La Generació dels 20 euros

Cada època te les seves coses. La fam, en Franco, Txernòbil. Petits esdeveniments que marquen el caràcter i els costums dels individus del moment. Escurar el plat amb el pa de manera compulsiva, recordar amb enyor que el 18 de juliol hi havia paga extra o un simpàtic moviment ameboide en serien exemples.

I, potser, pagar 20 euros de màxim per un sopar podria ser un tic de la nostra joventut.

Tot comença amb els àpats de 4 euros, que signifiquen un kebab, un tall de pizza, un entrepà; en general algun tipus d'aliment clarament desproporcionat nutricionalment però que alleuja temporalment la puta gana. Un menjar considerablement llardós, embolicat de manera precària i salsejat en abundància per emmascarar la tragèdia gustativa en què es basa.

Entre 6 i 8 euros estaríem parlant del típic dinar al bar de la facultat, de qualitat raonable però d'un preu totalment execrable a causa dels fills de puta capitalistes que s'han infiltrat a les facultats. Quan hi ha fideuà és divertit observar com l'allioli vola de manera poc dissimulada, transformant-se a posteriori en un punishment olfactiu a es pràctiques de la tarda.

Més endavant, a l'interval 10 - 12 euros, trobem els dinars de menú. Les milaneses i els macarrons són titulars indiscutibles i, en aquests últims temps, coses amb formatge de cabra per sobre apareixen a l'alineació molt sovint. Fomenten el manteniment del negoci de les copisteries per les fotocòpies barates del menú del dia de les quals en fan ús.

Pels 14 - 16 euros apareixen els buffets lliures d'orientació asiàtica, on diàriament insultem el Tercer Món ingerint les calories que es consumeixen a Malawi en un sol dia. La qualitat és discutible però el menjar il·limitat tempera les manies de les nostres papil·les. És en aquests llocs que descobrim que tenim un segon estomac on, una vegada col·lapsat el primer i habitual, encabim els postres.

Per acabar, els sopars de 20 euros. Genuflexió. Primer plat i segon. O compartir primer, segons i arriscar-se a uns postres. Només aigua. Ocupar la taula més de que seria estrictament necessari; gaudir del luxe. Agafar el canvi i cardar el camp d'allà corrents.

I més enllà? què hi ha? Mai ho sabrem.

25 anys en poques paraules

El post més lamentable des que vaig començar el 2005.

1- loading
2- res a destacar
3- m'agradem els mamarrons
4- el xumet surt volant per la finestra
5- sortir-me de la línia quan pinto
6- començar a llegir mortadelos
7- bola de drac
8- nintendooooooooooooo
9- es mor en son goku
10- el veí vol entrar per la meva finestra
11- no sóc tant dolent jugant a futbol / fer amiguets
12- pèl púbic / masturbació
13-play station
14- final fantasy VII
15- gilipolles
16- play station 2
17- masses esperances
18- barcelona
19- idealista
20- còrrer
21- realitat
22- violant d'hongria 100
23- desil·lusió
24- megavideo + handbol + vida social
25- cotitzar

Perla #13

"A la gent de fora de Barcelona se'ns identifica per la nostra poca afició a agafar les línies de bus de la ciutat, recordar insistentment la primera vegada que vam fer el transbord de Passeig de Gràcia i comparar accents i dialectes"

Consells útils per a blogaires #5 - Sigues Críptic

Ser un blogger d'èxit no implica, com s'ha comentat en nombroses ocasions, dir coses interessants. És un punt que moltes vegades s'obvia i que, malauradament, ens obliga a mentir més del que ja ho fem per tal de trobar quelcom que enganxi a la nostra audiència.

El sistema que es proposa a continuació és el de l'escriptura críptica, escogida mejor producto del año por la organización X internacional.

