30 d’oct. 2008

Teletubbielàndia

Jo d’Internet no n’espero gran cosa, la veritat. No sóc un entusiasta de la xarxa com a concepte teòric, ni com a oportunitat per l’avenç de la humanitat, ni com a lloc per intercanviar informació, coneixements i “tazos” amb gent notablement interessant.

Etcètera.

Fonamentalment consumeixo Internet per la ingent massa de penjats que hi escriu i que em fan gràcia, algunes tires còmiques “guais”, el porno i els capítols de Lost i Heroes. Per tant, entendreu que tota la metafísica 2.0 em rellisca una mica.

En definitiva, soc una persona tolerant i com que considero que Internet és divertit pel fet que ningú estipula que és digne i què no ho és*, respecto produndament tots els propietaris de twiters, blogs, fotologs, facebooks, myspaces. Els respecto profundament tot i que en alguns casos veuria amb bons ulls trencar uns quants genolls.

Però això només és una opinió personal i per tant no vinculant.

Exposada tota la parrafada anterior per tal de tenir alguna cosa a al·legar quan la policia em detingui, comentar només que em sembla urgent AFUSELLAR a tots els SUBNORMALS que comenten al fòrum d’una assignatura On-line relacionada amb el medi ambient que estic cursant.

De fet, no és un fòrum, és Teletubbielàndia.

Intentaré explicar la meva indignació amb un bonica metàfora.

Imagina’t que tens hemorroides. Unes hemorroides brutals. A l’Hospital, en un primer moment, van pensar que mantenies relacions sexuals amb 15 senglars, tots alhora. Tan bèsties són que sembla que tinguis un dispensador anal de “gazpacho”. A part d’això, com que la gent és molt simpàtica, t’humilia i et treu el coixí de sota el cul perquè assaboreixes nivells fins ara desconeguts en l’escala del dolor. A l’Hospital, a la teva planta, l’infermer** cobrava 3 euros per deixar veure el teu adolorit darrera a qualsevol que volgués, a traïció, mentre tu dormies.

Per acabar-ho d’adobar, la primera intervenció làser per posar-hi remei ha sigut un fracàs i t’han hagut d’amputar el glutis esquerra per la gangrena que s’havia començat a manifestar. D’aquesta manera esdevens un minusvàlid de cul, incapaç d’asseure’t de manera equilibrada - socialment, és mala cosa -, veient-te obligat a pagar per un coixí ortopèdic que arregla en part el problema però que, desafortunadament, incrementa els nivells de conya general i el dolor cada cop tel treuen.

Al cap d’un temps comences a pensar que estàs sol, li poses un nom al coixí - és l’únic que ha estat al teu costat en moments difícils - i comences a enraonar-hi. A partir d’aquest moment ja ets tècnicament un malalt mental, carn de psiquiatra, i si bé abans feies gràcia perquè et faltava un tall de cul, ara comences a fer por de veritat. Ara sí que estès sol.

I a part d’això, afegiu que no folles des del Cretàcic Inferior.

Ara, penseu en el vostre millor amic/amiga. L’únic que us queda, coixí a part. L’únic que no te inconvenients a forrar els sofàs de casa seva amb paper albal perquè t’hi puguis asseure sense tacar res. Us veu destrossat, trist, emprenyat amb el món. Acudiu a ell per reconfortar-vos i demanar consell i us respon genialitats com aquestes.

- El que hem de fer tots és conscienciar-nos molt amb el teu problema i posar-hi el nostre granet de sorra.

- La societat ha de canviar de mentalitat per tal d’enfrontar el teu problema.

- Hem d’escoltar la Mare Terra i posar remei al teu problema.

- Si els hi demanem educadament, però insistentment, a la gent que t’ha humiliat injustificadament per la teva incapacitat, de ben segur que no tindran cap problema a reconèixer el seu error i a demanar-te perdó.

- La Terra és meravellosa i plena de coses boniques i crec, sincerament, que tots podem viure amb harmonia amb el teu cul parcialment amputat.

- Ja veuràs com demà, quan parli amb els principals líders polítics i empresarials, i entenguin el teu problema, segur es trenquen la cara per donar-te una solució.

Mentre el teu amic xerra comences a adonar-te que, curiosament, s’assembla molt al Teletubbie lila (Tinky Winky?). Comences a observar que ets envoltat de conills i que un nadó repel·lent en forma de sol t’observa des del cel. Mentre parla el teletubbie, veus que ell es creu tot el que diu i que realment té fe en que el teu problema de glutis es pot solucionar senzillament amb una actitud positiva.

