30 d’ag. 2007

Diàleg #3

En un menjador, mentre els comensals s’afanyen a enllestir amb les postres. Bé, uns més que altres. I entre tot aquest dolç enrenou algú havia de fer un comentari desafortunat. Com ha mínim ho intenta

- Però iaia... tu a l’avi li fas...? - diu un nen, però calla a causa d’una potent clatellada.

- Tanca la boca nen del dimoni! - diu una àvia, irada - És ben bé que el teu tiet és imbècil per explicar-te com van aquestes marranades!

El tiet aixeca una cella.

- Au va, si serà culpa meva al final. Jo només li he confirmat una expressió que ha sentit pel carrer i que, no t'enganyis, ja sabia - fa una pausa i es mira la seva mare, que és l’àvia - Que l’any que ve se’n va a l’institut mare i haurà d’enfrontar-se a exèrcits de drogates, camells i proxenetes! Més val que hi vagi informat.

A tot això l’avi, que també volta per aquí decideix dir-hi la seva.

- No noiet, no. L’àvia no em fa una mamada des que en Franco es va morir i d’això ja fa temps - diu, amb un sospir.

L’àvia explota.

- Seràs fill de puta - li diu al seu home - com es nota que no tu no et notes l’olor a resclosit que fa.

Aquí comença una acalorada discussió. El tiet i la seva dona, la tieta, s’emporten al nen autodidacta a una altra banda, ja que el matrimoni senior necessita espai per discutir.

- No pateixis nano, es cridaran una mica, es demanaran el divorci i després, al cap d’un parell d’hores, se n’enrecordaran de l’estima que es tenen i faran les paus - diu el tiet - tot i això, hauries d’intentat no incitar aquests espectacles. Sobretot quan, com en aquest cas, ho fas a propòsit.

El nen se’l mira amb cara de pena.

- Sí, sí, em pots mirar com vulguis però tu i jo sabem que has anat a picar l’àvia a propòsit. Reconec que és força divertit però no em queda més remei que castigar-te.

- Però si tu no ets la meva mare! - protesta el nen.

- Cert, però soc el que més s’hi assembla o sigui que t’hauràs de fotre. A l’habitació i a callar.

El nen se’n va, emprenyat, maquinant un pla per destruir el seu tiet.

El tiet i la tieta es queden sols, llavors.

- Déu n’hi do amb la família progre... - diu la tieta.

- Sí, és ja una tradició que el nen abusi de la seva condició de nen als dinars i ens surti amb aquestes bombes - s’ho pensa un moment - suposo que a l’edat mitjana li haurien cardat un parell d’hòsties però aquí el que faig és enviar-lo a l’habitació perquè pugi accedir fàcilment a tot el porno d’internet. Bé, tot sigui en nom de la família liberal.

- Doncs si vols que et digui la veritat, no em semblaria malament això de permetre les agressions físiques, per exemple al treball. Els meus subordinats ja son immunes a les meves paraules amenaçadores.

- Això és perquè en el fons ets encantadora, i a la feina vulguis que no, se t’escapa- diu l’home.

Riuen i es fan un petó.

- Serà això, el meu encant innat. De totes maneres n’hi ha un, en Joan, que es mereixeria especialment que el sotmetés a treballs forçats. - la tieta mira cap enlaire - Tinc el seu sentit de l’humor travessat. Per no comentar la seva tendència a fer les coses al revés de com se li manen.

- Toca-li el cul - diu convençut l’home.

- Perdona?

- Que li toquis el cul - es referma - dóna-li a un home l’expectativa de cardar i el tindràs menjant de la teva mà.

Tots dos es queden mirant.

- Realment, el que veniu de famílies progres adinerades sou diabòlics - diu ella, amb una expressió d’aquelles que deixa ben clar que li agrada el que veu davant

- Bé, ja saps que aquest és el meu principal encant. - diu ell, amb la seva mirada més diabòlica.

- Doncs sí.

Aleshores ells dos es tanquen en una habitació, mentre dos avis discuteixen i un nen d’11 anys busca esquemes de bombes per internet.

