Quan tu escrius qualsevol cosa en un blog (des de temes existencials fins a la teva visita a la pelu d'aquesta tarda, passant per dissertacions sobre com mantenir un ritme intestinal rigorós) sempre buscaràs, conscientment o no, que el lector s'identifiqui en cert grau amb el que expliques. És a dir, que el lector tingui alguna cosa a dir referent al teu text, a raó de la seva pròpia experiència vital.
Podria parlar també de la llegenda ancestral que diu que als blogs s'hi discuteixen idees, a vegades totalment contraposades, i contribueixen a la difusió del coneixement i la comunicació entre persones. Des del meu punt de vista, i no és cap crítica, tota la cosa blogosfèrica aquesta es podria resumir com una mega rave d'egos compartint fel·lacions de manera massiva, però bé, això ja és un altre tema.
Sigui com sigui, el lector se sent més còmode quan pot trobar equivalències entre els teus textos i la seva vida. Un lector cómode significa comentaris i més punts per assolir el lloc que et pertoca com a blogger de referència.
Es comprensible que com a treballador de mines de sofre, o proxeneta, o aficionat als còmics (subnormals que llegiu aquest blog, vosaltres segurament ho anomenareu novel·les gràfiques) tinguis problemes per trobar nexes d'unió amb els teus lectors. Cap problema, la solució és senzilla.
De la mateixa manera que nazis i soviètics van deixar de banda les insignificants diferències ideològiques que els separàven tu també pots aconseguir quelcom similar, proporcionant al teu lector l'objectiu ideal de totes les seves crítiques i queixes. L'enemic perfecte, culpable d'absolutament tot, incapaç de defensar-se cara a cara però amb tentacles que extenen la seva influència arreu. Estem parlant de Satanàs difuminat: la societat.
Emprant aquesta tècnica de manera imaginativa aconseguiràs reunir adeptes que et comentaran i et seguiran sense reserves. Un quants exemples de les meravelloses aplicacions d'aquesta tècnica.
- No tinc amics. La culpa és de la societat.
- Ahir em van trencar les cames. La culpa és de la societat.
- Sóc fan de Wham! La culpa és de la societat.
- No se si Àfrica és un continent o un cotxe de la SEAT. La culpa és de la societat i de l'E.S.O.
- Jo no tinc la culpa de ser un inadaptat/ada social. La culpa és de la societat.
- Jo no tinc la culpa de ser un home/dona d'èxit. La culpa és de la societat.
- La Societat de Nacions va ser un fracàs. La culpa és de la societat. (nou rècord d'excel·lència humorística d'aquest blog)
- Porto un mocador palestí al coll i encara no he lligat a l'Autònoma. La culpa és de la societat i els aires de Sant Gervasi, que em delaten.
BONUS: Sóc conscient que dec una bossa de sugus des de fa molt temps, fet que deteriora la meva credibilitat. Però, en un futil intent de tornar més interactiu aquest blog, prometo mitja dotzena de piruletes en forma de cor a qui em respongui el següent. La pregunta és seriosa.
Quantes vegades mor (i reviu) en Krillin a bola de drac?
Podria parlar també de la llegenda ancestral que diu que als blogs s'hi discuteixen idees, a vegades totalment contraposades, i contribueixen a la difusió del coneixement i la comunicació entre persones. Des del meu punt de vista, i no és cap crítica, tota la cosa blogosfèrica aquesta es podria resumir com una mega rave d'egos compartint fel·lacions de manera massiva, però bé, això ja és un altre tema.
Sigui com sigui, el lector se sent més còmode quan pot trobar equivalències entre els teus textos i la seva vida. Un lector cómode significa comentaris i més punts per assolir el lloc que et pertoca com a blogger de referència.
Es comprensible que com a treballador de mines de sofre, o proxeneta, o aficionat als còmics (subnormals que llegiu aquest blog, vosaltres segurament ho anomenareu novel·les gràfiques) tinguis problemes per trobar nexes d'unió amb els teus lectors. Cap problema, la solució és senzilla.
De la mateixa manera que nazis i soviètics van deixar de banda les insignificants diferències ideològiques que els separàven tu també pots aconseguir quelcom similar, proporcionant al teu lector l'objectiu ideal de totes les seves crítiques i queixes. L'enemic perfecte, culpable d'absolutament tot, incapaç de defensar-se cara a cara però amb tentacles que extenen la seva influència arreu. Estem parlant de Satanàs difuminat: la societat.
