Marató Barcelona - Dia 2 i 3

Dia 2 i 3 - 9 km per dia. Indis amb cubs de rubik i putes vestides de senyores.

perla #17

"Sincerem-nos: la millor manera d'obtenir seguidors al twitter  es posar-se una foto de tia"

He decidit

Són dies aquests, sens dubte, fets a mida per decidir coses. Encetar un nou any és llaminer i l'hàbit es troba francament arrelat. Per tant, immersos en aquesta època de nous punts de partida sembla com si el nostre reflex matinal al mirall ens digui, entusiasmat, aquest any sí.

En realitat, no és època de res en particular i res especial ha de succeir d'ara en endavant. Això, més o menys, tots ho sabem. Allò dels propòsits, ingenus i esperançats, és molt graciós; a la vegada que tradició ja quasi institucional. Però si que és veritat, que no tot és igual en aquests dies especials. Ha passat un altre any, ho celebrem, ens espolsem els ulls de tanta festa i ens mirem el nostre reflex impregnats encara de la certesa del pas del temps. I sí, llavors es fa evident. És això! Ja falta menys per començar a podrir-nos sota terra, en una urna o a on sigui. De sobte, tenim pressa per fer coses.

Sóc molt cínic i no em sap massa greu. Em surt de manera natural. A més, és una manera elegant i amb estil de plantar cara a l'Univers i, no ens enganyem, per aquí correm desbocats a  cabassos, per tant, companyia no en manca pas. Però en el fons, siguis del bàndol que siguis - optimistes, entusiastes, somniadors i d'altres - sempre es manté un rerefons d'engany, voluntari, que amenaça amb fer-ho trontollar tot. Aquella sensació que tot allò que pregones no s'aguanta per enlloc. Llavors, només fa falta que algú jove, de la teva edat, es mori. No es pot dir que el coneguis massa perquè fa anys que no hi parles però hi has compartit moments que encara mantens a la memòria, algú amb qui has compartit taula i riures, algú a qui suposaves fent la seva vida feliç en algun lloc amb família, parella treball, nebots, gossos i jo que sé més. Llavors et sents malament, en el sentit absolut i còsmic de l'expressió. Per ell i per tu mateix, i no sé en quina proporció.

Amb sort demà, o demà passat, tornaré a contemplar el món des del meu búnquer de superioritat intel·lectual i probablement, d'aquí un parell d'hores com a molt tard, m'avergonyiré de totes i cadascuna de les lletres d'aquest escrit. Però m'és igual. Estic cansat de veure com la gent vol donar sentit a les coses quan no en tenen. Això és queda aquí.

He decidit córrer la Marató de Barcelona, en el meu propòsit absurd d'aquest any entrant. Suposo que si sobrevisc a l'esforç, al final, em sentiré bé. Em sembla un motiu suficientment bo.També obriré un altre blog per fer un seguiment dels mesos previs a l'esdeveniment. El tancaré en tres setmanes, però bé, aquestes coses es diuen després de cap d'any.

Moments històrics #3 - 16 de Juliol de 1945, Alamogordo

En un búnquer semienterrat, amb infinitat de quilòmetres de desert als voltants. A l'espera de l'inici de l'operació Trinity, el primer assaig de la bomba atòmica.

Enrico Fermi: MUERTEEE!!!!!

Robert Oppenheimer: Vols fer el favor, això és seriós.

EF: TURURU TURURU!

RO: Qui va tenir la genial idea de deixar passar aquest dement?

Kenneth Bainbrigde: Vostè.

RO: FFFFUUUUUUUUUU!!!!!!

KB: De fet, també ha convidat a la seva dóna, què deu estar venint ja, a punt d'arribar.

Llavors, Robert Oppenheimer surt disparat del seient, neutralitza al guarda de seguretat que custodia el terminal d'activació i polsa el boto vermell. La bomba atòmica explota, 40 segons després arriba l'ona de xoc. Destrucció arreu.

