Where Amazing Happens

Remake

Shit! I'm Catholic!

Profund.

No puc dormir, ergo, escric un post

Com que no puc dormir escriuré un post.

Lamentablement per vosaltres, com que l’única cosa en què destaca el meu cervell és en cinisme i mala hòstia precàriament continguda, doncs no escriure cap poema. Tot i així, oh miracle, em posaré profund i transcendental - sí, jo també puc - per uns instants.

Quina diferència hi ha entre dir que estic escoltant Chopin o l’Opening de les Tortuges Ninja? Quin mèrit té fer una cosa o l’altre? Res en particular, de fet. Només exterioritzar la imatge que t’agradaria que els altres tinguin de tu.

Per exemple, jo vull ser un dèspota, per tant parlo de guerres i de com ajusticiar els teus súbdits d’originals i simpàtiques maneres. O, un altre exemple, jo vull ser l’indi dels Village People i comento el preu de l’oli de coco o la música disco dels 80.

Doncs bé, jo déc voler ser caçador de Zombies perquè d’això va l’últim llibre que m’he llegit: Zombi: Guia de supervivència. Que és exactament això, literal, un llibre didàctic per sobreviure en un món Zombi.

El vaig veure a l’Fnac i no van passar 10 segons que ja era meu.

Un llibre de Zombies, m’agradaria insistir en aquest aspecte.

És en aquest moment quan m’enrecordo de les classes de filosofia de batxillerat, que no se’m donaven gens malament. O quan era capaç de trobar, oh miracle, el sentit d’alguna poesia - senzilleta - a Català. O quan em vaig llegir America, de Kafka.

Impressiona, de Kafka a Zombies en poc temps.

Bé tot això era per deixar clar que jo en algun moment he fet i pensat coses normals.

Sigui com sigui, ja podeu estar segurs que no dubtaré a volar-vos el cap si un infectat us mossega.

Com escriure un post notablement torrat

Valgui això com una mena d'experiment social.

Vet aquí jo, amb una ampolla de vi al cos i certa barreja de vodka amb cítric voltant pel meu torrent sanguini.

No sé ben bé què especificar, nomes que el teclat negre és un patiment. El barça ha guanyat, els edeveniments esportius han sigut favorables i tot es joia al voltant.

Al·leluia, tots plegats.

El planeta és divertit, malgrat el nostres instints condicionats. Tot és senzill, en una ulstancia relativament còmode.

Tot és dikvertit i jo vaig a guardar aquest missatge.

Arrel quadrada de 2.

Perla #4

"La meva vida social va començar a despuntar quan vaig descobrir - per sorpresa meva - que sabia xutar una pilota. Desafortunadament, la meva gran carrera com a paleontòleg es va veure frustrada en aquell precís moment."

Afers (molt i molt) exteriors -- Capítol 3

La Space - Opera de Catalunya

Capítol 3

Jo també sóc premi Nobel d'Economia

Suposo que haureu notat que recentment s'està parlant - amb una lleugera insistència, per cert - d'una incipient i virulenta crisi econòmica que, segons els auguris més optimistes, farà que el país de les teles de plasma de 42 polzades es repobli de cop.

Com que amb el número 34 de la revista dels Súpers regalaven un Nobel d'Economia, em sento suficientment capacitat per tractar la qüestió amb criteri, seriositat i sentit comú.

En primer lloc, vull parlar d'aquest brainstorming global en el qual tinc la sensació d'estar immers, en fraternal unió amb els meus conciutadans. Quina joia veure com l'enginy humà, en situacions complexes i difícils, fa avançar els diferents camps del coneixement amb valuoses idees. Per exemple, en Economia, ara sabem que la clàssica disputa entre liberals i intervencionistes és totalment estèril, ja que les noves doctrines basades en un Estat sobrenatural i superenrotllat que repartirà diners i somnis a dojo s'estila revolucionària. També, en el camp de la Psicologia, s'han estrenat principis realment útils com el "jo no tinc cap mena de culpa de res" o el de " A mi m'han d'ajudar primer". Finalment, fins i tot en Teologia, aquesta crisi ens ha servit per ubicar amb exactitud la localització de l'Infern a les rodalies de Wall Street.

Una gran època per la humanitat.

Per altra banda, felicitar al selecte grup de personalitats que, en tot el procés que ha desembocat en la present crisi, n’han tret suc i han representat els seus principals artífexs .

Felicitats nois. No us deixeu intimidar pels insults i desqualificacions que us arriben a diari, procedents d’hipotecades i envejoses goles. Gaudiu, amb ostentació, la fortuna que heu amassat en aquests anys. Sense remordiments. Que quedi clar que algú ha sigut suficientment espavilat com per treure’n profit de la crisi i, sobretot, lliureu-nos del terrible pensament que aquesta és una crisi que ha sigut promoguda per Masters de Harvard, Oxford, Yale... que no tenien ni puta idea del que feien.

Si us plau, que quan els llibres de història parlin d’això que esmentin que va ser tot culpa vostra, i no pas un estat d’estupidesa generalitzat.

I per acabar, us recomano que invertiu en Minidiscs. Èxit assegurat.

Assassinat a Casa Tarradellas (I)

“Gràcies a la meva àvia he pogut entendre les fraccions”

Aquest és l’esfereïdor comentari d’en Miquel Tarradellas i Vilaplana (Vic - 1997), segons ens comenten fonts policials, després de trobar el cos sense vida de la seva àvia, Angeleta Bonaigua i Ripoll (Addis Abeba, Etiòpia - 1945), al dormitori de la Masia Tarradellas, a la pica del lavabo de la planta baixa, a la capsa de les diapositives del viatge a Fàtima del 1969, al moble bar, al fons d’un pot de maionesa light, entre la roba per rentar, al rebost - entre els pots de tomàquet confitat -, a sota el TDT, al costat d’unes sobres de pollastre a la nevera i, finalment, formant part del farcit d’uns canelons que s’han venut a Sant Quirze de Besora avui pel matí.

Es desconeix quan s’ha comès la brutal fragmentació de la víctima. L’Angeleta va ser vista per últim cop ajusticiant a la plaça del poble uns immigrants Peruans, acusats de consumir pizzes Campofrio. Això va ser ahir al matí ben d’hora mentre el senyor Cuní ajusticiava en directe la Lídia Heredia, a causa d’un imperdonable error de pronominalització.

