Diàleg #5

A casa de la Ruth , mentre ella i el seu convidat, en Pol, veuen per la tele una incendiaria amenaça a tot el món occidental, enregistrada en format de vídeo domèstic, provinent de l'Afganistan.

- Se'l veu realment enfadat. No és que no entengui els seus motius però tampoc cal anar amenaçant amb enviar-nos a tots a l'altre barri. - Diu, en Pol, en el seu enèsim intent per alleugerir una mica l'ambient, ja de per si prou carregat.

- Sí, sí que se'l veu enfadat - Respon secament la Ruth, que començava a sospitar que en Pol probablement no havia copsat les múltiples insinuacions per part seva: el fet de convidar-lo a sopar, el perfum exageradament car que s'havia posat, l'escot, l'ampolla de vi, una posició corporal que incitava al contacte, nombroses mirades provocatives, etc.

Uns quants minuts de silenci mentre l'afganès descriu les mil pestes que cauran sobre occident.

- Ei Ruth, moltes gràcies altra vegada per convidar-me a sopar. Ha sigut molt agradable - Digué en Pol, afegint una altre frase al seu recull d'afirmacions lamentables del dia.

- Sí, jo també m'ho estic passant molt bé - va mentir la Ruth, mentre s'esforçava a conjugar en present- Crec que aniré un moment al lavabo. Ara torno.

Abans de retirar-se, va recomanar a en Pol que se servís més vi si volia, en una vaga esperança que la nit acabés com calia. Mentrestant va trucar en Joan exigint l'informe de batalla, baixes, recursos existents i projeccions futures. En Pol informà i amb prou feines va tenir temps d'amagar el mòbil quan la Ruth tornà del lavabo. Un enèrgic i decidit "ets un capullo" sortia del mòbil, abans que aquest s'apagués.

- Ei, com ha anat? - va dir en Pol, cobrint-se encara més de glòria, si això era possible.

La Ruth, directament, va posar cara d'estupefacció.

- Bé, bé. El meu colon funciona perfectament - Digué la Ruth, afegint-se a la festa sense reserves.

- Me n'alegro, me n'alegro. És positiu tot plegat - contestà en Pol.

- Sí, em ve de família suposo.Tot un estalvi en comprimits de fibra. I tu com ho portes?

- El què?

- El teu colon.

- Ah, bé suposo - en Pol es va tocar la panxa - no tan bé com tu però anar fet - digué en Pol en el que probablement va ser l'intent de compliment més desastrós de la història dels eucariotes.

- Oh, ets un romàntic Pol - la Ruth ja no podia dissimular la seva indignació.

Per algun tipus d'intervenció Divina, en Pol va notar certa hostilitat en la seva amfitriona. Encertadament va suposar que tot era degut a que no havia respost com calia als desitjos d'ella, que per cert, eren força compatibles amb els d'ell. Per tant, va decidir prendre alguna mesura al respecte per tal de donar sortida al problema. És a dir, en Pol es disposava a fugir.

- Bé, crec que aniré passant que demà toca treballar - va mentir en Pol - Moltes gràcies per tot.

- De res - Digué ella, obviant premeditadament el protocol que diu que quan t'acomiades d'un acte festiu amb algú s'ha de suggerir repetir-ho en el futur.

- Adéu Ruth - va dir ell.

- Adéu Pol - va dir ella, glacial.

Es tenca la porta i en Pol baixa el primer tram d'escales mentre la Ruth es queda palplantada a l'altra banda de la porta intentar assimilar el desastre de tot plegat.

Per sort, alguna altra intervenció divina potser, en Pol va pensar. Va pensar en la multitud d'homes que hi havia fora i que no dubtarien a trencar-li les cames i arrencar-li les entranyes, amb raó, pel fet de comportar-se com un imbècil i anar perdent les oportunitats així com així.

I com que avui el tema va de miracles, va tornar a pujar i va picar el timbre. Ella va obrir i, no es enganyem, es va sorprendre.

- Ho sento - va dir ell, sincerament.

La Ruth s'ho va pensar una mica. Els seus músculs entrenats semblaven demanar-li a crits que practiques una clau d'estrangulament. Però finalment el va deixar passar, sa i estalvi.

- Ets un idiota. Però estàs perdonat - digué ella, finalment.

Vet aquí un altre miracle.

I la nit va acabar, gràcies a Déu i a la pressió punyent de milions d'homes sense tanta sort, feliçment.