogit corejant el nom de Gudjonhsen. He vist en Guardiola, i ell m'ha mira't, i ara sóc més llest i mes guapo i follo més i l'al·lopècia em queda bé.

He vist el meu pis net, després de mesos de tragèdia. I el microones i el forn. He vist una família de trols marxar de sota la nevera, massa net ara.

He vist moltes coses, però mai he vist la humanitat tant denigrada com després de presenciar a una trentena de senyors de mitjana edat, probablement persones assenyades a la seva feina i pilars de la societat, embogint amb el solo de Sweet Child O'Mine.

Reivindicacions del Col·lectiu ninja de Catalunya (2)

2010-08-31T20:00:00.000+02:00

(sèrie ninja 1, 2, 3, 4 )

Estimat Poble de Catalunya,

Apel·lem a la vostra comprensió i suport incondicional. Durant generacions, heu ignorat amb molta deferència les nostres insistents activitats criminals, conscients com sou que fem volteretes cap enrere pel vostre bé. Us ho agraïm profundament.

Dit això, la Hannah Montana és un puton.

AIXÒ NO ES POT CONSENTIR.

Obligats com estem a buscar alternatives a la precarietat econòmica en la qual el tripartit ens ha avocat, hem hagut d'entrar en la indústria del porno de segona mà. Mai ens hem caracteritzar per la nostra elevada moral però, revendre col·leccions de porno alemany, no ens omple de joia precisament. Sigui com sigui, davant la impossibilitat de continuar alimentant els nostres fills amb cartrons sucats amb anticongelant, hem decidit seguir aquesta via per obtenir ingressos. Recol·lectem el material de les nostres víctimes i el venem a preus molt atractius. Si bé al principi el nostre catàleg era poc ortodox, amb un excés de pornografia casolana de poca qualitat artística, amb el temps hem millorat el repertori amb una sel·lecció de les actrius porno més reconegudes internacionalment.

Per tant, estimat poble de Catalunya, entendreu la greu intromissió professional a la qual ens veiem sotmesos. A partir d'ara els adolescents, i no tant adolescents, es poden masturbar amb el Disney Channel i la SupePop. I l'horitzó pot ser aterrador. Super 3, Pocoyo, els Bobobobs. Aterrador.

AIXÒ NO ES POT CONSENTIR.

Exigim suport institucional per garantir la nostra activitat econòmica en el camp de la satisfacció introspectiva. Que una adolescent es pinti els ulls de negre es toqui els pits lascivament als concerts no la acredita suficientment. Quan demostri mestratge en el domini de diverses polles simultàniament, dobles penetracions i vexacions diverses, en tornem a parlar. Però ara per ara, és una intrusa que priva de menjar als nostres fills.

Entenem que la competència és bona pel negoci. Estimula la creativitat, aporta solucions imaginatives i dil·lata els esfínters. Però cal establir unes normes de joc justes per a tots. La masturbació masculina adolescent és un tema molt seriós, que Catalunya no es pot prendre a la lleugera.

Visca Catalunya

Col·lectiu Ninja de Catalunya

Perla #15

2010-08-29T20:00:00.000+02:00

"Per fi, després de 48 anys, podem començar a afirmar que en Jon Bon Jovi s'està fent vell"

Un Punt d'Inflexió

2010-08-27T20:00:00.001+02:00

Un punt d'inflexió - de la teva vida, s'entén - no és només la primera vegada que et trobes una immensa polla negra de 33 cm in front of you. Això és un altre tema i molt probablement necessitarà atenció mèdica.

No.

Un punt d'inflexió és quan, voluntàriament, et tornes subnormal.

En certes ocasions, properes a alguna data especial (aniversaris, cap d'any, primers de setmana, dies parells, etc), prens certa consciència de la teva disconformitat amb certs aspectes de la teva existència. Llavors, recordes quan al teu nick del messenger hi possaves Carpe Diem i, com he comentat abans, et tornes subnormal.

Màgicament, ignorant anys i panys de configuració de la personalitat i traumes diversos, canvies. Enfocaràs les coses de manera positiva. Abraçaràs la gent i altra pornografia diversa. Moltes coses, les has pensat totes i les faràs segur, sí que sí.

Però, al final, se 't passa l'efecte de la cançó de'n Bryan Adams i tornes, com fa tothom, a queixar-se de la calor que fa aquests dies, amb més aviat poca alegria i optimisme.

Per tant, estalviem la vergonya als nostres fill i gent que ens envolta.

I Recordem les bases. Una invasió extraterrestre i el conseqüent esclavatge de la humanitat, és un punt d'inflexió. Decidir que a partir de demà t'aixecaràs cada dia amb un gran somriure, no ho és.

Polítics i Fotos

2010-08-25T20:00:00.000+02:00

Un dels hàbits més vergonyants i lamentables de la ja de per sí suficientment afussellable classe política és el tema de les fotos.

Emprant burdes tècniques d'associació positiva - fotos amb Hitler no, amb la Shakira sí - els seus assessors d'imatge intenten reforçar els valors entranyables del subjecte polític en qüestió. Pel camí queden tones i tones de vergonya aliena suficients per fer que a la Grècia Antiga s'ho pensessin una mica més això de la democràcia.

Ahir, o abans d'ahir, van alliberar a dos cooperants catalans segrestats des de feia una munió de temps. No he seguit gaire el tema, ni al principi ni al final, però em puc fer la idea que, en general, han estat putejats durant forces mesos. Feliçment però, al final, han tornat a casa seva.

M'imagino la situació. A l'avió de tornada a casa, probablement no gaire abans d'aterrar, algú els informa que es trobaran una petita recepció amb polítics. Unes paraules, un parell de fotos i a casa.

Doncs això. Moltes fotos i mitja classe política pegant-se per sortir a la foto. I com no vigilin, els hi baixen la Moreneta i en Rafa Nadal per felicitar-los.

No conec aquestes persones. Considero que probablement tenien millors coses a fer que haver de sortir al costat del President de la Generalitat tot just acabats d'aterrar. Coses que segurament els hi venien més de gust. Naturalment, voldran explicar la seva experiència i tindran moltes oportunitats i canals per fer-ho. Fins i tot, podran dialogar amb polítics per evitar que el que els hi ha passat torni a succeir. Poden fer tot això, i molt més.

Però, per molt que hi penso, no veig cap motiu raonable al fet que hagi de veure aquestes persones al costat de polítics que no tenen res interessant a dir, a part de repartir alabances i altres generalitats buides de continguts. No entenc perquè hem de suportar com els polítics treuen el cap en qualsevol esdeveniment que els interessa per imatge.

Al final serà per una qüestió d'educació, que no els engeguem a la merda.

Nassim Haramein, l'Home.

2010-08-23T22:02:00.003+02:00

Nassim Haramein és moltes coses.

Científic, astrofísic, visionari heterodox i, el meu preferit: as early as 9 years old, Nassim was already developing the basis for a unified hyperdimensional theory of matter and energy, which he eventually called the “Holofractographic Universe".

A més, fica noms xul·los a les coses.

Nassim Haramein és capaç de barrejar ufologia, egiptologia, física quàntica, espiritualitat i teologia amb una escassetat alarmant d'evidències contrastables i proves científiques. Res greu. Tanmateix, les seves conferències són amenes i sospito que al torn de preguntes es dedica a menjar la polla als assistents.

L'Home afirma haver desxifrat els enigmes de l'univers, que no és poca cosa. Ni Science ni Nature n'han fet massa ressò, tot sigui dit. Diuen que els seus escrits tenen tanta física elemental, incoherències, errors i d'altres indignitats que els hi retornen amb xeringues amb SIDA per tal de persuadir-lo de tornar-ho a intentar. Nassim Haramein, el visionari, és un perill per a la ciència oficial, encarcarada en la seva fútil i avorrida revisió per parells.

Addicionalment també és un home que donarà una conferència a l'auditori Wintertur de l'Illa. 55 euros anticipada, 70 euros normal.

En Nassim Haramein és moltes coses, sí.

Però la gent que 1) han organitzat la xerrada, 2) han donat el vist i plau a utilitzar l'auditori per aquesta finalitat, 3) ho publiciten com un esdeveniment científic i 4) , dissortadament, hi aniran, tots aquests són SUBNORMALS.

Perla #14

2010-08-21T11:55:00.004+02:00

"Alguna cosa es mor dins teu quan et diuen que t'assembles a en Gerard Quintana"

La Generació dels 20 euros

2010-08-15T22:58:00.004+02:00

Cada època te les seves coses. La fam, en Franco, Txernòbil. Petits esdeveniments que marquen el caràcter i els costums dels individus del moment. Escurar el plat amb el pa de manera compulsiva, recordar amb enyor que el 18 de juliol hi havia paga extra o un simpàtic moviment ameboide en serien exemples.

I, potser, pagar 20 euros de màxim per un sopar podria ser un tic de la nostra joventut.

Tot comença amb els àpats de 4 euros, que signifiquen un kebab, un tall de pizza, un entrepà; en general algun tipus d'aliment clarament desproporcionat nutricionalment però que alleuja temporalment la puta gana. Un menjar considerablement llardós, embolicat de manera precària i salsejat en abundància per emmascarar la tragèdia gustativa en què es basa.

Entre 6 i 8 euros estaríem parlant del típic dinar al bar de la facultat, de qualitat raonable però d'un preu totalment execrable a causa dels fills de puta capitalistes que s'han infiltrat a les facultats. Quan hi ha fideuà és divertit observar com l'allioli vola de manera poc dissimulada, transformant-se a posteriori en un punishment olfactiu a es pràctiques de la tarda.

Més endavant, a l'interval 10 - 12 euros, trobem els dinars de menú. Les milaneses i els macarrons són titulars indiscutibles i, en aquests últims temps, coses amb formatge de cabra per sobre apareixen a l'alineació molt sovint. Fomenten el manteniment del negoci de les copisteries per les fotocòpies barates del menú del dia de les quals en fan ús.

Pels 14 - 16 euros apareixen els buffets lliures d'orientació asiàtica, on diàriament insultem el Tercer Món ingerint les calories que es consumeixen a Malawi en un sol dia. La qualitat és discutible però el menjar il·limitat tempera les manies de les nostres papil·les. És en aquests llocs que descobrim que tenim un segon estomac on, una vegada col·lapsat el primer i habitual, encabim els postres.

Per acabar, els sopars de 20 euros. Genuflexió. Primer plat i segon. O compartir primer, segons i arriscar-se a uns postres. Només aigua. Ocupar la taula més de que seria estrictament necessari; gaudir del luxe. Agafar el canvi i cardar el camp d'allà corrents.

I més enllà? què hi ha? Mai ho sabrem.

25 anys en poques paraules

2010-08-10T22:48:00.002+02:00

El post més lamentable des que vaig començar el 2005.

1- loading
2- res a destacar
3- m'agradem els mamarrons
4- el xumet surt volant per la finestra
5- sortir-me de la línia quan pinto
6- començar a llegir mortadelos
7- bola de drac
8- nintendooooooooooooo
9- es mor en son goku
10- el veí vol entrar per la meva finestra
11- no sóc tant dolent jugant a futbol / fer amiguets
12- pèl púbic / masturbació
13-play station
14- final fantasy VII
15- gilipolles
16- play station 2
17- masses esperances
18- barcelona
19- idealista
20- còrrer
21- realitat
22- violant d'hongria 100
23- desil·lusió
24- megavideo + handbol + vida social
25- cotitzar

Perla #13

2010-08-04T22:14:00.003+02:00

"A la gent de fora de Barcelona se'ns identifica per la nostra poca afició a agafar les línies de bus de la ciutat, recordar insistentment la primera vegada que vam fer el transbord de Passeig de Gràcia i comparar accents i dialectes"

Consells útils per a blogaires #5 - Sigues Críptic

2010-08-01T23:49:00.001+02:00

Ser un blogger d'èxit no implica, com s'ha comentat en nombroses ocasions, dir coses interessants. És un punt que moltes vegades s'obvia i que, malauradament, ens obliga a mentir més del que ja ho fem per tal de trobar quelcom que enganxi a la nostra audiència.

El sistema que es proposa a continuació és el de l'escriptura críptica, escogida mejor producto del año por la organización X internacional.

Definint-t'ho, es tracta d'un recurs que s'empra per dotar de transcendentalitat, interès i profunditat un text. S'aconsegueix aquest objectiu complicant l'escriptura, afegint nombrosos dobles sentits, al·lusions a referències difícils d'identificar i, en definitiva, impregnant el text d'un misteri que, si bé no porta enlloc per la buidor de contingut inherent a la teva narració, si que et proporcionarà un notable atractiu pel lector ja que aquest interpretarà que en el fons tot té algun significat molt i molt important. No et preocupis si creus que se't veurà el llautó; les 6 temporades de Lost acrediten aquest sistema com un dels més eficients a l'hora de vendre merda.

Com sempre, proporcionaré uns quants exemples molt aclaridors. Els textos encriptats van en negre. La desencriptació en vermell.

- I en la boirina de la meva ment s'aixeca una llum, tènue però real. S'obre una nova porta davant meu. Una porta que me'n portarà a d'altres i al final, potser, trobar el que busco.
- Després de passar-me tot el batxillerat fumant marihuana i fent-me palles, he aprovat la selectivitat i he entrat a fer Magisteri Infantil.

- Algú nou ha entrat a la meva vida. Percebo l'amor al seus ulls. Omplirà el buit del meu cor? Qui sap.
- M'han regalat un hàmster.

-La societat és injusta i cruel. Els millors cauen i els pitjors triomfen. Un trist final per als fills d'Occident. Que t'he fet?
-Tinc 569 amics al facebook i no follo.

Bricolatge Emocional

2010-07-13T22:58:00.002+02:00

A vegades, sense que pugui fer gaire res per evitar-ho, certes coses m'arrosseguen cap a una espiral d'odi infinit, genocida, nazi i extremadament violent. Em passa amb el suc de pera, les ulleres de pasta de colors cridaners, la homeopatia i, últimament, amb el programa de TV3 anomenat "Bricolatge Emocional".

Ho deixo clar de bon principi: no he vist ni un segon d'aquest programa més enllà de les promos. No espereu una opinió des de la tribuna sagrada de la informació contrastada. És, en essència, escopir merda sobre allò que em sembla indignant.

Perquè, per començar, que un senyor que es diu Baltasar em digui com he de ser feliç no és bona senyal. Que en Baltasar em miri fixament a través de l'objectiu de la càmera, com dient "ei, tinc el secret perquè cardis més sovint" em puja l'acid úric. Que en Baltasar em vulgui alliçonar en l'art de ser feliç ho trobo reprovable des del punt de vista ètic (i molt hòstiable des del punt de vista de tota la vida). Especialment quan les claus mestres del seu pla definitiu per la felicitat absoluta són més o menys les següents:

- Confia en tu mateix
- Tingues una actitud positiva
- Respira, tingues una actitud relaxada
- Troba les teves pròpies solucions als teus propis problemes
- Només tu et pots crear la teva felicitat.

En definitiva, TU ets el factor clau de la teva felicitat, les TEVES circumstàncies són les que has de considerar, TU et crees la teva bona sort i TU ets la pera llimonera.

Això sí. Compra el MEU llibre d'autoajuda, segueix els MEUS consells, mira els MEUS programes i, sobretot, finance'm el MEU Hummer amb la TEVA falta de personalitat.