Les forces policials han iniciat amb diligència la investigació per tal de descobrir l’autor de l’assassinat. Tot i que el sumari és confidencial, la policia sospita que l’assassí segueix algun tipus de dieta baixa en calories, per la qüestió de la maionesa light. També creuen que, considerant que l’homicida es va passejar amb impunitat durant hores esquarterant l’Angeleta i elaborant un farcit de canelons d’una qualitat més que raonable, probablement tenia algun tipus de facilitat per accedir a la Masia Tarradellas, a part d’una notable quantitat de temps lliure.

Per altra banda, la policia investiga si el fet que l’Angeleta transferís tota al seva fortuna personal a un compte de Tanzània, que enviés copies per triplicat del seu testament a tots els membres de la família, que plantes arbre o que deixés un camí de papers de diari per l’interior de la casa per tal que l’assassí no deixés el terra fet un fàstic; pot tenir algun tipus de relació directa amb el crim. Desafortunadament, els indicis no són gaire clars i sembla que la hipòtesi d’un homicidi irracional i no premeditat s’imposa.

La família Tarradellas no ha volgut fer declaracions i es mostra consternada pel fet. Arcadi Tarradellas i Schopenhauer (Gurb, 1942), marit de la víctima i president de l’Imperi Tarradellas, tornava a la Masia després d’una esgotadora jornada de putes a la carretera de la Jonquera. Pel camí de tornada a Osona, va recollir el seu net Miquel, que més tard seria l’autor del macabre descobriment.

En arribar a la masia familiar, l’Arcadi anà directament a tallar fuet - perdó, espetec - al porxo de la masia. Al cap de 3 hores en Miquel va avisar que la seva àvia havia desenvolupat una solució de baixa tecnologia per experimentar quelcom semblant a l’omnisciència. Es va beure el Colacao i van trucar a la policia.

El marit de la víctima no vol fer declaracions. Els fills del matrimoni han aterrat aquesta tarda a l’Aeroport Internacional d’Osona, procedents de l’estranger - on eren en missió comercial -, per tal de sumar-se al dol familiar.

El Virrei d’Osona ha declarat 1 setmana de dol oficial i que es sacrifiquin 47 milions de garrins - el màxim permès per a usos no alimentaris - en honor de la víctima.

Teletubbielàndia

Jo d’Internet no n’espero gran cosa, la veritat. No sóc un entusiasta de la xarxa com a concepte teòric, ni com a oportunitat per l’avenç de la humanitat, ni com a lloc per intercanviar informació, coneixements i “tazos” amb gent notablement interessant.

Etcètera.

Fonamentalment consumeixo Internet per la ingent massa de penjats que hi escriu i que em fan gràcia, algunes tires còmiques “guais”, el porno i els capítols de Lost i Heroes. Per tant, entendreu que tota la metafísica 2.0 em rellisca una mica.

En definitiva, soc una persona tolerant i com que considero que Internet és divertit pel fet que ningú estipula que és digne i què no ho és*, respecto produndament tots els propietaris de twiters, blogs, fotologs, facebooks, myspaces. Els respecto profundament tot i que en alguns casos veuria amb bons ulls trencar uns quants genolls.

Però això només és una opinió personal i per tant no vinculant.

Exposada tota la parrafada anterior per tal de tenir alguna cosa a al·legar quan la policia em detingui, comentar només que em sembla urgent AFUSELLAR a tots els SUBNORMALS que comenten al fòrum d’una assignatura On-line relacionada amb el medi ambient que estic cursant.

De fet, no és un fòrum, és Teletubbielàndia.

Intentaré explicar la meva indignació amb un bonica metàfora.

Imagina’t que tens hemorroides. Unes hemorroides brutals. A l’Hospital, en un primer moment, van pensar que mantenies relacions sexuals amb 15 senglars, tots alhora. Tan bèsties són que sembla que tinguis un dispensador anal de “gazpacho”. A part d’això, com que la gent és molt simpàtica, t’humilia i et treu el coixí de sota el cul perquè assaboreixes nivells fins ara desconeguts en l’escala del dolor. A l’Hospital, a la teva planta, l’infermer** cobrava 3 euros per deixar veure el teu adolorit darrera a qualsevol que volgués, a traïció, mentre tu dormies.

Per acabar-ho d’adobar, la primera intervenció làser per posar-hi remei ha sigut un fracàs i t’han hagut d’amputar el glutis esquerra per la gangrena que s’havia començat a manifestar. D’aquesta manera esdevens un minusvàlid de cul, incapaç d’asseure’t de manera equilibrada - socialment, és mala cosa -, veient-te obligat a pagar per un coixí ortopèdic que arregla en part el problema però que, desafortunadament, incrementa els nivells de conya general i el dolor cada cop tel treuen.

Al cap d’un temps comences a pensar que estàs sol, li poses un nom al coixí - és l’únic que ha estat al teu costat en moments difícils - i comences a enraonar-hi. A partir d’aquest moment ja ets tècnicament un malalt mental, carn de psiquiatra, i si bé abans feies gràcia perquè et faltava un tall de cul, ara comences a fer por de veritat. Ara sí que estès sol.

I a part d’això, afegiu que no folles des del Cretàcic Inferior.

Ara, penseu en el vostre millor amic/amiga. L’únic que us queda, coixí a part. L’únic que no te inconvenients a forrar els sofàs de casa seva amb paper albal perquè t’hi puguis asseure sense tacar res. Us veu destrossat, trist, emprenyat amb el món. Acudiu a ell per reconfortar-vos i demanar consell i us respon genialitats com aquestes.

- El que hem de fer tots és conscienciar-nos molt amb el teu problema i posar-hi el nostre granet de sorra.

- La societat ha de canviar de mentalitat per tal d’enfrontar el teu problema.

- Hem d’escoltar la Mare Terra i posar remei al teu problema.

- Si els hi demanem educadament, però insistentment, a la gent que t’ha humiliat injustificadament per la teva incapacitat, de ben segur que no tindran cap problema a reconèixer el seu error i a demanar-te perdó.

- La Terra és meravellosa i plena de coses boniques i crec, sincerament, que tots podem viure amb harmonia amb el teu cul parcialment amputat.

- Ja veuràs com demà, quan parli amb els principals líders polítics i empresarials, i entenguin el teu problema, segur es trenquen la cara per donar-te una solució.

Mentre el teu amic xerra comences a adonar-te que, curiosament, s’assembla molt al Teletubbie lila (Tinky Winky?). Comences a observar que ets envoltat de conills i que un nadó repel·lent en forma de sol t’observa des del cel. Mentre parla el teletubbie, veus que ell es creu tot el que diu i que realment té fe en que el teu problema de glutis es pot solucionar senzillament amb una actitud positiva.

