30 de set. 2008

Teoria Evolucionista Particular

L’altre dia pensava.

Sí, com és el cas, entenc com funcionen els placebos i, per tant, sé que es podrien resumir com una predisposició positiva a un determinat tractament que acaba desembocant en una millora per motius aliens al tractament en sí. Sense màgia pel mig. Tot i que ho podríem resumir com els efectes positius de tenir fe en què la cosa rutllarà.

Val.

Entenc doncs, que el placebo és allò en què es basen estafes curatives tal com l’homeopatia, les flors de Bach, l’abdominator d’en Chuch Noris i etcètera. Més fe.

Per tant, imaginem.

Una situació futura en la qual que la meva pròstata i/o còlon són una festa de l’oncologia. I sabedor com soc del fet que la diferència entre criar o no criar malves no depèn de manera màgica de la meva fe en les injeccions que em subministren. No és aquesta una manera d’engegar a fer punyetes un saludable placebo, per excés de consciència sobre la qüestió, i acabar així de manera força desafortunada, sense haver anat a cap concert dels Rolling ni res?

Finalment, postulo.

Pot ser que l’evolució estigui sel•leccionant positivament a tota la gent amb excés de fe? Pot ser que de rebot estigui seleccionant com a més aptes per a la supervivència de l’espècie humana tota aquella gent que ingereix píndoles o solucions de, fonamentalment, res en absolt per curar-se i, oh la la, es curen per un simpàtic placebo?

Espero que no. Com sigui així em passo al Lamarckisme.

23 de set. 2008

My Anus is Bleeding

A vegades no puc més que donar gràcies.

És quan trobes coses com aquestes que veus que les incomptables hores perdudes davant de l'ordinador pul·lulant entre porno i el google reader, com a mínim, han valgut una mica la pena.




16 de set. 2008

Euskoway of Life

Cansat de no sentir-me del tot integrat a la catosfera, el meu cercle d’amistats, família i Catalunya en general a causa del meu habitual “ni fu ni fa” quan em parlen de bascos i temes relacionats, he decidit fer un pas endavant. Deixar-me emportar per l’Euskoway of life.

Tot per ser acceptat a l’esglèsia del Catalanisme Adolescent.

Així va ser com em vaig deixar capturar per una de les habituals patxinaus espacials que naveguen pel firmament català els caps de setmana buscant gent per passar uns dies super guais a Donosti. La nau va arribar i un tal Aitor amb va deixar anar el seu penis de 40 metres, a mode de liana, perquè pugessim. Per tant, em vaig posar a la fila a esperar el meu torn, darrera la absoluta totalitat de les noies de poble i del Cau excursionista. Un cop a dalt, ens van rebre amb ingents quantitats de kalimotxo i on més o menys tothom va ser fornicat alegrement per nombroses tranques basques, per tal de matar el temps fins arribar a destí. Jo, cohibit encara, em vaig haver de conformar a l’euskonanisme amb una foto de la cantant de l’Oreja de Van Gogh.

Vam arribar a Donosti - descendint pel mateix penis pe qual vam pujar - i ens van allotjar en un hotel on servien exclusivament “chuletones” per esmorzar i on la cuina funcionava amb un reactor de fusió nuclear, mantingut per un gentil basc que l’anava ventant de tant en tant.

Espectacular.

Vaig decidir sortir al carrer a gaudir de la jornada. Va ser complicat sobretot pel tema d’esquivar les diferents orgies que espontàniament es formaven al carrer però, finalment, vaig aconseguir arribar a una preciosa taverna basca de tota la vida.

Un cop a dins, els hi va faltar temps per deixar-me clar que per ser català tenia el menjar gratis i van procedir a alimentar-me amb ingents racions d’exquisits menjars, amenitzant-ho tot plegat amb una agradable conversa. Al principi vaig insistir en què no era necessari, però vaig haver de cedir a la llegendària hospitalitat basca, consumint els “pintxos” mentre una alegre basca em menjava la polla.

Saciat en tants i tant diversos aspectes, no podia més que adonar-me de com d’estúpids eren els meus arguments contra l’euskoway of life. Mai més em tornaria a indignar quan m’expliquessin un acudit de bascos i catalans.

Vaig abandonar la taverna, després que tota la família dels propietaris em vinguessin a acomiadar a la porta. Va se una mica incòmode però, davant la seva insistència i una fel•lació extra, no em vaig poder negar a acceptar l’herència familiar. Que macos que són els bascos.

Totalment On Fire, em vaig disposar a gaudir del que quedava de jornada. Ja no pensava esquivar les orgies espontànies: m’hi pensava afegir.

Espectacular.

Jo què se. Potser vaig cardar 200 vegades, amb noies supersimpàtiques i supersenzilles, amb les que donava gust parlar. I super enrotllades, ja que no van tenir cap problema a que ho gravés tot en vídeo per tal de penjar-ho a internet i fer-me milionari. He hagut de comprar-me un disc dur de 2 Terabytes per poder-ho guardar tot. I una targeta de memòria nova al mòbil només per tenir espai per la ingent quantitat de números de telèfon nous que tinc.