KB: No ha sigut gaire subtil. Ara tots som uns fills de puta.

RO: Però més lliures.

S'obre una porta d'on apareix la sra. Oppenheimer, amb cara de satisfacció.

RO: Oh.

sra O: Ja! Has fallat! D'un pèl però has fallat!

Llavors, en silenci. tots van contemplar com un penis afroamericà es començava a desenvolupar entre cella i cella de la Sra. Opennheimer.

RO: Oh no, què he fet.

EF: Seré tu amante bandido, bandido....

Mercat de Santa Llúcia, la decepció

Per tal de concloure la meva metamorfosi en calçasses primer del regne, vaig decidir fer una visita al barceloní mercat de Santa Llúcia, amb l'estúpida intenció d'adquirir alguna figura singular representativa del naixement del nen Jesús. Les conclusions que en vaig poder treure de tot plegat són les que són i, davant la possibilitat d'ofendre alguna sensibilitat, només vull comentar que m'importa una puta merda.

En definitiva, 20 minuts de passeig entre una munió de parades incapaces de posar-se d'acord en una tonalitat de verd. Entranyable tot plegat? Que algú m'expliqui què té d'entranyable veure com diferents botiguers venen exactament les mateixes figures; amb una limitada varietat de tres tipologies - seriosa, infantil i mongoloide -, tot plegat alternat - perquè no és noti tant el marro - amb parades de suro, molsa, arbres de nadal. tios, caganers i la mare que els va parir.

En fi, tradició. Com els mercats medievals últimament.

Avui he comprat un pessebre

I m'ha costat 57 euros. I sí, estic acabat. Pensem en en Keith Richards, model de conducta més o menys consensuat. Coses que ha fet: Fornicar, drogar-se, destrossar habitacions, passar la gonorrea a algú, esnifar coca sobre la banya d'un unicorn,  follar-se a totes les seves cosines amb noms començats per A, comprar un disc d'Ismael Serrano, tenir un gos anomenat apocalipsis, pixar en un orinal de plata i moltes altres coses. Coses que no ha fet:  comprar un pessebre i tenir un blog. No, la gent guai no fa això.

Ah, i ho he anat a comprar amb xandall. Deambulant pel Corte Inglés, escoltant una versió nadalenca prou aconseguida de Man in the mirror, amb la casa del nen Jesús a la ma dreta. Per demà tinc previst anar a donar menjar als coloms de Plaça Catalunya, fer cua al CAP més proper, donar la meva opinió entesa en alguna obra i, segurament, queixar-me a qui pugui del meu estat de salut. El temps passa, i allò sexy es va quedant enrere. Només queda el record de temps millors i el recurs, sempre fàcil, d'abusar dels mots "puta" i "polla" als escrits del blog.

O també, com diria un bon amic meu, en cas de perdre la perspectiva, el millor es entrar a un puticlub i demanar-se una orxata.

La veritat de la vida

La veritat de la vida és que, quan estrenes tovalloles noves, tot el borrissol se t'acaba acumulant a la punta de la polla. Aquesta és la trista i dura realitat.

Bruce Sprinsgteen confessa:"Ho faig per la pasta"

Llàgrimes. Consternació. Només així es pot definir la tràgica escena viscuda pels voltants de l'Fnac de l'Illa, on els fans del Boss han fet cua durant tota la nit, suportant el fred, per tal d'aconseguir una entrada pel concert de l'estadi LLuis Companys, al maig del 2012. Tot arran  d'un tuit del cantant de New Jersey on, interpel·lat per un seguidor sobre si es pot considerar aquesta gira com un homenatge al desaparegut Clarence Clemons,  el music ha contestat que "A mi em sua la polla. ho faig per la pasta"

