30 d’oct. 2008

Teletubbielàndia

Jo d’Internet no n’espero gran cosa, la veritat. No sóc un entusiasta de la xarxa com a concepte teòric, ni com a oportunitat per l’avenç de la humanitat, ni com a lloc per intercanviar informació, coneixements i “tazos” amb gent notablement interessant.

Etcètera.

Fonamentalment consumeixo Internet per la ingent massa de penjats que hi escriu i que em fan gràcia, algunes tires còmiques “guais”, el porno i els capítols de Lost i Heroes. Per tant, entendreu que tota la metafísica 2.0 em rellisca una mica.

En definitiva, soc una persona tolerant i com que considero que Internet és divertit pel fet que ningú estipula que és digne i què no ho és*, respecto produndament tots els propietaris de twiters, blogs, fotologs, facebooks, myspaces. Els respecto profundament tot i que en alguns casos veuria amb bons ulls trencar uns quants genolls.

Però això només és una opinió personal i per tant no vinculant.

Exposada tota la parrafada anterior per tal de tenir alguna cosa a al·legar quan la policia em detingui, comentar només que em sembla urgent AFUSELLAR a tots els SUBNORMALS que comenten al fòrum d’una assignatura On-line relacionada amb el medi ambient que estic cursant.

De fet, no és un fòrum, és Teletubbielàndia.

Intentaré explicar la meva indignació amb un bonica metàfora.

Imagina’t que tens hemorroides. Unes hemorroides brutals. A l’Hospital, en un primer moment, van pensar que mantenies relacions sexuals amb 15 senglars, tots alhora. Tan bèsties són que sembla que tinguis un dispensador anal de “gazpacho”. A part d’això, com que la gent és molt simpàtica, t’humilia i et treu el coixí de sota el cul perquè assaboreixes nivells fins ara desconeguts en l’escala del dolor. A l’Hospital, a la teva planta, l’infermer** cobrava 3 euros per deixar veure el teu adolorit darrera a qualsevol que volgués, a traïció, mentre tu dormies.

Per acabar-ho d’adobar, la primera intervenció làser per posar-hi remei ha sigut un fracàs i t’han hagut d’amputar el glutis esquerra per la gangrena que s’havia començat a manifestar. D’aquesta manera esdevens un minusvàlid de cul, incapaç d’asseure’t de manera equilibrada - socialment, és mala cosa -, veient-te obligat a pagar per un coixí ortopèdic que arregla en part el problema però que, desafortunadament, incrementa els nivells de conya general i el dolor cada cop tel treuen.

Al cap d’un temps comences a pensar que estàs sol, li poses un nom al coixí - és l’únic que ha estat al teu costat en moments difícils - i comences a enraonar-hi. A partir d’aquest moment ja ets tècnicament un malalt mental, carn de psiquiatra, i si bé abans feies gràcia perquè et faltava un tall de cul, ara comences a fer por de veritat. Ara sí que estès sol.

I a part d’això, afegiu que no folles des del Cretàcic Inferior.

Ara, penseu en el vostre millor amic/amiga. L’únic que us queda, coixí a part. L’únic que no te inconvenients a forrar els sofàs de casa seva amb paper albal perquè t’hi puguis asseure sense tacar res. Us veu destrossat, trist, emprenyat amb el món. Acudiu a ell per reconfortar-vos i demanar consell i us respon genialitats com aquestes.

- El que hem de fer tots és conscienciar-nos molt amb el teu problema i posar-hi el nostre granet de sorra.

- La societat ha de canviar de mentalitat per tal d’enfrontar el teu problema.

- Hem d’escoltar la Mare Terra i posar remei al teu problema.

- Si els hi demanem educadament, però insistentment, a la gent que t’ha humiliat injustificadament per la teva incapacitat, de ben segur que no tindran cap problema a reconèixer el seu error i a demanar-te perdó.

- La Terra és meravellosa i plena de coses boniques i crec, sincerament, que tots podem viure amb harmonia amb el teu cul parcialment amputat.

- Ja veuràs com demà, quan parli amb els principals líders polítics i empresarials, i entenguin el teu problema, segur es trenquen la cara per donar-te una solució.

Mentre el teu amic xerra comences a adonar-te que, curiosament, s’assembla molt al Teletubbie lila (Tinky Winky?). Comences a observar que ets envoltat de conills i que un nadó repel·lent en forma de sol t’observa des del cel. Mentre parla el teletubbie, veus que ell es creu tot el que diu i que realment té fe en que el teu problema de glutis es pot solucionar senzillament amb una actitud positiva.

Et comença a irritar profundament que no sigui una mica més constructiu i proposi coses tal com un implant de glutis o, molt millor encara, un parell d’uzzis per impartir justícia i convertir-te en el primer “pirat” monoglutioidal assedegat de venjança de la història d’Occident.