Espectacular.

Així va ser com vaig experimentar per un dia l’autèntica essència basca. Però, desafortunadament, havia de tornar. O sigui que em vaig enfilar per la mateixa supercigala amb la qual vaig descendir al paradís per tornar. Un viatge de tornada trist.

Darrera meu deixava el meu antic jo, reticent a l’euskoway of life i, probablament, algun que un altre descendent sobre el qual mai hauria de respondre perquè els bascos són molts macos. Però, Catalunya m’esperava.

La pèrfida Catalunya. Només baixar de la patxinau em van venir a cobrar l’IRPF mentre un equip d’hoquei de Vic m’apallissava i em sodomitzava sense amor.

Pobre de mi. Que cec que he estat.

7 de set. 2008

Diàleg #4

En una confortable i acollidora cova d’una muntanya indeterminada de l’Afganistan.

- Mira Said. A les estadístiques del Google Analytics surt que ens ha visitat una IP de Barcelona.

En Said mira.

- I què estava buscant exactament? - digué en Said, mentre acaba d’endrapar la Big Mac que li han portat per dinar.

En Yusuf, remenà una mica per les opcions del Google Analytics.

- Doncs el manual aquell per fer bombes que tenim penjat des de l’època on molava fer servir l’Altavista.

- Encara tens aquesta merda penjada? - va replica irat en Said - Amb això no podries ni fer explotar una bústia!

- Ei! Un respecte! Que aquí cap de nosaltres dos vam començar muntant bombes d’Hidrogen - va dir en Yusuf, que no sabia que un nen sud coreà de 7 anys la setmana passada va construir una bomba H amb un Lego i restes diverses del congelador de casa seva.

- Envia-li un e-mail a aquesta persona de Barcelona amb el nostre tríptic d’allistament a les Sagrades Milicies, Atentes, Protectores i Absolutament Interessants de la Fe. I parla-li dels nostres cursets avançats en explosius, si vol aprendre a fer bombes no trobarà cap lloc millor que aquest. Ah, i comenta-li ja que hi ets que si és universitari , que no, que no convalidem crèdits de lliure elecció, que sempre ens acaben sortint amb aquest tema.

En Yusuf es va mirar en Said, una mica com si hagués dit una animalada.

- No, no puc fer-ho.

En Said, davant aquesta afirmació, es va sorprendre tant o més que quan es va trobar un preservatiu fet servir al fons d’un pot de maionesa.

- Perdona? Ho he entés bé, has dit que no pots? Maleït fariseu! Cal que et recordi la jerarquia d’aquesta cova? Cal que et digui qui dels dos ha compartit taula amb el germà de la sogra de la filla del germà retardat del tiet Bin Laden? Ara, agafaràs aquesta impura IP occidental i li enviaràs un correu amb les instruccions que t’he dit.

En Yusuf, llavors, es va mirar en Said amb una expessió similar a la que un inormàtic posa quan li venen a demanar-li que li guardin internet en un disquet.

- Aviam, no és que no vulgui. El problema és que les IP només són un número que identifica els usuaris de la xarxa, però res més. La IP no està relacionada amb cap nom, adreça o direcció de Correu. Per arribar a saber això hauriem de trocar a les operadores d’Internet i barallar-nos amb la seva buocràcia interna, departaments d’atenció al client, violar nombroses lleis de privacitat i enfrontar-nos al seu exèrcit de teleoperadors argentins i, em sap greu, però per moltes verges calentes que m’estiguin esperant al paradís no són pas suficient estímul per passar aquest tràngol.

I aquí en Said va ficar cara de com que alguna cosa no li quadrava.

- Llavors - va començar a dir en Said, fent lliscar lentament les seves paraules - això vol dir que l’elfa que em vaig trobar ahir al vespre, jugant al World of Warcraft, i que em va amenaçar dient-me que sabia la meva IP i que faria saber la meva identitat si no li donava tot l’or que tenia a sobre, aquesta mala puta, em va enganyar?

En Yusuf s’ho va pensar.

- Bé, tot i que has de saber que el 95% de les persones que juguen amb elfes al WoW són tios amb sobrepès i vida sexual autodidacta, doncs sí, et va enganyar.

- Molt bé - els ulls d’en Said destilaven ira - ara em sentiran. Tinc guerra santa per repartir aquí, a Israel, a Occident i a Azeroth. Agafa la camera de video que gravarem un missatge per deixar ben clar que he sigut infamat i exigeixo que se’m restitueixi l’honor.

- Però tio! Que hi tenim gravat la festa de pijames de la setmana passada! I no ho puc passar a l’ordinador perquè ho tinc a petar de capítols de Naruto! - va protestar en Yusuf.

Però va ser inútil.

- Agafa, la cámara i calla.

I es va acabar la discusió.