Et comença a irritar profundament que no sigui una mica més constructiu i proposi coses tal com un implant de glutis o, molt millor encara, un parell d’uzzis per impartir justícia i convertir-te en el primer “pirat” monoglutioidal assedegat de venjança de la història d’Occident.

És aquí quan decideixes AFUSELLAR el teu amic per SUBNORMAL.

Doncs ara, traslladeu tota aquesta preciosa i alliçonadora història en un fòrum d’alumnes, suposadament una mica posats en el tema, sobre possibles solucions al problema del canvi climàtic i l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

Sincerament, tot i ser una persona clarament tolerant i amb un historial impecable a la hora de respectar els altres, doncs la veritat, he desitjat que el Mozilla disposés de l’extensió “cut_the_head” a la ferralla evolutiva que tinc a l’altra banda de l’ordinador.

En la meva defensa al·legaré la primera part de l’escrit.

Però que quedi clar que jo no sóc un maleït Teletubbie.

* Descaradament pedant, aviso. Voltaire va dir: “Desaprovo el que dius, però defensaré fins la mort el teu dret a dir-ho”

**Es va poder comprar una PlayStation 3 amb el que va guanyar

Per què escric com a Ararat

En aquest escrit explicaré els motius pels quals escric als meus blogs fent servir el sobrenom d’Ararat quan, probablement, veient els corrents onomàstics dominats avui dia a Internet seria més habitual alguna cosa de l’estil loko_89, XtremPPCC o, senzillament, Josep Maria.

Dono per suposat que a aquestes alçades queda força patent que les connotacions bíbliques, místiques, polítiques i geogràfiques de terme Ararat no són - per l’Amor de Déu - els motius de la Gènesi de tot plegat.

Pel correcte desenvolupament de l’escrit hauré de comentar passatges de la meva joventut, que seran degudament censurats per tal de no revelar detalls que comprometin a persones que van intervenir en la meva intensa nul·la vida sexual adolescent.

Temps era temps, jo era un adorable jove que es gastava els seus diners en VHS d’Evangelion i que havia intentat reviure a l’Aeris al Final Fantasy VII. Era, per tant, un ésser clarament encaminat a l’onanisme intensiu o a planejar la destrucció de la raça humana des d’una confortable cova del Pol Sud. Val a dir que hi ha certs valors d’aquella època que m’han sigut útils com, per exemple, que els semielfs - tot i que molen - són uns inútils a qualsevol Joc de Rol Online o a esborrar les cookies de l’ordinador.

Desafortunadament, això no va ser suficient per ser un noi popular.

Més tard, va arribar Internet. A partir d’aquell moment va ser imperatiu buscar-se un nick guai per lligar als xats de Terra i al mIRC. I el vaig trobar.

Fent us de la ingent mitologia - inútil i intranscendent - que vaig acumular en la meva adolescència no em va costar gaire trobar un nick - que no revelaré, per no fer sortir vells enemics - que em definia exactament com el que era: un pallasso amb hormones davant d’un teclat.

Una mica més tard ve el canvi. El pallasso madura. Comença la Universitat. Compra per primera vegada a l’Fnac. No és mes llest, ni més guapo però comença a donar més importància a coses més essencials. Observa el seu alter ego cibernètic i diu: el meu nick té moltes lletres.

Una burrada de lletres. I és molt cansat haver d’escriure allò cada cop que vols entrar al correu.

Ara, en un exercici interactiu sense precedents a la Catosfera us convido a que mireu el teclat del vostre ordinador. Fixeu-vos en la situació de les tecles necessàries per escriure Ararat i imagineu què fàcil que resulta escriure-ho.

Oh Glòria! meravelleu-vos per la genial conclusió d’aquest post!

Vaig escollir aquest sobrenom perquè, després de veure la paraula escrita en un DVD d’una pel·lícula del mateix nom, vaig considerar que seria una bona opció per escriure el meu nick amb una sola mà i ràpidament, per així contestar immediatament els vostres comentaris, i per fer segones derivades amb la ma que em queda lliure.

I aquesta és la única i vertadera veritat.

Només comentar, com a últim detall, que aquell qui suggereixi que tot això és una fal·làcia maquinada a posteriori per tal de donar una motivació interessant a un nick d’adolescent... l’inconscient que pensi això, cremarà a l’infern pels segles dels segles.

Perla #3

" Un vodka amb llimona i, si us plau, dispara'm al cap sense pietat si em veus ballar reaggeton"

Teoria Evolucionista Particular

L’altre dia pensava.

Sí, com és el cas, entenc com funcionen els placebos i, per tant, sé que es podrien resumir com una predisposició positiva a un determinat tractament que acaba desembocant en una millora per motius aliens al tractament en sí. Sense màgia pel mig. Tot i que ho podríem resumir com els efectes positius de tenir fe en què la cosa rutllarà.

Val.

Entenc doncs, que el placebo és allò en què es basen estafes curatives tal com l’homeopatia, les flors de Bach, l’abdominator d’en Chuch Noris i etcètera. Més fe.

Per tant, imaginem.

Una situació futura en la qual que la meva pròstata i/o còlon són una festa de l’oncologia. I sabedor com soc del fet que la diferència entre criar o no criar malves no depèn de manera màgica de la meva fe en les injeccions que em subministren. No és aquesta una manera d’engegar a fer punyetes un saludable placebo, per excés de consciència sobre la qüestió, i acabar així de manera força desafortunada, sense haver anat a cap concert dels Rolling ni res?

Finalment, postulo.

Pot ser que l’evolució estigui sel•leccionant positivament a tota la gent amb excés de fe? Pot ser que de rebot estigui seleccionant com a més aptes per a la supervivència de l’espècie humana tota aquella gent que ingereix píndoles o solucions de, fonamentalment, res en absolt per curar-se i, oh la la, es curen per un simpàtic placebo?

Espero que no. Com sigui així em passo al Lamarckisme.

My Anus is Bleeding

A vegades no puc més que donar gràcies.

És quan trobes coses com aquestes que veus que les incomptables hores perdudes davant de l'ordinador pul·lulant entre porno i el google reader, com a mínim, han valgut una mica la pena.

Euskoway of Life

Cansat de no sentir-me del tot integrat a la catosfera, el meu cercle d’amistats, família i Catalunya en general a causa del meu habitual “ni fu ni fa” quan em parlen de bascos i temes relacionats, he decidit fer un pas endavant. Deixar-me emportar per l’Euskoway of life.

Tot per ser acceptat a l’esglèsia del Catalanisme Adolescent.