És aquí quan decideixes AFUSELLAR el teu amic per SUBNORMAL.

Doncs ara, traslladeu tota aquesta preciosa i alliçonadora història en un fòrum d’alumnes, suposadament una mica posats en el tema, sobre possibles solucions al problema del canvi climàtic i l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

Sincerament, tot i ser una persona clarament tolerant i amb un historial impecable a la hora de respectar els altres, doncs la veritat, he desitjat que el Mozilla disposés de l’extensió “cut_the_head” a la ferralla evolutiva que tinc a l’altra banda de l’ordinador.

En la meva defensa al·legaré la primera part de l’escrit.

Però que quedi clar que jo no sóc un maleït Teletubbie.

* Descaradament pedant, aviso. Voltaire va dir: “Desaprovo el que dius, però defensaré fins la mort el teu dret a dir-ho”

**Es va poder comprar una PlayStation 3 amb el que va guanyar

7 d’oct. 2008

Per què escric com a Ararat

En aquest escrit explicaré els motius pels quals escric als meus blogs fent servir el sobrenom d’Ararat quan, probablement, veient els corrents onomàstics dominats avui dia a Internet seria més habitual alguna cosa de l’estil loko_89, XtremPPCC o, senzillament, Josep Maria.

Dono per suposat que a aquestes alçades queda força patent que les connotacions bíbliques, místiques, polítiques i geogràfiques de terme Ararat no són - per l’Amor de Déu - els motius de la Gènesi de tot plegat.

Pel correcte desenvolupament de l’escrit hauré de comentar passatges de la meva joventut, que seran degudament censurats per tal de no revelar detalls que comprometin a persones que van intervenir en la meva intensa nul·la vida sexual adolescent.

Temps era temps, jo era un adorable jove que es gastava els seus diners en VHS d’Evangelion i que havia intentat reviure a l’Aeris al Final Fantasy VII. Era, per tant, un ésser clarament encaminat a l’onanisme intensiu o a planejar la destrucció de la raça humana des d’una confortable cova del Pol Sud. Val a dir que hi ha certs valors d’aquella època que m’han sigut útils com, per exemple, que els semielfs - tot i que molen - són uns inútils a qualsevol Joc de Rol Online o a esborrar les cookies de l’ordinador.

Desafortunadament, això no va ser suficient per ser un noi popular.

Més tard, va arribar Internet. A partir d’aquell moment va ser imperatiu buscar-se un nick guai per lligar als xats de Terra i al mIRC. I el vaig trobar.

Fent us de la ingent mitologia - inútil i intranscendent - que vaig acumular en la meva adolescència no em va costar gaire trobar un nick - que no revelaré, per no fer sortir vells enemics - que em definia exactament com el que era: un pallasso amb hormones davant d’un teclat.

Una mica més tard ve el canvi. El pallasso madura. Comença la Universitat. Compra per primera vegada a l’Fnac. No és mes llest, ni més guapo però comença a donar més importància a coses més essencials. Observa el seu alter ego cibernètic i diu: el meu nick té moltes lletres.

Una burrada de lletres. I és molt cansat haver d’escriure allò cada cop que vols entrar al correu.

Ara, en un exercici interactiu sense precedents a la Catosfera us convido a que mireu el teclat del vostre ordinador. Fixeu-vos en la situació de les tecles necessàries per escriure Ararat i imagineu què fàcil que resulta escriure-ho.

Oh Glòria! meravelleu-vos per la genial conclusió d’aquest post!

Vaig escollir aquest sobrenom perquè, després de veure la paraula escrita en un DVD d’una pel·lícula del mateix nom, vaig considerar que seria una bona opció per escriure el meu nick amb una sola mà i ràpidament, per així contestar immediatament els vostres comentaris, i per fer segones derivades amb la ma que em queda lliure.

I aquesta és la única i vertadera veritat.

Només comentar, com a últim detall, que aquell qui suggereixi que tot això és una fal·làcia maquinada a posteriori per tal de donar una motivació interessant a un nick d’adolescent... l’inconscient que pensi això, cremarà a l’infern pels segles dels segles.

2 d’oct. 2008

Perla #3

" Un vodka amb llimona i, si us plau, dispara'm al cap sense pietat si em veus ballar reaggeton"

30 de set. 2008

Teoria Evolucionista Particular

L’altre dia pensava.

Sí, com és el cas, entenc com funcionen els placebos i, per tant, sé que es podrien resumir com una predisposició positiva a un determinat tractament que acaba desembocant en una millora per motius aliens al tractament en sí. Sense màgia pel mig. Tot i que ho podríem resumir com els efectes positius de tenir fe en què la cosa rutllarà.