Aviam, que ho facin a Telecinco, doncs com que m'hauria donat igual. Però que a la tele la ceba donin veu a comerciants de somriures i copets d'ànim a 50 euros la mitja hora, doncs m'enerva.

Còrrer

2010-06-19T20:00:00.000+02:00

A part d'actualitzat regularment i religiosament aquest blog m'agrada força còrrer. No negaré que es tracta d'una activitat notablement subnormal. Sues, et canses, en certs moments agonitzes i en general mostrar una ingent capacitat de transpiració a tots als habitants d'aquesta gran ciutat, Barçalunya.

Tot i això, m'agrada i ho practico habitualment. I en el transcurs d'aquesta pràctica he pogut discernir entre diferents categories d'aficionats d'aquest esport.

- El que el metge li ha dit que faci esport: personatges entranyables per l'exòtica varietat de roba esportiva i xandalls que exhibeixen, fruit d'anys i panys d'acumulació al fons de l'armari. Running Vintage. Fan molta cara de patiment però aguanten de cara a la seva salut. No duren més d'una setmana corrent i finalment moren d'una angina de pit.

- Els que es volen aprimar: Les mamelles amunt i abaix és probablement el tret més característic d'aquests mamífers marins. Ulls experts també notaran que més que córrer de manera més o menys alegre, el que fan és colpejar el terra amb els peus amb l'esperança de quedar-hi plantats i començar a criar mongeteres al voltant.

- Els que semblen una oques decapitades: No es pot negar la bona fe d'aquest tipus però els hi falta tècnica. Cada metre que avancen és a costa de indescriptibles contorsions i moviments corporals innecessaris que no fan més que esgotar-los abans d'hora. Si se'ls hi carda una hòstia no corregeixen el seu comportament.

- Els que s'excedeixen: Gent que no controla els seus límits i es creu Usain Bolt embolicat amb banderes americanes, revistes pornos i xorissos fugint de talibans pel centre de Bagdad. Com els elefants, van a morir tots al mateix lloc, en aquest cas a final de la baixada del carrer Maternitat, víctimes de la pèrdua progressiva del fetge per la diagonal.

- Els que van caminant: Éssers despreciables, sub-humans llefiscosos que encomanen sífilis per l'alè, sida per la vista, i càries si t'envien una postal.

- Els que riuen quan s'esforcen: Totes les mitologies tenen els seus propis unicorns i aquests serien el cas. Criatures que quan corren, en comptes de mostrar una cara que denoti esforç, en denoten una de tenir un anal plug de 1200 rpm profundament inserit al recte.

- Els motivats que repten: Corredors que veuen en tu un possible rival a batre i demostrar els fruits del seu entrenament (que no acostuma a estendre's més enllà de les últimes 2 setmanes) i ja de pas afermar la seva virilitat per una via força prosaica. Com a càstig per ser tant irrespectuosos se'ls hi ha de mantenir un ritme que puguin seguir només anant al límit. Finalment, acompanyar-los a morir a la baixada de la Maternitat.

- Els motivats que volen aparentar que són pros: En general, estem d'acord que córrer és un activitat simple. Bambes, mitjons, pantalons i samarreta. Existeixen accessoris però només els mestres tenen dret a portar-los amb dignitat. Per tant, si veieu algú que s'arrossega corrents amb gorra, ulleres, malles, renyonera amb beguda isòtònica i pastilles de glucosa, ipod al braç sincronitzat amb un podometre a les bambes, samarreta txatxipiruli i bambes esportives de tres xifres, estimats lectors, teniu al davant una bona definició del concepte fer pena.

Plagues bíbliques, actualitzades

2010-06-15T23:17:00.003+02:00

Quan a Déu Omnipotent se li infla la vena entremaliada, les diverses i imaginatives possibilitats amb què expressa la seva mala hòstia són, pregunteu al Faraó, notables.

Però, com qualsevol cantant rock dels 80, es veu obligat a adaptar-se als nous temps per tal de sobreviure i no veure's abocat a l'ostracisme. Aquestes serien les plagues Pop del nou mil·leni:

1) Instal·lar Windows Vista + Norton Antivirus + fer que tots els webs del món iniciessin amb una intro en flash i suprimir l'skip.

2) Que a tothom li saltés la limitació de descàrrega del Megavideo perquè Déu s'està descarregant friends.

3) Un musical, interpretat i dirigit, pels Manel, anomenat "Ukelele o mort".

4) Una pel·lícula: El camino del Rocio - The 3D experience

5) Fer que els morts puguin fer servir el facebook. Paral·lelament, rebre una sol·licitud d'amistat del Fary i no poder rebutjar-la.

6) Surt un Jimmy Jump de tots i cada un dels pots de maionesa del planeta.

7) Després d'una segona votació de com es vol que sigui la diagonal, els barcelonins i barcelonines trien que volen desplaçar-se per la diagonal fent un moonwalk.

8) L'Adveniment del Messies es produeix al programa d'acudits de Telecinco.

9) Un MacFlurry passa a costar 10 euros.

10) Que totes les misses, comunions, batejos i altres celebracions religioses o laiques s'hagin de fer a l'estil country.

Control mental: Quin problema hi ha?

2010-05-03T01:11:00.002+02:00

És conegut que s'han produït avenços importants als darrers anys en matèria de control mental, especialment en camps associats a la publicitat, el cinema i la política. Tanmateix, aconseguir que el saxofonista amateur que m'amarga les tardes es llenci per la finestra mitjançant les meves ordres mentals encara s'estila una quimera. Com pot ser això possible? On van a parar els 6 o 7 euros anuals de pressupost destinats a recerca? Vergonya: només així es pot definir aquesta situació.

No puc més que especular amb els motius d'aquest endarreriment crònic en un dels camps innegablement més prometedors, homeopatia a part. Quin és el problema? Perquè no tenim tots els magatzems del país farcits de nens rapats al zero i bates blanques mirant concentrats ratolins de laboratori, mentre científics nazis fan riures malèfics mentre barregen líquids de diferents colors (preferentment, verd i lila)? És que, potser, tenim la sensació que està malament? Que no és ètic?

Fins aquí podíem arribar.

No seré jo qui enumeri les virtuts del control mental, per tant, després d'aquesta típica expressió amb la que he començat la frase, que denota una preocupant subnormalitat, faré tot el contrari i enumeraré de manera detallada totes les glòries del tema, amb fingida indignació, per a gaudí del lector.

- És una pràctica de sobra recollida en nombrosos textos religiosos, per la qual cosa es te el component religiós a favor. Jesús és un dels Mindmasters més reconeguts i el simpàtic del seu Pare provoca erupcions de pell amb la ment.

- Ens estalviaríem molts diners ja que els polítics, corporacions i altres entitats diabòliques ens podrien controlar directament, i no a través de caríssimes campanyes de publicitat, desinformació i aquestes expressions que diuen els antisistema habitualment i que em fan venir una son terrible.

- El pakistanès ja no hauria de torturar a cops la bombona de butà per cridar l'atenció de la senyora Sonsoles i li obrís la porta de la finca. Li ordenaria mentalment que baixés a buscar-la ella mateixa. Les possibilitats de cara a la millora de la convivència entre comunitats són infinites.

- Els fluxos econòmics bàsics es tornarien més justos. Ara elles també convidarien a cubates a les discoteques.

- S'obriria la possibilitat d'aconseguir que l'Alves, el genial lateral del barça, entengués que ha de centrar mes o menys a prop de l'àrea rival i no, com porta fent últimament, pels voltants d'alpha centauri.

- Em podrien arribar a convèncer de la utilitat d'un Twitter.

- Encara no podríem fer kame hame has però podríem convèncer a la gent que n'hem fet un. Es tracta d'un avenç significatiu en un dels altres camps claus de recerca.

- Els blogaires podrien obligar a la gent a llegir els seus respectius blogs i a comentar-los favorablement. Les disputes entre bloggers ja no se solucionarien en eternes i tedioses discussions als comentaris. A qui li exploti el cervell abans, perd.

- Tindríem a la nostra disposició una sofisticada, eficient i simpàtica opció de cara a encarregar pizzes.

-L'atur baixaria fins a gairebé nivell 0. El nombre d'actors pornos, tertulians i presentadors documentals de viatges o seccions culturals de telenotícies arribaria a nivells mai vistos. El nombre d'hipoteques acceptades també augmentaria. Dissortadament, tots vendríem els nostres bens per invertir-ho en empreses d'en Marc Vidal.

- S'oficiaria una preciosa cerimònia religiosa en honor d'un saxofonista amateur. Les avies del barri sortirien molt satisfetes i emocionades de l'enterrament.

Dit tot això: quin problema hi ha?

Perla #13

2010-04-26T23:29:00.001+02:00

"Paradoxalment, la meva vida social depèn més de les coses que em callo que no pas de les que dic"

El Nyu com a recurs humorístic

2010-02-21T22:49:00.004+01:00

El Nyu és un animal que es va fer mundialment famós -principis dels 90- arran del desafortunat incident que va provocar la mort d'en Mufasa, pare d'en Simba i millor persona. Va haver de morir el Rei de la Sabana perquè tingués repercussió pública l'existència d'aquests simpàtics animals però, com moltes altres coses a la vida, ja feia anys que formaven part de les nostres vides sense que ho tinguessim present.

Víctima de les mes espantoses i imaginatives morts que mai hagueu pogut veure als incomptables documentals que s'han realitzat sobre ells o els que s'alimenten d'ells, el nyu ens ha mostrat noves extensions de significat - inexplorades encara - de la paraula subnormal busca un altre pas pel riu que no estigui infestat de cocodrils. Amb la seva tenaç persistència a passar per on no han de fer-ho, són les víctimes preferides dels esmentats cocodrils, guepards tetraplègics, ninjes i, naturalment, la Pilar Rahola.

Val la pena reflexionar sobre la següent qüestió: és possible que l'exuberant biomassa animal de la sabana africana es fonamenti en l'animal més imbècil de la creació? Podria ser això un nou punt de partida teològic per justificar el paper de la humanitat? No, rebutjo el paper de visionari. Jo només sóc escriptor. I humorista.

Sigui com sigui, i tornant al tema de l'escrit, com que per definició, la cosa retardada és divertida, i entranyable la cultura popular és plena de referències relacionades amb els def de la sabana.

- Fill de Nyuta.
- Ets tan Nyu que et cardaria una hòstia.
- Ets més fals que un Nyu que ha mort de vell.
- Dime con que Nyu andas y te diré que cocodrilo te va a destripar.
- No diguis Nyu fins que no sigui al sac i ben lligat i la Pilar Rahola ben lluny.
- Tens menys futur que un Nyu fent cua en una narcosala.
- Titanyullida.

Consells útils per a blogaires #4 - atreu els geeks

2010-02-07T01:22:00.003+01:00

Dels lectors dels nostres respectius blogs en volem ben poques coses:

1) adoració absoluta
2) que siguin molts i que comentin
3) Sexe i, eventualment, diners

No són qüestions aquestes que s'estilin a les trobades blogaires però sóc de la opinió que al món 2.0 hi ha lloc de sobres per l'egolatria, el servilisme, el benefici privat i el sexe esporàdic. Sigui com sigui, aquesta relació de requeriments desitjats és com la carta que s'envia als reis, intrínsecament optimista. En aquest text aprendràs com obtenir una satisfacció parcial, però raonablement satisfactòria, atraient un col·lectiu molt favorable en aquest sentit: els geeks.

Pels profans, s'entén per geek aquella persona, generalment entranyable, que serveix per fer-te particions gratuïtes pel Linux, entre moltes altres funcions vertaderament interessants.

Són un grup, els geek, que tenen un comportament cibernètic que pot jugar molt a favor teu. Si treballes la qüestió, et poden arribar a fer sentir molt important; catapultar el teu blog cap a cotes de popularitat difícilment assolibles tenint en compte la merda infecta que probablement expel·leixes. El que t'interessa de la seva manera de ser és el següent:

- Tots tenen blog o sigui que et poden recomanar i crear enllaços al teu per fer augmentar el teu Pagerank. També et poden agregar a tots els agregadors haguts i per haver.
- Són com els nyus de la Sabana. No importa quants cocodrils amb la boca oberta hi hagi al llit del riu, si a l'altre banda hi ha alguna cosa amb pantalla tàctil. Són molt fidels.
- Comenten. I molt. No sempre t'agradarà el que diuen i probablement moltes vegades no sabràs de què t'estan parlant. Però comenten. I molt.
-Tendència Fanboy. Domina els temes que els hi agraden i seran teus.

Dit això, anem a parlar de com encisar-los. Com que probablement parlaràs amb el mateix criteri de política internacional que de música barroca composta per retardats, doncs tampoc no t'hauria de costar gaire canviar la temàtica del teu blog. Aquesta és la relació dels temes que faran que la comunitat geek, de manera força unànime, s'exciti. Llista empírica, ni idea dels motius de fons.

1) El numero Pi. També els primers. Els hi agrada molt veure representacions gràfiques de fractals.
2) Posar els preus dels productes en iens o dòlars. Opcionalment, posar a quants euros equival.
3) Les expressions WTF, OMG, OMFG, FAIL i OWNED.
4) Parlant d'expressions d'origen anglès, són sensibles al hype.
5) Coses amb pantalles tàctils. Acotant, coses cares amb formes arrodonides i pantalles tàctils.
6) Tenen molts personatges mitificats però un en particular: Nikola Tesla.
7) Veure samarretes amb estampacions d'Space Invaders.
8) Battlestar Galactica.
9) Coses que tinguin bluetooth. Mòbils bluetooth. Auriculars bluetooth. Colonoscòpies bluetooth.
10) Canviar l'expressió "còmic", de tota la vida, per "novel·la gràfica".
11) Les pel·lícules fetes amb maquetes són millors.
12) També els hi agradaria que els hi mengessis la polla, emperò, no cal arribar a aquests extrems.

En resum, una manera senzilla, ràpida, barata i sostenible d'ascendir socialment a la blogosfera.

Cada dia al dematí, canta el gall "desgarro anal"

2010-01-31T23:57:00.001+01:00

O altres versions entranyables de la música popular catalana.

- En pintxo li va dir pantxo/ how I use the anal plug?/ i en pantxo li va dir a en pintxo/ I just want to eat your cum.

- Oh lai la, la masovera, la masovera / oh lai la, la masovera té un Google Wave.

- Cargol treu banya, acaba la llicenciatura / cargol treu pit, apuntat a infojobs.

- Baixant per la font del gat un travesti, un travesti / baixant per la font del gat 10 chupar 20 follar.

- En jan petit com balla, balla, balla , balla / en jan petit com balla si fossis el seu pare li cardaries una hòstia.

- La lluna, la pruna, vestida de putón / sum pare la ven a una xarxa internacional de proxenetes, sa mare no vol.

- Sol solet, agrega'm al facebook, agrega'm al facebook / sol solet, agrega'm al facebook i al Messenger.

- Les nenes maques al dematí, es carden farlopa, es carden farlopa / les nenes maques al dematí poten al lavabo i es fan pipi al cim.

- El gegant del pi, té insuficiència renal, insuficiència renal / el gegant del pi, espera la seguretat social.

- El gegant de la ciutat, és un homeless, és un homeless / el gegant de la ciutat, beu don simon i esnifa crack.

- El senyor ramon, té un herpes infecciosa / el senyor, enganya a tothom

- El lleó em fa por, pam i pipa, pam i pipa / el lleó em fa por, perquè el va encular el senyor ramon

Aquí s'acaba el meu intent de fer gràcia.

