27 d’oct. 2009

El Fotolog es mor

No puc més que encendre les torxes d'alarma de la meva consciència davant d'aquesta tragèdia. Mentre els diners del contribuent se'n van per salvar una colla de pandes merdosos a l'altre banda del món, aquí a casa nostra assistim immòbils a la destrucció de l'habitat natural d'una de les espècies animals més nostrades: les jenis i els jonathans, o el seu nom genèric, els quillos.

Els etòlegs, fent ús de tècniques paleografològiques, han estudiat en profunditat les boniques declaracions d'amor que els quillos graven amb navalla de manera insistent al mobiliari urbà del país (un comportament sorprenent i entranyable). Amb les dades recollides, analitzant-ne la seva antiguitat, sembla força segur que la colònia inicial s'originà al Baix Llobregat, per posteriorment estendre's per tot l'extraradi de Barcelona, emprant com a principals vectors de dispersió els Seat Ibiza i Leon. Com a apunt, hi ha registrades colònies a zones hostils fer la seva fisiologia, com per exemple Girona, Olot, Ripoll i Sant Miquel de Fluvià. En general, les seves poblacions s'han anat incrementant al llarg del temps, ja que sembla que les morts per accident de trànsit o sobredosi són amplament compensades per embarassos no desitjats, tan habituals en el seu cas.

En resum, uns animalons en bon estat de salut com a població, en harmonia, i que formen part del paisatge característic de Catalunya i les seves discoteques.

Doncs tot això es pot acabar de cop. De la mateixa manera que la pol·linització vegetal depèn en gran mesura de l'activitat de les abelles, la reproducció i tot el seguit de complicats rituals sexuals , socials i de comportament que configuren la població quilla tenen els seus fonaments en l'existència del fotolog. La dreta feixista i reaccionària us dirà que amb l'aparició del facebook això es compensa, però creieu-me, qualsevol que hagi dedicat unes quantes hores d'estudi al món del fotolog entendrà que no és el mateix.

El facebook és un mitja massa sobri, ensopit, mancat de colors cridaners i complicat com perquè els quillos es puguin expressar alegrement. No podran escriure les seves Odes a l'amor, amb el seu excels vocabulari (txati, pichirri, jamona, tio bueno, chochete, wapi i d'altres). Els mascles no podran competir més a veure qui te els abdominals més marcats o el lavabo de casa seva més ben reformat. Les femelles per la seva banda, no podran jugar més al clàssic joc de "a veure qui és més puta" ni buscar angles impossibles perquè surtin les seves tetes a les fotos.

Un trist destí espera a aquests animals, si la cosa roman així. Incomunicació, sostenidors impossibles amagats als calaixos, milers d'euros invertits en cotxes tunejats que no podran ser exhibits. La melangia s'apoderarà de la seva espècie. Els patrons de conducta variaran. Les jenis començara a menjar les seves primeres polles molt més tard, potser als 14 anys, i els jonathans deixaran d'animar a la sel·lecció espanyola. I arribarà un dia, el dia que tristament assenyalarem com el del final de la seva espècie, en què algún dels seus membres agafarà un llibre, i se'l llegirà. Res es podrà fer arribats a aquest punt.

Ja per acabar, només em queda fer la reflexió final, una última súplica. No deixem que s'extingeixin. Per la simple preservació de la bellesa de la varietat biològica. Per com alegren les nostres tristes vides amb seu comportament. Recordeu, ells mai no ho farien. Serien intel·lectualment incapaços de fer-ho, però igualment, mai ho farien.

Salvem el fotolog, salvem les jenis, salvem els jonathans.

25 d’oct. 2009

Perla #8

"És només una opinió, però la Megan Fox, comparada amb la Rachel Weisz, em sembla una trista puta sifilítica de la Rambla"

23 d’oct. 2009

Comunicacions Internes del Col·lectiu Ninja de Catalunya (2)

De: Consell de Savis
A: Divisió Ninja Assassina

Assumpte: Ninja a l'Ànima

Ahir érem veient la tele i vam observar com entrevistaven a un dels nostres ninjes al programa Ànima. Estem profundament decepcionats. Aquell imbècil se'n va a la tele i no ens hi convida. Ni un trist "ei, que sortiré per la tele!". Així no tindrem mai l'oportunitat de treure de l'armari els nostres vestits de gala. Procediu a ajusticiar-lo.