Així va ser com em vaig deixar capturar per una de les habituals patxinaus espacials que naveguen pel firmament català els caps de setmana buscant gent per passar uns dies super guais a Donosti. La nau va arribar i un tal Aitor amb va deixar anar el seu penis de 40 metres, a mode de liana, perquè pugessim. Per tant, em vaig posar a la fila a esperar el meu torn, darrera la absoluta totalitat de les noies de poble i del Cau excursionista. Un cop a dalt, ens van rebre amb ingents quantitats de kalimotxo i on més o menys tothom va ser fornicat alegrement per nombroses tranques basques, per tal de matar el temps fins arribar a destí. Jo, cohibit encara, em vaig haver de conformar a l’euskonanisme amb una foto de la cantant de l’Oreja de Van Gogh.

Vam arribar a Donosti - descendint pel mateix penis pe qual vam pujar - i ens van allotjar en un hotel on servien exclusivament “chuletones” per esmorzar i on la cuina funcionava amb un reactor de fusió nuclear, mantingut per un gentil basc que l’anava ventant de tant en tant.

Espectacular.

Vaig decidir sortir al carrer a gaudir de la jornada. Va ser complicat sobretot pel tema d’esquivar les diferents orgies que espontàniament es formaven al carrer però, finalment, vaig aconseguir arribar a una preciosa taverna basca de tota la vida.

Un cop a dins, els hi va faltar temps per deixar-me clar que per ser català tenia el menjar gratis i van procedir a alimentar-me amb ingents racions d’exquisits menjars, amenitzant-ho tot plegat amb una agradable conversa. Al principi vaig insistir en què no era necessari, però vaig haver de cedir a la llegendària hospitalitat basca, consumint els “pintxos” mentre una alegre basca em menjava la polla.

Saciat en tants i tant diversos aspectes, no podia més que adonar-me de com d’estúpids eren els meus arguments contra l’euskoway of life. Mai més em tornaria a indignar quan m’expliquessin un acudit de bascos i catalans.

Vaig abandonar la taverna, després que tota la família dels propietaris em vinguessin a acomiadar a la porta. Va se una mica incòmode però, davant la seva insistència i una fel•lació extra, no em vaig poder negar a acceptar l’herència familiar. Que macos que són els bascos.

Totalment On Fire, em vaig disposar a gaudir del que quedava de jornada. Ja no pensava esquivar les orgies espontànies: m’hi pensava afegir.

Espectacular.

Jo què se. Potser vaig cardar 200 vegades, amb noies supersimpàtiques i supersenzilles, amb les que donava gust parlar. I super enrotllades, ja que no van tenir cap problema a que ho gravés tot en vídeo per tal de penjar-ho a internet i fer-me milionari. He hagut de comprar-me un disc dur de 2 Terabytes per poder-ho guardar tot. I una targeta de memòria nova al mòbil només per tenir espai per la ingent quantitat de números de telèfon nous que tinc.

Espectacular.

Així va ser com vaig experimentar per un dia l’autèntica essència basca. Però, desafortunadament, havia de tornar. O sigui que em vaig enfilar per la mateixa supercigala amb la qual vaig descendir al paradís per tornar. Un viatge de tornada trist.

Darrera meu deixava el meu antic jo, reticent a l’euskoway of life i, probablament, algun que un altre descendent sobre el qual mai hauria de respondre perquè els bascos són molts macos. Però, Catalunya m’esperava.

La pèrfida Catalunya. Només baixar de la patxinau em van venir a cobrar l’IRPF mentre un equip d’hoquei de Vic m’apallissava i em sodomitzava sense amor.

Pobre de mi. Que cec que he estat.

Diàleg #4

En una confortable i acollidora cova d’una muntanya indeterminada de l’Afganistan.

- Mira Said. A les estadístiques del Google Analytics surt que ens ha visitat una IP de Barcelona.

En Said mira.

- I què estava buscant exactament? - digué en Said, mentre acaba d’endrapar la Big Mac que li han portat per dinar.

En Yusuf, remenà una mica per les opcions del Google Analytics.

- Doncs el manual aquell per fer bombes que tenim penjat des de l’època on molava fer servir l’Altavista.

- Encara tens aquesta merda penjada? - va replica irat en Said - Amb això no podries ni fer explotar una bústia!

- Ei! Un respecte! Que aquí cap de nosaltres dos vam començar muntant bombes d’Hidrogen - va dir en Yusuf, que no sabia que un nen sud coreà de 7 anys la setmana passada va construir una bomba H amb un Lego i restes diverses del congelador de casa seva.

- Envia-li un e-mail a aquesta persona de Barcelona amb el nostre tríptic d’allistament a les Sagrades Milicies, Atentes, Protectores i Absolutament Interessants de la Fe. I parla-li dels nostres cursets avançats en explosius, si vol aprendre a fer bombes no trobarà cap lloc millor que aquest. Ah, i comenta-li ja que hi ets que si és universitari , que no, que no convalidem crèdits de lliure elecció, que sempre ens acaben sortint amb aquest tema.

En Yusuf es va mirar en Said, una mica com si hagués dit una animalada.

- No, no puc fer-ho.

En Said, davant aquesta afirmació, es va sorprendre tant o més que quan es va trobar un preservatiu fet servir al fons d’un pot de maionesa.

- Perdona? Ho he entés bé, has dit que no pots? Maleït fariseu! Cal que et recordi la jerarquia d’aquesta cova? Cal que et digui qui dels dos ha compartit taula amb el germà de la sogra de la filla del germà retardat del tiet Bin Laden? Ara, agafaràs aquesta impura IP occidental i li enviaràs un correu amb les instruccions que t’he dit.

En Yusuf, llavors, es va mirar en Said amb una expessió similar a la que un inormàtic posa quan li venen a demanar-li que li guardin internet en un disquet.

- Aviam, no és que no vulgui. El problema és que les IP només són un número que identifica els usuaris de la xarxa, però res més. La IP no està relacionada amb cap nom, adreça o direcció de Correu. Per arribar a saber això hauriem de trocar a les operadores d’Internet i barallar-nos amb la seva buocràcia interna, departaments d’atenció al client, violar nombroses lleis de privacitat i enfrontar-nos al seu exèrcit de teleoperadors argentins i, em sap greu, però per moltes verges calentes que m’estiguin esperant al paradís no són pas suficient estímul per passar aquest tràngol.

I aquí en Said va ficar cara de com que alguna cosa no li quadrava.