Perla #12

2010-01-27T21:59:00.002+01:00

"Com resumir el meu 2009 en una paraula? Megavideo."

nous indicadors de benestar

2010-01-21T14:36:00.000+01:00

Noves maneres de mesurar el progrés i el benestar d'una societat.

- iPod/persona

- Grau d'immersió en Schoko - Bons

- x CR (Cristiano Ronaldos) en investigació biomèdica

- min acumulats de megavideo /persona x any (incideix en la productivitat)

- Accés a l'ADSL rural (+ porno - zoofília)

- MAF (mitjana d'amics al facebook - es relaciona amb la quantitat de temps lliure disponible)

- Factor High School Musical (aproxima la incidència de la subnormalitat dins de la població)

- Índex de reenviament de cadenes de correu (ídem)

- Llindar Marc Vidal (quan supera el 2.0 no passa absolutament res de res)

- Empremta Bonològica (mesura la quantitat de recursos, escenaris gegantins, festivals benèfics, retòrica, fantasmades, vergonya i paciència nostra necessaris perquè en Bono d'U2 estigui una mica més a prop del Nobel de la Pau)

- Grau d'escolarització pública (mesura les possibilitats de fumar maria al sortir de classe, de punxar-se heroïna, de ser atrapat per una xarxa de proxenetes i de tenir una companya de classe que es diu jenny)

- % de seats ibiza vermells o grocs (arriba als seus màxims a l'àrea metropolitana de Barcelona)

- Preu d'un Mitja Distància de la Renfe (està relacionat amb el sentit de l'humor)

La mort, d'aquella manera

2010-01-19T23:22:00.005+01:00

No fa gaire, mentre era immers en una de les meves habituals converses elevades i transcendentals - si no sabeu que és això registreu-vos a forocohes.com -, em preguntaren sobre què volia que fessin amb el meu cos un cop mort. És a dir, la clàssica discussió entre enterrament, incineració o pasteurització.

Sincerament, ja fa temps que tinc una opinió al respecte sobre com vull que tractin les meves despulles. Sóc un tio senzill. Una piràmide d'entre 100 o 200 metres, sense necessitat d'acabats amb materials nobles -però amb bluetooth-, resultaria més que suficient per satisfer el meu ego.

Però aquesta no és la qüestió, de fet. El que em va fer aixecar una cella, el que em va inquietar, és que mentre reflexionava sobre el trànsit entre el món material i celestial vaig començar a pensar en mortadela.

Mortadela.

Molt bé nens i nenes. Això és un blog.

Els meus 3 videoclips preferits

2010-01-18T01:53:00.003+01:00

Després de meditar-ho m'han sortit aquests.

Any 2010. Sóc un hortera.

Canvi de plans

2009-12-10T14:21:00.002+01:00

Als estudis de l'ABC, als EE.UU, J.J. Abrams, Damon Lindelof i Jeffrey Lieber passen les hores polint els detalls dels guions de Lost, bebent cafè, entrelligant fils argumentals, comptant beneficis i, finalment, recordant-se a ells mateixos que molen molt.

(JJ): Hostia puta, com moles Damon.

(DL): Tu també, JJ , tu també.

(JL): Som la pera, nois. El doble pilot ha sigut una traca de proporcions bíbliques. Som els Déus de la televisió.

(DL): I els més llestos i els més atractius.

(JJ): Ja veig els productors barallant-se per fer servir el meu nom per donar punts d'autoritat a produccions de ciència ficció de qualitat mitjana.

(DL i JL): Oh, sí.

Enmig d'aquesta felicitat apareix el becari de rigor per la porta, cafès en ma, amb una expressió somrient a la cara.

(BEC): Senyors, no es creuran el rebombori que està generant la seva sèrie a internet. Fa pràcticament res que l'han estrenada i ja circulen una munió de teories intentant explicar-ho tot.

(DL, JL i JJ): Som la polla.

(BEC): Que si la illa és el purgatori i tots són morts, que si tot és un experiment de la CIA, extraterrestres....

(JJ): Quanta vulgaritat...

(BEC): ... i fins i tot n'hi ha que diuen que tot és un somni d'en Hurley i que la sèrie s'acabarà amb ell obrint els ulls.

Aquí vam tenir allò que en diríem un silenci incòmode.

(DL): ...

(JL): Ups.

(JJ):Mmmm... jo quasi que me'n vaig a dirigir Star Trek.

Llavors, el becari va ser expulsat de la sala a puntades de peu, mentre se sentien crits histèrics dient coses com "fum negre!","estàtues egípcies!" i "viatges en el temps!".

I així va ser com van néixer les 6 temporades de Lost. I també per donar temps als guionistes per preparar el seu exili forçat quan arribi el dia.

La utilitat de resumir

2009-12-08T12:00:00.001+01:00

No és que vagi en contra de la ingent quantitat de literatura que la humanitat ha produït des d'anys ençà, ans el contrari. Ens ha donat l'oportunitat d'entretenir les nostres tardes amb lectures molt variades i, per sobre de tot, la capacitat de ser infinitament pedants. I això no té preu.

Però, també és cert que sovint un es queda amb la sensació que, moltes vegades, es donen masses voltes a temes que es poden resumir força bé.

La relació pares - fills / Jo tinc raó i tu no

El Tercer Món / Sí, és una pena, però honestament tampoc em preocupa tant

Ateisme / Sóc la puteta de Richard Dawkins

Creences Diverses / Déu se m'ha revelat i m'ha promès una Play 3

Disseny Intel·ligent / No importa si és un unicorn rosa o un senyor amb barba l'encarregat de tot plegat. Tot i que ens decantem força per la opció de la barba.

Cuina per a solters / Les noies somriuen més quan no es troben a davant uns Nuggets de pollastre

Descàrregues P2P / Quan la il·legalitat queda repartida uniformement en un nombre suficient de persones, parlem de llibertat d'expressió i difusió de la cultura

Drets d'autor / Vull poder vendre recopilatoris ad infinitum

Amor platònic / tipus d'amor habitual en casos de no ajustar-se als cànons estètics de l'època o desfiguracions físiques severes

El Clima / Com fer que els neoliberals s'interèssin per la ciència

El Temps / Terme habitualment confós amb el Clima.

Química Inorgànica / És com el Català: fàcil, però hi ha les excepcions

Coaching emocional / Prostitució inversa : pagar perquè em diguin què he de fer

Web 2.0 / Com parlar sobre res en absolut, durant hores. Semblar un expert en el tema.

Feng Shui / Em sobren els diners i el poc criteri. I què?

Crisi econòmica / jo ja ho veia a venir però no ho vaig dir a ningú

Física quàntica / cosa molt i molt difícil

Coratge / Ser aficionat al bàsquet femení

Valentia / educació infantil

Traumes infantils / la primera mort d'en son goku

Déu / Megavideo

Perla #11

2009-12-07T12:00:00.000+01:00

"Si Dios es amor, pues chupasela"

Coses que es diuen quan tornes de festa les 5 de la matinada aproximadament

2009-12-06T04:52:00.006+01:00

Què es pot dir en aquest estat?

Diuen que l'alcohol fomenta la sinceritat. Mentida. Sincer seria reconèixer que l'existència mateixa d'aquest blog es fonamenta en la vaga esperança de lligar amb alguna damisel·la adorable. I no penso arribar a aquests extrems. Tampoc penso reconèixer que estic redactant aquesta entrada escoltant The Killers. Tampoc diré que he fracassat en l'intent de conquerir senyoretes al món real; la meva reputació cibernètica és molt important per mi. En definitiva, I waiting for you, que no són The Killers.

Per tant, em trobo en aquest punt de particular llucidesa, lerelele lerelele, que em permetria, teòricament, dir coses colpidores, coses que us deixarien amb un pam de nas, coses provocadores, coses amb estil, coses que no heu sentit mai.

HAS DE CREURE EN TU MATEIX. PAU MUNDIAL. SOLIDARITAT. FUSIÓ FREDA.

De veritat ho voleu sentir? n'esteu segurs? Hi ha moltes sèries interessants al Megavideo. Porno.

Som-hi. Em sento mentider perquè entre tants ninjes, Pols, Tarradellas, animalades i autocrítica enboirada enmig d'incomptables històries absurdes, sóc el següent: vulnerable, habitual i bona persona. El que sempre conviden als aniversaris, però que no surt a gaires fotos.

El que avui a les 5 de la matinada passades escriu innecessàriament sobre la seva humanitat. Com si no fos evident.

El que ha fet un post pensant en com seria ser un Velociraptor.

D'això, s'en diu tenir Currículum.

Moments Històrics #2 - Paris, 14 de Juliol de 1789

2009-12-04T12:00:00.001+01:00

Davant una fortalesa amb 7 presoners d'honor dubtós, 2 futurs herois de la revolució francesa no s'acaben de decidir.

(heroi 1): No sé. Crec que ens hem animat massa. Jo no ho acabo de veure.

(heroi 2): No, si ja t'entenc. T'aixeques al matí, esmorzes, surts al carrer, te n'assabentes que Jacques Necker ha sigut destituït, et comences a animar, agafes armes, t'ajuntes amb gent i entre una cosa i l'altra, sense saber ben bé com, et trobes davant de la Bastilla amb armes sense municions a les mans per enfrontar-te a canons i a gent entrenada.

(H1): Jo quasi que ho deixaria per un altre dia això de la revolució. Total, no serà pas una gran cosa. Sort tindríem si aconseguíssim que parlessin de nosaltres un parell de setmanes.

(H2): Sí, tens raó. Ara per ser popular has d'aconseguir que et convidin a alguna festa de Maria Antonieta.

(H1): No, no creguis. Ja no és el que era. Tothom l'està desagregant del messenger.

(H2): Per?

(H1): Per conspirar amb potències enemigues i tenir comportaments immorals, diuen.

(H2): Però això mateix era el que al feia divertida.

(H1): Sí, però ja saps el que passa quan no convides a la gent a les teves orgies descomunals. Que comencen a parlar malament de tu. A més, com a bona part del poble que som, ens hem de fer els indignats per coses d'aquestes. Les masses enfervorides i sense control no es munten amb gent amb criteri i coherència.

(H2): Ja ens raó. Per cert, no sé què passa últimament que estan d'un pesat la gent al facebook, enviant constantment "invitacions de guillotina". Les ignoro sistemàticament.

(H1): Jo és que només faig servir la cosa aquesta per jugar al Farmville.

(H2): En fi, anem marxant cap a casa no? Que veig que aquí l'ambient s'ha refredat molt.

Llavors va ser quan un tercer heroi de la revolució, conscient de la transcendència de l'esdeveniment va dir:

(Heroi 3): Ei companys! Que diuen que a dins de la Bastilla regale samarretes estampades - en color! -de l'Space Invaders. I tenen iPhones. Helvetica! Pi! Numeros primers! Nikola Tesla!

I així va ser com els geeks/nerds del segle XVIII van rebentar la Bastilla. Els seus descendents van fundar Microsiervos.

El que es diu, el que es pensa

2009-12-01T12:00:00.000+01:00

Formar part de la societat té avantatges evidents i molt interessants: seguretat policial, gimnasos, TDT, festes populars, formar part d'una mesa electoral, etc. Emperò, per gaudir de tot això i aspirar a que quan arribi el moment algú vingui a acomiadar les teves despulles, sovint has de maquillar els teus pensaments.

Ets molt simpàtic / Ets tant lleig que quan et veig se'm posen els mugrons cap endins

Sí, em sembla bé fer divisió per pagar el sopar/ Hauria d'haver agafat el postre més car

Per molts anys! Que passis un molt bon dia! / Et felicito només perquè el facebook m'ha avisat

Ei! et ve de gust anar a prendre alguna cosa? / tinc expectatives de mantenir relacions sexuals amb tu.

Ja saps que pots comptar amb mi / espero no arrepentir-m'en d'això que acabo de dir

Ho sento tinc un compromís i no puc venir, però tinc moltes ganes de veure-us! / jo no em relaciono amb escòria

Necessito espai i temps per reflexionar / crec que puc trobar un partit més bo que tu, però com que no n'estic segur tampoc em vull tencar portes

A mi m'agrada molt llegir / ave maria, cuando seras mia, si te tuviera todo de dariaaaaaaa

No, ara sóc en un moment en què no m'atabalo gaire amb les noies / vaig mooooolt cremat

Jo no he practicat mai el sexe anal / només la punteta

Ei companys! Què fem avui de festa? / em sento sol. Estimeu-me

T'estimo molt, però només com a amic / Amb tu busco el tipus de relació que mantindria amb un Coker Spaniel, no se si m'explico.

Ho entenc. Millor no espatllar-ho. Amics llavors / en una paraula, onanisme

Perla #10

2009-11-29T12:00:00.001+01:00

"La mirra és un concepte abstracte que serveix per avisar-nos que s'acosta el Nadal. Ho notem perquè els humoristes comencen a fer-ne gracietes, de la mirra"

Diari de la Dominació Mundial (2)

2009-11-27T12:00:00.000+01:00

Un dels problemes derivats de voler governar amb ma de ferro el món és que has de seguir un horari. Horaris de fer coses avorrides i molestes. Abdominals, flexions, cinta... tot sigui per intentar arreglar la debàcle que tota una vida hipercalòrica havia provocat en mi. Naturalment, també vaig haver de substituir la meva habitual dieta rica en nocilla per una altra terriblement insípida però, això sí, saludable com l’híbrid d’un api i una carxofa. Afortunadament però, i després de forces mesos, va arribar el dia: vaig perdre la papada. Ho sabeu perquè ho celebrem el 23 de març i és festa imperial.

Molts us estareu preguntat perquè estava tan capficat en la meva intenció d’esculpir el meu cos. És una molt bona pregunta ja que, a primer cop d’ull, no sembla respondre a cap tipus de lògica.

Un ràpid repàs a les personalitats històriques que han tingut parcel·les de poder significatives (Napoleó, Hitler, Mussolini...), ens deixa amb incomptables exemplars humans mediocres físicament que aconsegueixen èxits notables en el camp de la dominació. Val a dir que tots aquests cabrons amb sort jugaven amb una carta que jo no podia ni tan sols somniar: vivien en mons convulsos i violents. En aquestes condicions, amb una retòrica adequada i un encès carisma es poden fer miracles.

Jo no podia fer servir res d’això. Per molt bon orador que fos (que ho era) no podia convèncer a cap dels meus conciutadans de panxa plena perquè m’obeís. No m’adaptava al model estàndard de persona convincent, d’èxit. En definitiva, en aquests temps de pau, m’havia de cenyir als cànons habituals per destacar: la presència física, entesa en un sentit general.

Quan parlo de presència física, i com ja deureu suposar, no m’estic pas referint a la força muscular. Posar-me fort per poder dominar a cop de puny no era una via amb gaire futur. Per molta força que tingués sempre hi hauria algú més fort que jo, amb una arma de foc o una tralla nuclear. S'agraeix poder trencar algún ós de tant en tant, sí. De fet, enyoro el soroll d’aquelles tíbies al trencar-se però, un líder ha de saber abstreure's dels plaers de l'existència.

Centrant-nos en el tema altra vegada, és evident que la força i un cos escultural, en sec, no em servien per a res. Però si aquesta acabada d’estrenar presència física la combinem amb una gran oratòria, senyores i senyors, tenim màgia.. Així va ser com em vaig convertir en una persona encantadora, popular i adorada entre el jovent postadolescent de la meva ciutat natal. El vell noi gras sense carisma havia mort i de les seves cendres n’havia renascut un tio guai amb el prepuci encastat amb diamants.

