Jo, d’aquestes coses (pecats capitals), en tinc en una mesura raonable. Ho dic en el sentit que tots els observadors neutrals em pronostiquen una entrada plàcida al regne dels cels, acompanyada d’una picada d’ulls de complicitat per part del - perdoneu-me la vulgaritat - segurata en funcions. Així una mica com dient: “Tranquil, que tots n’hem fetes d’aquestes”.
No obstant això, i parlant des de la tranquil·litat que atorga el fet de tenir la més que documentada entrada als cels assegurada, podria passar a comentar breument, i amb aquest estil literari tant notablement sexy que em caracteritza, els meus Pecats Capitals.
Només per riure una estona.
Per començar, no amagaré al meu selecte públic les meves ànsies genocides. No fa falta cap Déu guai i totpoderós - i suposo que això és una generalització - per dictar cap llei al respecte de les terribles atrocitats, dolors, tortures i putades en general que per justícia - repeteixo, per justícia - s’haurien d’aplicar a tots aquests nois i noies que escolten música pel mòbil obviant la utilització dels més que necessaris, en aquests casos, auriculars. Des de l’electrocució anal fins a la immersió completa en Cillit Bang, passant pel ja clàssic “passar la cara per un ratllador de formatge”; tots aquests em semblarien càstigs justos, proporcionats i respectuosos amb el medi ambient. Això deu ser l’Odi.
Respecte l’Ira, bé, crec que ja s’ha escrit suficient literatura pèssima i autocompassiva sobre la Renfe o sigui que, estimats amics, passaré directament a l’enveja.
L’Enveja tampoc és res de l’altre món. No veig res de dolent en voler ser en Keith Richards i disposar d’un exèrcit organitzat de prostitutes disposades - alegrement - a esmorteir amb els seus turgents cossos la meva brutal caiguda des del cocoter més pròxim. Per no parlar de les drogues. Per Déu, no parlem de les drogues.
Suposo que el que vindria després de la caiguda, després d’haver trencat el gel amb les prostitutes, es podria enllaçar amb la Luxuria.
Només me’n falten tres, de pecats
La Gula no és culpa meva. Jo no tinc la culpa que uns teutons despietats i sense cor - en pèrfida i estreta relació amb Llucifer i, probablement, Hitler - hagin combinat les mels més dolces del paradís per fer-ne Schocko - Bons, venent-te’ls a un preu irrisori i - mireu que fills de puta que són - embolicant-los amb un simpàtic i adorable embolcall de color blanc i taronja, que desperta les més tendres pulsions infantils d’aquesta semi - persona que soc jo, jugant així amb els meus records i sentiments. I, de passada, organitzant una Rave Party massiva de greixos saturats a les meves coronaries. Objectivament, jo no en tinc la culpa.
Quant a l’Avarícia, considero que la meva ingent i laboriosa tasca d’acumulació de tot el porno mundial, en un futur proper, es veurà reconeguda en la seva justa mesura per la civilització occidental i, espero, em dignifiquin el nom en nombroses places, carrers, entrades a la Viquipèdia i, com a mínim, algun musical de qualitat mitjana.
Dites totes aquestes coses, només em queda purgar de veritat. Ara és quan s’ha de parlar de la Mandra i, per tant, quan s’ha de dir que està estretament relacionada amb el fet que a aquest blog s’hi hagin estat criant teranyines, lianes i reposicions de Verano Azul durant els últims 6 mesos.
Llavors, no em queda més que demanar perdó.
Oh Déu meu, perdona’m a mi amb el mateix curiós sentit comú amb què el teu fill va perdonar a les amables persones que el van sotmetre a tortures que farien aixecar , com a mínim, una cella al mateix Chuck Norris. Perdona’m i fes la vista grossa quan em toqui entrar, en pau, al regne dels cels.
Per suposat, tinc més de 18 anys, vaig amb una noia alemanya borratxa que no conec agafada del braç i, puc afirmar, que el que porto als peus no acabem de ser del tot unes bambes.
I no, no acostumo a portar el VIP.
