28 d’oct. 2011

La k, la lletra subnormal

La relació directament proporcional entre la utilització desmesurada de la lletra k i la subnormalitat és un fet fora de qualsevol tipus de dubte.  És cert, cada lletra te les seves cosetes. La p, per exemple, amb la seva natural explosivitat és ideal per a fills de putes, capullos, gilipolles i demés, o el més nostrat capdepoll. Les eles són la manera com els catalans ens reconeixem entre nosaltres, a més a més de la col·lecció de cabelleres espanyoles que tots, sense excepció, ensenyem ufanosos sempre que hi ha visites. I les h serveixen perquè gent retorçada les col·loquin sense avisar en llocs com subhasta. Però pecata minuta comparat amb la k.

L'assumpció de l'existència d'una lletra que combina en si mateixa, 1) aires revolucionaris i llibertaris, 2) noció de modernitat i joventut i 3) quantitats ingents d'analfabetisme és un fet que, com diria Josep Pla, es que yo lo flipo nen. Emperò, i essent constructius, animo al capital i el col·lectiu patronal en general a adaptar-se als nous temps i fer seva una lletra, que representi i magnifiqui els ideals, virtuts i genialitats del gran empresariat i l'aristocràcia. Sens dubte, la m de mengeu-me la polla.

25 d’oct. 2011

Merkel, diners, pluja i fills de puta

Ara no fa gaire estona m'he trobat a l'Angela Merkel a dins de la tassa del vàter. També en un pot de maionesa. I ahir em va servir ella el Kebab cerimonial dels diumenges. Sento la seva presència de manera més intensa que mai, inquietant fins i tot. Em raciona el paper de vàter i només em deixa xuclar un cartó per esmorzar. Se la veu francament preocupada pels diners. Més val que en trobi aviat, aquesta mirada perduda a l'infinit només pot significar que s'està pensant reimplantar les galeres.

Diners. Els avatars de l'economia mundial, complexes i enrevessats. Aquells vídeos del TN, parlant d'economia,  amb imatges de fàbriques de bitllets i monedes acompanyant la veu de la notícia. És igual el tema. La crisi de l'Euro; bitlles de 50 a tota velocitat. La taxa d'estalvi familiar decreix, monedes a granel caient i repicant. Puja l'IPC; sexe anal amb Nacho Vidal. Acomiadament general i tothom a  menjar arrels i sargantanes; Angela Merkel tinguent sexe anal amb Nacho vidal.
 
I per acabar, pluja. El tema de conversa màgic per trencar silencis incòmodes amb el subnormal necessitat de conversa més proper.

21 d’oct. 2011

Divendres de Ràbia 1

És ben lícit tenir un punt màxim, un llindar més enllà del quan a un mateix no li queda més remei que indignar-se. I jo ja en tinc prou d'anuncis de Calzedonia, Ikea, Estrella Damm, Casa Tarradellas, Banc Sabadell i demés. Per tant, publicistes de merda, jo us dic:

1 -  La gent guai i fructífera en general, no es reuneix en família per fer-la petar i riure en slow motion. I molt particularment no van a comprar al Calzedonia. Al món real, vesteixen d'Armani, caguen xuxus de crema i es diuen Josep Guardiola. I es carden molta però que molta coca.
2 - Que jo sàpiga, l'Empordà no té els colors saturats. I les noies no es llencen en boles a l'aigua acompanyades de tres tios, i no passa res mira que amics que som.
3 - És només un detall però convé recordar-ho. Les àvies de la plana de Vic NO PREPAREN pizzes als seus néts.
4 - Tots anirem a comprar mobles a l'Ikea, o sigui que us podeu estalviar la publicitat. I veure a dos avis abraçats ballant FA COSA.
5 - Veure a en Loquillo fent un anunci del Sabadell només s'entén si el preu de la farlopa s'ha disparat, probablement perquè se la presa tota la Luz Casal.



20 d’oct. 2011

Dia de discursos

Avui és dia de discursos i és senzill imaginar-ne el motiu. Quin estrès. Esborranys amunt i avall, retocs d'última hora. Difícilment veurem tanta institucionalitat junta en mitja hora de telenotícies. En Pellicer sortint a antena despentinat. Libertad Digital, ejaculant precoçment arreu. Terroristes que semblen el jurat d'un càsting. Sigui com sigui, avui tothom s'ha dedicat a llegir discursos i consignes. Esperem que demà tornem a la normalitat i continuïn arrencant-se els ulls, que se'ns fa estranya felicitat.