De: Divisió Ninja Assassina
A: Consell de Savis
Assumpte: RE: Acció de pressió

Estimat Consell de Savis, hem rebut el vostre missatge.

Hem avisat al Ninja de la tele via facebook que serà fuetejat el dia 17 a les 20:00 hores. Encara no hem rebut resposta. Ens hem pres la llibertat de crear un esdeveniment al facebook per qui s'hi vulgui apuntar.

Atentament.

De: Ninja de la Tele
A: Divisió Ninja Assassina
Assumpte: Dubtes

Hola, sóc el ninja de la tele. Només volia saber de quina quantitat de fuetejades estem parlant. També volia saber si puc venir amb un amic. Gràcies de bestreta.

De: Webmaster Ninja
A: All
Assumpte: Aclariment

Ja us he instal·lat altra vegada a tots els que m'ho vau demanar el windows XP. De res. A partir d'ara no acceptaré cap tipus de queixa d'algú que hagi decidit continuar amb Vista. Ho dic molt seriosament. Sóc un tècnic sense paciència i amb domini de l'espasa.

De: Departament de Recursos Humans Ninja
A: Webmaster
Assumpte: RE: Aclariment

Ens has esborrat el pescamines, el solitari i el pinball. Ens avorrim. No tenim res a fer i ens estem començar a matar amb el Departament d'Arxivística i documentació.

De: Divisió Ninja de Documentació i Arxivística
A: Webmaster Ninja
Assumpte: RE: Aclariment

Pel que més vulguis fes alguna cosa. Això és una matança.

De: Webmaster
A: All
Assumpte: No Subject

Us he tornat a instal·lar el World of Warcraft. De res.

De: Divisió Ninja d'ajuda a les Drogodependències
A: Webmaster Ninja
Assumpte: De Puta Mare

Felicitats noi. Tu saps el que ens va costar que ho deixessin estar? El patiment que tornaran a reviure les seves famílies? Ja hi tornem a ser. Jornades de 20 hores davant de l'ordinador, alienació mental, obesitat. De puta mare.

De: Divisió Ninja Assassina
A: Ninja de la Tele
Assumpte: RE: Dubte

Sí, pots portar a qui vulguis. Però que quedi clar que només et fuetejarem a tu. Respecte el nombre de fuetejades serien 50. Ja saps, la dosi estàndard. Per qualsevol dubte posa't en contacte amb nosaltres. No oblidis apuntar-te a l'esdeveniment del facebook, que sinó no et podríem deixar passar.

De: Webmaster Ninja
A:
Divisió Ninja d'ajuda a les Drogodependències
Assumpte: RE: De Puta Mare

Hola. Em teniu fart. No esteu mai contents. Us acabo de netejar els ordinadors de distraccions (ni messegers, ni skypes, ni spotify, ni res) i us he limitat l'internet perquè no pogueu anar al facebook, ni xatejar ni a mirar series o porno. De res.

De: Consell de Savis
A: All
Assumpte: Motí

Acabem de tornar de portar els vestits de gala a la tintoreria que ens hem trobat les oficines plenes de barricades, destrosses, foc i gent embogida en el que tradicionalment s'anomena un motí. Semblaven molt enfadats amb l'informàtic. Algú té idea de quin és el motiu?

20 d’oct. 2009

El Nobel de la Pau, aquell premi de referència

Unint-me a l'oportunisme rapinyaire que de ben segur s'haurà apoderat de la blogosfera, motivat pel controvertit nomenament del Premi Nobel de la Pau del 2009, em disposo a dir quatre coses.

En primer lloc, més que res com a proposta i per donar un caire més festiu a l'entrega de tan elevada distinció, suggereixo que es faci l'entrega dels premis a la Festa dels Supers del Club Super 3 que cada any se celebra a l'estadi Lluís Companys. Seria un esdeveniment molt complet on els Supers, famílies, dirigents mundials i una notable quantitat de prostitutes de luxe podrien disposar d'un espai lúdic on gaudir d'una jornada entranyable. Hi hauria una piscina de boles gegant, pastís pels petits i petrodòlars pels més grans. No crec sincerament que la solemnitat del Nobel se'n ressenti amb aquest canvi de format.

