Marató Barcelona - Dia 2 i 3

Dia 2 i 3 - 9 km per dia. Indis amb cubs de rubik i putes vestides de senyores.

perla #17

"Sincerem-nos: la millor manera d'obtenir seguidors al twitter  es posar-se una foto de tia"

He decidit

Són dies aquests, sens dubte, fets a mida per decidir coses. Encetar un nou any és llaminer i l'hàbit es troba francament arrelat. Per tant, immersos en aquesta època de nous punts de partida sembla com si el nostre reflex matinal al mirall ens digui, entusiasmat, aquest any sí.

En realitat, no és època de res en particular i res especial ha de succeir d'ara en endavant. Això, més o menys, tots ho sabem. Allò dels propòsits, ingenus i esperançats, és molt graciós; a la vegada que tradició ja quasi institucional. Però si que és veritat, que no tot és igual en aquests dies especials. Ha passat un altre any, ho celebrem, ens espolsem els ulls de tanta festa i ens mirem el nostre reflex impregnats encara de la certesa del pas del temps. I sí, llavors es fa evident. És això! Ja falta menys per començar a podrir-nos sota terra, en una urna o a on sigui. De sobte, tenim pressa per fer coses.

Sóc molt cínic i no em sap massa greu. Em surt de manera natural. A més, és una manera elegant i amb estil de plantar cara a l'Univers i, no ens enganyem, per aquí correm desbocats a  cabassos, per tant, companyia no en manca pas. Però en el fons, siguis del bàndol que siguis - optimistes, entusiastes, somniadors i d'altres - sempre es manté un rerefons d'engany, voluntari, que amenaça amb fer-ho trontollar tot. Aquella sensació que tot allò que pregones no s'aguanta per enlloc. Llavors, només fa falta que algú jove, de la teva edat, es mori. No es pot dir que el coneguis massa perquè fa anys que no hi parles però hi has compartit moments que encara mantens a la memòria, algú amb qui has compartit taula i riures, algú a qui suposaves fent la seva vida feliç en algun lloc amb família, parella treball, nebots, gossos i jo que sé més. Llavors et sents malament, en el sentit absolut i còsmic de l'expressió. Per ell i per tu mateix, i no sé en quina proporció.

Amb sort demà, o demà passat, tornaré a contemplar el món des del meu búnquer de superioritat intel·lectual i probablement, d'aquí un parell d'hores com a molt tard, m'avergonyiré de totes i cadascuna de les lletres d'aquest escrit. Però m'és igual. Estic cansat de veure com la gent vol donar sentit a les coses quan no en tenen. Això és queda aquí.

He decidit córrer la Marató de Barcelona, en el meu propòsit absurd d'aquest any entrant. Suposo que si sobrevisc a l'esforç, al final, em sentiré bé. Em sembla un motiu suficientment bo.També obriré un altre blog per fer un seguiment dels mesos previs a l'esdeveniment. El tancaré en tres setmanes, però bé, aquestes coses es diuen després de cap d'any.

Moments històrics #3 - 16 de Juliol de 1945, Alamogordo

En un búnquer semienterrat, amb infinitat de quilòmetres de desert als voltants. A l'espera de l'inici de l'operació Trinity, el primer assaig de la bomba atòmica.

Enrico Fermi: MUERTEEE!!!!!

Robert Oppenheimer: Vols fer el favor, això és seriós.

EF: TURURU TURURU!

RO: Qui va tenir la genial idea de deixar passar aquest dement?

Kenneth Bainbrigde: Vostè.

RO: FFFFUUUUUUUUUU!!!!!!

KB: De fet, també ha convidat a la seva dóna, què deu estar venint ja, a punt d'arribar.

Llavors, Robert Oppenheimer surt disparat del seient, neutralitza al guarda de seguretat que custodia el terminal d'activació i polsa el boto vermell. La bomba atòmica explota, 40 segons després arriba l'ona de xoc. Destrucció arreu.

KB: No ha sigut gaire subtil. Ara tots som uns fills de puta.

RO: Però més lliures.

S'obre una porta d'on apareix la sra. Oppenheimer, amb cara de satisfacció.

RO: Oh.

sra O: Ja! Has fallat! D'un pèl però has fallat!

Llavors, en silenci. tots van contemplar com un penis afroamericà es començava a desenvolupar entre cella i cella de la Sra. Opennheimer.

RO: Oh no, què he fet.

EF: Seré tu amante bandido, bandido....

Mercat de Santa Llúcia, la decepció

Per tal de concloure la meva metamorfosi en calçasses primer del regne, vaig decidir fer una visita al barceloní mercat de Santa Llúcia, amb l'estúpida intenció d'adquirir alguna figura singular representativa del naixement del nen Jesús. Les conclusions que en vaig poder treure de tot plegat són les que són i, davant la possibilitat d'ofendre alguna sensibilitat, només vull comentar que m'importa una puta merda.

En definitiva, 20 minuts de passeig entre una munió de parades incapaces de posar-se d'acord en una tonalitat de verd. Entranyable tot plegat? Que algú m'expliqui què té d'entranyable veure com diferents botiguers venen exactament les mateixes figures; amb una limitada varietat de tres tipologies - seriosa, infantil i mongoloide -, tot plegat alternat - perquè no és noti tant el marro - amb parades de suro, molsa, arbres de nadal. tios, caganers i la mare que els va parir.

En fi, tradició. Com els mercats medievals últimament.

Avui he comprat un pessebre

I m'ha costat 57 euros. I sí, estic acabat. Pensem en en Keith Richards, model de conducta més o menys consensuat. Coses que ha fet: Fornicar, drogar-se, destrossar habitacions, passar la gonorrea a algú, esnifar coca sobre la banya d'un unicorn,  follar-se a totes les seves cosines amb noms començats per A, comprar un disc d'Ismael Serrano, tenir un gos anomenat apocalipsis, pixar en un orinal de plata i moltes altres coses. Coses que no ha fet:  comprar un pessebre i tenir un blog. No, la gent guai no fa això.

Ah, i ho he anat a comprar amb xandall. Deambulant pel Corte Inglés, escoltant una versió nadalenca prou aconseguida de Man in the mirror, amb la casa del nen Jesús a la ma dreta. Per demà tinc previst anar a donar menjar als coloms de Plaça Catalunya, fer cua al CAP més proper, donar la meva opinió entesa en alguna obra i, segurament, queixar-me a qui pugui del meu estat de salut. El temps passa, i allò sexy es va quedant enrere. Només queda el record de temps millors i el recurs, sempre fàcil, d'abusar dels mots "puta" i "polla" als escrits del blog.

O també, com diria un bon amic meu, en cas de perdre la perspectiva, el millor es entrar a un puticlub i demanar-se una orxata.

La veritat de la vida

La veritat de la vida és que, quan estrenes tovalloles noves, tot el borrissol se t'acaba acumulant a la punta de la polla. Aquesta és la trista i dura realitat.