Moments històrics #3 - 16 de Juliol de 1945, Alamogordo

En un búnquer semienterrat, amb infinitat de quilòmetres de desert als voltants. A l'espera de l'inici de l'operació Trinity, el primer assaig de la bomba atòmica.

Enrico Fermi: MUERTEEE!!!!!

Robert Oppenheimer: Vols fer el favor, això és seriós.

EF: TURURU TURURU!

RO: Qui va tenir la genial idea de deixar passar aquest dement?

Kenneth Bainbrigde: Vostè.

RO: FFFFUUUUUUUUUU!!!!!!

KB: De fet, també ha convidat a la seva dóna, què deu estar venint ja, a punt d'arribar.

Llavors, Robert Oppenheimer surt disparat del seient, neutralitza al guarda de seguretat que custodia el terminal d'activació i polsa el boto vermell. La bomba atòmica explota, 40 segons després arriba l'ona de xoc. Destrucció arreu.

KB: No ha sigut gaire subtil. Ara tots som uns fills de puta.

RO: Però més lliures.

S'obre una porta d'on apareix la sra. Oppenheimer, amb cara de satisfacció.

RO: Oh.

sra O: Ja! Has fallat! D'un pèl però has fallat!

Llavors, en silenci. tots van contemplar com un penis afroamericà es començava a desenvolupar entre cella i cella de la Sra. Opennheimer.

RO: Oh no, què he fet.

EF: Seré tu amante bandido, bandido....

Mercat de Santa Llúcia, la decepció

Per tal de concloure la meva metamorfosi en calçasses primer del regne, vaig decidir fer una visita al barceloní mercat de Santa Llúcia, amb l'estúpida intenció d'adquirir alguna figura singular representativa del naixement del nen Jesús. Les conclusions que en vaig poder treure de tot plegat són les que són i, davant la possibilitat d'ofendre alguna sensibilitat, només vull comentar que m'importa una puta merda.

En definitiva, 20 minuts de passeig entre una munió de parades incapaces de posar-se d'acord en una tonalitat de verd. Entranyable tot plegat? Que algú m'expliqui què té d'entranyable veure com diferents botiguers venen exactament les mateixes figures; amb una limitada varietat de tres tipologies - seriosa, infantil i mongoloide -, tot plegat alternat - perquè no és noti tant el marro - amb parades de suro, molsa, arbres de nadal. tios, caganers i la mare que els va parir.

En fi, tradició. Com els mercats medievals últimament.

Avui he comprat un pessebre

I m'ha costat 57 euros. I sí, estic acabat. Pensem en en Keith Richards, model de conducta més o menys consensuat. Coses que ha fet: Fornicar, drogar-se, destrossar habitacions, passar la gonorrea a algú, esnifar coca sobre la banya d'un unicorn,  follar-se a totes les seves cosines amb noms començats per A, comprar un disc d'Ismael Serrano, tenir un gos anomenat apocalipsis, pixar en un orinal de plata i moltes altres coses. Coses que no ha fet:  comprar un pessebre i tenir un blog. No, la gent guai no fa això.

Ah, i ho he anat a comprar amb xandall. Deambulant pel Corte Inglés, escoltant una versió nadalenca prou aconseguida de Man in the mirror, amb la casa del nen Jesús a la ma dreta. Per demà tinc previst anar a donar menjar als coloms de Plaça Catalunya, fer cua al CAP més proper, donar la meva opinió entesa en alguna obra i, segurament, queixar-me a qui pugui del meu estat de salut. El temps passa, i allò sexy es va quedant enrere. Només queda el record de temps millors i el recurs, sempre fàcil, d'abusar dels mots "puta" i "polla" als escrits del blog.

O també, com diria un bon amic meu, en cas de perdre la perspectiva, el millor es entrar a un puticlub i demanar-se una orxata.

La veritat de la vida

La veritat de la vida és que, quan estrenes tovalloles noves, tot el borrissol se t'acaba acumulant a la punta de la polla. Aquesta és la trista i dura realitat.