En segon lloc, repassant una mica la història dels premis Nobels de la Pau veiem que contrastats homes de pau com Henry Kissinger i Yasser Arafat en tenen un. No m'atreveixo a imaginar-me quins deurien ser el prosaics arguments que es van fer servir aleshores, però aquests precedents bé podrien donar peu a nominacions molt simpàtiques. Chuck Norris, Van Damme, Cthulhu i Satanàs podrien ser premis Nobel de la Pau. Perquè no?

En tercer lloc, i crec que tothom combregarà amb mi, tradicionalment als països escandinaus se'ls ha relacionat amb el sentit comú, el criteri i les coses ben fetes. Alguna cosa ha deixat d'engranar bé al Nord. Es pot especular molt al respecte: el canvi climàtic, l'arribada d'Ibrahimovic al Barça, un servilisme descarat als interessos occidentals per glòria dels seus dirigents, etc. Tot i això, jo crec que la resposta és molt mes evident. Els efectes devastadors acumulats de diversos anys de programes Erasmus es comencen a notar en l'antigament saludable cultura nòrdica. Erasmus Party's cada dimecres, alcohol en quantitats brutals, tequiles, depravació sexual... destrossen els fonaments morals del jovent nòrdic i, de retruc, condemnen a la mediterranitzar les seves societats. El tercer món se'n va cap al Nord.

Ja per acabar, analitzar el sorprenent nomenament del Premi Nobel de la Pau del 2009, Barack Obama. Tinc la sensació que aquest home aconseguirà una fita sensacional: il·lusionar tota la humanitat amb el seu discurs, guanyar totes les distincions i honors i, finalment, decepcionar-nos fins a l'extrem i tornar-nos de cop a la realitat. Tot això en menys d'un parell d'anys. El tema d'en Zapatero és d'aficionat comparat amb això. I segur, segur, que ja té els maleïts drets de la seva vida de merda venuts per fer-ne una peli i cobrir-se d'or.

Però tornant al tema, la sensació que queda amb aquest premi Nobel, és que l'ha guanyat sense fer ben bé gaire res. Una mica com els premis a la millor redacció que ens donaven a primària. I això és el que més inquieta de tot plegat.


17 d’oct. 2009

Moments Històrics (1) - Versalles, 1919

En un vagó de tren, després dels incomptables horrors de la Primera Guerra Mundial, els representats de les nacions victorioses dedicaven tots els seus esforços per enllestir els problemes que encara tenien pendents.

- M'acaba de sortir un D16! - digué sir David Lloyd George, premier britànic - La teva elfa sifilítica ja es carn d'olla! Fes-te cardar espagueti!

- Fill de puta - digué, Vittorio Orlando, primer ministre Italià.

Woodrow Wilson, mentrestant, jugava al Wii Bowling i Clemenceau es masturbava al lavabo.

Un oficial va entrar al vagó, amb expressió visiblement contrariada.

- Hola - va dir l'oficial - resulta que el representant de la república de Weimar....

- Nooooooooooooo! - va interrompre de cop en Wilson - T'has de dirigir amb nosaltres amb el respecte que ens mereixem. Fes servir el formalisme adequat.

- Perdó. Senyors... - comença a dir l'oficial.

- No! T'equivoques! - Van exclamar els quatre estadistes, un cop el francès va haver sortit del lavabo.

- Honorables?

- Tampoc.

- Excel·lentíssims i magnífics?

- Fred, fred.

- Il·lustríssims?

- No, no.

L'oficial va estar a punt de provar sort amb "deficients mentals" però es va contenir. En comptes d'això es va rendir.

- Vinga nois, qui sóm nosaltres? - exclamà Wilson

Els quatre van adoptar una postura molt teatral i amb les seves millors veus operístiques van dir:

- Som les fabuloses tortugues ninja mutants!