Per altra banda, mentre Rajoy i Zapatero es menjen la polla mútuament, me n'alegro de comprovar que un linxament públic es pot viure amb total normalitat. Sempre he sigut defensor d'els mètodes medievals, amb avantatges evidents i el un caràcter lúdic innegable. Millor gaudir-ho en un televisor 3D, malparits afortunats. En definitiva, venjança brutal, allò a què s'ha de renunciar en pro de la civilització. Que els hi vagi de gust. Segur que ara les coses els hi van molt millor.

19 d’oct. 2011

El super eufemisme

Aquest mateix vespre, no fa massa estona, he sentit a dir la següent expressió en un telenotícies espanyol: minoria ètnica de tradició nòmada. És a dir, gitanos. Així ha sigut doncs, mentre em menjava un lluç amb pèsols, que he presenciat l'adveniment del super eufemisme. 

Hom hauria pogut pensar que l'entreteniment adult - porno - ja era una bona claca. Qualsevol observador neutral hauria afirmat que la indústria dels lubricants vaginals i productes per cagar en general havia deixat el llistó a dalt de tot. Però no. Minoria ètnica de tradició nòmada. Gairebé sembla que estiguem parlant de nyus. 

El més curiós de tot plegat és que no és tracta d'un fet casual. Cap editor es va veure atacat sobtadament per una apoplexia implacable que li feu escriure això. Senzillament, un curiós sentit de la correcció política i el bon gust que, si bé ens permet veure cada dia amb tranquil·litat centenars de cadàvers  de ves a saber quin país africà, ens deslliura de la grollera incorrecció d'expressions moralment reprovables. Tornant-nos imbècils pel camí.

18 d’oct. 2011

El miracle de la FP

Qui més qui menys ja es prou conscient que posseir estudis universitaris no prestigia gaire més que algun curset de mecanografia. Per tant, cremats els títol universitaris mentre els nostres pares ens passen el rebut pels serveis prestats, només queda preguntar-se cap a on deriven les opcions professionals a Catalunya. Opcions reals, vull dir.

A la rotonda de Vila-Sacra d'uns anys ençà que a les putes sembla que els hi va bé. No és que ho descarti, veient l'historial dels voltants del Camp Nou, tot i que crec que aquelles mitges em provocarien problemes de circulació, per no parlar de la manca d'estètica de tot plegat. No, el futur de veritat és la FP.

Ara és moda. Sortir del Batxillerat i endinsar-se en un cicle d'electrònica. De turisme. D'administració i finances. Professionals amb els coneixements precisos per a feines precises. La polla, tu. Aleshores, mentre els campus universitaris es van buidant d'estudiants i la gespa de l'Autònoma creix, lliure, sense rotllanes guitarreres que l'aixafin, jo em pregunto. Els qui han descobert les virtuts de la Formació Professional són els mateixos que no fa massa predicaven per un món ple d'universitaris?

Confesseu. Per què en un país on la feina senzillament no existeix el més fàcil és inventar-se maneres d'aconseguir-la

17 d’oct. 2011

Gent molt indignada

Ahir van ocupar un bloc d'edificis a Nou Barris, crec, amb la intenció d'oferir els habitatges a famílies desnonades. Fins aquí, cap queixa. Només comentar que els ocupes havien programat tallers de graffiti i breakdance a la finca en qüestió. També van tenir temps de fer una assemblea, aixecar actes, dissenyar activitats, mobilitzar material, fer cartells, twittejar tots els esdeveniments, fer el sopar, trucar als pares, fotocopiar apunts de primer de ciències polítiques i moltes altres coses.

Dit això, és inevitable que jo, com a persona de bé que treballa, cotitza i calla, em deprimeixi profundament que aquells a qui la meva intuïció i saviesa tatxa de ganduls pancartaires facin més coses que jo al cap del dia. Excepte el tema del Break i el Grafitti que francament detesto.

Cal dir, però, que considero les seves infinites energies mal enfocades. Podrien fer caure la Torre Negra de Mórdor. O fer ceràmica, que és més complicat del que sembla. O - perquè no?- treure's les caretes de V de Vendetta, aparcar l'adolescència, oblidar-se de què bé que sona la meva veu al megàfon i començar a fer altres coses de profit, com per exemple, matar banquers. Crec que hi podria estar d'acord.

