Jo només sé que no sé res. Un cop Sòcrates va haver descobert la sopa d'all amb aquesta afirmació, quedant-se ben descansat, els segles han anat passant i moltes boques s'han omplert - amb sorprenent facilitat - d'aquesta frase.
La cita de Sòcrates, des del meu punt vista, més que transcendental és irreverent. Imagineu-vos una Atenes plena de gent, celebritats de l'època, dient que en saben molt de X coses (matemàtica, geometria, poesia, sodomia, el que sigui); convençuts que la seva paraula és poc menys que dictada pels Déus. Llavors un senyor amb barba, notable mala llet i una llengua afilada va i diu el que tothom amb una mica de criteri sospita: l'enamorament excessiu de la teva pròpia veu i la saviesa no són bons amics. En resum, en aquell context, Sòcrates deixà en evidència, força elegantment, tota aquella sèrie de buròcrates del saber que no entenen que la gracia del coneixement no és tan tenir-lo sinó buscar-lo constantment. I, en definitiva, que tampoc és una cosa tant espectacular saber coses.
Els anys han passat i dos fenòmens curiosos es poden observar de tant en tant:
1) Per motius que s'escapen al meu enteniment, les cites clàssiques acostumen a ser definitives de cara a defensar els arguments. Ningú s'atrevira a contradir en una discussió a qui posi sobre la taula les opinions de sodomites grecs de llargues túniques blanques. mai.
2) Sòcrates és com una mena de John Lennon de la filosofia. Va morir vell, és cert, però probablement provocà el primer moviment fan organitzat de la història occidental. És un filòsof enrotllat, no com l'estirat de Kant. És per això que treure'l a la conversa causarà adoració entre l'audiència. A més, a aquest home li devem l'oportunitat que sempre tenim a ma de ser infinitament pedants i preguntar a algú si en sap alguna cosa sobre les obres escrites de Sòcrates.
Com a resultat tenim que aquesta combinació de coses, afegit a una literalització del significat original de la frase (afortunadament, alguna cosa sí que sabem), porten a la fabulosa oportunitat de sortir com un senyor davant infinitat de situacions el les quals 1) denotes falta de coneixements o 2) prefereixes no tenir-los. Com a casos concrets:
- En una operació d'extracció d'un tumor cerebral, quan els teus companys s'estranyen una mica, ja que has començat el procediment amb una colonoscòpia.
- Davant el jutge, en un procés per assassinat múltiple emprant una picadora de carn marca Moulinex.
- Amb la parella, quan els efectes més visuals d'un herpes genital desbocada comencen a aparèixer.
- Quan, pel sopar de nadal amb tota la família, apareix la teva altra família (secreta) d'Ucraïna per sorpresa.
- Quan la teva companya sentimental s'ha quedat embarassada, entre altres coses, per compartir entre els dos les píndoles anticonceptives (un dia tu un dia jo, amor meu)
- Quan et matricules a Ciències Ambientals.
Mai els hi podrem agrair prou, als patrons del pensament clàssic.
La cita de Sòcrates, des del meu punt vista, més que transcendental és irreverent. Imagineu-vos una Atenes plena de gent, celebritats de l'època, dient que en saben molt de X coses (matemàtica, geometria, poesia, sodomia, el que sigui); convençuts que la seva paraula és poc menys que dictada pels Déus. Llavors un senyor amb barba, notable mala llet i una llengua afilada va i diu el que tothom amb una mica de criteri sospita: l'enamorament excessiu de la teva pròpia veu i la saviesa no són bons amics. En resum, en aquell context, Sòcrates deixà en evidència, força elegantment, tota aquella sèrie de buròcrates del saber que no entenen que la gracia del coneixement no és tan tenir-lo sinó buscar-lo constantment. I, en definitiva, que tampoc és una cosa tant espectacular saber coses.
Els anys han passat i dos fenòmens curiosos es poden observar de tant en tant:
1) Per motius que s'escapen al meu enteniment, les cites clàssiques acostumen a ser definitives de cara a defensar els arguments. Ningú s'atrevira a contradir en una discussió a qui posi sobre la taula les opinions de sodomites grecs de llargues túniques blanques. mai.
2) Sòcrates és com una mena de John Lennon de la filosofia. Va morir vell, és cert, però probablement provocà el primer moviment fan organitzat de la història occidental. És un filòsof enrotllat, no com l'estirat de Kant. És per això que treure'l a la conversa causarà adoració entre l'audiència. A més, a aquest home li devem l'oportunitat que sempre tenim a ma de ser infinitament pedants i preguntar a algú si en sap alguna cosa sobre les obres escrites de Sòcrates.
Com a resultat tenim que aquesta combinació de coses, afegit a una literalització del significat original de la frase (afortunadament, alguna cosa sí que sabem), porten a la fabulosa oportunitat de sortir com un senyor davant infinitat de situacions el les quals 1) denotes falta de coneixements o 2) prefereixes no tenir-los. Com a casos concrets:
- En una operació d'extracció d'un tumor cerebral, quan els teus companys s'estranyen una mica, ja que has començat el procediment amb una colonoscòpia.
- Davant el jutge, en un procés per assassinat múltiple emprant una picadora de carn marca Moulinex.
- Amb la parella, quan els efectes més visuals d'un herpes genital desbocada comencen a aparèixer.
- Quan, pel sopar de nadal amb tota la família, apareix la teva altra família (secreta) d'Ucraïna per sorpresa.
- Quan la teva companya sentimental s'ha quedat embarassada, entre altres coses, per compartir entre els dos les píndoles anticonceptives (un dia tu un dia jo, amor meu)
- Quan et matricules a Ciències Ambientals.
Mai els hi podrem agrair prou, als patrons del pensament clàssic.
5 comentaris:
Però a quina ment retorçada se li pot acudir apuntar-se a Ciències Ambientals? Ni Sòcrates ni res, aquesta gent denota que, efectivament, ni sap res, ni ho sabrà mai.
XeXu, a mi se'm pot ocórrer. I sí,el coneixement no és un dels punts forts de la Llicenciatura.
Brindo per la seva lucidesa, mossènyer. Ús i abús d'expressions d'autoritats, el gran problema dels listillos. Propostes perquè segueixi rajant del tema:
-"La suerte está echada" (mala traducció, per cert).
-"Nada nuevo bajo el sol".
-"Sóc Leonor Watling".
Mira que ja comença a fer anys que em vaig treure el carnet i encara em poso negra quan recordo l'imbècil del meu professor de pràctiques que tot el dia em deia "pienso luego conduzco". Un dia vaig estar temptada de portar-li l'article de Descartes de la Viquipèdia perquè entengués fins a quin punt feia el ridícul cada cop que deia aquella frase tan rabiosa.
Doncs espero no haver-te trobat mai per la facultat, que tot podria ser... Mira que jo vaig posar opcions a C.A. quan ens ho demanaven a COU, sort que no m'arribava la nota! Anys després vaig descobrir quin hagués pogut ser el meu gran error. Prou pena tinc de ser Biòleg.
Publica un comentari a l'entrada