I van començar a cantar Aquarius. Es descollonaven de riure tots plegats. En Lloyd va vomitar en un ficus mentre l'italià i l'americà es tancaven al lavabo per fer un altre submarí. Era tot força confús.

En Clemenceau, probablement el que anava menys col·locat dels quatre, es va acostar a l'oficial.

- Perdona noi. Digues, què volies?

- No, no. Res que no pugui solucionar jo mateix.

L'oficial va sortir del vago i es va dirigir cap a Hermann Müller, el ministre alemany d'afers estrangers i el representant a Versalles del gruix dels perdedors de la guerra.

- Bé, què han dit? És que començo a tenir una mica de pressa amb això de la guerra sap? La inflació no s'apujarà sola - va dir el representant alemany.

L'oficial vacil·là un moment.

- Sap què? Faci'm un favor. Extermini'ls a tots.

I en Hermann Müller, notablement sorprés, va prendre nota. Se li va oblidar apuntar Itàlia, tot i això.

15 d’oct. 2009

Diàleg #5

A casa de la Ruth , mentre ella i el seu convidat, en Pol, veuen per la tele una incendiaria amenaça a tot el món occidental, enregistrada en format de vídeo domèstic, provinent de l'Afganistan.

- Se'l veu realment enfadat. No és que no entengui els seus motius però tampoc cal anar amenaçant amb enviar-nos a tots a l'altre barri. - Diu, en Pol, en el seu enèsim intent per alleugerir una mica l'ambient, ja de per si prou carregat.

- Sí, sí que se'l veu enfadat - Respon secament la Ruth, que començava a sospitar que en Pol probablement no havia copsat les múltiples insinuacions per part seva: el fet de convidar-lo a sopar, el perfum exageradament car que s'havia posat, l'escot, l'ampolla de vi, una posició corporal que incitava al contacte, nombroses mirades provocatives, etc.

Uns quants minuts de silenci mentre l'afganès descriu les mil pestes que cauran sobre occident.

- Ei Ruth, moltes gràcies altra vegada per convidar-me a sopar. Ha sigut molt agradable - Digué en Pol, afegint una altre frase al seu recull d'afirmacions lamentables del dia.

- Sí, jo també m'ho estic passant molt bé - va mentir la Ruth, mentre s'esforçava a conjugar en present- Crec que aniré un moment al lavabo. Ara torno.

Abans de retirar-se, va recomanar a en Pol que se servís més vi si volia, en una vaga esperança que la nit acabés com calia. Mentrestant va trucar en Joan exigint l'informe de batalla, baixes, recursos existents i projeccions futures. En Pol informà i amb prou feines va tenir temps d'amagar el mòbil quan la Ruth tornà del lavabo. Un enèrgic i decidit "ets un capullo" sortia del mòbil, abans que aquest s'apagués.

- Ei, com ha anat? - va dir en Pol, cobrint-se encara més de glòria, si això era possible.

La Ruth, directament, va posar cara d'estupefacció.

- Bé, bé. El meu colon funciona perfectament - Digué la Ruth, afegint-se a la festa sense reserves.

- Me n'alegro, me n'alegro. És positiu tot plegat - contestà en Pol.

- Sí, em ve de família suposo.Tot un estalvi en comprimits de fibra. I tu com ho portes?

- El què?

- El teu colon.

- Ah, bé suposo - en Pol es va tocar la panxa - no tan bé com tu però anar fet - digué en Pol en el que probablement va ser l'intent de compliment més desastrós de la història dels eucariotes.

- Oh, ets un romàntic Pol - la Ruth ja no podia dissimular la seva indignació.

Per algun tipus d'intervenció Divina, en Pol va notar certa hostilitat en la seva amfitriona. Encertadament va suposar que tot era degut a que no havia respost com calia als desitjos d'ella, que per cert, eren força compatibles amb els d'ell. Per tant, va decidir prendre alguna mesura al respecte per tal de donar sortida al problema. És a dir, en Pol es disposava a fugir.

- Bé, crec que aniré passant que demà toca treballar - va mentir en Pol - Moltes gràcies per tot.

- De res - Digué ella, obviant premeditadament el protocol que diu que quan t'acomiades d'un acte festiu amb algú s'ha de suggerir repetir-ho en el futur.

