En una gelateria, d’aquelles que s’autoanomenen artesanes, on el gelat - industrial - fa floritures per sobre els cubells metàl·lics on el dipositen. I on el gelat te’l serveixen dues senyoretes amb gorra que treballen amb un contracte força precari.
- Saps? Abans d’ahir, abans que plegués de treballar a la cafeteria de d’avant aquell edifici d’oficines, vaig sentir com un tio li demanava un altre si li podria fer una mamada- diu una noia força bufona.
L’altra noia, que no és tant bufona, se la mira.
- Això em sembla molt bé, però et podries esperar a que no estigues atenent àvies adorables amb nens per explicar-m’ho, no creus? - diu l’altra noia, que porta una etiqueta que posa Sònia.
Efectivament, una àvia que encara hi sent prou bé marxa ofesa decidida a no tornar mai per aquella gelateria del dimoni.
- Bé, no passa res - diu la Sonia - Així el nen podrà escandalitzar la classe amb una paraula nova. Aviam quan triguen a saber què vol dir...
La Sonia s’ho pensa.
- Veient com puja la mainada el més probable és que sigui el nen el que li hagi d’explicar a la iaia. Sí, segurament la iaia avui ha après alguna cosa nova. Potser avui hi haurà un iaio una mica més feliç al món. Sí.
La Sonia cavil·la una mica. S’ho imagina. I no li acaba d’agradar. S’estremeix.
- No em tornis a deixar mai que em munti aquestes pel·lícules, per Déu. Fot-me el cap a dins la cubeta del gelat de “pitufo” i acaba amb la meva vida.
- D’acord, d’acord - somriu - Perdó per parlar massa alt de totes maneres - diu la noia bufona.
- Tranquil·la. Com et deies, per cert? - intenta recordar- sé que m’ho has dit però la veritat és tinc tendència a ser socialment poc encertada.
- Joana, em dic Joana - diu la Joana.
- Doncs bé Joana. Benvinguda a aquesta gelateria de merda. Respecte a això de xerrar alt, tot i que no em faria res enfonsar l’empresa, intenta evitar-ho. Mmm... sospito que a la teva cafeteria d’abans també t’ho van dir algun cop.
- Sí, bé, però no em van pas fer fora per això.
Silenci. Es miren. La curiositat de la Sonia és desperta i es comença a llepar els bigotis.
- Molt bé. Vas bé. Quasi ho has aconseguit. Ara és quan m’expliques perquè et van fer fora. Cosa que, per la cara que fas, deu tenir la seva gràcia.
- Bé - riu - una gràcia relativa. Va ser culpa d’un nen. No m’agraden gaire els nens. De fet per mi com si els volen posar tots en gàbies. Amb morrió. No els haurien d’ensenyar a parlar... ni els haurien de deixar sortir del seu cau.
- Molt bé m'ha quedat clar, no t'agraden els nens i, aviam.... se’t va escapar una mà amb un nen especialment torracollons i et van fer fora? - aventura la Sonia.
- No, va ser molt menys greu. Només el vaig tancar durant 12 hores a l’armari on guardem els sacs de cafè.
Silenci absolut. Una mica de consternació.
- Ei! No em miris així! El volia treure al cap d’una estona! Passa que me’n vaig oblidar i els seus pares el van trobar a faltar. Un error de criteri per part seva, tot sigui dit.
- Em fas por Joana.
- Em va dir que tenia les cuixes gruixudes. I és mentida - per primera vegada, els ulls bufons de la Joana manifesten clarament un odi infinit.
- Bé, la cosa positiva de tot plegat és que t’has buscat una nova feina en la que gairebé no hi ha nens a qui atendre - diu, irònica, la Sonia.
- Cert.
- Sort que al d’abans no li has escopit.
- Em tapaves el blanc. A més, estava ocupada intentant trobar una anècdota divertida per tal d’iniciar una conversa amb tu.
- Ah, allò de la mamada. Bé, I com va anar allò?
2 comentaris:
estupendu final. No sé com és que no t'ho ha dit encara ningú! Estupendu
Gràcies!
El meu ego t'ho agraeix!
Publica un comentari a l'entrada