Ara, estimat lector, en la vostra ment estareu intentant establir relacions. Què n’aconseguia jo de la meva nova popularitat, a part de quantitats considerables de sexe esporàdic, que em pogués servir per dominar el planeta? A on vull anar a parar? La resposta és senzilla. Qualsevol pla de dominació mundial inclourà sempre grans quantitats de diners. És una condició indispensable. Com lligar-ho tot llavors? Els diners i el meu nou jo, guapo, interessant, intel·lectualoide, simpàtic i ocurrent, supurant aquella sensació d’estar sempre immers en projectes interessants i, finalment, amb una permanent barba de dos dies?

La resposta no és òbvia, ho he de reconèixer. Vaig passar formar part d’un dels gremis professionals més despreciables que s’ha establert mai al planeta: marxant d’art contemporani. I això per molt sorprenent que pugui semblar, combinat amb alguna herència procedent de l’amabilitat d’alguna dama de més de 40 amb baixa autoestima i adicta al Valium, em va permetre obtenir el meu primer bon grapat de diners.

Sí, vaig néixer sense escrúpols, no és pas cap secret.

Van ser moments realment molt divertits - l'etapa rosa del líder - i que trobo a faltar, no ho negaré pas. Viatges a Budapest, coca, les targetes VIP... temps molt entretinguts, que duraren poc, ja que jo m'havia de cenyir al meu pla. Però, l'etapa rosa també tenia inconvenients: les ingents hordes de pedants i gent superficial que havia de tractar per feina eren molt molestes. Per això vaig instaurar el dia de festa imperial de “disparem al crític d’art”, pels vells comptes pendents.

Per acabar, i tornant al tema original, jo havia de seguit uns horaris estrictes i fer coses avorrides. Això implicava anar a classe de rus cada dia de 7 a 8 de la tarda. I això, a la llarga, acabaria essent més important que ser marxant d'art contemporani.

How to... caure bé a la meva àvia

2009-11-25T12:00:00.001+01:00

Tres passos senzills:

1) Reconèixer la superioritat de les pel·lícules d'en Charlton Heston per sobre totes les altres.
2) Alabar la seva afició a barrejar tot tipus de vísceres animals en els seus plats, per donar més gust, segons ella.
3) Exclamar "Sant Llorenç!" cada cop que sentis un tro i amenaci tempesta.

Consells útils per a blogaires #3 - Culpa a la societat

2009-11-23T13:49:00.004+01:00

Quan tu escrius qualsevol cosa en un blog (des de temes existencials fins a la teva visita a la pelu d'aquesta tarda, passant per dissertacions sobre com mantenir un ritme intestinal rigorós) sempre buscaràs, conscientment o no, que el lector s'identifiqui en cert grau amb el que expliques. És a dir, que el lector tingui alguna cosa a dir referent al teu text, a raó de la seva pròpia experiència vital.

Podria parlar també de la llegenda ancestral que diu que als blogs s'hi discuteixen idees, a vegades totalment contraposades, i contribueixen a la difusió del coneixement i la comunicació entre persones. Des del meu punt de vista, i no és cap crítica, tota la cosa blogosfèrica aquesta es podria resumir com una mega rave d'egos compartint fel·lacions de manera massiva, però bé, això ja és un altre tema.

Sigui com sigui, el lector se sent més còmode quan pot trobar equivalències entre els teus textos i la seva vida. Un lector cómode significa comentaris i més punts per assolir el lloc que et pertoca com a blogger de referència.

Es comprensible que com a treballador de mines de sofre, o proxeneta, o aficionat als còmics (subnormals que llegiu aquest blog, vosaltres segurament ho anomenareu novel·les gràfiques) tinguis problemes per trobar nexes d'unió amb els teus lectors. Cap problema, la solució és senzilla.

De la mateixa manera que nazis i soviètics van deixar de banda les insignificants diferències ideològiques que els separàven tu també pots aconseguir quelcom similar, proporcionant al teu lector l'objectiu ideal de totes les seves crítiques i queixes. L'enemic perfecte, culpable d'absolutament tot, incapaç de defensar-se cara a cara però amb tentacles que extenen la seva influència arreu. Estem parlant de Satanàs difuminat: la societat.

Emprant aquesta tècnica de manera imaginativa aconseguiràs reunir adeptes que et comentaran i et seguiran sense reserves. Un quants exemples de les meravelloses aplicacions d'aquesta tècnica.

- No tinc amics. La culpa és de la societat.
- Ahir em van trencar les cames. La culpa és de la societat.
- Sóc fan de Wham! La culpa és de la societat.
- No se si Àfrica és un continent o un cotxe de la SEAT. La culpa és de la societat i de l'E.S.O.
- Jo no tinc la culpa de ser un inadaptat/ada social. La culpa és de la societat.
- Jo no tinc la culpa de ser un home/dona d'èxit. La culpa és de la societat.
- La Societat de Nacions va ser un fracàs. La culpa és de la societat. (nou rècord d'excel·lència humorística d'aquest blog)
- Porto un mocador palestí al coll i encara no he lligat a l'Autònoma. La culpa és de la societat i els aires de Sant Gervasi, que em delaten.

BONUS: Sóc conscient que dec una bossa de sugus des de fa molt temps, fet que deteriora la meva credibilitat. Però, en un futil intent de tornar més interactiu aquest blog, prometo mitja dotzena de piruletes en forma de cor a qui em respongui el següent. La pregunta és seriosa.

Quantes vegades mor (i reviu) en Krillin a bola de drac?

Perla #9

2009-11-18T12:00:00.000+01:00

"Si en Dexter existís al món real, segur que seria un blogger d'èxit. I probablement s'hauria encarregat d'en Marc Vidal fa temps"

Prevenir, la millor opció

2009-11-16T12:00:00.001+01:00

La prevenció és molt important. Dutxar-se abans de tenir una cita, rebutjar amablement els serveis sexuals pels voltants del Camp Nou, etiquetar la roba interior... en tots aquests casos la prevenció és una poderosa aliada. Anem a veure altres exemples.

- Extirpació preventiva de la pròstata. Per estalviar el patiment d'orinar quan s'és gran. No és una pràctica amb gaire acceptació entre la comunitat mèdica, però aquests mateixos són els que no veuen els evidents avantatges de la trepanació cranial; pràctica d'èxit molt estesa a l'Europa medieval, l'única que compta. Per altra banda, diuen que la masturbació es bona de cara el bon funcionament de la pròstata. En aquest cas no crec que ningú hagi de patir gaire.

- Ser del Barça només quan guanya. No és una pràctica original, ja que és molt estesa, però sempre està bé recordar-la.

- Tenir doble nacionalitat. En cas d'un eventual conflicte armat, sempre tindràs més oportunitats de buscar refugi en un altre país. Una manera fàcil de tenir-la és fer-te futbolista.

- Reservar un fetge en un país amb una legislació més laxa. Una vida d'alcoholisme i excessos es porta molt millor amb en Chun Li Fat creixen saludablement, fort i vigoròs, i amb un recompte de glòbuls vermells correcte, en algun indret de la Xina.

- No beure begudes carbòniques i refrescos en general. Si arribes a l'edat adulta i el teu fetge està sa i estalvi pensa que no et tornen els diners de la reserva. Reclamar a la màfia xinesa no ha sigut mai una bona idea. Res de combinats.

- Vigila el teu pes. Procura no baixar mai dels 2oo quilos o el teu entorn et començarà a insistir perquè et valguis per tu mateix. No ho pots permetre.

- Dutxa't molt sovint i amb energia. Procura rascar ben fort. Si veus que no marxa, felicitats, has agafat herpes o gangrena. Si veus parts del teu cos al plat de la dutxa definitivament és gangrena. Si sents la fressa d'una motoserra potser no ho és. Dedica els pocs segons que et queden a escollir una religió que perdoni tots els teus pecats.

- La higiene bucal és fonamental. Pensa que el teu dentista també és una persona humana, amb sentiments, estómac, dona i fills. Un dentista amb una shotgun davant d'una higiene bucal molt deficient pot ser un problema.

- Fes alguna activitat esportiva, en consonància amb les teves possibilitats. El Wrestling és la opció mes popular a Catalunya en totes les franges d'edats. Si et federes la Conselleria d'Esports et subvenciona les hormones que et facin falta durant un any.

- Practica el sexe segur. Està comprovat que l'anal fisting és l'origen del 70% de les baixes laborals del país, ja sigui per incontinència intestinal o vergonya monumental. Recorda que les relacions sexuals han d'estar basades en l'amor, la confiança i el respecte mutu. Amb un sol braç n'hi ha prou per gaudir-ne plenament.

- No mantinguis mai relacions sexuals amb rinoceronts, és un precepte fonamental.

- Evita abusar de la sal en la preparació d'aliments. És molt conegut que cuinem abusant en excés d'aquest producte, ingerint-ne quantitats clarament superiors a les que el nostre organisme necessita. Això ho pots aplicar a totes les coses divertides que coneixes i ben aviat els teus fills cobraran l'herència i deixaràs de ser una càrrega per la societat.

- Guarda't el mòbil de manera que quedi allunyat dels teus testicles o ovaris, per tal de mantenir la qualitat de l'esperma/òvuls. Déu ja va preveure aquesta irrupció de les noves tecnologies i va dissenyar la cavitat rectal de manera que fos refractaria a les ones malignes i perfectament identificades dels mòbils. A part de fer el sistema sensible a l'opció "en silenci/vibració" d'aquests artefactes.

- Deixa la teva salut en mans de professionals de disciplines d'efectivitat contrastada: homeopatia, acupuntura, reiki, pokemon hazte con todos, medicina tradicional Xinesa, medicina tradicional del Vallès, en Pepe del Reial Madrid, etc.

- Fes vida social, cuida els amics. Pesar 200 quilos i no tenir amics és una putada. A poder ser que no siguin del facebook. L'aplicació "netejar el meu amic amb un pal amb una esponja enganxada a l'extrem" no sembla gaire possible de desenvolupar.

- I sobretot, Carpe Diem.

Obvietats #3 - Jo només sé que no sé res

2009-11-14T12:00:00.001+01:00

Jo només sé que no sé res. Un cop Sòcrates va haver descobert la sopa d'all amb aquesta afirmació, quedant-se ben descansat, els segles han anat passant i moltes boques s'han omplert - amb sorprenent facilitat - d'aquesta frase.

La cita de Sòcrates, des del meu punt vista, més que transcendental és irreverent. Imagineu-vos una Atenes plena de gent, celebritats de l'època, dient que en saben molt de X coses (matemàtica, geometria, poesia, sodomia, el que sigui); convençuts que la seva paraula és poc menys que dictada pels Déus. Llavors un senyor amb barba, notable mala llet i una llengua afilada va i diu el que tothom amb una mica de criteri sospita: l'enamorament excessiu de la teva pròpia veu i la saviesa no són bons amics. En resum, en aquell context, Sòcrates deixà en evidència, força elegantment, tota aquella sèrie de buròcrates del saber que no entenen que la gracia del coneixement no és tan tenir-lo sinó buscar-lo constantment. I, en definitiva, que tampoc és una cosa tant espectacular saber coses.

Els anys han passat i dos fenòmens curiosos es poden observar de tant en tant:

1) Per motius que s'escapen al meu enteniment, les cites clàssiques acostumen a ser definitives de cara a defensar els arguments. Ningú s'atrevira a contradir en una discussió a qui posi sobre la taula les opinions de sodomites grecs de llargues túniques blanques. mai.
2) Sòcrates és com una mena de John Lennon de la filosofia. Va morir vell, és cert, però probablement provocà el primer moviment fan organitzat de la història occidental. És un filòsof enrotllat, no com l'estirat de Kant. És per això que treure'l a la conversa causarà adoració entre l'audiència. A més, a aquest home li devem l'oportunitat que sempre tenim a ma de ser infinitament pedants i preguntar a algú si en sap alguna cosa sobre les obres escrites de Sòcrates.

Com a resultat tenim que aquesta combinació de coses, afegit a una literalització del significat original de la frase (afortunadament, alguna cosa sí que sabem), porten a la fabulosa oportunitat de sortir com un senyor davant infinitat de situacions el les quals 1) denotes falta de coneixements o 2) prefereixes no tenir-los. Com a casos concrets:

- En una operació d'extracció d'un tumor cerebral, quan els teus companys s'estranyen una mica, ja que has començat el procediment amb una colonoscòpia.
- Davant el jutge, en un procés per assassinat múltiple emprant una picadora de carn marca Moulinex.
- Amb la parella, quan els efectes més visuals d'un herpes genital desbocada comencen a aparèixer.
- Quan, pel sopar de nadal amb tota la família, apareix la teva altra família (secreta) d'Ucraïna per sorpresa.
- Quan la teva companya sentimental s'ha quedat embarassada, entre altres coses, per compartir entre els dos les píndoles anticonceptives (un dia tu un dia jo, amor meu)
- Quan et matricules a Ciències Ambientals.

Mai els hi podrem agrair prou, als patrons del pensament clàssic.

Keywords

2009-11-12T12:00:00.001+01:00

Una de les coses més divertides i sorprenents de tenir un blog és veure, a través del Google Analytics per exemple, les paraules clau amb les quals el blog ha sigut retornat a la llista de resultats de la cerca del Google. Aquestes són les meves preferides:

- alitosi

- pornoblogs

- club super 3

- 0,99999... = 1

- amateurs masturbandose

- blocaires literats

- buscar peix globus

- casting anus

-catalunya vencera

-com fer all i oli

-dialegs d'avis

- diferencias entre las teorias evolucionistas

- el marit de la lidia heredia

- els sis prmis novels de la pau

- es pot demostrar l'existència de Déu?

- escollir nick per lligar

- frases catalanes tuberculosis

- frases curtes per un blog literari

- gasos estomacals

- mamadas con obesas

- persones de la cultura nordica que van guanyar el premi nobel

- noia bufona

- porno mundial

- senyó guai vikipèdia

- transbord linia groga verda

- video putades hitler

- cobro més que tots vosaltres junts, ja em podeu començar a menjar la polla

Saquejadors (1)

2009-11-09T23:14:00.000+01:00

Em trobava fent exactament el que se suposa que no hem de fer mai, el dia que vaig rebre el meu primer tret. Sol, en un lloc amb una sola sortida i on no hi havia res de vital importància per emportar-se. Però hi havia aquell aparador rebentat ple d’iPods. Molt Temptador i, en perspectiva, molt estúpid.

Heu d’entendre que en aquest món apocalíptic en el que m’ha tocat viure, tot i que la majoria dels esforços van encaminats a la supervivència, de tant en tant va bé prendre’s un luxe. És molt probable que hagueu llegit llibres o vist pel·lícules que tractaven d’imaginar com seria un futur on la civilització s’ensorra. Realment s’ha exagerat molt la qüestió.

Per començar, la percepció de la destrucció depèn molt del que tenies abans de la guerra. Ara menjar és complicat, la seguretat personal millorable i la higiene personal deixa molt que desitjar. Però no ens enganyem, aquestes són coses de les quals tres quartes parts de la població mundial no en podia disposar, a l’antigament anomenat tercer món, o sigui que molt probablement aquesta gent no hagi notat gaire la diferència, un cop els Cyborgs es van aixecar i ens van començar a exterminar. Per altra banda, als països on l’extermini realment significava un canvi en la qualitat de vida, més o menys tots ens hi hem anat acostumant. Uns intentant reconstruir la societat, altres creant societats noves al seu gust, molts pidolant i uns quants, entre els que m’incloc, saquejant. Però crec que no m’equivoco quan afirmo que ho portem tots amb força normalitat. Jo et vull robar, tu em dispares. És comprensible.