- Adéu Ruth - va dir ell.

- Adéu Pol - va dir ella, glacial.

Es tenca la porta i en Pol baixa el primer tram d'escales mentre la Ruth es queda palplantada a l'altra banda de la porta intentar assimilar el desastre de tot plegat.

Per sort, alguna altra intervenció divina potser, en Pol va pensar. Va pensar en la multitud d'homes que hi havia fora i que no dubtarien a trencar-li les cames i arrencar-li les entranyes, amb raó, pel fet de comportar-se com un imbècil i anar perdent les oportunitats així com així.

I com que avui el tema va de miracles, va tornar a pujar i va picar el timbre. Ella va obrir i, no es enganyem, es va sorprendre.

- Ho sento - va dir ell, sincerament.

La Ruth s'ho va pensar una mica. Els seus músculs entrenats semblaven demanar-li a crits que practiques una clau d'estrangulament. Però finalment el va deixar passar, sa i estalvi.

- Ets un idiota. Però estàs perdonat - digué ella, finalment.

Vet aquí un altre miracle.

I la nit va acabar, gràcies a Déu i a la pressió punyent de milions d'homes sense tanta sort, feliçment.

12 d’oct. 2009

Coses que no m'agraden (2)

Veure també, coses que no m'agraden (1)


Primera cosa: Les pel·lícules de l'Almodovar.


Els meus motius: Motius totalment injustificats i sense criteri, ja que no he vist mai ni una sola pel·lícula d'aquest noi. Suposo que tinc aversió estructural als cartells de les seves obres, amb tants colors cridaners. També sospito que el meu subconscient em diu que una cosa que li agradi a tanta gent i que no tingui transformers, no pot ser bona de cap de les maneres.

Solucions que proposo: Que Michael Bay faci un remake de Todo sobre mi madre.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Segona cosa: La cervesa.


Els meus motius: Senzillament, tinc aquesta tara genètica, a la qual podríem afegir que no m'agraden el vi, el cava, el cafè, el te o qualsevol tipus d'infusió. Puntualitzo que això no vol dir que no begui alcohol. Ho faig (normalment vodka) però per motius pràctics només, no pas per gust. Però amb la cervesa sóc incapaç. Això provoca que l'expressió "anar a fer unes cerveses" no tingui significat per mi, amb el greuge social que això em provoca.

Solucions que proposo: Combinats de Vodka a 1,20 euros.


-------------------------------------------------------------------------------------------------


Tercera cosa: El Norton Antivirus.


Els meus motius: Satanás viu entre nosaltres i és el programador en cap de Symantec. La combinació del Norton Antivirus i el Windows Vista ha donat peu a més atacs d'ansietat i suïcidis que el crack del 29. Si fiques qualsevol CD del Norton dins una estrella de 5 puntes feta de sal i sacrifiques un pollastre, immediatament tindràs a la Pilar Rahola en llenceria sexi al menjador de casa teva intentant posar-te calent tocant un didgeridoo.

Solucions que proposo: Canviar el teu Mac Air per una Olivetti.


-------------------------------------------------------------------------------------------------


Quarta cosa: L'Èric Bertran.


Els meus motius: Tinc entrevessat aquest presumpte màrtir del catalanisme adolescent des de bon principi. No tinc un especial amor per la Guàrdia Civil, Policia Nacional i d'altres. Però encara els hi tinc menys després que la seva exagerada actuació davant l'amenaça infantil d'un nen sense pèls a la polla que firmava, atenció, com a Exèrcit de Fènix, comportés que aquest noi esdevingués la figura més insuportable del catalanisme mediàtic, molts cossos per davant d'en Joel Joan. I a sobre va fer pasta amb una merda de llibre, que no ho negaré pas, és el que més ràbia em fa.

Solucions que proposo: Sexe anal.

10 d’oct. 2009

Obvietats #2 - L'amor tot ho pot

És aquesta una afirmació força encertada i, exceptuant alguns casos concrets que es comentaran més endavant, que es compleix gairebé sempre.