Emprant aquesta tècnica de manera imaginativa aconseguiràs reunir adeptes que et comentaran i et seguiran sense reserves. Un quants exemples de les meravelloses aplicacions d'aquesta tècnica.
- No tinc amics. La culpa és de la societat.
- Ahir em van trencar les cames. La culpa és de la societat.
- Sóc fan de Wham! La culpa és de la societat.
- No se si Àfrica és un continent o un cotxe de la SEAT. La culpa és de la societat i de l'E.S.O.
- Jo no tinc la culpa de ser un inadaptat/ada social. La culpa és de la societat.
- Jo no tinc la culpa de ser un home/dona d'èxit. La culpa és de la societat.
- La Societat de Nacions va ser un fracàs. La culpa és de la societat. (nou rècord d'excel·lència humorística d'aquest blog)
- Porto un mocador palestí al coll i encara no he lligat a l'Autònoma. La culpa és de la societat i els aires de Sant Gervasi, que em delaten.
BONUS: Sóc conscient que dec una bossa de sugus des de fa molt temps, fet que deteriora la meva credibilitat. Però, en un futil intent de tornar més interactiu aquest blog, prometo mitja dotzena de piruletes en forma de cor a qui em respongui el següent. La pregunta és seriosa.
Quantes vegades mor (i reviu) en Krillin a bola de drac?
8 comentaris:
Jo diria que 4 (quatre) vegades. Si no és veritat, ja sap de qui és la culpa.
Salutacions.
Collons, piruletes adjudicades. Si les vols cobrar em deixes una direcció de correu postal al mail i pagaré el que et pertoca. Felicitats.
Pensava que costaria més però veig que anava ben errat.
mecagunlou, jo només recordava tres morts!
últimament em preocupen bastant les tragèdies secretes dels personatges de bola de drac, com el del grandíssim complexe de titafluixa que devia tenir en krilin un cop casat amb l'A-18, o el punt d'inflexió pel qual passa la Videl quan descobreix que el que va matar en Cel·lula va ser el seu home i no son pare...
Hauria de canviar de canal mentre esmorzo.
De Pasalacabra, AVUI MATEIX:
"Miguel Ángel practicaba el arte de la..."
"¿... poesía?"
Julio Iglesias Jr (amb rialla posterior).
La culpa és de la societat i de la natura, que li va donar un cervell de congri.
Excel·lent l'entrada, per cert.
Collons, l'han encertada! Jo em pensava que eren incomptables, que això no es podia saber mai de la vida, però veig que havent vist els capítols només 300000 vegades no n'hi havia prou.
Referent al post t'he de dir que tens molta raó, encara que faci ràbia reconèixer-ho, però hi ha molt de cert en el que expliques, i ningú no ho fa com tu. Poca confrontació hi ha per aquí, i la meva frase anterior seria un bon exemple del comentari tipus. Però aquest cop és cert, jo no solc donar la raó si penso que no la tenen. Penso que la tinc jo, és clar.
Crec que 5 vegades, entre els cops que explota la Terra i els que el maten per estar per allà.
Mor 4 vegades,
1) per un dels amiguets de cor petit pare.
2)En Freezer el fa explotar
3) El monstre boo el converteix en una galeta
4) A GT, l'A17 hormonat se'l carrega.
El senyor Sergi és el guanyador de les piruletes.
Èlia Romaní, les relacions sentimentals a bola de drac sempre han sigut una mica estrambòtiques. Estava claríssim que en Son Gohan se sentia molt més cómode amb la seva sexualitat amb en cor petit.
Xexu, sí, això és el que volia dir. En general no crec que escrivim als blogs perquè ens portin gaire al contraria per les animalades que diem.
Albert, gairebé. Hi ha una mort d'en krillin en una d'aquells futurs paral·lels que si se sumés arribariem a al 5èna mort. En tot cas, bona aproximació.
Gràcies Mestre, però no m'agrada el dolç. Sóc més de jabugo, però gaudeixi-les vostè mateix a la meva salut.
Em conformaré amb el reconeixement i la glòria eterna
Publica un comentari a l'entrada