La noticia s'ha estès ràpidament per les xarxes socials, caient com un gerro d'aigua freda a qui tot just acabava de comprar una entrada. "mai m'ho hauria pogut imaginar", diu un fan, profundament contrariat, després de gastar-se els estalvis per a la universitat del seu fill en sis entrades de platea. "Això és molt fort. Jo pensava que ho feia pels nens de l'Àfrica" afirma una seguidora amb signes de gangrena als dits. "Vist en perspectiva, ara s'entén més el perquè del preu de les entrades. Tot té sentit", diu un altre fan, que tot i això té previst comprar entrades pel segon concert a Barcelona, si s'acaba confirmant, perquè " és una experiència única"

Per altra banda, la banda Irlandesa U2 s'ha afanyat a penjar un comunicat a la seva pàgina web on afirmen que "ells, de veritat de veritat, que no ho fan per la pasta".

Nature al metro

Nature i metro, un oxímoron èpic a les a les set del matí. Un noi, se m'asseu als seients del davant i comença a furgar dins d'una bossa del Condis per, acte seguit, extreure un exemplar de la revista científica per excel·lència. Ho juro pels servidors de megavideo. Primer he pensat a menjar-li la polla; després, prèvia reflexió,  he vist que al no tenir una carrera - encara - potser s'hauria ofès.

Ara seriosament. No crec pas que se l'estigués llegint de veritat. En sa puta vida ningú n'ha llegit una de sencera. Gent normal, vull dir. Com a molt, algun article sobre antropologia o altres disciplines per a mongols. Nature és una mica com els travestis, n'has sentit a parlar, saps que existeixen  i que si vols els pots trobar per les facultats. Però, la qüestió important aquí és el que representa. Un crit al cel proclamant: sóc de ciències i llegeixo en anglès, fuck yeah. Definitivament innovador en el gran aparador d'egos, vanitats i gilipolles en general que és el metro de Barcelona. 

Jo vaig arribar a trobar simpàtics les hordes de Codigos da Vincis i Pilares de la Tierra - en Castellà, que quedi cutre del tot - que no fa massa poblaven els vagons. Com fan gràcia els estols de carpetes univesitaries - sí noies, caben dins de les motsilles -, que tenyeixen de falses promeses de futur i il·lusions el món subterrani. O com seria d'instructiu llençar a les vies del metro qualsevol lector de Bucay o Paulo Coelho, per comprovar si  una actitud positiva envers la vida fa que s'escampin les entranyes arreu de més bon rotllo. 

I, sobretot, admiració per aquells que folren els llibres de paper de diari. I odi infinit a qui exhibeixi  veinte poemas de amor y una canción desesperada.

Com va la vida, Eduard

Saber que l'equivalent nostrat de Sagan, Gould, Asimov, Dawkins, Lovelock, Margulis i similars és l'Eduard Punset, doncs, incita a la violència. I no pel pobre home en qüestió, que bé s'ha de guanyar el jornal, encara que sigui prostituint la seva imatge. No, sinó per tota la legió de comunicadors acrítics, acientífics i, vinga va,  avorrits i directament anormals que pretenen vendre les dissertacions amb l'home del pa bimbo com a teca transcendental de la bona. Que no s'enganyin, a qualsevol bareto a les 5 de la matinada s'enraonen coses semblants.

Però així som, amb ben poca cosa ens conformem. Entrevistant dia sí, dia també a flipats diversos a la Contra de la Vanguardia. Mentrestant, sempre podem estudiar, que ara és època. Per exemple, a la UdG, el postgrau Salut i Harmonia de l'Hàbitat, amb un programa docent del qual en destaquen la geometria sagrada, creació de plans tel·lúrics o nocions bàsiques d'energètica oriental. Només per 1175 euros que, des del meu punt de vista, estarien molt més ben gastats en putes.

I a sobre ells també tenen l'Sprinsgteen.