10 d’oct. 2011

Blackberrycalypse Now!

Escric això des del passadís d'un hospital públic barceloní, mentre contemplo com un grup de gent variada que només comparteix el fet d'ensenyar el cul lluiten a mort per una cadira lliure. Assegut al terra, greument contusionat a causa d'una estampida de nenes histèriques que, terroritzades per no poder socialitzar arran la fallida matinal de les blackberry, han fet descarrilar el vagó.

No ha sigut una experiència agradable. Per acabar-ho d'empitjorar, una legió d'Apple fanboys ens ha començat atacar amb llances tan bon punt hem pogut abandonar l'accidentat vehicle. Afortunadament, les nenes histèriques els han destruït en un aquelarre indescriptible

Ferits, contusionats i amputats de diversa consideració, hem mantingut una agradable xerrada tot esperant les corresponents assistències mèdiques. Molt més tard però, i veient que fins i tot els carteristes ens estaven tornant les nostres pertinences per llàstima que fèiem, hem decidit votar en assemblea quines accions emprendre. La majoria han mort abans que la comissió de comunicació no es poses d'acord sobre el tipus de lletra amb què aixecar les actes, que si times, que si arial.

Jo, ves quin tros de fatxa, me n'he anat i he agafat el bus.

6 d’oct. 2011

Steve Jobs

Ahir ens vam aixecar tots amb la notícia de la mort de l'Steve Jobs. En general, amb alguna tímida excepció, la xarxa social s'ha unit en un condol unànim per, tot seguit, asenyalar incondicionalment les innegables virtuts d'aquest visionari. Sigui com sigui, en aquests casos, no té massa sentit dir res. Només dir-li al senyor Botin que ja es massa tard per a ell; no et possis a twittejar, ni fer presentacions de trastos cars. Tu cremaràs a l'infern. La propera vegada Emilio.

Mentrestant a l'Fnac, es passaran la nit treballant a corre cuita muntant piles d'iPads, iPhones i demés, tal com van fer no fa massa amb J.D salinger i, amb el potser una mica més conegut, Michael Jackson. Dema els quatre - cents milions de persones que cada dia grapejen els iPads de l'Fnac de l'Illa ho faran amb contenció, amb un profund respecte. I després se n'aniràn en fila a grapejar la DS 3d. I no passa res. Com tot el que té a veure amb la mort. Al capdavall, no cal donar-hi tantes voltes.

Cutre

Hi ha certes coses que denoten estil. Un magnum almendrado, per exemple. En canvi, un 20 minutos ben plegat sota el braç, com si fos el Financial Times, fa cutre. Aquí a casa nostra, si vols un mínim de distinció, com a mínim una Vanguardia. I amb el quadradet verd, Déu me'n guard. No voldràs pas ser un dels malparits que la llegeixen en castellà perquè volen?

Superades les ulleres de pasta retro i encaminant-nos cap a, no sé, pintures de guerra celtes, Catalunya s'enfosa en un pou de merda mentre cerca el seu propi estil. Alguns el troben, com els Mossos d'Esquadra quan anomenen "Turandot" a una operació contra la màfia xinesa. En canvi, uns altres, 16.282 cutres per ser mes exactes, decideixen quedar-se sense feina. Que no ho sabeu que si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora ben d'hora, sóm un país imparable. Apreneu anglès ganduls! Que no sabeu que ara és un requisit imprescindible per trobar feina? És la clau!

O, com a mínim, canvieu el 20 minutos per una National Geographic o una Sapiens, que fa més de cultura.

5 d’oct. 2011

Rossegant un pinyol

Rossegant un pinyol de nectarina torno a escriure una entrada després d'uns 6 mesos. Em podria haver fet una palla, però mira tu.

Voldria que això fos un nou punt de partida i totes aquestes coses gays que s'acostumen a dir en aquests casos. He esborrat els tags i altres coses que tenia a la barra lateral perquè em feien vergonya. Aquesta serà una nova etapa, més fosca.

Ara mateix no tinc previst dir res important. Podria comentar les dades de l'atur, que han sortit avui, però bé, ja ho farán demà a Els Matins. Si no surt com a minim una referència als països escandinaus em tallo la tita.