Bruce Sprinsgteen confessa:"Ho faig per la pasta"

Llàgrimes. Consternació. Només així es pot definir la tràgica escena viscuda pels voltants de l'Fnac de l'Illa, on els fans del Boss han fet cua durant tota la nit, suportant el fred, per tal d'aconseguir una entrada pel concert de l'estadi LLuis Companys, al maig del 2012. Tot arran  d'un tuit del cantant de New Jersey on, interpel·lat per un seguidor sobre si es pot considerar aquesta gira com un homenatge al desaparegut Clarence Clemons,  el music ha contestat que "A mi em sua la polla. ho faig per la pasta"

La noticia s'ha estès ràpidament per les xarxes socials, caient com un gerro d'aigua freda a qui tot just acabava de comprar una entrada. "mai m'ho hauria pogut imaginar", diu un fan, profundament contrariat, després de gastar-se els estalvis per a la universitat del seu fill en sis entrades de platea. "Això és molt fort. Jo pensava que ho feia pels nens de l'Àfrica" afirma una seguidora amb signes de gangrena als dits. "Vist en perspectiva, ara s'entén més el perquè del preu de les entrades. Tot té sentit", diu un altre fan, que tot i això té previst comprar entrades pel segon concert a Barcelona, si s'acaba confirmant, perquè " és una experiència única"

Per altra banda, la banda Irlandesa U2 s'ha afanyat a penjar un comunicat a la seva pàgina web on afirmen que "ells, de veritat de veritat, que no ho fan per la pasta".

Nature al metro

Nature i metro, un oxímoron èpic a les a les set del matí. Un noi, se m'asseu als seients del davant i comença a furgar dins d'una bossa del Condis per, acte seguit, extreure un exemplar de la revista científica per excel·lència. Ho juro pels servidors de megavideo. Primer he pensat a menjar-li la polla; després, prèvia reflexió,  he vist que al no tenir una carrera - encara - potser s'hauria ofès.

Ara seriosament. No crec pas que se l'estigués llegint de veritat. En sa puta vida ningú n'ha llegit una de sencera. Gent normal, vull dir. Com a molt, algun article sobre antropologia o altres disciplines per a mongols. Nature és una mica com els travestis, n'has sentit a parlar, saps que existeixen  i que si vols els pots trobar per les facultats. Però, la qüestió important aquí és el que representa. Un crit al cel proclamant: sóc de ciències i llegeixo en anglès, fuck yeah. Definitivament innovador en el gran aparador d'egos, vanitats i gilipolles en general que és el metro de Barcelona. 

Jo vaig arribar a trobar simpàtics les hordes de Codigos da Vincis i Pilares de la Tierra - en Castellà, que quedi cutre del tot - que no fa massa poblaven els vagons. Com fan gràcia els estols de carpetes univesitaries - sí noies, caben dins de les motsilles -, que tenyeixen de falses promeses de futur i il·lusions el món subterrani. O com seria d'instructiu llençar a les vies del metro qualsevol lector de Bucay o Paulo Coelho, per comprovar si  una actitud positiva envers la vida fa que s'escampin les entranyes arreu de més bon rotllo. 

I, sobretot, admiració per aquells que folren els llibres de paper de diari. I odi infinit a qui exhibeixi  veinte poemas de amor y una canción desesperada.

Com va la vida, Eduard

Saber que l'equivalent nostrat de Sagan, Gould, Asimov, Dawkins, Lovelock, Margulis i similars és l'Eduard Punset, doncs, incita a la violència. I no pel pobre home en qüestió, que bé s'ha de guanyar el jornal, encara que sigui prostituint la seva imatge. No, sinó per tota la legió de comunicadors acrítics, acientífics i, vinga va,  avorrits i directament anormals que pretenen vendre les dissertacions amb l'home del pa bimbo com a teca transcendental de la bona. Que no s'enganyin, a qualsevol bareto a les 5 de la matinada s'enraonen coses semblants.

Però així som, amb ben poca cosa ens conformem. Entrevistant dia sí, dia també a flipats diversos a la Contra de la Vanguardia. Mentrestant, sempre podem estudiar, que ara és època. Per exemple, a la UdG, el postgrau Salut i Harmonia de l'Hàbitat, amb un programa docent del qual en destaquen la geometria sagrada, creació de plans tel·lúrics o nocions bàsiques d'energètica oriental. Només per 1175 euros que, des del meu punt de vista, estarien molt més ben gastats en putes.

I a sobre ells també tenen l'Sprinsgteen.