Cada època te les seves coses. La fam, en Franco, Txernòbil. Petits esdeveniments que marquen el caràcter i els costums dels individus del moment. Escurar el plat amb el pa de manera compulsiva, recordar amb enyor que el 18 de juliol hi havia paga extra o un simpàtic moviment ameboide en serien exemples.
I, potser, pagar 20 euros de màxim per un sopar podria ser un tic de la nostra joventut.
Tot comença amb els àpats de 4 euros, que signifiquen un kebab, un tall de pizza, un entrepà; en general algun tipus d'aliment clarament desproporcionat nutricionalment però que alleuja temporalment la puta gana. Un menjar considerablement llardós, embolicat de manera precària i salsejat en abundància per emmascarar la tragèdia gustativa en què es basa.
Entre 6 i 8 euros estaríem parlant del típic dinar al bar de la facultat, de qualitat raonable però d'un preu totalment execrable a causa dels fills de puta capitalistes que s'han infiltrat a les facultats. Quan hi ha fideuà és divertit observar com l'allioli vola de manera poc dissimulada, transformant-se a posteriori en un punishment olfactiu a es pràctiques de la tarda.
Més endavant, a l'interval 10 - 12 euros, trobem els dinars de menú. Les milaneses i els macarrons són titulars indiscutibles i, en aquests últims temps, coses amb formatge de cabra per sobre apareixen a l'alineació molt sovint. Fomenten el manteniment del negoci de les copisteries per les fotocòpies barates del menú del dia de les quals en fan ús.
Pels 14 - 16 euros apareixen els buffets lliures d'orientació asiàtica, on diàriament insultem el Tercer Món ingerint les calories que es consumeixen a Malawi en un sol dia. La qualitat és discutible però el menjar il·limitat tempera les manies de les nostres papil·les. És en aquests llocs que descobrim que tenim un segon estomac on, una vegada col·lapsat el primer i habitual, encabim els postres.
Per acabar, els sopars de 20 euros. Genuflexió. Primer plat i segon. O compartir primer, segons i arriscar-se a uns postres. Només aigua. Ocupar la taula més de que seria estrictament necessari; gaudir del luxe. Agafar el canvi i cardar el camp d'allà corrents.
I més enllà? què hi ha? Mai ho sabrem.
3 comentaris:
Pot provar de demanar vi... i acabar de cagar-la
Jo et diré que sóc gairebé d'una generació per sobre de la teva, exagerant una mica, però en teoria et porto 7 anys d'avantatge en sou (jaaaaaaaaa!!!), i gaudeixo dels kebaps i dels buffets orientals com el que més, i a la facultat anava d'entrepà fins que vaig descobrir els tupperwares, que va ser quan em vaig independitzar, ja que ma mare passava catxo de mi. Algun dia he fet algun sopar de més de 20 euros i m'he hagut de portar la mà al cor per evitar l'infart de miocardi massiu.
Quina trista veritat... gairebé tan trist com compartir postres perquè la "dolorosa" no piqui tan fort XD
Publica un comentari a l'entrada