- Llavors - va començar a dir en Said, fent lliscar lentament les seves paraules - això vol dir que l’elfa que em vaig trobar ahir al vespre, jugant al World of Warcraft, i que em va amenaçar dient-me que sabia la meva IP i que faria saber la meva identitat si no li donava tot l’or que tenia a sobre, aquesta mala puta, em va enganyar?

En Yusuf s’ho va pensar.

- Bé, tot i que has de saber que el 95% de les persones que juguen amb elfes al WoW són tios amb sobrepès i vida sexual autodidacta, doncs sí, et va enganyar.

- Molt bé - els ulls d’en Said destilaven ira - ara em sentiran. Tinc guerra santa per repartir aquí, a Israel, a Occident i a Azeroth. Agafa la camera de video que gravarem un missatge per deixar ben clar que he sigut infamat i exigeixo que se’m restitueixi l’honor.

- Però tio! Que hi tenim gravat la festa de pijames de la setmana passada! I no ho puc passar a l’ordinador perquè ho tinc a petar de capítols de Naruto! - va protestar en Yusuf.

Però va ser inútil.

- Agafa, la cámara i calla.

I es va acabar la discusió.

Com demostrar l'existència de Déu amb geometria simple

O com fer que Descartes sembli un aficionat.

Consells útils per a blogaires #2 - Preocupa't per la Natura

És important que al teu blog exportis un missatge sostenible, responsable amb el medi i la natura, per tal d’aconseguir que els i les ossos/es polars puguin continuar vivint feliços al Pol Nord.

Podries pensar que es tracta d’una tasca complicada pel fet d’haver de predicar amb l’exemple. Reciclar, anar a comprar al Veritas, informar-te sobre el cicle de vida dels Caribus, plantar un molí de vent al jardi de la teva àvia, repassar el cicle biogeoquimic del P (fòsfor pels de lletres) abans d’anar a dormir, fer-te de Greenpeace... una feinada, és cert. Això del medi ambient és complicat.

Però - tranquil - la blogosfera posseix mecanismes de defensa davant aquesta incómode combinació de complexitats i compromís. És la pràctica que és coneix popularment com “parlar sense tenir-ne ni puta idea”, una de les millors coses d’Internet després del porno.

La idea és senzilla: parlar de la qüestió amb vaguetat, recorrent a tots els clixés que hagis vist a la tele i, sobretot, presenta’t com a una persona profundament a) interessada per aquests temes, b) consternada i preocupada pel seu desenvolupament i c) activa pel què fa a les solucions per posar-hi remei.

Si segueixes aquests consells, encara que siguis un Satan que dona de beure DDT als gatets del barri, passaràs a la posteritat com un dels grans creadors d’opinió sobre la matèria.

Amb aquesta senzilla consigna podràs ser un crack del medi ambient i lligar-te una “txati de la facultat de biologia de la UAB dient coses com:

1) El canvi climàtic és una putada, sobretot pels Tsunamis.

2) Estic a favor de la introducció de Daines en X lloc, encara no hi hagin cardat res mai de la vida al lloc X, i provoquin accidents de cotxes, i es mengin el blat dels camps... però hi estic a favor perquè són animals bonics i així la Natura està més happy. (Nota: quan parlis d’animals, intenta sempre que siguin macos i simpàtics. Ningú s’ha fet famós per salvar les rates i els pòlips marins)

3) El contacte íntim amb la Mare Natura és molt beneficiós, com la homeopatia. De fet, després d’abandonar una relació d’anys amb una tomaquera - era una intransigent - he encetat una nova relació sentimental amb la compostadora del jardí que m’ha permès explorar altres cultures.

4) El meu periple vital és més que suficient - i em sobra - per fer una projecció cap enrera de l’ordre de milers d’anys i dictaminar que “el temps està molt raru”. Prou de meteoròlegs, físics, climatòlegs i altres parasitant les arques públiques per fer quelcom que puc fer jo.

6) Tot el que se sap sobre el medi ambient ja ho va dir algun indi fa 200 anys abans de veure’s obligat a vendre les seves terres als rostres pàl·lids.

I ja està.

Nota: La bossa de sugus que vaig prometre encara està en joc. Una pista: És molt de dretes i creu en Déu.

Perla #2

"M’han crescut pits. Quan acabi de fer-me les fotos al lavabo obro un fotolog i els ensenyo."

Lars von Trier i els blogs

Si Lars von Trier fes un blog, probablement només seria capaç d’entendre’l ell i en David Lynch després de consumir tota la producció anual de cocaïna de Colòmbia ( doneu-li un parell de dies per tal tasca).

Però no dubteu que aquest blog seria terriblement interessant, innovador, transgressor i que ens obriria les portes cap a nous camps narratius inexplorats en el món dels blogs.

Fent un símil amb temes que em són més familiars, seria com intentar fer una peli porno simbòlica amb plantes d’Aloe Vera - el valor i intensitat interpretativa de les quals mai ha sigut prou valorada - i després dir-li a un Keith Richards amb ressaca que et munti les escenes.

Sublim. Ja veig les cues als Verdi.

Dit això, el món dels blogs no es pot quedar enrera. En la sagrada recerca del Nobel, no es pot deixar d’explotar aquesta nova via escandinava. Descartats ja a aquestes alçades els pornoblogs - pels quals, és cert, vaig mostrar cert interès -; els blogs polítics, per massius; els blogs polítics escrits per polítics, per avorrits; i la resta de blogs mitjanament polítics; s’estila un canvi profund d’estil que ens ha de portar a la glòria.

Es per això que, des d’aquesta humil tribuna, insto a tots els blogaires a abandonar les futils i superficials tasques a què es dediquen professionalment - físics nuclears, enginyers en telecomuniacions, metges, prostitutes i gigolós, sicaris i probablament algun pastisser - i esmerçar-se en cós i ànima, amb totes les energies i un bon got de llet amb colacao , a la consecució del primer blog dogma de la història.

I de pas, guanyar una pasta que no vegis per la broma

Sublim. Sublim.

Perla #1

"El moment més emocionant de la vida d’un home és quan, parlant amb els amics, descobreix amb alegria que no és l’únic degenerat que és masturba 3 cops (o més) al dia. Et tornes a sentir part de la societat"

Consells útils per a Blogaires #1 - Ser o no ser Escriptor

Exposats amb anterioritat uns quants consells per guanyar el premi Nobel de literatura amb el teu blog, estreno sèrie de posts amb finalitat semblant: formar futurs bloggers de profit, macos i amb valor afegit.