La k, la lletra subnormal

La relació directament proporcional entre la utilització desmesurada de la lletra k i la subnormalitat és un fet fora de qualsevol tipus de dubte.  És cert, cada lletra te les seves cosetes. La p, per exemple, amb la seva natural explosivitat és ideal per a fills de putes, capullos, gilipolles i demés, o el més nostrat capdepoll. Les eles són la manera com els catalans ens reconeixem entre nosaltres, a més a més de la col·lecció de cabelleres espanyoles que tots, sense excepció, ensenyem ufanosos sempre que hi ha visites. I les h serveixen perquè gent retorçada les col·loquin sense avisar en llocs com subhasta. Però pecata minuta comparat amb la k.

L'assumpció de l'existència d'una lletra que combina en si mateixa, 1) aires revolucionaris i llibertaris, 2) noció de modernitat i joventut i 3) quantitats ingents d'analfabetisme és un fet que, com diria Josep Pla, es que yo lo flipo nen. Emperò, i essent constructius, animo al capital i el col·lectiu patronal en general a adaptar-se als nous temps i fer seva una lletra, que representi i magnifiqui els ideals, virtuts i genialitats del gran empresariat i l'aristocràcia. Sens dubte, la m de mengeu-me la polla.

Merkel, diners, pluja i fills de puta

Ara no fa gaire estona m'he trobat a l'Angela Merkel a dins de la tassa del vàter. També en un pot de maionesa. I ahir em va servir ella el Kebab cerimonial dels diumenges. Sento la seva presència de manera més intensa que mai, inquietant fins i tot. Em raciona el paper de vàter i només em deixa xuclar un cartó per esmorzar. Se la veu francament preocupada pels diners. Més val que en trobi aviat, aquesta mirada perduda a l'infinit només pot significar que s'està pensant reimplantar les galeres.

Diners. Els avatars de l'economia mundial, complexes i enrevessats. Aquells vídeos del TN, parlant d'economia,  amb imatges de fàbriques de bitllets i monedes acompanyant la veu de la notícia. És igual el tema. La crisi de l'Euro; bitlles de 50 a tota velocitat. La taxa d'estalvi familiar decreix, monedes a granel caient i repicant. Puja l'IPC; sexe anal amb Nacho Vidal. Acomiadament general i tothom a  menjar arrels i sargantanes; Angela Merkel tinguent sexe anal amb Nacho vidal.

 

I per acabar, pluja. El tema de conversa màgic per trencar silencis incòmodes amb el subnormal necessitat de conversa més proper.

Divendres de Ràbia 1

És ben lícit tenir un punt màxim, un llindar més enllà del quan a un mateix no li queda més remei que indignar-se. I jo ja en tinc prou d'anuncis de Calzedonia, Ikea, Estrella Damm, Casa Tarradellas, Banc Sabadell i demés. Per tant, publicistes de merda, jo us dic:

1 -  La gent guai i fructífera en general, no es reuneix en família per fer-la petar i riure en slow motion. I molt particularment no van a comprar al Calzedonia. Al món real, vesteixen d'Armani, caguen xuxus de crema i es diuen Josep Guardiola. I es carden molta però que molta coca.

2 - Que jo sàpiga, l'Empordà no té els colors saturats. I les noies no es llencen en boles a l'aigua acompanyades de tres tios, i no passa res mira que amics que som.

3 - És només un detall però convé recordar-ho. Les àvies de la plana de Vic NO PREPAREN pizzes als seus néts.

4 - Tots anirem a comprar mobles a l'Ikea, o sigui que us podeu estalviar la publicitat. I veure a dos avis abraçats ballant FA COSA.

5 - Veure a en Loquillo fent un anunci del Sabadell només s'entén si el preu de la farlopa s'ha disparat, probablement perquè se la presa tota la Luz Casal.

Dia de discursos

Avui és dia de discursos i és senzill imaginar-ne el motiu. Quin estrès. Esborranys amunt i avall, retocs d'última hora. Difícilment veurem tanta institucionalitat junta en mitja hora de telenotícies. En Pellicer sortint a antena despentinat. Libertad Digital, ejaculant precoçment arreu. Terroristes que semblen el jurat d'un càsting. Sigui com sigui, avui tothom s'ha dedicat a llegir discursos i consignes. Esperem que demà tornem a la normalitat i continuïn arrencant-se els ulls, que se'ns fa estranya felicitat.