Suposo que els escriptors de ciència ficció que encara quedin vius estaran força contrariats però, t’ho miris com t’ho miris, la Fi dels Temps no ha resultat ser tan terrible com es preveia. Bé, sempre hi ha una petita fracció de la població (força molesta) que es passa les hores ploriquejant per la seva mala sort i fent odes a la tragèdia de la Humanitat. Afortunadament les bèsties salvatges semblen tenir preferència per aquests pesats i se’n n’encarreguen regularment, quan no els disparem nosaltres mateixos.

Dit tot això, espero que més o menys us hagi donat un context vàlid per entendre perquè algú, enmig del caos i la destrucció, volia un iPod. De 160 gigues, per a més informació.

Desafortunadament, l’única cosa que me’n vaig emportar va ser un tret a la cama. I Bé, la constatació que en general els saquejadors no estem gaire ben vistos en aquest món. Però com he dit abans, ho porto amb normalitat. És comprensible.

Be Medieval XXI - Tortures #1

2009-11-07T12:00:00.002+01:00

Tortura #1 - Arrencar les crostes.

Concepte:

Infligir dolor al torturat arrencant-li sistemàticament les crostes d'una ferida, realitzada prèviament i preferiblement al genoll, per d'aquesta manera torturar-lo molt.

Passos a seguir:

1) Obligar al torturat a patinar pel carrer sense genolleres. Unes malles roses afegirien una dimensió extra a la tortura.
2) Fer un circuit, molt important, amb una línia de sortida i una d'arribada amb un pot de Nutella com a recompensa. Estudis empírics demostren que la Nutella és un reclam més bo que mitja dotzena de cheerleaders anheloses de sexe. Notar que curiosament el torturat és l'autor de l'estudi empíric. S'ho mereix.
4) Interceptar un dels seus genolls amb un bat de beisbol recobert de paper de vidre d'un gruix considerable.
3) Cuidar-se de no buscar trencament de lligaments ni inflamacions voluminoses. No sóm uns sàdics.

4) Curar la ferida resultant i tancar el torturat a la seva cel·la.
5) Esperar a la formació de la crosta i arrencar-la.
6) Repetir el procés fins que el fill de puta xerri o fins quan s'escaigui.

Avantatges:

Com a versió gore de la depil·lació a la cera serà un mètode que causarà pànic entre el sector masculí.

Desavantatges:

Si no tens paciència, prova altres opcions.

Dolor / Mortalitat:

El dolor és, en termes generals, abominable i indescriptible. Això pel que respecta a patinar amb malles roses. En relació a l'extracció de les crostes, tot i que els mascles ploraran com nenetes, és tracta d'un dolor moderat i suportable, però suficient per extreure informació. En cas d'adaptació al procés i insensibilització al dolor es recomana aplicar cops de bat de beisbol a les cames, amb fermesa. La mortalitat per aquest sistema és baixa, encara que es considerin els morts per infecció, vergonya i avorriment. Amb l'extra de bat de beisbol la mortalitat, les possibilitats d'esdevenir invàlid o fitxar com a defensa central del FC Barcelona s'incrementen considerablement. En el cas que algú pengi al facebook fotos del torturat amb malles roses el linxament públic es perfila com una realitat quasi inevitable.

How to.... ser feliç

2009-11-05T12:00:00.000+01:00

Situar-se a la sortida de la porta petita d'un Imaginarium - aquella per on surten els nens -, bat de beisbol en una ma, i rebentar sistemàticament els nens que surten. Rematar-los si s'escau.

Afers (molt i molt) exteriors -- Capítol 4

2009-11-04T12:00:00.005+01:00

La Space - Opera Definitiva

Capítol 4

Assassinat a Casa Tarradellas (2)

2009-11-01T12:00:00.000+01:00

Reproducció de la primera part del reportatge publicat al Diari de Vic per honrar la memòria d'Angeleta Bonaigua i Ripoll, matriarca de l'Imperi Tarradellas i assassinada recentment en misterioses circumstàncies.

Angeleta Bonaigua i Ripoll va néixer a Addis Adebba, Etiòpia, una assolellada tarda d'estiu. Filla d'un reconegut traficant de prostitutes i d'una artista de varietats, no va tenir mai problemes per adaptar-se a viure la seva infància ben lluny de la seva terra, Osona. Es diu que de ben joveneta va construir una granja de porcs de joguina per jugar a "fer embotits" amb els seus companys d'escola. Es diu també que, tot i ser una noia blanqueta d'ulls blaus i cabells rossos rinxolats, mai va tenir problemes per integrar-se i ser popular en aquell ambient. Tot gràcies al precoç domini d'una Magnum Parebellum de 9 mm, que carinyosment anomenava "pitiua".

Al 1965, amb 20 anys, 5 avortaments acumulats i amb 14 descendents vius, l'Angeleta torna amb els seus pares a Gurb, on els progenitors hi tenen la casa familiar i on pretenen viure de renda el que els hi queda d'existència. Així va ser com Angeleta va deixar enrere la seva etapa africana i un plujós matí de tardor, amb llàgrimes als ulls, i després d'acomiadar-se dels seus fills (l' Akinsanya, en Danjuma, en Hasani, en Nikusubila, l'Ochieng, l'Aisha, la Baderiwa, la Jamila, la Mukantagara, la Mwajuma, la Nomalanga, l'Oni, en Josep Maria i la Dolores), va agafar les maletes i s'allunyà del continent que l'havia vist créixer. La colònia catalanoparlant d'Etiòpia té el seu origen, com és evident, en aquest episodi històric i la increïble fertilitat de la senyora Bonaigua i Ripoll.

Un cop arribats a Osona, tota la família senzillament es va dedicar a viure de la ingent fortuna que havien acumulat gràcies als negocis durant l'etapa africana. Van ser tres setmanes molt felices, plenes d'excessos, (com construir Montserrat, que per molt que diguin els geòlegs, està clarament documentat que la seva existència no es remunta més enllà del 1968, quan es van enllestir les obres) però ben aviat es va fer necessària la necessitat de trobar-li a l'Angeleta un bon marit que permetés a tota la família tornar a viure en l'abundància.

L'espera no va ser gaire llarga. Arcadi Tarradellas i Schopenhauer, natural de Gurb, i hereu d'una gran família de terratinents vigatans va aparèixer en escena. Angeleta s'enamorà ràpidament d'aquell jove emprenedor, rialler i vital, que havia inventat i patentat la pizza; fent-se ric en el procés (la invenció de la pizza és reconeguda com la segona aportació Osonenca més gran a la Humanitat, després del seu sofisticat programa espacial). Pocs mesos després de la seva tornada a Osona, Angeleta es casà amb l'Arcadi, en un boirós matí d'hivern. Era el 1967 i tenia 22 anys.

L'Angeleta, fent honor a la seva fama de dona extremadament fèrtil, ben aviat tingué fills. En total en tingué 10, el màxim legal a Osona per a espècies no porcines, tots de cop i distribuïts uniformement entre ambdós sexes. Venint amb la lliçó apresa del caos onomàstic que va crear amb els seus fills africans, l'Angeleta va decidir anomenar tots els fills mascles Marçal i les femelles Josefina, i utilitzant subíndexs per diferenciar. De segon nom els hi va posar a tots Skywalker. Afortunadament per la salut mental dels registradors de l'administració osonenca, 8 dels 10 fills van morir víctimes de la frustració de no poder expressar-se com a éssers individuals. Per tant, només en van quedar dos, en Marçal i la Josefina. Més tard se'ls hi uniria, en Bernat i la Roser. Van néixer de part natural un fresc migdia de primavera, al 1970. Diuen les cròniques que les seves primeres paraules van ser "carbonara" i "mixto de jamón y queso".

La resta del reportatge serà publicat la setmana que ve.

Fonts:

Gran Enciclipèdia Ausetana

Viquipèdia

Tractat de parasitologia intestinal

El Codi da Vinci

En Teo no sap que fer-ne dels purins. Quin maldecap!

Biblioteca del CERN

Pura i Vil Mentida

El Fotolog es mor

2009-10-27T12:00:00.001+01:00

No puc més que encendre les torxes d'alarma de la meva consciència davant d'aquesta tragèdia. Mentre els diners del contribuent se'n van per salvar una colla de pandes merdosos a l'altre banda del món, aquí a casa nostra assistim immòbils a la destrucció de l'habitat natural d'una de les espècies animals més nostrades: les jenis i els jonathans, o el seu nom genèric, els quillos.

Els etòlegs, fent ús de tècniques paleografològiques, han estudiat en profunditat les boniques declaracions d'amor que els quillos graven amb navalla de manera insistent al mobiliari urbà del país (un comportament sorprenent i entranyable). Amb les dades recollides, analitzant-ne la seva antiguitat, sembla força segur que la colònia inicial s'originà al Baix Llobregat, per posteriorment estendre's per tot l'extraradi de Barcelona, emprant com a principals vectors de dispersió els Seat Ibiza i Leon. Com a apunt, hi ha registrades colònies a zones hostils fer la seva fisiologia, com per exemple Girona, Olot, Ripoll i Sant Miquel de Fluvià. En general, les seves poblacions s'han anat incrementant al llarg del temps, ja que sembla que les morts per accident de trànsit o sobredosi són amplament compensades per embarassos no desitjats, tan habituals en el seu cas.

En resum, uns animalons en bon estat de salut com a població, en harmonia, i que formen part del paisatge característic de Catalunya i les seves discoteques.

Doncs tot això es pot acabar de cop. De la mateixa manera que la pol·linització vegetal depèn en gran mesura de l'activitat de les abelles, la reproducció i tot el seguit de complicats rituals sexuals , socials i de comportament que configuren la població quilla tenen els seus fonaments en l'existència del fotolog. La dreta feixista i reaccionària us dirà que amb l'aparició del facebook això es compensa, però creieu-me, qualsevol que hagi dedicat unes quantes hores d'estudi al món del fotolog entendrà que no és el mateix.

El facebook és un mitja massa sobri, ensopit, mancat de colors cridaners i complicat com perquè els quillos es puguin expressar alegrement. No podran escriure les seves Odes a l'amor, amb el seu excels vocabulari (txati, pichirri, jamona, tio bueno, chochete, wapi i d'altres). Els mascles no podran competir més a veure qui te els abdominals més marcats o el lavabo de casa seva més ben reformat. Les femelles per la seva banda, no podran jugar més al clàssic joc de "a veure qui és més puta" ni buscar angles impossibles perquè surtin les seves tetes a les fotos.

Un trist destí espera a aquests animals, si la cosa roman així. Incomunicació, sostenidors impossibles amagats als calaixos, milers d'euros invertits en cotxes tunejats que no podran ser exhibits. La melangia s'apoderarà de la seva espècie. Els patrons de conducta variaran. Les jenis començara a menjar les seves primeres polles molt més tard, potser als 14 anys, i els jonathans deixaran d'animar a la sel·lecció espanyola. I arribarà un dia, el dia que tristament assenyalarem com el del final de la seva espècie, en què algún dels seus membres agafarà un llibre, i se'l llegirà. Res es podrà fer arribats a aquest punt.

Ja per acabar, només em queda fer la reflexió final, una última súplica. No deixem que s'extingeixin. Per la simple preservació de la bellesa de la varietat biològica. Per com alegren les nostres tristes vides amb seu comportament. Recordeu, ells mai no ho farien. Serien intel·lectualment incapaços de fer-ho, però igualment, mai ho farien.

Salvem el fotolog, salvem les jenis, salvem els jonathans.

Perla #8

2009-10-25T12:00:00.001+01:00

"És només una opinió, però la Megan Fox, comparada amb la Rachel Weisz, em sembla una trista puta sifilítica de la Rambla"

Comunicacions Internes del Col·lectiu Ninja de Catalunya (2)

2009-10-23T12:00:00.001+02:00

De: Consell de Savis
A: Divisió Ninja Assassina
Assumpte: Ninja a l'Ànima

Ahir érem veient la tele i vam observar com entrevistaven a un dels nostres ninjes al programa Ànima. Estem profundament decepcionats. Aquell imbècil se'n va a la tele i no ens hi convida. Ni un trist "ei, que sortiré per la tele!". Així no tindrem mai l'oportunitat de treure de l'armari els nostres vestits de gala. Procediu a ajusticiar-lo.

De: Divisió Ninja Assassina
A: Consell de Savis
Assumpte: RE: Acció de pressió

Estimat Consell de Savis, hem rebut el vostre missatge.

Hem avisat al Ninja de la tele via facebook que serà fuetejat el dia 17 a les 20:00 hores. Encara no hem rebut resposta. Ens hem pres la llibertat de crear un esdeveniment al facebook per qui s'hi vulgui apuntar.

Atentament.

De: Ninja de la Tele
A: Divisió Ninja Assassina
Assumpte: Dubtes

Hola, sóc el ninja de la tele. Només volia saber de quina quantitat de fuetejades estem parlant. També volia saber si puc venir amb un amic. Gràcies de bestreta.

De: Webmaster Ninja
A: All
Assumpte: Aclariment

Ja us he instal·lat altra vegada a tots els que m'ho vau demanar el windows XP. De res. A partir d'ara no acceptaré cap tipus de queixa d'algú que hagi decidit continuar amb Vista. Ho dic molt seriosament. Sóc un tècnic sense paciència i amb domini de l'espasa.

De: Departament de Recursos Humans Ninja
A: Webmaster
Assumpte: RE: Aclariment

Ens has esborrat el pescamines, el solitari i el pinball. Ens avorrim. No tenim res a fer i ens estem començar a matar amb el Departament d'Arxivística i documentació.

De: Divisió Ninja de Documentació i Arxivística
A: Webmaster Ninja
Assumpte: RE: Aclariment

Pel que més vulguis fes alguna cosa. Això és una matança.

De: Webmaster
A: All
Assumpte: No Subject

Us he tornat a instal·lar el World of Warcraft. De res.

De: Divisió Ninja d'ajuda a les Drogodependències
A: Webmaster Ninja
Assumpte: De Puta Mare

Felicitats noi. Tu saps el que ens va costar que ho deixessin estar? El patiment que tornaran a reviure les seves famílies? Ja hi tornem a ser. Jornades de 20 hores davant de l'ordinador, alienació mental, obesitat. De puta mare.

De: Divisió Ninja Assassina
A: Ninja de la Tele
Assumpte: RE: Dubte

Sí, pots portar a qui vulguis. Però que quedi clar que només et fuetejarem a tu. Respecte el nombre de fuetejades serien 50. Ja saps, la dosi estàndard. Per qualsevol dubte posa't en contacte amb nosaltres. No oblidis apuntar-te a l'esdeveniment del facebook, que sinó no et podríem deixar passar.

De: Webmaster Ninja
A: Divisió Ninja d'ajuda a les Drogodependències
Assumpte: RE: De Puta Mare

Hola. Em teniu fart. No esteu mai contents. Us acabo de netejar els ordinadors de distraccions (ni messegers, ni skypes, ni spotify, ni res) i us he limitat l'internet perquè no pogueu anar al facebook, ni xatejar ni a mirar series o porno. De res.