Consell #1 - Ser o no ser Escriptor

S'ha elucubrat molt al voltant d'aquesta qüestió quan, de fet, és ben senzill diferenciar un escriptor d'un simple profà. La següent imatge ho exemplifica:

Un escriptor es reconeix fàcilment per la unió íntima que s'esdevé entre la barbeta i algun dels dits de la ma, formant aquesta característica expressió facial "d'estar pensant".

L'individu de l'esquerra - tot i que segurament és molt bona persona - desprèn avorriment per tot arreu i de cap manera la convidaries a parlar de política, Kant o la força nuclear feble. Com a molt alguna xerrada frívola sobre futbol comarcal.

En canvi, el de la dreta, és que no puc pensar en res més que en follar-me'l

Per tant, en les teves futures aparicions públiques - el sopar de nadal a casa els avis, a l'ascensor, a la cua del pa, etc - assegurat de mantenir aquesta posició. Seràs molt més interessat, lligaràs més i protegiràs el medi ambient.

Bonus : Una bossa de Sugus per qui m'endevini qui és l'escriptor de la foto (és força fàcil)

Tics, hàbits i cosetes que fas perquè de petit jugaves a videojocs

Un recull de tot aquell seguit de coses que, si bé no et permetran al·legar inestabilitat mental en el teu futur judici per triple assassinat, sí que et faran més encantador.

1 - Saltar al cap d’algú que no et cau bé per eliminar-lo, emulant en Mario.

2 - Considerar normal la possibilitat que la papallona que et volta pel cap et parli, com li passava a en Link del Zelda.

3 - Considerar normal que l’estat més natural, saludable i estadísticament probable de les noies sigui estar-se segrestades, com la princesa Zelda.

4 - Abusar de les drogues, com en Sonic.

5 - Exigir a tot arreu que et facin descomptes amb el carnet del Club Nintendo, com hauria de ser.

6 - Creure que amb en Kodro pots guanyar la Champions i fer-lo pichichi, com als primers PC Futbol.

7 - Intentar posar-li al teu fill Alex Kidd. O Chun - Li. Fracassar.

8 - Entrar a l’antic Centro Mail, en època d’exàmens, només per mirar.

9 - Estar convençut que el món seria molt millor en dos dimensions i amb cels blaus.

10 - Exhibir orgullós la durícia permanent que et va quedar al polze esquerre després de passar-te el survival de l’Street Fighter.

11 - Acabar amb la vida d’una mosca, en un crua batalla, i esperar pacientment la teva recompensa en forma gils i en punts d’experiència, com als Final Fantasy.

12 - Voler que et regalin un Chocobo per reis.

13 - Escriure el teu Projecte de Final de Carrera amb el teclat al revés només per demostrar que ho pots fer.

14 - Fer que al teu banquet nupcial soni aquesta cançó.

boomp3.com

15 - Indignar-te perquè en Maldini ja no és tant bo com al Fifa 98.

16 - Intentar lligar explicant com et passaves el Doom 2 fent servir els trucs.

17 - Deixar als teus fills en herència la teva maquineta del Donkey Kong i els disquets dels teus jocs de l’Indiana Jones.

18 - Considerar que et sentiries molt més cómode amb el teu mòbil si tingués forma de Game Boy.

19 - Anar a un local d’striptease i presentar-te com a Duke Nukem. Sospirar a aquestes alçades per l’arribada del Duke Nukem Forever.

20 - Imaginar-te fent un fatality al teu professor/cap/persona cada cop que t’esbronca, com al Mortal Kombat.

21 - Renegar públicament d’en Michael Jackson, però sentir una secreta empatia pels grans moments que vas passar amb el Moonwalker.

22 - Patir esquizofrènia, dislèxia i epilèpsia per haver sigut un dels agraciats consumidors del Virtual Boy de Nintendo.

Sóc un Nazi

Avui he descobert que soc un Nazi.

Sóc nazi perquè, en un fil de comentaris de menéame, el fill retardat i especialment lleig d'una família que tot just fa tres generacions que ha abraçat el bipedisme - el seu avi macaco treballava en un circ -, demostrant la seva gran capacitat d'inventiva afirma que, qui consideri que la 3 hora de castellà a les escoles se la poden inocular alegrement per l'orto, és un "NAZIonalista".

Amb arguments de tal potencia i perfecció lògica - a part de literàriament excelsos - gairebé em sembla que la literatura occidental ha tocat sostre.


De veritat, cada cop fa més falta una extensió pel Firefox per tallar caps.

Segur que amb java es pot fer.

"cut_the_head.js"

Afers (Molt i Molt Exteriors) -- Capitol 2 ( i l'1 també)

Un blog sobre relacions internacionals una mica exagerades.

Capítol 2

Capitol 1

Estimada Senyoreta Venedora d'Entrades del Cinema

Estimada Senyoreta venedora d’entrades del cinema.

Només volia rememorar els genials moments que ens vas fer viure a mi i els meus amics quan, ingènuament, vam voler anar al cinema a fer coses de hippies i progres.

No et pensis pas que no vam notar que el fet d’haver-hi un vidre pel mig era l’única cosa que va evitar que ens escopissis a la cara amb ràbia, un per un.

En nom de tots, lamento profundament haver-te atabalat amb la nostra fútil pregunta sobre si hi havia lloc per a 6 persones a la sessió de les 10:20. Sé que la informàtica avançada amb la que treballeu, amb ratolins i teclats, no s’até a indignes preguntes que només són d’interès per a éssers infames - nosaltres -, lletjos i clarament subdesenvolupats. Tan és així, que el proper dia que vinguem - que indefectiblement, i tal com diuen les sagrades escriptures, haurà de coincidir amb una alineació total de planetes - et proposarem que donis resposta a la Hipòtesi de Riemann; qüestió més adient a la teva categoria però per la qual no dubtem que obtindràs la resposta en un parell de minutets.

Tanmateix, voliem disculpar-nos també per confabular premeditadament contra tu, tot i no tenir cap mena de referència envers la teva existència fins aleshores, intentant comprar les entrades amb successius bitllets de 10 euros. Les teves mirades d’odi eren totalment justificades, és més, hem decidit tots sotmetre’ns a una castració química voluntària per tal de deslliurar la humanitat de la nostra potencial descendència de genocides i assaltadors de velletes.

Dit això, agrair-te infinitament que m’hagis fet veure que hi ha quelcom diví en aquest món i desitjar que continuïs fent la teva feina amb aquest somriure, amb aquesta classe, amb aquesta mala llet tant sexy.

No canviïs mai.

Si Espanya Guanya l'Eurocopa...

Sé que és improbable.

Però per tal de curar-me en salut, i donar una altra mostra del meu altruisme cap a occident, obro aquest blog proposant un PLA B, només en cas d'emergència.