Per altra banda, mentre Rajoy i Zapatero es menjen la polla mútuament, me n'alegro de comprovar que un linxament públic es pot viure amb total normalitat. Sempre he sigut defensor d'els mètodes medievals, amb avantatges evidents i el un caràcter lúdic innegable. Millor gaudir-ho en un televisor 3D, malparits afortunats. En definitiva, venjança brutal, allò a què s'ha de renunciar en pro de la civilització. Que els hi vagi de gust. Segur que ara les coses els hi van molt millor.

El super eufemisme

Aquest mateix vespre, no fa massa estona, he sentit a dir la següent expressió en un telenotícies espanyol: minoria ètnica de tradició nòmada. És a dir, gitanos. Així ha sigut doncs, mentre em menjava un lluç amb pèsols, que he presenciat l'adveniment del super eufemisme. 

Hom hauria pogut pensar que l'entreteniment adult - porno - ja era una bona claca. Qualsevol observador neutral hauria afirmat que la indústria dels lubricants vaginals i productes per cagar en general havia deixat el llistó a dalt de tot. Però no. Minoria ètnica de tradició nòmada. Gairebé sembla que estiguem parlant de nyus. 

El més curiós de tot plegat és que no és tracta d'un fet casual. Cap editor es va veure atacat sobtadament per una apoplexia implacable que li feu escriure això. Senzillament, un curiós sentit de la correcció política i el bon gust que, si bé ens permet veure cada dia amb tranquil·litat centenars de cadàvers  de ves a saber quin país africà, ens deslliura de la grollera incorrecció d'expressions moralment reprovables. Tornant-nos imbècils pel camí.

El miracle de la FP

Qui més qui menys ja es prou conscient que posseir estudis universitaris no prestigia gaire més que algun curset de mecanografia. Per tant, cremats els títol universitaris mentre els nostres pares ens passen el rebut pels serveis prestats, només queda preguntar-se cap a on deriven les opcions professionals a Catalunya. Opcions reals, vull dir.

A la rotonda de Vila-Sacra d'uns anys ençà que a les putes sembla que els hi va bé. No és que ho descarti, veient l'historial dels voltants del Camp Nou, tot i que crec que aquelles mitges em provocarien problemes de circulació, per no parlar de la manca d'estètica de tot plegat. No, el futur de veritat és la FP.

Ara és moda. Sortir del Batxillerat i endinsar-se en un cicle d'electrònica. De turisme. D'administració i finances. Professionals amb els coneixements precisos per a feines precises. La polla, tu. Aleshores, mentre els campus universitaris es van buidant d'estudiants i la gespa de l'Autònoma creix, lliure, sense rotllanes guitarreres que l'aixafin, jo em pregunto. Els qui han descobert les virtuts de la Formació Professional són els mateixos que no fa massa predicaven per un món ple d'universitaris?

Confesseu. Per què en un país on la feina senzillament no existeix el més fàcil és inventar-se maneres d'aconseguir-la

Gent molt indignada

Ahir van ocupar un bloc d'edificis a Nou Barris, crec, amb la intenció d'oferir els habitatges a famílies desnonades. Fins aquí, cap queixa. Només comentar que els ocupes havien programat tallers de graffiti i breakdance a la finca en qüestió. També van tenir temps de fer una assemblea, aixecar actes, dissenyar activitats, mobilitzar material, fer cartells, twittejar tots els esdeveniments, fer el sopar, trucar als pares, fotocopiar apunts de primer de ciències polítiques i moltes altres coses.

Dit això, és inevitable que jo, com a persona de bé que treballa, cotitza i calla, em deprimeixi profundament que aquells a qui la meva intuïció i saviesa tatxa de ganduls pancartaires facin més coses que jo al cap del dia. Excepte el tema del Break i el Grafitti que francament detesto.