De: Consell de Savis
A: All
Assumpte: Motí

Acabem de tornar de portar els vestits de gala a la tintoreria que ens hem trobat les oficines plenes de barricades, destrosses, foc i gent embogida en el que tradicionalment s'anomena un motí. Semblaven molt enfadats amb l'informàtic. Algú té idea de quin és el motiu?

El Nobel de la Pau, aquell premi de referència

2009-10-20T12:00:00.003+02:00

Unint-me a l'oportunisme rapinyaire que de ben segur s'haurà apoderat de la blogosfera, motivat pel controvertit nomenament del Premi Nobel de la Pau del 2009, em disposo a dir quatre coses.

En primer lloc, més que res com a proposta i per donar un caire més festiu a l'entrega de tan elevada distinció, suggereixo que es faci l'entrega dels premis a la Festa dels Supers del Club Super 3 que cada any se celebra a l'estadi Lluís Companys. Seria un esdeveniment molt complet on els Supers, famílies, dirigents mundials i una notable quantitat de prostitutes de luxe podrien disposar d'un espai lúdic on gaudir d'una jornada entranyable. Hi hauria una piscina de boles gegant, pastís pels petits i petrodòlars pels més grans. No crec sincerament que la solemnitat del Nobel se'n ressenti amb aquest canvi de format.

En segon lloc, repassant una mica la història dels premis Nobels de la Pau veiem que contrastats homes de pau com Henry Kissinger i Yasser Arafat en tenen un. No m'atreveixo a imaginar-me quins deurien ser el prosaics arguments que es van fer servir aleshores, però aquests precedents bé podrien donar peu a nominacions molt simpàtiques. Chuck Norris, Van Damme, Cthulhu i Satanàs podrien ser premis Nobel de la Pau. Perquè no?

En tercer lloc, i crec que tothom combregarà amb mi, tradicionalment als països escandinaus se'ls ha relacionat amb el sentit comú, el criteri i les coses ben fetes. Alguna cosa ha deixat d'engranar bé al Nord. Es pot especular molt al respecte: el canvi climàtic, l'arribada d'Ibrahimovic al Barça, un servilisme descarat als interessos occidentals per glòria dels seus dirigents, etc. Tot i això, jo crec que la resposta és molt mes evident. Els efectes devastadors acumulats de diversos anys de programes Erasmus es comencen a notar en l'antigament saludable cultura nòrdica. Erasmus Party's cada dimecres, alcohol en quantitats brutals, tequiles, depravació sexual... destrossen els fonaments morals del jovent nòrdic i, de retruc, condemnen a la mediterranitzar les seves societats. El tercer món se'n va cap al Nord.

Ja per acabar, analitzar el sorprenent nomenament del Premi Nobel de la Pau del 2009, Barack Obama. Tinc la sensació que aquest home aconseguirà una fita sensacional: il·lusionar tota la humanitat amb el seu discurs, guanyar totes les distincions i honors i, finalment, decepcionar-nos fins a l'extrem i tornar-nos de cop a la realitat. Tot això en menys d'un parell d'anys. El tema d'en Zapatero és d'aficionat comparat amb això. I segur, segur, que ja té els maleïts drets de la seva vida de merda venuts per fer-ne una peli i cobrir-se d'or.

Però tornant al tema, la sensació que queda amb aquest premi Nobel, és que l'ha guanyat sense fer ben bé gaire res. Una mica com els premis a la millor redacció que ens donaven a primària. I això és el que més inquieta de tot plegat.

Moments Històrics (1) - Versalles, 1919

2009-10-17T12:00:00.004+02:00

En un vagó de tren, després dels incomptables horrors de la Primera Guerra Mundial, els representats de les nacions victorioses dedicaven tots els seus esforços per enllestir els problemes que encara tenien pendents.

- M'acaba de sortir un D16! - digué sir David Lloyd George, premier britànic - La teva elfa sifilítica ja es carn d'olla! Fes-te cardar espagueti!

- Fill de puta - digué, Vittorio Orlando, primer ministre Italià.

Woodrow Wilson, mentrestant, jugava al Wii Bowling i Clemenceau es masturbava al lavabo.

Un oficial va entrar al vagó, amb expressió visiblement contrariada.

- Hola - va dir l'oficial - resulta que el representant de la república de Weimar....

- Nooooooooooooo! - va interrompre de cop en Wilson - T'has de dirigir amb nosaltres amb el respecte que ens mereixem. Fes servir el formalisme adequat.

- Perdó. Senyors... - comença a dir l'oficial.

- No! T'equivoques! - Van exclamar els quatre estadistes, un cop el francès va haver sortit del lavabo.

- Honorables?

- Tampoc.

- Excel·lentíssims i magnífics?

- Fred, fred.

- Il·lustríssims?

- No, no.

L'oficial va estar a punt de provar sort amb "deficients mentals" però es va contenir. En comptes d'això es va rendir.

- Vinga nois, qui sóm nosaltres? - exclamà Wilson

Els quatre van adoptar una postura molt teatral i amb les seves millors veus operístiques van dir:

- Som les fabuloses tortugues ninja mutants!

I van començar a cantar Aquarius. Es descollonaven de riure tots plegats. En Lloyd va vomitar en un ficus mentre l'italià i l'americà es tancaven al lavabo per fer un altre submarí. Era tot força confús.

En Clemenceau, probablement el que anava menys col·locat dels quatre, es va acostar a l'oficial.

- Perdona noi. Digues, què volies?

- No, no. Res que no pugui solucionar jo mateix.

L'oficial va sortir del vago i es va dirigir cap a Hermann Müller, el ministre alemany d'afers estrangers i el representant a Versalles del gruix dels perdedors de la guerra.

- Bé, què han dit? És que començo a tenir una mica de pressa amb això de la guerra sap? La inflació no s'apujarà sola - va dir el representant alemany.

L'oficial vacil·là un moment.

- Sap què? Faci'm un favor. Extermini'ls a tots.

I en Hermann Müller, notablement sorprés, va prendre nota. Se li va oblidar apuntar Itàlia, tot i això.

Diàleg #5

2009-10-15T12:00:00.002+02:00

A casa de la Ruth , mentre ella i el seu convidat, en Pol, veuen per la tele una incendiaria amenaça a tot el món occidental, enregistrada en format de vídeo domèstic, provinent de l'Afganistan.

- Se'l veu realment enfadat. No és que no entengui els seus motius però tampoc cal anar amenaçant amb enviar-nos a tots a l'altre barri. - Diu, en Pol, en el seu enèsim intent per alleugerir una mica l'ambient, ja de per si prou carregat.

- Sí, sí que se'l veu enfadat - Respon secament la Ruth, que començava a sospitar que en Pol probablement no havia copsat les múltiples insinuacions per part seva: el fet de convidar-lo a sopar, el perfum exageradament car que s'havia posat, l'escot, l'ampolla de vi, una posició corporal que incitava al contacte, nombroses mirades provocatives, etc.

Uns quants minuts de silenci mentre l'afganès descriu les mil pestes que cauran sobre occident.

- Ei Ruth, moltes gràcies altra vegada per convidar-me a sopar. Ha sigut molt agradable - Digué en Pol, afegint una altre frase al seu recull d'afirmacions lamentables del dia.

- Sí, jo també m'ho estic passant molt bé - va mentir la Ruth, mentre s'esforçava a conjugar en present- Crec que aniré un moment al lavabo. Ara torno.

Abans de retirar-se, va recomanar a en Pol que se servís més vi si volia, en una vaga esperança que la nit acabés com calia. Mentrestant va trucar en Joan exigint l'informe de batalla, baixes, recursos existents i projeccions futures. En Pol informà i amb prou feines va tenir temps d'amagar el mòbil quan la Ruth tornà del lavabo. Un enèrgic i decidit "ets un capullo" sortia del mòbil, abans que aquest s'apagués.

- Ei, com ha anat? - va dir en Pol, cobrint-se encara més de glòria, si això era possible.

La Ruth, directament, va posar cara d'estupefacció.

- Bé, bé. El meu colon funciona perfectament - Digué la Ruth, afegint-se a la festa sense reserves.

- Me n'alegro, me n'alegro. És positiu tot plegat - contestà en Pol.

- Sí, em ve de família suposo.Tot un estalvi en comprimits de fibra. I tu com ho portes?

- El què?

- El teu colon.

- Ah, bé suposo - en Pol es va tocar la panxa - no tan bé com tu però anar fet - digué en Pol en el que probablement va ser l'intent de compliment més desastrós de la història dels eucariotes.

- Oh, ets un romàntic Pol - la Ruth ja no podia dissimular la seva indignació.

Per algun tipus d'intervenció Divina, en Pol va notar certa hostilitat en la seva amfitriona. Encertadament va suposar que tot era degut a que no havia respost com calia als desitjos d'ella, que per cert, eren força compatibles amb els d'ell. Per tant, va decidir prendre alguna mesura al respecte per tal de donar sortida al problema. És a dir, en Pol es disposava a fugir.

- Bé, crec que aniré passant que demà toca treballar - va mentir en Pol - Moltes gràcies per tot.

- De res - Digué ella, obviant premeditadament el protocol que diu que quan t'acomiades d'un acte festiu amb algú s'ha de suggerir repetir-ho en el futur.

- Adéu Ruth - va dir ell.

- Adéu Pol - va dir ella, glacial.

Es tenca la porta i en Pol baixa el primer tram d'escales mentre la Ruth es queda palplantada a l'altra banda de la porta intentar assimilar el desastre de tot plegat.

Per sort, alguna altra intervenció divina potser, en Pol va pensar. Va pensar en la multitud d'homes que hi havia fora i que no dubtarien a trencar-li les cames i arrencar-li les entranyes, amb raó, pel fet de comportar-se com un imbècil i anar perdent les oportunitats així com així.

I com que avui el tema va de miracles, va tornar a pujar i va picar el timbre. Ella va obrir i, no es enganyem, es va sorprendre.

- Ho sento - va dir ell, sincerament.

La Ruth s'ho va pensar una mica. Els seus músculs entrenats semblaven demanar-li a crits que practiques una clau d'estrangulament. Però finalment el va deixar passar, sa i estalvi.

- Ets un idiota. Però estàs perdonat - digué ella, finalment.

Vet aquí un altre miracle.

I la nit va acabar, gràcies a Déu i a la pressió punyent de milions d'homes sense tanta sort, feliçment.

Coses que no m'agraden (2)

2009-10-12T12:01:00.002+02:00

Veure també, coses que no m'agraden (1)

Primera cosa: Les pel·lícules de l'Almodovar.

Els meus motius: Motius totalment injustificats i sense criteri, ja que no he vist mai ni una sola pel·lícula d'aquest noi. Suposo que tinc aversió estructural als cartells de les seves obres, amb tants colors cridaners. També sospito que el meu subconscient em diu que una cosa que li agradi a tanta gent i que no tingui transformers, no pot ser bona de cap de les maneres.

Solucions que proposo: Que Michael Bay faci un remake de Todo sobre mi madre.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Segona cosa: La cervesa.

Els meus motius: Senzillament, tinc aquesta tara genètica, a la qual podríem afegir que no m'agraden el vi, el cava, el cafè, el te o qualsevol tipus d'infusió. Puntualitzo que això no vol dir que no begui alcohol. Ho faig (normalment vodka) però per motius pràctics només, no pas per gust. Però amb la cervesa sóc incapaç. Això provoca que l'expressió "anar a fer unes cerveses" no tingui significat per mi, amb el greuge social que això em provoca.

Solucions que proposo: Combinats de Vodka a 1,20 euros.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Tercera cosa: El Norton Antivirus.

Els meus motius: Satanás viu entre nosaltres i és el programador en cap de Symantec. La combinació del Norton Antivirus i el Windows Vista ha donat peu a més atacs d'ansietat i suïcidis que el crack del 29. Si fiques qualsevol CD del Norton dins una estrella de 5 puntes feta de sal i sacrifiques un pollastre, immediatament tindràs a la Pilar Rahola en llenceria sexi al menjador de casa teva intentant posar-te calent tocant un didgeridoo.

Solucions que proposo: Canviar el teu Mac Air per una Olivetti.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Quarta cosa: L'Èric Bertran.

Els meus motius: Tinc entrevessat aquest presumpte màrtir del catalanisme adolescent des de bon principi. No tinc un especial amor per la Guàrdia Civil, Policia Nacional i d'altres. Però encara els hi tinc menys després que la seva exagerada actuació davant l'amenaça infantil d'un nen sense pèls a la polla que firmava, atenció, com a Exèrcit de Fènix, comportés que aquest noi esdevingués la figura més insuportable del catalanisme mediàtic, molts cossos per davant d'en Joel Joan. I a sobre va fer pasta amb una merda de llibre, que no ho negaré pas, és el que més ràbia em fa.

Solucions que proposo: Sexe anal.

Obvietats #2 - L'amor tot ho pot

2009-10-10T12:00:00.001+02:00

És aquesta una afirmació força encertada i, exceptuant alguns casos concrets que es comentaran més endavant, que es compleix gairebé sempre.

Però tampoc li hem de donar un mèrit excessiu a l'amor. Podríem utilitzar la frase "Una combinació adequada de prozac i altres estimulants tot ho pot", i tindríem dues expressions funcionalment equivalents, tot i que l'estètica i retòrica d'aquesta última sigui inexistent. L'amor, de la mateixa manera que les drogues, embriaga i enterboleix els sentits, mentre ens fa flotar en un mar de felicitat. Com a qualsevol alterador químic de l'estat d'ànim, l'amor ens fa aixecar de més bon humor, amb més empenta i amb ganes d'emprendre aquells projectes de joventut que tanta il·lusió ens fan.

L'amor té avantatges evidents. És gratis (habitualment), socialment ben vist (col·locar-se amb coca no), sense efectes secundaris de tràgiques conseqüències (el sopar de nadal a casa els sogres potser) i, eventualment, et permet fer l'amor.

Inconvenients? També. L'amor ha donat peu a ingents quantitats de poesia cursi i, perquè no dir-ho, a diferència de les drogues el tema depen de dos i no d'un de sol. Seria realment sorprenent veure com la ratlla de coca se'n va a casa la germana al·legant que necessita espai i temps per pensar en si mateixa.

I en Brian Adams. L'amor va portar-lo de l'infern.

L'amor tot ho pot. Quan no és compleix del tot aquesta afirmació? Doncs normalment en situacions extremes però no per això impossibles.

- Una adicció al World of Warcraft que trenca la parella.
- Que, desafiant mitja dotzena de lleis físiques, la Rachel Weisz decideixi follar-te el dia del teu casament (amb la teva xicota, s'entén)
- Descobrir que la persona de la qual t'has enamorat és el lletrista d'Andy y Lucas.
- No tenir penis. O tenir-ne 30 centímetres.
- Que uns exèrcit de cyborgs amb fusells làser als ulls i muntats en harleys et facin triar entre unir-te a ells i anar a conquerir coses o la teva parella.

Diari de la dominació Mundial (1)

2009-10-08T12:40:00.003+02:00

Aquesta és la història de com he acabat dominant el món. No ha sigut una tasca fàcil. He necessitat molts anys (pràcticament tota la meva vida), he hagut d’improvisar, empassar-me fracassos i decepcions, les sempre molestes purgues... però, al final, tot ha acabat en un món millor que quan vaig començar.

I el més divertit i satisfactori de tot plegat és que tota la humanitat és de la mateixa opinió que jo. Sota pena d’una mort brutalment imaginativa, naturalment.