Val.

Entenc doncs, que el placebo és allò en què es basen estafes curatives tal com l’homeopatia, les flors de Bach, l’abdominator d’en Chuch Noris i etcètera. Més fe.

Per tant, imaginem.

Una situació futura en la qual que la meva pròstata i/o còlon són una festa de l’oncologia. I sabedor com soc del fet que la diferència entre criar o no criar malves no depèn de manera màgica de la meva fe en les injeccions que em subministren. No és aquesta una manera d’engegar a fer punyetes un saludable placebo, per excés de consciència sobre la qüestió, i acabar així de manera força desafortunada, sense haver anat a cap concert dels Rolling ni res?

Finalment, postulo.

Pot ser que l’evolució estigui sel•leccionant positivament a tota la gent amb excés de fe? Pot ser que de rebot estigui seleccionant com a més aptes per a la supervivència de l’espècie humana tota aquella gent que ingereix píndoles o solucions de, fonamentalment, res en absolt per curar-se i, oh la la, es curen per un simpàtic placebo?

Espero que no. Com sigui així em passo al Lamarckisme.

23 de set. 2008

My Anus is Bleeding

A vegades no puc més que donar gràcies.

És quan trobes coses com aquestes que veus que les incomptables hores perdudes davant de l'ordinador pul·lulant entre porno i el google reader, com a mínim, han valgut una mica la pena.




16 de set. 2008

Euskoway of Life

Cansat de no sentir-me del tot integrat a la catosfera, el meu cercle d’amistats, família i Catalunya en general a causa del meu habitual “ni fu ni fa” quan em parlen de bascos i temes relacionats, he decidit fer un pas endavant. Deixar-me emportar per l’Euskoway of life.

Tot per ser acceptat a l’esglèsia del Catalanisme Adolescent.

Així va ser com em vaig deixar capturar per una de les habituals patxinaus espacials que naveguen pel firmament català els caps de setmana buscant gent per passar uns dies super guais a Donosti. La nau va arribar i un tal Aitor amb va deixar anar el seu penis de 40 metres, a mode de liana, perquè pugessim. Per tant, em vaig posar a la fila a esperar el meu torn, darrera la absoluta totalitat de les noies de poble i del Cau excursionista. Un cop a dalt, ens van rebre amb ingents quantitats de kalimotxo i on més o menys tothom va ser fornicat alegrement per nombroses tranques basques, per tal de matar el temps fins arribar a destí. Jo, cohibit encara, em vaig haver de conformar a l’euskonanisme amb una foto de la cantant de l’Oreja de Van Gogh.

Vam arribar a Donosti - descendint pel mateix penis pe qual vam pujar - i ens van allotjar en un hotel on servien exclusivament “chuletones” per esmorzar i on la cuina funcionava amb un reactor de fusió nuclear, mantingut per un gentil basc que l’anava ventant de tant en tant.

Espectacular.

Vaig decidir sortir al carrer a gaudir de la jornada. Va ser complicat sobretot pel tema d’esquivar les diferents orgies que espontàniament es formaven al carrer però, finalment, vaig aconseguir arribar a una preciosa taverna basca de tota la vida.

Un cop a dins, els hi va faltar temps per deixar-me clar que per ser català tenia el menjar gratis i van procedir a alimentar-me amb ingents racions d’exquisits menjars, amenitzant-ho tot plegat amb una agradable conversa. Al principi vaig insistir en què no era necessari, però vaig haver de cedir a la llegendària hospitalitat basca, consumint els “pintxos” mentre una alegre basca em menjava la polla.

Saciat en tants i tant diversos aspectes, no podia més que adonar-me de com d’estúpids eren els meus arguments contra l’euskoway of life. Mai més em tornaria a indignar quan m’expliquessin un acudit de bascos i catalans.

Vaig abandonar la taverna, després que tota la família dels propietaris em vinguessin a acomiadar a la porta. Va se una mica incòmode però, davant la seva insistència i una fel•lació extra, no em vaig poder negar a acceptar l’herència familiar. Que macos que són els bascos.

Totalment On Fire, em vaig disposar a gaudir del que quedava de jornada. Ja no pensava esquivar les orgies espontànies: m’hi pensava afegir.

Espectacular.

Jo què se. Potser vaig cardar 200 vegades, amb noies supersimpàtiques i supersenzilles, amb les que donava gust parlar. I super enrotllades, ja que no van tenir cap problema a que ho gravés tot en vídeo per tal de penjar-ho a internet i fer-me milionari. He hagut de comprar-me un disc dur de 2 Terabytes per poder-ho guardar tot. I una targeta de memòria nova al mòbil només per tenir espai per la ingent quantitat de números de telèfon nous que tinc.

Espectacular.

