Diàleg #3

En un menjador, mentre els comensals s’afanyen a enllestir amb les postres. Bé, uns més que altres. I entre tot aquest dolç enrenou algú havia de fer un comentari desafortunat. Com ha mínim ho intenta

- Però iaia... tu a l’avi li fas...? - diu un nen, però calla a causa d’una potent clatellada.

- Tanca la boca nen del dimoni! - diu una àvia, irada - És ben bé que el teu tiet és imbècil per explicar-te com van aquestes marranades!

El tiet aixeca una cella.

- Au va, si serà culpa meva al final. Jo només li he confirmat una expressió que ha sentit pel carrer i que, no t'enganyis, ja sabia - fa una pausa i es mira la seva mare, que és l’àvia - Que l’any que ve se’n va a l’institut mare i haurà d’enfrontar-se a exèrcits de drogates, camells i proxenetes! Més val que hi vagi informat.

A tot això l’avi, que també volta per aquí decideix dir-hi la seva.

- No noiet, no. L’àvia no em fa una mamada des que en Franco es va morir i d’això ja fa temps - diu, amb un sospir.

L’àvia explota.

- Seràs fill de puta - li diu al seu home - com es nota que no tu no et notes l’olor a resclosit que fa.

Aquí comença una acalorada discussió. El tiet i la seva dona, la tieta, s’emporten al nen autodidacta a una altra banda, ja que el matrimoni senior necessita espai per discutir.

- No pateixis nano, es cridaran una mica, es demanaran el divorci i després, al cap d’un parell d’hores, se n’enrecordaran de l’estima que es tenen i faran les paus - diu el tiet - tot i això, hauries d’intentat no incitar aquests espectacles. Sobretot quan, com en aquest cas, ho fas a propòsit.

El nen se’l mira amb cara de pena.

- Sí, sí, em pots mirar com vulguis però tu i jo sabem que has anat a picar l’àvia a propòsit. Reconec que és força divertit però no em queda més remei que castigar-te.

- Però si tu no ets la meva mare! - protesta el nen.

- Cert, però soc el que més s’hi assembla o sigui que t’hauràs de fotre. A l’habitació i a callar.

El nen se’n va, emprenyat, maquinant un pla per destruir el seu tiet.

El tiet i la tieta es queden sols, llavors.

- Déu n’hi do amb la família progre... - diu la tieta.

- Sí, és ja una tradició que el nen abusi de la seva condició de nen als dinars i ens surti amb aquestes bombes - s’ho pensa un moment - suposo que a l’edat mitjana li haurien cardat un parell d’hòsties però aquí el que faig és enviar-lo a l’habitació perquè pugi accedir fàcilment a tot el porno d’internet. Bé, tot sigui en nom de la família liberal.

- Doncs si vols que et digui la veritat, no em semblaria malament això de permetre les agressions físiques, per exemple al treball. Els meus subordinats ja son immunes a les meves paraules amenaçadores.

- Això és perquè en el fons ets encantadora, i a la feina vulguis que no, se t’escapa- diu l’home.

Riuen i es fan un petó.

- Serà això, el meu encant innat. De totes maneres n’hi ha un, en Joan, que es mereixeria especialment que el sotmetés a treballs forçats. - la tieta mira cap enlaire - Tinc el seu sentit de l’humor travessat. Per no comentar la seva tendència a fer les coses al revés de com se li manen.

- Toca-li el cul - diu convençut l’home.

- Perdona?

- Que li toquis el cul - es referma - dóna-li a un home l’expectativa de cardar i el tindràs menjant de la teva mà.

Tots dos es queden mirant.

- Realment, el que veniu de famílies progres adinerades sou diabòlics - diu ella, amb una expressió d’aquelles que deixa ben clar que li agrada el que veu davant

- Bé, ja saps que aquest és el meu principal encant. - diu ell, amb la seva mirada més diabòlica.

- Doncs sí.

Aleshores ells dos es tanquen en una habitació, mentre dos avis discuteixen i un nen d’11 anys busca esquemes de bombes per internet.