Començaré pel principi. En perspectiva, he de dir que dominar el món no és gens fàcil. Reconec que quan tenia 17 anys, a l’any 2009, la il·lusió juvenil per un futur millor (el millor futur possible per a mi, de fet) feia que pequés d’un excés de confiança i optimisme que, al cap de 56 anys, em fa dibuixar un somriure. Per sort, davant de les dificultats, que han sigut incomptables, sempre he pogut comptar amb les meves millors virtuts: paciència, capacitat d’anàlisi i gran determinació.

Parlem dels meus defectes. Molts, de fet, i quan tenia 17 anys i vaig decidir iniciar aquesta empresa, eren més evidents. No era especialment fort, ni alt, no era atractiu, ni ric, ni amb un gran carisma i amb un evident sobrepes. Tot això, a part de complicar-me el tema amb les noies també em posava pals a les rodes si volia tenir el planeta sota el meu control. Si no era capaç ni tan sols d’obligar a una sola persona a seguir els meus designis, per la força física, la paraula o el xantatge econòmic... com pretenia dominar el món?

Insisteixo: paciència, capacitat d’anàlisi i una gran determinació.

A aquestes alçades del capítol introductori de la història de la meva vida encara no he parlat dels meus motius i això, des del punt de vista de l’estil, és imperdonable. Com suposo que serà igual d’imperdonable no tenir (com és el cas) uns motius molt elevats, que donin un toc èpic al relat. Vaig tenir una infància normal. No hi va haver tragèdies familiars, no em pegaven de petit, no tenia traumes profunds a part dels habituals per un noi gras de 17 anys, vivia en un món en relativa pau (i ja us avanço que aquest és el pitjor problema que us podeu trobar si algun dia voleu dominar el món) on personalment no era víctima de cap privació de les meves llibertats bàsiques, cap lesió cerebral que m’arrossegués per aquest camí, en definitiva, no tenia motius evidents.

Però parem-nos a pensar un moment. No es estrany trobar gent que vol progressar, fructificar i tenir èxit a la vida. Es fan empresaris, polítics, científics, sacerdots o el que sigui. De tots aquests, una petita porció adquireix poder, a vegades molt de poder. Un poder que els hi permet fer el que vulguin, en les seves respectives parcel·les. Fins i tot es barallen i competeixen entre ells per esgarrapar porcions de poder que creuen que poden ser seves. La part divertida de tot això és cap d’aquests personatges dirà que ho fa per la seva satisfacció personal. Us parlaran de coses relacionades amb la religió, el lliure mercat, la democràcia, la revolució i similars. Naturalment, cap d’ells va decidir aturar-se quan era evident que acumulaven molta força. Probablement us dirien que la seva obligació era continuar avançant en pro algun ideal elevat.

Jo era igual que ells, però més honest amb mi mateix. Buscava el poder absolut, pel simple fet de gaudir-ho. Cap Déu ni revolució em motivava, només la seguretat de saber que un món on jo fos l’únic i absolut dominador era, més clar que l’aigua, la millor opció. Òbviament, un dels motius pels quals he tingut èxit ha sigut no fer cap mena de referència pública a els meus motius. Sí, he adorat Deus i he encapçalat revolucions, però sense creure-m’ho gaire, la veritat.

Arribats a aquest punt, aquí em teniu. Un força mediocre exemplar d'adolescent destinat a dominar l'espècie humana. Ningú ho va sospitar aleshores, però aquell mes de desembre de 2009 aquell noi va iniciar el seu pla per posseir el planeta. I, això tampoc ho hauria pogut sospitar ningú, en seu primer pas consistia en el següent: apuntar-se a un gimnàs i a un curs de rus.

Perla #7

2009-10-05T12:00:00.000+02:00

"Morir-se és com quan se t'espatlla l'ADSL. De cop i volta et quedes sense res interessant per fer"

Sense Frens

2009-10-02T12:00:00.001+02:00

Sense cap mena de dubte, trobar-se muntat en una bicicleta sense frens en plena baixada representa un seriós problema.

En primer lloc, és inevitable pensar en la perspectiva d'una mort imminent estimbant-se contra la paret al final del carrer. El tema de la mort, al final, és més un problema de temps que no pas d'una altra cosa però, tot sigui dit, tots somiem amb alguna cosa més sexi que no pas morir esclafat contra un Ford Mondeo (o un seat ibiza!). És per això que recomano, si es dona el cas, aprofitar els últims segons de vida abans de l'impacte per passar a la història. Se m'ocorren diverses opcions espectaculars.

- Cantar l'Stayin' Alive dels Bee Gees.
- Actualitzar el twitter o el facebook via sms.
- Insultar greument a la Casa Reial.
- Cridar "No a Bolonya!"

No penseu que m'he oblidat que molt probablement molta gent decidiria saltar abans de morir brutalment - la glòria només és pels valents -. Llavors, entraríem en un món de diversió ple de fractures obertes, cremades i desfiguracions diverses. O el que és el mateix, una entrada VIP per gaudir del sistema sanitari del país en el qual et trobis.

Dissortadament, us he d'informar que al món del cinema i les sèries americanes les probabilitats de trobar parella sentimental mentre reps tractament en un hospital estan sobreestimades. Com la reincident destrucció de Tòkio a mans de Godzilla, una vegada i una altra. Per tant, buscar premeditadament la destrucció parcial del cos per lligar no s'estila com a una bona opció. Com a molt en alguna unitat de cremats.

I, a aquestes alçades, us estareu preguntant per la última possible sortida a la història, és a dir, un final feliç on no passa res greu. Pensant en això, i descartant que hi hagi algú amb un nivell d'intimitat i confiança amb la meuca, implacable i freda gravetat, l'única possibilitat que ve al cap és (no, les bicicletes accelerades indegudament no estan fetes per girar bruscament. Al Mario Kart potser, però al món real no) utilitzar els peus com si fossin frens.

Però he de dir, estimats amics, que això no serveix per una puta merda.

Un ninja entrevistat a l'Ànima

2009-09-29T12:00:00.000+02:00

En un intent d'aconseguir un cert repunt d'audiència al programa Ànima, els productors han decidit entrevistar un ninja. Bibiana Ballbè i el genial Toni Puntí dirigeixen l'entrevista.

(BB): Avui tenim com a convidat un personatge molt especial. Embolcallat d'un necessari anonimat i provinent de la cultura més underground del país. Què hi ha darrera de la seva mascara negra?

(TP): Bona pregunta Bibiana. Deixem que sigui ell mateix qui ens ho desvetlli. Benvingut senyor Ninja. És un honor tenir-lo per aquí.

La càmara canvia a un pla curt d'un ninja força estàndard.

(N): Sí, ja. Un moment.

El ninja s'aixeca i trenca el coll a en Toni Puntí.

(BB): Gràcies.

(N): De res.

(BB): Bé. Per als espectadors que no estan familiaritzats amb la teva obra, com et definiries?

(N): Bé, mato gent.

Pla curt del cadàver d'en Toni Puntí.

(BB): Però, en què es bassa la teva essència? Què fa especial la teva obra?

(N): És una pregunta molt interessant Bibiana, i me n'alegro que me la facis. Des de sempre ha existit el convenciment entre el pensament ninja que com més discretes i subtils fossin les nostres accions, millor. Però el món és una cosa meravellosa, és bonic, tot pot ser estètic. Jo no em refugio en vells pragmatismes. Em declaro en rebel·lió davant tot això: experimento i, sobretot, improviso. Suposo que estaràs al corrent de la meva performance amb napalm. Va ser un experiment artístic encantador. Va començar com un clàssic assassinat per desnucament, però va acabar derivant en una massacre de foc amb violacions incloses. Fins i tot vaig experimentar pel mig amb una polidora industrial de metalls. Els resultats no van ser discrets, sincerament, però van ser meravellosos.

(BB): Llavors, et reconeixes com una persona amb estil, creativa, valenta i oberta a altres possibilitats artístiques?

(N): No, de fet em reconec com una persona força inepte en la meva feina que cobreix la seva incapacitat per fer les coses com cal amb una adequada retòrica encaminada, com molt bé sabràs, a transmutar la merda en or i allò mediocre en excepcional. Per tal d'aconseguir-ho m'embolcallo d'una aura de pretensiosa superioritat moral, estètica i intel·lectual que em fa extremadament atractiu per les masses que busquen autoafirmar-se de manera superficial, cap enfora i que projecten únicament, de fet, una notable buidor d'idees.

Un silenci incòmode.

(BB): No crec pas que t'haguéssim convidat per aixafar-nos el negoci.

(N): Estimada Bibiana, et puc assegurar que mai tindràs tanta audiència com avui.

Un altre silenci incòmode.

Pla del cadàver d'en Toni Punti mentre la Pilar Rahola i una rata competeixen ferotgement per consumir les seves entranyes.

(N): Sí, això seria una bona imatge de silenci.

Obvietats #1 - "El temps ho cura tot"

2009-09-23T12:00:00.002+02:00

En aquesta modesta i probablement efímera secció analitzarem afirmacions òbvies que es fan servir en la vida quotidiana, desentrellant-ne els seus misteris.

Obvietats #1 - "El temps ho cura tot"

En primer lloc, i abans d'entrar a analitzar les repercussions socials de l'expressió, comentar la contradicció inherent a la frase en si mateix. Molts anys de coneixement empíric acumulat demostren que el temps és un dels factors de mortalitat més efectius, ja que l'acumulació d'aquest en dosis elevades augmenta considerablement les possibilitats de passar a millor vida Un cop feta la broma estúpida del mes, prosseguim amb el to seriós que caracteritza aquest blog.

El temps ho cura tot. L'antibiòtic d'ample espectre per lluitar contra els maldecaps sentimentals. L'aportació més significativa del món de les obvietats a la literatura del coaching emocional. L'argument que no pot faltar mai en boca de l'amic/amiga empassa - drames (interessat o no). La solució definitiva.

I de fet, ho és, però no a la manera en què normalment s'expressa. Hi ha la tendència a personalitzar el temps en la figura d'un ésser adorable (un unicorn rosa, la Rachel Weisz, el que sigui) que fa manyaguetes i dóna de menjar trossos de núvol de sucre fins que superes els teus problemes, mentre t'ajuda a veure els aspectes positius de l'existència. És en aquests moments quan les probabilitats de llegir l'Alquimista augmenten exponencialment.

Lamentablement, no és així com funciona. El temps és un fill de puta sense cor, despietat i fred com el gel, que et fa passar els problemes coll avall a base de solucions tan tristes com l'oblit, la indiferència i la mala baba en general. Però funciona!

A més, com a sistema eficient i evolutivament coherent, funciona de tal manera que els individus que no superen els seus traumes difícilment passaran els seus gens a la següent generació (inadaptació social, que deriva en tics nerviosos, falta d'higiene personal, deixadesa generalitzada i eventualment suïcidi), enfortint l'espècie.

Quan es necessita una classe d'Història

2009-09-21T12:00:00.003+02:00

A vegades, és molt necessària una classe d'història. Però abans, parlem-ne.

Entre totes les coses que conformen la pomposa bombolla del coneixement humà, sempre ha sigut una de les matèries que més m'ha agradat. En particular, història contemporània. És deguda aquesta predilecció a les matances i focs artificials diversos de l'últim segle? No n'estic segur del tot. Sigui com sigui, incomprés no seré pas ja que els tants per cents de genocides declarats a la blogosfera són certament elevats. You'll never walk alone?

Concretant, la Segona Guerra Mundial serveix per aprendre un munt de coses, algunes interessants, algunes no i algunes que com a molt et serveixen per guanyar un formatget al trivial. Però totes tenen en comú que no serveixen absolutament per res quan es tracta de lligar. Com podeu apreciar, es tracta d'un negoci rodó.

Però de veritat, hi ha coses interessants. Per exemple, pots saber que si sents la sirena udolant d'un Stucka alemany -uns avions - és probable que moris en breu. També que ni japonesos ni alemanys, contradient el mite, eren la pera llimonera de la tàctica militar i que les seves respectives campanyes per moments van ser poc menys que improvisades. O, la meva preferida, que quan el senyor Churchill va dir dels pilots de la RAF, en honor a les seves heroiques gestes, "que mai tants havien debut tant a tan pocs", els homenatjats van respondre que probablement es referia als comptes sense pagar que els soferts pilots acumulaven al bar.

Però, arribats a aquest punt, perquè és realment necessària a vegades una classe d'Història? Doncs per dos motius.

1) És important, en una conversa, saber en quin segle som. Al segle XXI, no el XX. De res.

2) Un simple cop d'ull als esdeveniments de segles passats certifiquen que, sense gaire discussió, som la generació més mimada de la història de la civilització. Per tant, quan algú escup pestes de la vida en general i la seva en particular, arrossegant al seu interlocutor cap a una espiral auto - compassiva sense fi, s'ha de recórrer a la història. A la Història de les tortures medievals.

Receptes senzilles per semblar un perfecte imbècil

2009-09-18T12:00:00.006+02:00

L'art de provocar vergonya aliena no admet descans. Els professionals del sector treballen de sol a sol per excel·lir, no sense abans haver passat per anys plens d'estudi, preparació, pràctica i, probablement, nombroses agressions físiques. Tot i això, els profans també podem tocar, encara que sigui per breus instants, la glòria de imbecil·litat humana. Vet aquí unes quantes indicacions:

- Subscriu-te al primer semestre de carrera a "Investigación y Ciencia". Procura deixar clar, les vegades que faci falta, que és l'edició castellana d'American Scientist.

- Enriqueix el teu llenguatge amb expressions com "és / no és trivial", "correcte", " i adverbis diversos.

- Sempre és millor dir que alguna cosa "m'encanta" a un mediocre i tercermundista "m'agrada".

- Engaxa't l'etiqueta de la poma d'Apple que et regalen quan et compres un iPod a la carpeta, llibreta, armari, on sigui.

- Anar a un Starbucks.

- Anar a un Starbucks, sol i amb un portàtil.

- Anar a un Starbucks a escriure una novel·la.

- Anar a un Starbucks expressament per prendre un cafè als sofàs, però veure que és ple. Resignar-se i tornar cap a casa.

- Anar a un Starbucks amb algun conegut de fora que ve a visitar la ciutat.

- La puta mania de voler viatjar a l'Índia.

- Anar a córrer equipat com cal: malles de colors, bambes de 150 euros, iPod, pulsòmetre, ampolleta de beguda isotònica, ulleres, cinta pel cap i vaselina als mugrons.

- Equivocar-te posant les eles gemminades.

-Intentar lligar-se les amigues dels teus amics quan vas notablement borratxo.

- Fer servir eufemismes com "notablement borratxo".

- Fer valoracions excessivament optimistes com "intentar lligar-se a les amigues dels teus amics", quan l'expressió correcta seria "despertar en algú instints ancestrals relacionats amb la protecció contra els depredadors".

- Estimar com a quelcom molt ocurrent i divertit l'expressió "despertar en algú instints ancestrals relacionats amb la protecció contra els depredadors". Obviar criteris d'estalvi lèxic i no resumir-ho amb un escuet "fer fàstig"

- Tenir massa ben valorda la teva capacitat per ser ocurrent i divertit. Aprofitar-te d'això per intentar lligar amb noies. Ser un covard i haver de recòrrer a l'alcohol per ser valent.

- Ser autoreferent.

- Escoltar "Manos de Topo".