Si Espanya Guanya l'Eurocopa...

Si aquest blog passa de quarts comencem-nos a preocupar.

Motius pels quals Catalunya Vencerà

És a dir, allò que ens fa invencibles.

1 - Sabem fer Kame-Hame-Has.

2 - La Terribas i l’Stoitchkov són al nostre bàndol.

3 - Insistim a malgastar quantitats ingents de polpa de tomaca refregant-la als nostres pans, davant la indignació general.

4 - Ens posem catxondos escoltant la COPE, ergo, som immunes.

5 - A algunes zones s’ha deixat de consumir aigua. Aquí dalt l’hem substituït totalment per ratafia, que fa més d’homes.

6 - De mitjana, som capaços de pronunciar més vocals. Des del punt de vista evolutiu, el gen de la “ç” està associat a llinatge de Gengis Khan.

7 - En cas d’emergència, els nostres amics anglesos sempre donaran un cop de mà. Vet aquí els motius de les afinitats de l’humor britànic i el català.

8 - En Joan Laporta sortiria a la tele demanant que si us plau no ens facin mal.

9 - A l’endemà en Txiqui diria en roda de premsa que ell és el puto amo i que amb el seu immens gland podria atemorir al mateix Sandokan. Anunciaria el fitxatge de Maradona i Kodro, incidint en el valor contrastat d’aquests jugadors, provocant una matança a les files enemigues per incapacitat dels diafragmes d’enfrontar tal descollonamenta de proporcions còsmiques.

10 - Pels Ninjes.

11 - Perquè en Montilla té molta mala llet i en Zapatero és del Barça.

11 - Els peatges dificultarien una eventual invasió per terra. Això sí, Barcelona probablement seria arrasada ja que seriem incapaços d’amagar-la dels avions enemics, a causa de l’efecte balissa de la torre Agbar. L’única construcció que quedaria intacta seria el transbord del metro de Passeig de Gràcia ( línia verda - línia groga) que, en temps futurs, rememoraria l’incipient caràcter psicòpata dels habitants d’aquesta terra.

12 - Crec recordar que en Josep Cuní també és del nostre bàndol.

13 - Per l’exèrcit de “floquets de neu” clonats que secretament s’ha anat creant i ensinistrant mentre el govern despistava a la població amb “Ventdelplà”.

14 - Això em fa pensar que la Teresa del Ventdelplà - després de curar el càncer amb una aspirina i uns quants apòsits - trobarà la vacuna de la mort per impacte de bala, fent-nos encara més invencibles.

15 - Perquè el mamut de la Ciutadella sent la terra com el que més i s’erigiria com a símbol de la defensa catalana.

16 - A l’Aragó, recordant velles amistats, ens donarien un cop de mà. De fet, vindrien juntets amb els anglesos.

17 - Montserrat Caballé dirigiria les tropes catalanes.

18 - Tot i que Nostradamus no va preveure res al respecte, el dia de la invasió hi hauria la final d’Operación Triunfo. La Caballé ho aprofitaria per desencadenar un infern a les despistades tropes enemigues.

19 - Perquè Déu també és del nostre bàndol.

20 - Tot i que probablement Déu també sigui al bàndol de l’enemic, nosaltres tenim exclusivament a en Goku de la nostra part.

Técniques arcanes per lluitar contra alitòsics que no capten les indirectes

Entenent l'Alitosi com l'equivalent a tenir la depuradora del Besós per estomac, m'entretindré a detallar una sèrie de tècniques, basades en l'experiència i infal·libles totes elles, encaminades a lluitar contra l'Alitosi - encarnada en éssers desafortunadament propers -sense haver de fer allò tant avorrit de la pedagogia i explicar les coses amb bones paraules.


1 - Abocar un galó ( ni més ni menys ) d'Acid Nítric directament a la boca de l'alitòsic en qüestió. Tècnica especialment recomanada si l'alitòsic no és amic teu i et dius Hitler.

2 - Anar a visitar la mare del subjecte. Escupir-li als macarrons i fer-la sentir malament. Aprofitar la confusió per furtar alguna cosa, el TDT, per exemple. Revendre'l. Fer servir els diners per comprar quantitats ingents de Hals i Smints. Implorar a Déu una intoxicació aguda.

3 - Il·luminar el cel estrellat amb l'encesa - via mistu, encenedor, etc - del torrent de gasos inflamables provinents de l'estomac de l'alitòsic. Aprofitar l'esdeveniment per avançar en la tecnologia necessària per assolir la fita de la fusió freda.

4 - Substituir-li el raspall de dents per l'escombreta del vàter i suggerir-li que tampoc notarà tant la diferència.

5 - Capturar l'alitòsic. Pegar-lo una mica. Fer-li ingerir uns 5 o 6 quilos d'all i oli notablement concentrat. Deixar-lo respirar. Un parell de quilos de salsa romesco. Obturar totes les vies de sortida - repeteixo, totes - per evitar una sortida alegre dels gasos generats que ens abocarien irremeiablement a l'era de l'esplendor dels escarabats i les rates. Deixar-lo fermentar entre mitja i una hora a temperatura ambient. Mantenir una distància prudencial i observar els focs artificials. Al·legar davant les autoritats que vas ser respectuós amb el medi ambient.

6 - Fer-lo jugar al clàssic joc d'agafar una poma en un cubell d'aigua, amb molts nens de públic. Observar com aquests fugen esperitats quan, per una banda, l'aigua comença a entrar en ebullició i , per l'altra, quan la poma se salta unes quantes lleis evolucionistes i biológiques i decideix evolucionar ella soleta cap a Velociraptor en pocs segons per defensar-se del trist destí que li espera. Presenciar una batalla a mort, animar al Velociraptor. Envoltar-te de nens tendres per si el Velociraptor guanya i necessites un coixí de seguretat per iniciar la fugida.

7 - Fer un Treball de Fi de Carrera aplicant un mètode per fer compost a la boca de l'alitòsic.

8 - Fer-li notar a l'alitòsic que no és gaire normal que se li formin perles naturals a sota de la llengua.

9 - Anar a un restaurant japonès i obligar al cuiner - a punta de pistola, si fa falta - a preparar-li un peix globus - aquell verinós - en cru, i amb tot el verí al seu lloc. Servir-li. Veure com el peix globus ressucita i carda el camp de la taula.

10 - Fer enlairar un globus aerostàtic fent servir el teu amic alitòsic a mode de torxa. Gravar la proesa i penjar-la al youtube.