Però tampoc li hem de donar un mèrit excessiu a l'amor. Podríem utilitzar la frase "Una combinació adequada de prozac i altres estimulants tot ho pot", i tindríem dues expressions funcionalment equivalents, tot i que l'estètica i retòrica d'aquesta última sigui inexistent. L'amor, de la mateixa manera que les drogues, embriaga i enterboleix els sentits, mentre ens fa flotar en un mar de felicitat. Com a qualsevol alterador químic de l'estat d'ànim, l'amor ens fa aixecar de més bon humor, amb més empenta i amb ganes d'emprendre aquells projectes de joventut que tanta il·lusió ens fan.

L'amor té avantatges evidents. És gratis (habitualment), socialment ben vist (col·locar-se amb coca no), sense efectes secundaris de tràgiques conseqüències (el sopar de nadal a casa els sogres potser) i, eventualment, et permet fer l'amor.

Inconvenients? També. L'amor ha donat peu a ingents quantitats de poesia cursi i, perquè no dir-ho, a diferència de les drogues el tema depen de dos i no d'un de sol. Seria realment sorprenent veure com la ratlla de coca se'n va a casa la germana al·legant que necessita espai i temps per pensar en si mateixa.

I en Brian Adams. L'amor va portar-lo de l'infern.

L'amor tot ho pot. Quan no és compleix del tot aquesta afirmació? Doncs normalment en situacions extremes però no per això impossibles.

- Una adicció al World of Warcraft que trenca la parella.
- Que, desafiant mitja dotzena de lleis físiques, la Rachel Weisz decideixi follar-te el dia del teu casament (amb la teva xicota, s'entén)
- Descobrir que la persona de la qual t'has enamorat és el lletrista d'Andy y Lucas.
- No tenir penis. O tenir-ne 30 centímetres.
- Que uns exèrcit de cyborgs amb fusells làser als ulls i muntats en harleys et facin triar entre unir-te a ells i anar a conquerir coses o la teva parella.

8 d’oct. 2009

Diari de la dominació Mundial (1)

Aquesta és la història de com he acabat dominant el món. No ha sigut una tasca fàcil. He necessitat molts anys (pràcticament tota la meva vida), he hagut d’improvisar, empassar-me fracassos i decepcions, les sempre molestes purgues... però, al final, tot ha acabat en un món millor que quan vaig començar.

I el més divertit i satisfactori de tot plegat és que tota la humanitat és de la mateixa opinió que jo. Sota pena d’una mort brutalment imaginativa, naturalment.

Començaré pel principi. En perspectiva, he de dir que dominar el món no és gens fàcil. Reconec que quan tenia 17 anys, a l’any 2009, la il·lusió juvenil per un futur millor (el millor futur possible per a mi, de fet) feia que pequés d’un excés de confiança i optimisme que, al cap de 56 anys, em fa dibuixar un somriure. Per sort, davant de les dificultats, que han sigut incomptables, sempre he pogut comptar amb les meves millors virtuts: paciència, capacitat d’anàlisi i gran determinació.

Parlem dels meus defectes. Molts, de fet, i quan tenia 17 anys i vaig decidir iniciar aquesta empresa, eren més evidents. No era especialment fort, ni alt, no era atractiu, ni ric, ni amb un gran carisma i amb un evident sobrepes. Tot això, a part de complicar-me el tema amb les noies també em posava pals a les rodes si volia tenir el planeta sota el meu control. Si no era capaç ni tan sols d’obligar a una sola persona a seguir els meus designis, per la força física, la paraula o el xantatge econòmic... com pretenia dominar el món?

Insisteixo: paciència, capacitat d’anàlisi i una gran determinació.

A aquestes alçades del capítol introductori de la història de la meva vida encara no he parlat dels meus motius i això, des del punt de vista de l’estil, és imperdonable. Com suposo que serà igual d’imperdonable no tenir (com és el cas) uns motius molt elevats, que donin un toc èpic al relat. Vaig tenir una infància normal. No hi va haver tragèdies familiars, no em pegaven de petit, no tenia traumes profunds a part dels habituals per un noi gras de 17 anys, vivia en un món en relativa pau (i ja us avanço que aquest és el pitjor problema que us podeu trobar si algun dia voleu dominar el món) on personalment no era víctima de cap privació de les meves llibertats bàsiques, cap lesió cerebral que m’arrossegués per aquest camí, en definitiva, no tenia motius evidents.