Perla #6

2009-09-16T13:17:00.002+02:00

"Probablement, hi ha poques coses més pedants que començar totes les frases amb un adverbi"

En Mitja Hora

2009-08-03T02:52:00.001+02:00

Això és un exercici d’escriptura creativa - per dir alguna cosa - consistent a escriure el que sigui en un termini de mitja hora a partir d’ara mateix, és a dir, les 2:13 del dia 3 d’agost del 2009.

No ens enganyem, no hi ha res lloable en això. Només se m’ocorrerien desqualificacions variades si hagués de valorar l’escriptor - per dir alguna cosa, també -. Enumerant-ne unes quantes: autosuficient sexual, ego mediocre, ésser improductiu, assassí de gatets, pornògraf literari, humanista, insolvent existencial i, finalment, mala persona.

No, de fet no en surt gaire ben parat. Això sí, a l’escriptor no li deu importar gaire el que en pensi’n d’ell. Malauradament, tot i que una llarga tradició cinematogràfica ens ha instruït en això mateix - amb infinitat de joves triomfadors que “passen” del que els hi diguin mentre esnifen una saludable ratlla de coca -, amb quasi tota seguretat al món real, on la gravetat empeny cap avall a 9,8 m/s² i on les hòsties fan mal, això també és podria considerar una desqualificació i no pas un mèrit.

2: 43 de la matinada. Serà que mitja hora no dóna per tant.

Perla #5

2009-06-08T03:42:00.002+02:00

"Si en comptes d'alcohol a les discoteques es vengués cloroform, otro gallo cantaria"

Coses que vaig aprendre quan vaig anar a veure Titanic

2009-06-04T01:14:00.005+02:00

No cal dir-ho, esdeveniment clau que va configurar la meva encantadora personalitat*.

1) En cas de naufragi, s'ha de tenir en compte la força de succió que el vaixell enfonsat exerceix cap a les profunditats oceàniques. Per tant, és intel·ligent llençar-se a l'aigua hores abans i esperar confortablement la mort - a uns agradable 4ºC - mentre s'admira l'horitzó, en comptes de deixar-ho per l'últim moment i ser succionat cap avall, fet el qual, presumiblement no ha de ser gaire agradable.

2) Els cossos recreats digitalment mentre xoquen alegrement contra l'hèlix a l'aire del transantlàntic tenen, qui ho hauria de dir, un efecte còmic considerable a la sala on es projecta la pel·lícula.

3) Crec que tots pensem que hi havia lloc per a 2 en aquell tauló de fusta, però desafortunadament en Jack va portar la seva cavallerositat una mica massa enllà.

4) Tots estarem d'acord, també, que en el fons no va ser desafortunat que en Jack passés a formar part de la bioquímica dels oceans. Feia una mica de ràbia.

5) Per culpa d'aquesta puta peli tota una generació d'estudiants va haver de cantar la puta cançó de la Celine Dion a classe d'anglès.

6) Tampoc t'has de preocupar gaire en cas de naufragi. Segons el tempo de la pel·lícula, tens temps a formar una família, treure't diverses carreres - Cum Laude -, complir els teus somnis i, en definitiva, portar una vida plena abans el vaixell no acabi d'enfonsar-se.

7) Surts del cinema preocupat ja que... què li deu haver passat al tio que va fer Terminator que fos tant greu com per acabar fent aquesta pel·licula? Un misteri.

8) Convèncer a una noia perquè es deixi dibuixar en boles és, això sembla, una bona tàctica per lligar. Tot i que, tinc la sensació que un estudi empíric i nombroses hòsties apuntarien cap a la direcció oposada.

9) Ja des dels seus origens, això de cardar dins els cotxes sembla que ja s'estilava. Reafermant la teoria que per això van ser concebuts. Com Internet i els discs durs pel Porno.

10) Gràcies a aquesta peli vaig sabér que TAMBÉ era un inepte amb les noies als cinemes.

*sense comptar la mort de Paquirri, en pau descansi.

Coses que no m'agraden

2009-05-18T05:03:00.010+02:00

Primera cosa: La Poesia

Els meus motius: No l'entenc i, en justícia, l'odio. Per altra banda, i com diria algú altre, això que pel fet d'escriure les coses en columnes sigui més estètic no ho acabo de veure. Per acabar, com a estratègia clàssica per follar s'ha vist superada àmpliament per les noves tecnologies, tals com els destil·lats, el cloroform i el control mental.

Solucions que proposo: Molts capítols de bola de drac, i fora tonteries.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Segona cosa: Les mongetes tendres.

Els meus motius: Déu va ser força explícit, crec jo, ficant les mongetes dins les seves respectives baines. No crec que ningú vegi natural menjar-se les bosses del Caprabo. Deixem de ser sacrílegs, deixem de donar mongetes tendres als nostres fills.

Solucions que proposo: Manipulació genètica del genoma de la mongeta per tal de manifestar símptomes similars al Còlera a qui en mengi, en forma tendra. O, execució sumària dels botiguers que en venguin.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Tercera cosa: Les portes obertes.

Els meus motius: Generalment, les portes, tenen com a funció delimitar els espais i podem afirmar, amb força seguretat, que la seva raó de ser és estar tancades. Sorprenentment, les portes estan dissenyades per suportar llargs períodes en estat "tancat" sense veure compromesa la seva estructura ni la salut dels qui l'envolten. Estudis seriosos demostren que no emeten cap tipus de raig maligne mentre resten tancades. Si no és important per tu tenir la porta tancada, tens opcions molt imaginatives per tal de poder viure de manera més plena la teva deficiència mental: cortines, persianes, guillotines, etc.

Solucions que proposo: Probablement, un ós bru sotmés al règim de la carxofa a cada edifici del país, seria un bon estímul per tenir les portes tancades. Uns quants zombis també servirien.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Quarta cosa: La gente, que es muy mala.

Els meus motius: Aquest sector de la humanitat que inclou, normalment, tota la humanitat excepte un mateix i els interlocutors del moment, és el culpable de tots els mals del món. Possiblement emparentats amb les hienes i els Trolls de les cavernes. Tot i la seva irrefutable existència física, fins ara tots els experiments han fracassat a la hora d'aïllar-ne un individu que s'identifiqui com a membre d'aquest grup. Són especialment tenaços en la seva mania de no tancar les portes.

Solucions que proposo: Sexe anal.

Com escriure un post notablement torrat (2)

2009-02-08T05:23:00.004+01:00

Avui no m'inventaré paraules, de l'estil "ulstància".

Avui senzillament incidiré en el fet que si et mous a poc a poc, com diu la cançó, tot anirà bé. I que no és l'últim dia a la terra, ni molt menys. I que som on els carres no tenen nom De camí a l'autopista a l'infern, on els amics ens hi esperen. On tot té una cosa màgica, on tots som els campions. On volem que ens treguin fora, on volem fer.

Perquè hi ha un dur camí fins al cim del rock and roll. Un camí d'estrelles cap al cel, on desitgem que tu hi siguis. Perquè és una nit de nadal, encara que siguem al febrer, on what's going on? Perquè avui és un dia bonic, per anar a la teva llar d'Alabama. Un dia bonic, per estar baixant pel riu. Un dia bonic, perquè tot i que encara no he trobat el que estic buscant, sóc un anarquista, un anticrist.

I perquè un altre ha mossegat el pols. Perquè darrera els teus ulls blaus m'hi espera un hotel a california. On tot es veu a través de la torre de guatia. Un lloc on tot el que necessites és amor, buscar a una tal Jude i dir-li "Hey", i, sobretot, perquè amb tu o sense tu, si vols sang la tindràs.

Tot això, escrit per la banda del sargent del pebre. Secundat per la Mrs Robinson.

Amen.

Sigmund Freud in the Uncanny Realm of the Unconscious

2009-01-14T12:23:00.003+01:00

Com ja he comentat alguna vegada, és en moments com aquests que un pot arribar a considerar que la idea dels nostres avantpassats de sortir a arrossegar-se fora dels oceans no va ser del tot dolenta.

Cortesia de Chrome Fetus Comics, el que es porta ara.

Complicacions derivades de ser un Velociraptor

2009-01-08T18:00:00.000+01:00

Sempre que em vull posar existencial - i per tant, obviable -, obrint el meu cor, manifestant les meves inseguretats, anhels, somnis i il·lusions acabo pensant en Velociraptors i com de complicat seria, per cert, ser-ne un.

1 - No et podries disfressar de velociraptor ja que seria quelcom redundant.

2 - Acabaries devorant a la teva família humana, probablement, en algun ambient incómode, com per exemple un cinema o al Port Aventura.

3 - No podries pujar al Dragon Khan.

4 - Una incipient halitosi complicaria la teva vida social.

5 - Els petons amb llengua no serien una opció per a tu.

6 - En general, el sexe tampoc seria una opció - legalment i fisiològicament parlant- per a tu.

7 - Et sentiries utilitzat pel teus amics que només voldrien fardar de tu.

8 - Tot i que la teva participació a Gran Hermano passaria a la història per ser la primera que acaba com Déu mana - amb una massacre -, series desqualificat.

9 - No et deixarien participar al 100 metres llisos i això et faria molta ràbia.

10 - Et costaria trobar roba que et quedés bé.

11 - Hauries d'aguantar tedioses converses sobre sí mitja dotzena de Velociraptors podrien acabar amb un Tyranosaurus. I, naturalment, donar al teva opinió.

12 - Problemes gingivals inherents al fet de tenir carn en descomposició entre les dents.

13 - Els nens intentarien muntar la teva esquena i serien devorats immediatament per això. Això complicaria notablement la relació amb les seves mares.

14 - Ocuparies més de 2 seients al metro i la gent et miraria malament.

15 - Els teus amics s'oblidarien premeditadament de tu quan toqués sortir de festa.

16 - No podies jugar al Singstar. Ni, oh tragèdia, a la Wii.

17 - Tot i els teus esforços per estudiar Filosofia mai acabaries d'encaixar en la facultat.

18 - El teu únic ámic de veritat seria el Mamut de la Ciutadella, que molta conversa no té.

19 - Passaries moments certament incómodes el dia que possessis un ou.

20 - No et podries masturbar.

Quina vida més trista.

Greix bo, greix dolent

2009-01-05T18:00:00.001+01:00

Per pocs anuncis de mantega i derivats que hàgiu vist sabreu que hi ha un greix que mola i un altre que no. El que mola és de color verd i viatja amb una cara somrient pel teu corrent sanguini mentre els teus leucòcits fan l'ona. El greix dolent és el que us pegava de petits i ,ara que sou adults, es vol fer a la vostra germana adolescent.

És a dir, avui aquí és parla de simplificacions.

El poder de les simplificacions recau en què és una manera còmoda i econòmica de sentir-nos experts en temes en els quals habitualment seriem, de manera categòrica, uns invàlids mentals. En resum, com que és molt cansat saber de tot un xic, fem servir aquestes tàctiques. Menjar entre hores engreixa, el CO2 és una cosa molt lletja, Miró mola, el Psicoanàlisis està desfasat, Coriolis és allò que fa que a l'Índia l'aigua dels lavabos giri al revés i bla bla bla.

Per altra banda, aquest art de parlar sense propietat ens permet crear frases, a cada qual més imaginativa, per tal d'expressar conceptes complicats i que, per tal de ser exposats com Déu mana, necessitarien d'ingent documentació, assajos, proves i dobles cecs per tal de desenvolupar el tema amb tota la seva magnitud.

Per exemple, "els Argentins són escòria".

Repescant el fil, m'atreveixo a postular que la nostra espècie ha prosperat per la capacitat de simplificar els conceptes ja que sinó, sense cap mena de dubte, tota la raça humana s'hauria extingit per una manca de sexe satisfactori, tot això motivat per un abominable avorriment.

Com podria sinó el nostre tendre físic de partícules lligar amb la nostra tendre estudiant d'humanitats? Com aconseguiria iniciar quelcom semblant a una conversa amb ella? Com podria navegar a través de l'oceà quàntic que els separa i arribar al seu port de versos amb rimes assonants?

"La física quàntica és com la poesia, incerta"

D'aquesta manera tots dos van tenir alguna cosa a dir-se i així va ser com el físic de partícules (que en condicions normals li esperava un futur absolutament onanista) va poder transferir els seus gens a la següent generació.

En definitiva, tot i que les simplificacions fan ràbia - especialment si afecten a camps que personalment es dominen -, pel bé de l'espècie han d'existir. O sigui que quan als vostres fills els hi demanin precisió i exactitud en els seus escrits de l'escola el millor que podeu fer és anar a cremar-los la casa del professor, per tal d'assegurar la descendència de la família.

Where Amazing Happens

2008-12-23T14:53:00.002+01:00

Remake

Shit! I'm Catholic!

Profund.

No puc dormir, ergo, escric un post

2008-12-16T01:54:00.001+01:00

Com que no puc dormir escriuré un post.

Lamentablement per vosaltres, com que l’única cosa en què destaca el meu cervell és en cinisme i mala hòstia precàriament continguda, doncs no escriure cap poema. Tot i així, oh miracle, em posaré profund i transcendental - sí, jo també puc - per uns instants.

Quina diferència hi ha entre dir que estic escoltant Chopin o l’Opening de les Tortuges Ninja? Quin mèrit té fer una cosa o l’altre? Res en particular, de fet. Només exterioritzar la imatge que t’agradaria que els altres tinguin de tu.

Per exemple, jo vull ser un dèspota, per tant parlo de guerres i de com ajusticiar els teus súbdits d’originals i simpàtiques maneres. O, un altre exemple, jo vull ser l’indi dels Village People i comento el preu de l’oli de coco o la música disco dels 80.

Doncs bé, jo déc voler ser caçador de Zombies perquè d’això va l’últim llibre que m’he llegit: Zombi: Guia de supervivència. Que és exactament això, literal, un llibre didàctic per sobreviure en un món Zombi.

El vaig veure a l’Fnac i no van passar 10 segons que ja era meu.

Un llibre de Zombies, m’agradaria insistir en aquest aspecte.

És en aquest moment quan m’enrecordo de les classes de filosofia de batxillerat, que no se’m donaven gens malament. O quan era capaç de trobar, oh miracle, el sentit d’alguna poesia - senzilleta - a Català. O quan em vaig llegir America, de Kafka.

Impressiona, de Kafka a Zombies en poc temps.

Bé tot això era per deixar clar que jo en algun moment he fet i pensat coses normals.

Sigui com sigui, ja podeu estar segurs que no dubtaré a volar-vos el cap si un infectat us mossega.

Com escriure un post notablement torrat

2008-12-14T06:08:00.002+01:00

Valgui això com una mena d'experiment social.

Vet aquí jo, amb una ampolla de vi al cos i certa barreja de vodka amb cítric voltant pel meu torrent sanguini.

No sé ben bé què especificar, nomes que el teclat negre és un patiment. El barça ha guanyat, els edeveniments esportius han sigut favorables i tot es joia al voltant.

Al·leluia, tots plegats.

El planeta és divertit, malgrat el nostres instints condicionats. Tot és senzill, en una ulstancia relativament còmode.

Tot és dikvertit i jo vaig a guardar aquest missatge.

Arrel quadrada de 2.

Perla #4

2008-12-09T23:30:00.003+01:00

"La meva vida social va començar a despuntar quan vaig descobrir - per sorpresa meva - que sabia xutar una pilota. Desafortunadament, la meva gran carrera com a paleontòleg es va veure frustrada en aquell precís moment."