Et comença a irritar profundament que no sigui una mica més constructiu i proposi coses tal com un implant de glutis o, molt millor encara, un parell d’uzzis per impartir justícia i convertir-te en el primer “pirat” monoglutioidal assedegat de venjança de la història d’Occident.

És aquí quan decideixes AFUSELLAR el teu amic per SUBNORMAL.

Doncs ara, traslladeu tota aquesta preciosa i alliçonadora història en un fòrum d’alumnes, suposadament una mica posats en el tema, sobre possibles solucions al problema del canvi climàtic i l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

Sincerament, tot i ser una persona clarament tolerant i amb un historial impecable a la hora de respectar els altres, doncs la veritat, he desitjat que el Mozilla disposés de l’extensió “cut_the_head” a la ferralla evolutiva que tinc a l’altra banda de l’ordinador.

En la meva defensa al·legaré la primera part de l’escrit.

Però que quedi clar que jo no sóc un maleït Teletubbie.

* Descaradament pedant, aviso. Voltaire va dir: “Desaprovo el que dius, però defensaré fins la mort el teu dret a dir-ho”

**Es va poder comprar una PlayStation 3 amb el que va guanyar

7 d’oct. 2008

Per què escric com a Ararat

En aquest escrit explicaré els motius pels quals escric als meus blogs fent servir el sobrenom d’Ararat quan, probablement, veient els corrents onomàstics dominats avui dia a Internet seria més habitual alguna cosa de l’estil loko_89, XtremPPCC o, senzillament, Josep Maria.

Dono per suposat que a aquestes alçades queda força patent que les connotacions bíbliques, místiques, polítiques i geogràfiques de terme Ararat no són - per l’Amor de Déu - els motius de la Gènesi de tot plegat.

Pel correcte desenvolupament de l’escrit hauré de comentar passatges de la meva joventut, que seran degudament censurats per tal de no revelar detalls que comprometin a persones que van intervenir en la meva intensa nul·la vida sexual adolescent.

Temps era temps, jo era un adorable jove que es gastava els seus diners en VHS d’Evangelion i que havia intentat reviure a l’Aeris al Final Fantasy VII. Era, per tant, un ésser clarament encaminat a l’onanisme intensiu o a planejar la destrucció de la raça humana des d’una confortable cova del Pol Sud. Val a dir que hi ha certs valors d’aquella època que m’han sigut útils com, per exemple, que els semielfs - tot i que molen - són uns inútils a qualsevol Joc de Rol Online o a esborrar les cookies de l’ordinador.

Desafortunadament, això no va ser suficient per ser un noi popular.

Més tard, va arribar Internet. A partir d’aquell moment va ser imperatiu buscar-se un nick guai per lligar als xats de Terra i al mIRC. I el vaig trobar.

Fent us de la ingent mitologia - inútil i intranscendent - que vaig acumular en la meva adolescència no em va costar gaire trobar un nick - que no revelaré, per no fer sortir vells enemics - que em definia exactament com el que era: un pallasso amb hormones davant d’un teclat.

Una mica més tard ve el canvi. El pallasso madura. Comença la Universitat. Compra per primera vegada a l’Fnac. No és mes llest, ni més guapo però comença a donar més importància a coses més essencials. Observa el seu alter ego cibernètic i diu: el meu nick té moltes lletres.

Una burrada de lletres. I és molt cansat haver d’escriure allò cada cop que vols entrar al correu.

Ara, en un exercici interactiu sense precedents a la Catosfera us convido a que mireu el teclat del vostre ordinador. Fixeu-vos en la situació de les tecles necessàries per escriure Ararat i imagineu què fàcil que resulta escriure-ho.

Oh Glòria! meravelleu-vos per la genial conclusió d’aquest post!

Vaig escollir aquest sobrenom perquè, després de veure la paraula escrita en un DVD d’una pel·lícula del mateix nom, vaig considerar que seria una bona opció per escriure el meu nick amb una sola mà i ràpidament, per així contestar immediatament els vostres comentaris, i per fer segones derivades amb la ma que em queda lliure.

I aquesta és la única i vertadera veritat.

Només comentar, com a últim detall, que aquell qui suggereixi que tot això és una fal·làcia maquinada a posteriori per tal de donar una motivació interessant a un nick d’adolescent... l’inconscient que pensi això, cremarà a l’infern pels segles dels segles.

2 d’oct. 2008

Perla #3

" Un vodka amb llimona i, si us plau, dispara'm al cap sense pietat si em veus ballar reaggeton"