Definint-t'ho, es tracta d'un recurs que s'empra per dotar de transcendentalitat, interès i profunditat un text. S'aconsegueix aquest objectiu complicant l'escriptura, afegint nombrosos dobles sentits, al·lusions a referències difícils d'identificar i, en definitiva, impregnant el text d'un misteri que, si bé no porta enlloc per la buidor de contingut inherent a la teva narració, si que et proporcionarà un notable atractiu pel lector ja que aquest interpretarà que en el fons tot té algun significat molt i molt important. No et preocupis si creus que se't veurà el llautó; les 6 temporades de Lost acrediten aquest sistema com un dels més eficients a l'hora de vendre merda.

Com sempre, proporcionaré uns quants exemples molt aclaridors. Els textos encriptats van en negre. La desencriptació en vermell.

- I en la boirina de la meva ment s'aixeca una llum, tènue però real. S'obre una nova porta davant meu. Una porta que me'n portarà a d'altres i al final, potser, trobar el que busco.
- Després de passar-me tot el batxillerat fumant marihuana i fent-me palles, he aprovat la selectivitat i he entrat a fer Magisteri Infantil.

- Algú nou ha entrat a la meva vida. Percebo l'amor al seus ulls. Omplirà el buit del meu cor? Qui sap.
- M'han regalat un hàmster.

-La societat és injusta i cruel. Els millors cauen i els pitjors triomfen. Un trist final per als fills d'Occident. Que t'he fet?
-Tinc 569 amics al facebook i no follo.

Bricolatge Emocional

A vegades, sense que pugui fer gaire res per evitar-ho, certes coses m'arrosseguen cap a una espiral d'odi infinit, genocida, nazi i extremadament violent. Em passa amb el suc de pera, les ulleres de pasta de colors cridaners, la homeopatia i, últimament, amb el programa de TV3 anomenat "Bricolatge Emocional".

Ho deixo clar de bon principi: no he vist ni un segon d'aquest programa més enllà de les promos. No espereu una opinió des de la tribuna sagrada de la informació contrastada. És, en essència, escopir merda sobre allò que em sembla indignant.

Perquè, per començar, que un senyor que es diu Baltasar em digui com he de ser feliç no és bona senyal. Que en Baltasar em miri fixament a través de l'objectiu de la càmera, com dient "ei, tinc el secret perquè cardis més sovint" em puja l'acid úric. Que en Baltasar em vulgui alliçonar en l'art de ser feliç ho trobo reprovable des del punt de vista ètic (i molt hòstiable des del punt de vista de tota la vida). Especialment quan les claus mestres del seu pla definitiu per la felicitat absoluta són més o menys les següents:

- Confia en tu mateix
- Tingues una actitud positiva
- Respira, tingues una actitud relaxada
- Troba les teves pròpies solucions als teus propis problemes
- Només tu et pots crear la teva felicitat.

En definitiva, TU ets el factor clau de la teva felicitat, les TEVES circumstàncies són les que has de considerar, TU et crees la teva bona sort i TU ets la pera llimonera.

Això sí. Compra el MEU llibre d'autoajuda, segueix els MEUS consells, mira els MEUS programes i, sobretot, finance'm el MEU Hummer amb la TEVA falta de personalitat.

Aviam, que ho facin a Telecinco, doncs com que m'hauria donat igual. Però que a la tele la ceba donin veu a comerciants de somriures i copets d'ànim a 50 euros la mitja hora, doncs m'enerva.

Còrrer

A part d'actualitzat regularment i religiosament aquest blog m'agrada força còrrer. No negaré que es tracta d'una activitat notablement subnormal. Sues, et canses, en certs moments agonitzes i en general mostrar una ingent capacitat de transpiració a tots als habitants d'aquesta gran ciutat, Barçalunya.

Tot i això, m'agrada i ho practico habitualment. I en el transcurs d'aquesta pràctica he pogut discernir entre diferents categories d'aficionats d'aquest esport.

- El que el metge li ha dit que faci esport: personatges entranyables per l'exòtica varietat de roba esportiva i xandalls que exhibeixen, fruit d'anys i panys d'acumulació al fons de l'armari. Running Vintage. Fan molta cara de patiment però aguanten de cara a la seva salut. No duren més d'una setmana corrent i finalment moren d'una angina de pit.