11- Buscar-li una cita, amb una noia que sigui pràcticament perfecta segons els cánons de la MTV. Organitzar un sopar romàntic. Cronometrar els segons que la pobra noia triga a venir cap a tu corrents per jurar assassinar a tota la teva família, per ser el causant d'organitzar tant infame cita. Tranquilitzar-te al pensar que és una noia perfecta segons els canons de la MTV, per tant, probablament subnormal. Comprovar a posteriori com, per la comunicació boca a boca entre noies, l'alitòsic es queda sense sexe pels segles dels segles.

12 - Aconseguir que l'alitòsic es vagi a confessar. Gaudir amb l'espectacle del capella escapant-se del cubicle perdent la fe pel camí. Explicar-li tot l'esdeveniment a l'àvia més cristiana de l'alitòsic.

13 - Fer-te astrofísic i lucrar-te estudiant la formació i el desenvolupament de les estrelles a partir dels gasos estomacals de l'alitòsic.

14 - Gravar en vídeo com un exèrcit de Trolls de les Cavernes intenta sortir-li de la boca.

15 - Per servir el paladar de l'alitòsic coma decorats per les escenes del futur de la següent pel·licula basada en la saga Terminator.

16 - Recordar-li que no té xicota.

17 - Recordar-li que els seus pares el van abandonar a les portes d'un Zoo.

18 - Promoure una campanya de Greenpeace acusant-lo de ser una font de pluja àcida.

19 - Convèncer l'alitòsic perquè es renti les dents. Aconseguir que s'ho prengui seriosament. Aprofitar per invertir en Colgate i Signal i dedicar-te a viure de renda la resta de la teva vida.

20 - Fer-lo sentir malament perquè quan xerres amb ell per l'Skype et salta l'antivirus. Fer-li pagar el tractament psicològic que se li hagut de donar al router perquè torni a recuperar el senderi.


Naturalment, estimats amics, aquest text és una exageració.

Amb to el meu amor cap a la gent que pateix d'alitòsi.

Mua!

Invasió 8 (3)

Una Història d'Invasors Enamorats, en 3 actes.

Aquest és el tercer, i l'últim.

Més cèlebres invasions a
http://invasio.blogspot.com

Invasió 8 (2)

Una Història d'Invasors Enamorats, en 3 actes.

Aquest és el segon.

Més cèlebres invasions a
http://invasio.blogspot.com

Invasió 8 ( 1 )

Invasió 8 (1)

Una Història d'Invasors Enamorats, en 3 actes.

Aquest és el primer.

Més cèlebres invasions a
http://invasio.blogspot.com

Els meus Pecats Capitals

Jo, d’aquestes coses (pecats capitals), en tinc en una mesura raonable. Ho dic en el sentit que tots els observadors neutrals em pronostiquen una entrada plàcida al regne dels cels, acompanyada d’una picada d’ulls de complicitat per part del - perdoneu-me la vulgaritat - segurata en funcions. Així una mica com dient: “Tranquil, que tots n’hem fetes d’aquestes”.

No obstant això, i parlant des de la tranquil·litat que atorga el fet de tenir la més que documentada entrada als cels assegurada, podria passar a comentar breument, i amb aquest estil literari tant notablement sexy que em caracteritza, els meus Pecats Capitals.

Només per riure una estona.

Per començar, no amagaré al meu selecte públic les meves ànsies genocides. No fa falta cap Déu guai i totpoderós - i suposo que això és una generalització - per dictar cap llei al respecte de les terribles atrocitats, dolors, tortures i putades en general que per justícia - repeteixo, per justícia - s’haurien d’aplicar a tots aquests nois i noies que escolten música pel mòbil obviant la utilització dels més que necessaris, en aquests casos, auriculars. Des de l’electrocució anal fins a la immersió completa en Cillit Bang, passant pel ja clàssic “passar la cara per un ratllador de formatge”; tots aquests em semblarien càstigs justos, proporcionats i respectuosos amb el medi ambient. Això deu ser l’Odi.

Respecte l’Ira, bé, crec que ja s’ha escrit suficient literatura pèssima i autocompassiva sobre la Renfe o sigui que, estimats amics, passaré directament a l’enveja.

L’Enveja tampoc és res de l’altre món. No veig res de dolent en voler ser en Keith Richards i disposar d’un exèrcit organitzat de prostitutes disposades - alegrement - a esmorteir amb els seus turgents cossos la meva brutal caiguda des del cocoter més pròxim. Per no parlar de les drogues. Per Déu, no parlem de les drogues.

Suposo que el que vindria després de la caiguda, després d’haver trencat el gel amb les prostitutes, es podria enllaçar amb la Luxuria.

Només me’n falten tres, de pecats

La Gula no és culpa meva. Jo no tinc la culpa que uns teutons despietats i sense cor - en pèrfida i estreta relació amb Llucifer i, probablement, Hitler - hagin combinat les mels més dolces del paradís per fer-ne Schocko - Bons, venent-te’ls a un preu irrisori i - mireu que fills de puta que són - embolicant-los amb un simpàtic i adorable embolcall de color blanc i taronja, que desperta les més tendres pulsions infantils d’aquesta semi - persona que soc jo, jugant així amb els meus records i sentiments. I, de passada, organitzant una Rave Party massiva de greixos saturats a les meves coronaries. Objectivament, jo no en tinc la culpa.

Quant a l’Avarícia, considero que la meva ingent i laboriosa tasca d’acumulació de tot el porno mundial, en un futur proper, es veurà reconeguda en la seva justa mesura per la civilització occidental i, espero, em dignifiquin el nom en nombroses places, carrers, entrades a la Viquipèdia i, com a mínim, algun musical de qualitat mitjana.

Dites totes aquestes coses, només em queda purgar de veritat. Ara és quan s’ha de parlar de la Mandra i, per tant, quan s’ha de dir que està estretament relacionada amb el fet que a aquest blog s’hi hagin estat criant teranyines, lianes i reposicions de Verano Azul durant els últims 6 mesos.

Llavors, no em queda més que demanar perdó.

Oh Déu meu, perdona’m a mi amb el mateix curiós sentit comú amb què el teu fill va perdonar a les amables persones que el van sotmetre a tortures que farien aixecar , com a mínim, una cella al mateix Chuck Norris. Perdona’m i fes la vista grossa quan em toqui entrar, en pau, al regne dels cels.

Per suposat, tinc més de 18 anys, vaig amb una noia alemanya borratxa que no conec agafada del braç i, puc afirmar, que el que porto als peus no acabem de ser del tot unes bambes.

I no, no acostumo a portar el VIP.