Però parem-nos a pensar un moment. No es estrany trobar gent que vol progressar, fructificar i tenir èxit a la vida. Es fan empresaris, polítics, científics, sacerdots o el que sigui. De tots aquests, una petita porció adquireix poder, a vegades molt de poder. Un poder que els hi permet fer el que vulguin, en les seves respectives parcel·les. Fins i tot es barallen i competeixen entre ells per esgarrapar porcions de poder que creuen que poden ser seves. La part divertida de tot això és cap d’aquests personatges dirà que ho fa per la seva satisfacció personal. Us parlaran de coses relacionades amb la religió, el lliure mercat, la democràcia, la revolució i similars. Naturalment, cap d’ells va decidir aturar-se quan era evident que acumulaven molta força. Probablement us dirien que la seva obligació era continuar avançant en pro algun ideal elevat.

Jo era igual que ells, però més honest amb mi mateix. Buscava el poder absolut, pel simple fet de gaudir-ho. Cap Déu ni revolució em motivava, només la seguretat de saber que un món on jo fos l’únic i absolut dominador era, més clar que l’aigua, la millor opció. Òbviament, un dels motius pels quals he tingut èxit ha sigut no fer cap mena de referència pública a els meus motius. Sí, he adorat Deus i he encapçalat revolucions, però sense creure-m’ho gaire, la veritat.

Arribats a aquest punt, aquí em teniu. Un força mediocre exemplar d'adolescent destinat a dominar l'espècie humana. Ningú ho va sospitar aleshores, però aquell mes de desembre de 2009 aquell noi va iniciar el seu pla per posseir el planeta. I, això tampoc ho hauria pogut sospitar ningú, en seu primer pas consistia en el següent: apuntar-se a un gimnàs i a un curs de rus.

5 d’oct. 2009

Perla #7

"Morir-se és com quan se t'espatlla l'ADSL. De cop i volta et quedes sense res interessant per fer"

2 d’oct. 2009

Sense Frens

Sense cap mena de dubte, trobar-se muntat en una bicicleta sense frens en plena baixada representa un seriós problema.

En primer lloc, és inevitable pensar en la perspectiva d'una mort imminent estimbant-se contra la paret al final del carrer. El tema de la mort, al final, és més un problema de temps que no pas d'una altra cosa però, tot sigui dit, tots somiem amb alguna cosa més sexi que no pas morir esclafat contra un Ford Mondeo (o un seat ibiza!). És per això que recomano, si es dona el cas, aprofitar els últims segons de vida abans de l'impacte per passar a la història. Se m'ocorren diverses opcions espectaculars.

- Cantar l'Stayin' Alive dels Bee Gees.
- Actualitzar el twitter o el facebook via sms.
- Insultar greument a la Casa Reial.
- Cridar "No a Bolonya!"

No penseu que m'he oblidat que molt probablement molta gent decidiria saltar abans de morir brutalment - la glòria només és pels valents -. Llavors, entraríem en un món de diversió ple de fractures obertes, cremades i desfiguracions diverses. O el que és el mateix, una entrada VIP per gaudir del sistema sanitari del país en el qual et trobis.

Dissortadament, us he d'informar que al món del cinema i les sèries americanes les probabilitats de trobar parella sentimental mentre reps tractament en un hospital estan sobreestimades. Com la reincident destrucció de Tòkio a mans de Godzilla, una vegada i una altra. Per tant, buscar premeditadament la destrucció parcial del cos per lligar no s'estila com a una bona opció. Com a molt en alguna unitat de cremats.

I, a aquestes alçades, us estareu preguntant per la última possible sortida a la història, és a dir, un final feliç on no passa res greu. Pensant en això, i descartant que hi hagi algú amb un nivell d'intimitat i confiança amb la meuca, implacable i freda gravetat, l'única possibilitat que ve al cap és (no, les bicicletes accelerades indegudament no estan fetes per girar bruscament. Al Mario Kart potser, però al món real no) utilitzar els peus com si fossin frens.

Però he de dir, estimats amics, que això no serveix per una puta merda.