- Els que es volen aprimar: Les mamelles amunt i abaix és probablement el tret més característic d'aquests mamífers marins. Ulls experts també notaran que més que córrer de manera més o menys alegre, el que fan és colpejar el terra amb els peus amb l'esperança de quedar-hi plantats i començar a criar mongeteres al voltant.


- Els que semblen una oques decapitades: No es pot negar la bona fe d'aquest tipus però els hi falta tècnica. Cada metre que avancen és a costa de indescriptibles contorsions i moviments corporals innecessaris que no fan més que esgotar-los abans d'hora. Si se'ls hi carda una hòstia no corregeixen el seu comportament.

- Els que s'excedeixen: Gent que no controla els seus límits i es creu Usain Bolt embolicat amb banderes americanes, revistes pornos i xorissos fugint de talibans pel centre de Bagdad. Com els elefants, van a morir tots al mateix lloc, en aquest cas a final de la baixada del carrer Maternitat, víctimes de la pèrdua progressiva del fetge per la diagonal.

- Els que van caminant: Éssers despreciables, sub-humans llefiscosos que encomanen sífilis per l'alè, sida per la vista, i càries si t'envien una postal.

- Els que riuen quan s'esforcen: Totes les mitologies tenen els seus propis unicorns i aquests serien el cas. Criatures que quan corren, en comptes de mostrar una cara que denoti esforç, en denoten una de tenir un anal plug de 1200 rpm profundament inserit al recte.

- Els motivats que repten: Corredors que veuen en tu un possible rival a batre i demostrar els fruits del seu entrenament (que no acostuma a estendre's més enllà de les últimes 2 setmanes) i ja de pas afermar la seva virilitat per una via força prosaica. Com a càstig per ser tant irrespectuosos se'ls hi ha de mantenir un ritme que puguin seguir només anant al límit. Finalment, acompanyar-los a morir a la baixada de la Maternitat.

- Els motivats que volen aparentar que són pros: En general, estem d'acord que córrer és un activitat simple. Bambes, mitjons, pantalons i samarreta. Existeixen accessoris però només els mestres tenen dret a portar-los amb dignitat. Per tant, si veieu algú que s'arrossega corrents amb gorra, ulleres, malles, renyonera amb beguda isòtònica i pastilles de glucosa, ipod al braç sincronitzat amb un podometre a les bambes, samarreta txatxipiruli i bambes esportives de tres xifres, estimats lectors, teniu al davant una bona definició del concepte fer pena.

Plagues bíbliques, actualitzades

Quan a Déu Omnipotent se li infla la vena entremaliada, les diverses i imaginatives possibilitats amb què expressa la seva mala hòstia són, pregunteu al Faraó, notables.

Però, com qualsevol cantant rock dels 80, es veu obligat a adaptar-se als nous temps per tal de sobreviure i no veure's abocat a l'ostracisme. Aquestes serien les plagues Pop del nou mil·leni:

1) Instal·lar Windows Vista + Norton Antivirus + fer que tots els webs del món iniciessin amb una intro en flash i suprimir l'skip.

2) Que a tothom li saltés la limitació de descàrrega del Megavideo perquè Déu s'està descarregant friends.

3) Un musical, interpretat i dirigit, pels Manel, anomenat "Ukelele o mort".

4) Una pel·lícula: El camino del Rocio - The 3D experience

5) Fer que els morts puguin fer servir el facebook. Paral·lelament, rebre una sol·licitud d'amistat del Fary i no poder rebutjar-la.

6) Surt un Jimmy Jump de tots i cada un dels pots de maionesa del planeta.

7) Després d'una segona votació de com es vol que sigui la diagonal, els barcelonins i barcelonines trien que volen desplaçar-se per la diagonal fent un moonwalk.

8) L'Adveniment del Messies es produeix al programa d'acudits de Telecinco.

9) Un MacFlurry passa a costar 10 euros.

10) Que totes les misses, comunions, batejos i altres celebracions religioses o laiques s'hagin de fer a l'estil country.