19 de juny 2010

Còrrer

A part d'actualitzat regularment i religiosament aquest blog m'agrada força còrrer. No negaré que es tracta d'una activitat notablement subnormal. Sues, et canses, en certs moments agonitzes i en general mostrar una ingent capacitat de transpiració a tots als habitants d'aquesta gran ciutat, Barçalunya.

Tot i això, m'agrada i ho practico habitualment. I en el transcurs d'aquesta pràctica he pogut discernir entre diferents categories d'aficionats d'aquest esport.

- El que el metge li ha dit que faci esport: personatges entranyables per l'exòtica varietat de roba esportiva i xandalls que exhibeixen, fruit d'anys i panys d'acumulació al fons de l'armari. Running Vintage. Fan molta cara de patiment però aguanten de cara a la seva salut. No duren més d'una setmana corrent i finalment moren d'una angina de pit.

- Els que es volen aprimar: Les mamelles amunt i abaix és probablement el tret més característic d'aquests mamífers marins. Ulls experts també notaran que més que córrer de manera més o menys alegre, el que fan és colpejar el terra amb els peus amb l'esperança de quedar-hi plantats i començar a criar mongeteres al voltant.


- Els que semblen una oques decapitades: No es pot negar la bona fe d'aquest tipus però els hi falta tècnica. Cada metre que avancen és a costa de indescriptibles contorsions i moviments corporals innecessaris que no fan més que esgotar-los abans d'hora. Si se'ls hi carda una hòstia no corregeixen el seu comportament.

- Els que s'excedeixen: Gent que no controla els seus límits i es creu Usain Bolt embolicat amb banderes americanes, revistes pornos i xorissos fugint de talibans pel centre de Bagdad. Com els elefants, van a morir tots al mateix lloc, en aquest cas a final de la baixada del carrer Maternitat, víctimes de la pèrdua progressiva del fetge per la diagonal.

- Els que van caminant: Éssers despreciables, sub-humans llefiscosos que encomanen sífilis per l'alè, sida per la vista, i càries si t'envien una postal.

- Els que riuen quan s'esforcen: Totes les mitologies tenen els seus propis unicorns i aquests serien el cas. Criatures que quan corren, en comptes de mostrar una cara que denoti esforç, en denoten una de tenir un anal plug de 1200 rpm profundament inserit al recte.

- Els motivats que repten: Corredors que veuen en tu un possible rival a batre i demostrar els fruits del seu entrenament (que no acostuma a estendre's més enllà de les últimes 2 setmanes) i ja de pas afermar la seva virilitat per una via força prosaica. Com a càstig per ser tant irrespectuosos se'ls hi ha de mantenir un ritme que puguin seguir només anant al límit. Finalment, acompanyar-los a morir a la baixada de la Maternitat.

- Els motivats que volen aparentar que són pros: En general, estem d'acord que córrer és un activitat simple. Bambes, mitjons, pantalons i samarreta. Existeixen accessoris però només els mestres tenen dret a portar-los amb dignitat. Per tant, si veieu algú que s'arrossega corrents amb gorra, ulleres, malles, renyonera amb beguda isòtònica i pastilles de glucosa, ipod al braç sincronitzat amb un podometre a les bambes, samarreta txatxipiruli i bambes esportives de tres xifres, estimats lectors, teniu al davant una bona definició del concepte fer pena.

4 comentaris:

Sergi ha dit...

El que no ens comentes és en quina categoria et trobaries tu. Perquè a alguna has de pertànyer. Jo, si m'hi he d'incloure, et diria que m'he de posar al grup dels que es volen aprimar, perquè en realitat l'activitat em resulta terriblement avorrida i insubstancial. Però voler-se aprimar una mica no et converteix en un mamífer marí ni en un plantador de mongeteres. Estem parlant de rebaixar quilos i no tones.

T'oblides dels que surten en grup, vestits com pros, però que van parlant els uns amb els altres (ideal quan corres). D'aquests també n'hi ha als gimnasos. Nosaltres els anomenàvem 'antiboires'.

Remitjó ha dit...

Jo també sóc corredor ja fa molts anys.5 o 6 dies a la setmana. Em fa sentir-me bé i em permet cruspir-me (com estic fent ara mateix) unes pizzes descomunals sense remordiments.

Una categoria curiosa és la dels novençans que entren en el món de l'atletisme popular. Corren mitges maratons cada setmana i fan un parell de maratons cada any. Fins i tot organitzen viatges i van a París o a Rotterdam per córrer allí. Duren el que duren, però menstrestant ho passen bé.

Un dia vaig descobrir una categoria odiosa: la de l'imbècil. Estava en Sant Sebastià i anava corrent per la platja. Eren les 7 del matí i el paisatge era preciós, el sol sortia, la mar en calma, gavines a la sorra...Vaig passar davant d'una mena de club privat molt exclusiu i tenien un gran aparador que donava a un gimnàs. Dins un fava corria sobre una màquina. Segur que cada mes pagava un ull de la cara per córrer rere un vidre mirant el que jo gaudia de franc...

anomenatinutil ha dit...

Doncs els que són motivats però que van de pros els afegiria també a els que s'excedeixen... però només quan te'ls trobes de cara perquè apreten quan us creueu, però després afluixen i així es pensen que els veiem més ràpids...
I si m'haig d'afegir en algun grup... potser en els que riuen quan s'esforcen. Algun cop m'he descobert feliç com un gínjol amb un cansament de collons...

Anònim ha dit...

Això de correr no es per mi, jo soc més de llençar-me a la piscina, com a mínim l'aigua et treu la suor.