22 de jul. 2007

Diàleg #1

A la cafeteria que hi ha davant la feina, aquell lloc que fa un parell d’anys es va intentar modernitzar, perdent així tota la gràcia que en algun moment havia tingut. Entre pòsters de la Marylin i taules de l’Ikea dues persones fan, com és previsible, un cafè.

- Perquè a veure… si la cap de departament em toca de manera lasciva, explica’m tu perquè no la puc denunciar per assajament? - diu en Joan.

Una mirada sarcàstica. Un moment, que en Pol ha de contestar.

- Doncs en primer lloc perquè, com es pot veure, el teu erecte ego ha preferit venir-m’ho a xerrar que no pas anar-ho a denunciar a les forces de la llei. En segon lloc, no cardem, tocar-te lleugerament l’espatlla no s’assembla a res que tingui a veure amb la lascívia.

- Realment, el dia que no em portis la contrària…la puta! - ups, cafè massa calent - doncs això, que el dia que no em portis la contrària em sembla que et proposaré matrimoni.

- Va vinga, entenem, tinc feina fins a la fi dels temps i la teva assetjadora particular ho vol tenir per ahir. Ara mateix no soc gaire receptiu a les teves brometes de cafeteria. Ara, si ho necessites t’agafo de la maneta i anem juntets als mossos i els hi expliques com et van forçar a entregar la teva flor.- I en pol s’acaba el cafè d’un glop.

- Sí, realment tens molta feina. Normalment fas el paper i em rius les brometes. Oh Pol, estem en crisis…

En Pol demana el compte. Ja haurien de ser a dalt a punt per treballar.

- A més - en pol fa aquella mirada simpàtica seva - encara no em sento preparada per entregar-me en matrimoni a algú. Em sap greu Joan, hauràs de buscar una altra dona que et faci feliç i et toqui lascivament. Això sí, si em donessis un cop de mà amb la feina potser podríem negociar alguna cosa, no sé… un assot al cul, per exemple.

Tots dos riuen.

- Al final, sempre m’acabes fent el paperet - diu en Joan.

- Ho sé, tinc un problema.

- Perquè negociar una mamadeta…com ho tinc?

- Com intentar negociar un augment de sou… negre.

Tots dos surten i aixequen la vista. A la planta número tretze els hi espera encara mitja jornada de treball. També els hi esperen caps de departament, secretàries, fotocopiadores infernals, ordinadors, gent en general i aparells d’aire condicionat.

- Tu t’imagines als nostres pares tenint converses com aquestes? Proposant-se matrimoni, refusant-te, insinuant favors sexuals… jo no ho veig gaire. És ben bé que la confiança fa fàstic. Que quedi clar que en cap moment tenia la intenció que et prenguessis seriosament això del matrimoni. I la mamada tampoc. - diu en joan.

- Tranquil, tranquil. Crec que en cap moment he patit per haver-te de presentar als meus pares. Què? Pugem?

- Pugem.

I pugen.

1 comentari:

senyoreta romaní ha dit...

l'ararat ha tornat! visca!