Cal dir, però, que considero les seves infinites energies mal enfocades. Podrien fer caure la Torre Negra de Mórdor. O fer ceràmica, que és més complicat del que sembla. O - perquè no?- treure's les caretes de V de Vendetta, aparcar l'adolescència, oblidar-se de què bé que sona la meva veu al megàfon i començar a fer altres coses de profit, com per exemple, matar banquers. Crec que hi podria estar d'acord.

Blackberrycalypse Now!

Escric això des del passadís d'un hospital públic barceloní, mentre contemplo com un grup de gent variada que només comparteix el fet d'ensenyar el cul lluiten a mort per una cadira lliure. Assegut al terra, greument contusionat a causa d'una estampida de nenes histèriques que, terroritzades per no poder socialitzar arran la fallida matinal de les blackberry, han fet descarrilar el vagó.

No ha sigut una experiència agradable. Per acabar-ho d'empitjorar, una legió d'Apple fanboys ens ha començat atacar amb llances tan bon punt hem pogut abandonar l'accidentat vehicle. Afortunadament, les nenes histèriques els han destruït en un aquelarre indescriptible

Ferits, contusionats i amputats de diversa consideració, hem mantingut una agradable xerrada tot esperant les corresponents assistències mèdiques. Molt més tard però, i veient que fins i tot els carteristes ens estaven tornant les nostres pertinences per llàstima que fèiem, hem decidit votar en assemblea quines accions emprendre. La majoria han mort abans que la comissió de comunicació no es poses d'acord sobre el tipus de lletra amb què aixecar les actes, que si times, que si arial.

Jo, ves quin tros de fatxa, me n'he anat i he agafat el bus.

Steve Jobs

Ahir ens vam aixecar tots amb la notícia de la mort de l'Steve Jobs. En general, amb alguna tímida excepció, la xarxa social s'ha unit en un condol unànim per, tot seguit, asenyalar incondicionalment les innegables virtuts d'aquest visionari. Sigui com sigui, en aquests casos, no té massa sentit dir res. Només dir-li al senyor Botin que ja es massa tard per a ell; no et possis a twittejar, ni fer presentacions de trastos cars. Tu cremaràs a l'infern. La propera vegada Emilio.

Mentrestant a l'Fnac, es passaran la nit treballant a corre cuita muntant piles d'iPads, iPhones i demés, tal com van fer no fa massa amb J.D salinger i, amb el potser una mica més conegut, Michael Jackson. Dema els quatre - cents milions de persones que cada dia grapejen els iPads de l'Fnac de l'Illa ho faran amb contenció, amb un profund respecte. I després se n'aniràn en fila a grapejar la DS 3d. I no passa res. Com tot el que té a veure amb la mort. Al capdavall, no cal donar-hi tantes voltes.

Cutre

Hi ha certes coses que denoten estil. Un magnum almendrado, per exemple. En canvi, un 20 minutos ben plegat sota el braç, com si fos el Financial Times, fa cutre. Aquí a casa nostra, si vols un mínim de distinció, com a mínim una Vanguardia. I amb el quadradet verd, Déu me'n guard. No voldràs pas ser un dels malparits que la llegeixen en castellà perquè volen?

Superades les ulleres de pasta retro i encaminant-nos cap a, no sé, pintures de guerra celtes, Catalunya s'enfosa en un pou de merda mentre cerca el seu propi estil. Alguns el troben, com els Mossos d'Esquadra quan anomenen "Turandot" a una operació contra la màfia xinesa. En canvi, uns altres, 16.282 cutres per ser mes exactes, decideixen quedar-se sense feina. Que no ho sabeu que si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora ben d'hora, sóm un país imparable. Apreneu anglès ganduls! Que no sabeu que ara és un requisit imprescindible per trobar feina? És la clau!

O, com a mínim, canvieu el 20 minutos per una National Geographic o una Sapiens, que fa més de cultura.