Així va ser com vaig experimentar per un dia l’autèntica essència basca. Però, desafortunadament, havia de tornar. O sigui que em vaig enfilar per la mateixa supercigala amb la qual vaig descendir al paradís per tornar. Un viatge de tornada trist.

Darrera meu deixava el meu antic jo, reticent a l’euskoway of life i, probablament, algun que un altre descendent sobre el qual mai hauria de respondre perquè els bascos són molts macos. Però, Catalunya m’esperava.

La pèrfida Catalunya. Només baixar de la patxinau em van venir a cobrar l’IRPF mentre un equip d’hoquei de Vic m’apallissava i em sodomitzava sense amor.

Pobre de mi. Que cec que he estat.

7 de set. 2008

Diàleg #4

En una confortable i acollidora cova d’una muntanya indeterminada de l’Afganistan.

- Mira Said. A les estadístiques del Google Analytics surt que ens ha visitat una IP de Barcelona.

En Said mira.

- I què estava buscant exactament? - digué en Said, mentre acaba d’endrapar la Big Mac que li han portat per dinar.

En Yusuf, remenà una mica per les opcions del Google Analytics.

- Doncs el manual aquell per fer bombes que tenim penjat des de l’època on molava fer servir l’Altavista.

- Encara tens aquesta merda penjada? - va replica irat en Said - Amb això no podries ni fer explotar una bústia!

- Ei! Un respecte! Que aquí cap de nosaltres dos vam començar muntant bombes d’Hidrogen - va dir en Yusuf, que no sabia que un nen sud coreà de 7 anys la setmana passada va construir una bomba H amb un Lego i restes diverses del congelador de casa seva.

- Envia-li un e-mail a aquesta persona de Barcelona amb el nostre tríptic d’allistament a les Sagrades Milicies, Atentes, Protectores i Absolutament Interessants de la Fe. I parla-li dels nostres cursets avançats en explosius, si vol aprendre a fer bombes no trobarà cap lloc millor que aquest. Ah, i comenta-li ja que hi ets que si és universitari , que no, que no convalidem crèdits de lliure elecció, que sempre ens acaben sortint amb aquest tema.

En Yusuf es va mirar en Said, una mica com si hagués dit una animalada.

- No, no puc fer-ho.

En Said, davant aquesta afirmació, es va sorprendre tant o més que quan es va trobar un preservatiu fet servir al fons d’un pot de maionesa.

- Perdona? Ho he entés bé, has dit que no pots? Maleït fariseu! Cal que et recordi la jerarquia d’aquesta cova? Cal que et digui qui dels dos ha compartit taula amb el germà de la sogra de la filla del germà retardat del tiet Bin Laden? Ara, agafaràs aquesta impura IP occidental i li enviaràs un correu amb les instruccions que t’he dit.

En Yusuf, llavors, es va mirar en Said amb una expessió similar a la que un inormàtic posa quan li venen a demanar-li que li guardin internet en un disquet.

- Aviam, no és que no vulgui. El problema és que les IP només són un número que identifica els usuaris de la xarxa, però res més. La IP no està relacionada amb cap nom, adreça o direcció de Correu. Per arribar a saber això hauriem de trocar a les operadores d’Internet i barallar-nos amb la seva buocràcia interna, departaments d’atenció al client, violar nombroses lleis de privacitat i enfrontar-nos al seu exèrcit de teleoperadors argentins i, em sap greu, però per moltes verges calentes que m’estiguin esperant al paradís no són pas suficient estímul per passar aquest tràngol.

I aquí en Said va ficar cara de com que alguna cosa no li quadrava.

- Llavors - va començar a dir en Said, fent lliscar lentament les seves paraules - això vol dir que l’elfa que em vaig trobar ahir al vespre, jugant al World of Warcraft, i que em va amenaçar dient-me que sabia la meva IP i que faria saber la meva identitat si no li donava tot l’or que tenia a sobre, aquesta mala puta, em va enganyar?

En Yusuf s’ho va pensar.

- Bé, tot i que has de saber que el 95% de les persones que juguen amb elfes al WoW són tios amb sobrepès i vida sexual autodidacta, doncs sí, et va enganyar.

- Molt bé - els ulls d’en Said destilaven ira - ara em sentiran. Tinc guerra santa per repartir aquí, a Israel, a Occident i a Azeroth. Agafa la camera de video que gravarem un missatge per deixar ben clar que he sigut infamat i exigeixo que se’m restitueixi l’honor.

- Però tio! Que hi tenim gravat la festa de pijames de la setmana passada! I no ho puc passar a l’ordinador perquè ho tinc a petar de capítols de Naruto! - va protestar en Yusuf.

Però va ser inútil.

- Agafa, la cámara i calla.

I es va acabar la discusió.