És aquesta una afirmació força encertada i, exceptuant alguns casos concrets que es comentaran més endavant, que es compleix gairebé sempre.
Però tampoc li hem de donar un mèrit excessiu a l'amor. Podríem utilitzar la frase "Una combinació adequada de prozac i altres estimulants tot ho pot", i tindríem dues expressions funcionalment equivalents, tot i que l'estètica i retòrica d'aquesta última sigui inexistent. L'amor, de la mateixa manera que les drogues, embriaga i enterboleix els sentits, mentre ens fa flotar en un mar de felicitat. Com a qualsevol alterador químic de l'estat d'ànim, l'amor ens fa aixecar de més bon humor, amb més empenta i amb ganes d'emprendre aquells projectes de joventut que tanta il·lusió ens fan.
L'amor té avantatges evidents. És gratis (habitualment), socialment ben vist (col·locar-se amb coca no), sense efectes secundaris de tràgiques conseqüències (el sopar de nadal a casa els sogres potser) i, eventualment, et permet fer l'amor.
Inconvenients? També. L'amor ha donat peu a ingents quantitats de poesia cursi i, perquè no dir-ho, a diferència de les drogues el tema depen de dos i no d'un de sol. Seria realment sorprenent veure com la ratlla de coca se'n va a casa la germana al·legant que necessita espai i temps per pensar en si mateixa.
I en Brian Adams. L'amor va portar-lo de l'infern.
L'amor tot ho pot. Quan no és compleix del tot aquesta afirmació? Doncs normalment en situacions extremes però no per això impossibles.
- Una adicció al World of Warcraft que trenca la parella.
- Que, desafiant mitja dotzena de lleis físiques, la Rachel Weisz decideixi follar-te el dia del teu casament (amb la teva xicota, s'entén)
- Descobrir que la persona de la qual t'has enamorat és el lletrista d'Andy y Lucas.
- No tenir penis. O tenir-ne 30 centímetres.
- Que uns exèrcit de cyborgs amb fusells làser als ulls i muntats en harleys et facin triar entre unir-te a ells i anar a conquerir coses o la teva parella.
Però tampoc li hem de donar un mèrit excessiu a l'amor. Podríem utilitzar la frase "Una combinació adequada de prozac i altres estimulants tot ho pot", i tindríem dues expressions funcionalment equivalents, tot i que l'estètica i retòrica d'aquesta última sigui inexistent. L'amor, de la mateixa manera que les drogues, embriaga i enterboleix els sentits, mentre ens fa flotar en un mar de felicitat. Com a qualsevol alterador químic de l'estat d'ànim, l'amor ens fa aixecar de més bon humor, amb més empenta i amb ganes d'emprendre aquells projectes de joventut que tanta il·lusió ens fan.
L'amor té avantatges evidents. És gratis (habitualment), socialment ben vist (col·locar-se amb coca no), sense efectes secundaris de tràgiques conseqüències (el sopar de nadal a casa els sogres potser) i, eventualment, et permet fer l'amor.
Inconvenients? També. L'amor ha donat peu a ingents quantitats de poesia cursi i, perquè no dir-ho, a diferència de les drogues el tema depen de dos i no d'un de sol. Seria realment sorprenent veure com la ratlla de coca se'n va a casa la germana al·legant que necessita espai i temps per pensar en si mateixa.
I en Brian Adams. L'amor va portar-lo de l'infern.
L'amor tot ho pot. Quan no és compleix del tot aquesta afirmació? Doncs normalment en situacions extremes però no per això impossibles.
- Una adicció al World of Warcraft que trenca la parella.
- Que, desafiant mitja dotzena de lleis físiques, la Rachel Weisz decideixi follar-te el dia del teu casament (amb la teva xicota, s'entén)
- Descobrir que la persona de la qual t'has enamorat és el lletrista d'Andy y Lucas.
- No tenir penis. O tenir-ne 30 centímetres.
- Que uns exèrcit de cyborgs amb fusells làser als ulls i muntats en harleys et facin triar entre unir-te a ells i anar a conquerir coses o la teva parella.
11 comentaris:
Jo també creec sens dubte que l'amor tot ho pot... el que ja no em creec tant es l'establiment d'una relació per tota la vida, l'amor únic, les relacions monoparentals i el fotiment de històries romàntiques que ens han venut durant segles entre homes i dones ...
L'amor és més com petits segons de no tocar de peus a terra... però la resta es un joc d'escacs per moure't a la societat... repeteixo, jo hi creec molt en l'amor.
Com habitualment, estic força d'acord amb tu, però discrepo amb que l'amor no té efectes secundaris de tràgiques conseqüències. No hi ha res que faci més mal que l'amor, si no sé per què ens hi esforcem.
Inapel·lable.
Dima Anaboussi, "L'amor és més com petits segons de no tocar de peus a terra". Amb aquesta frase em sembla que has resumit bona part de la literatura existent sobre el tema.
XeXu,sí algun efecte negatiu té. Però bé, et trasllado a l'Obvietat #1, "El temps ho cura tot".
vaja, m'has enganxat tafanejant per aquí... jo d'amor no hi entenc, però segur que són molt millors els cyborgs dels làsers i les harleys...
Compte amb l'amor, que té partidaris molt perillosos.
Paula, les Cyborgs amb làsers SEMPRE són molt millors que qualsevol cosa.
Josep, sí, les seves files són nombroses. Però són molt vulnerables a qualsevol contestació cínica o, en casos extrems, gas Zyclon B.
L'amor és pa amb formatge, deia Enric Cassases.
L'amor mou el món. Concretament, l'amor als diners.
"l'amor tot ho put" va dir ell en comprovar que ella no s'havia rentat.
Publica un comentari a l'entrada