28 d’ag. 2007

Homenatge a la Gent Normal

La història de la Humanitat és plena de persones importants. Persones que seran posades sobre el paper per deixar constància dels seus actes. En definitiva, persones que, unes per bé i altres per mal, han marcat les tendències del Món.

Doncs em sembla genial. Però a mi m’agraden més les persones normals.

Les persones normals són gent que habitualment fan el que poden - o els deixen - amb les seves vides, que viuen en el món de les coses més aviat petites i que, molt probablement, mai tindran una entrada a l’enciclopèdia.

Però, lluny de viure en mars de mediocritat, aquestes persones normals fan coses molt especials. Especials com espavilar-se per portar un negoci a bon port, escriure postals de Nadal o fer unes coques ben bones. També altres coses especials com apassionar-se per una música, un cinema o una literatura; dir “bon dia” a la gent de tant en tant i, en general, portar una vida tranquil·la sense molestar gaire a ningú.

Persones que no passaran a la història però que, si s’ho proposen i s’abstreuen de la institucional necessitat de ser excepcional, molt probablement tindran vides que valdran molt la pena.

I això - com tot - és una opinió personal: l’excel·lència no només és a l’abast de gent excepcional. L’excel·lència arriba quan tu i la teva manera de fer i de ser aconsegueixen que al teu voltant les coses vagin una mica més bé.

Això és un exemple d’excel·lència.

Per tot això m’agradaria proposar un aplaudiment per la gent normal. Que son els que a la pràctica fan que el Món funcioni cada dia. I que, a la pràctica també, decideixen qui és excepcional per aparèixer als llibres.

Un aplaudiment ben fort per aquesta gent tant especial.

23 d’ag. 2007

Desmitificant les Nits de Festa

Quan ja portava un parell d’anys d’institut va començar a aparèixer al meu imaginari mental el terme “sortir de festa”. Precoç com soc, ben aviat em va quedar clar que l’objectiu de tot plegat era fornicar. Tanmateix, pallús com soc, aviat em va quedar clar que fornicaria poc, davant la meva - suposo que justificada - negativa a entrar al mercat privat.

Per aquella època també es deia que la gent sortia per passar-s’ho bé. Bé, digueu-me persona-que-es-fixa-en-el-que-té-al-voltant, però la rutina que s’establia de fer una rotllana i anar mirant totes les noies que entraven i, així com si fos fàcil, determinar la seva predisposició a fer-te un home només amb un cop d’ull, doncs la veritat, a mi m’avorria força.

I que no em diguin que allà si anava a passar-s’ho bé ballant. No fotem, que som homes.

Sigui com sigui, tot canvia quan guanyes un parell d’anys més i comences a forçar el teu fetge amb quantitats significatives d’alcohol. D’això se’n diu trobar una nova perspectiva a les coses, una perspectiva a vegades denigrant per la quantitat indiscriminada d’amor que escups cap als teus amics.

L’objectiu de tot plegat no varia: identificar alguna noia amb suficient poc criteri com per estar disposada a tenir quelcom sexual. La diferència de tot plegat, però, és que al rebaixar deliberadament la intensitat de la teva consciència - a base de bo i transparent vodka - aconsegueixes no fixar-te tant en com de ridícula és la situació.

Perquè la situació és la següent: Un percentatge violentament elevat de nois pugnant per portar les seves pilotes, victorioses, cap a les portes daurades de la noia que ha decidit que podràs presumir durant els pròxims 3 anys.

Aquí és quan l’alcohol et pot jugar una mala passada i acabar portant les abans esmentades pilotes al catre d’un troll de les cavernes, però això és un risc que s’acostuma a córrer.

Un efecte que he notat en persona s’anomena “deshinibició inversa” del component etílic. Els manuals de referència diuen que en general la gent beu per desinhibir-se, en aquest cas, amb les noies.

Val. Doncs la veritat és que en el meu cercle les tendències un cop alcoholitzats són clarament homosexuals, que no és el resultat que es busca en un principi. Mirades obscenes, proposicions indecents, grapejades violentes, papalloneigs de llengua... vet aquí la sexualitat amagada que el vodka ha fet aparèixer més d’un cop en més d’una festa i a més d’una persona, en masculí.

I mentre nosaltres ens tocàvem els culs les noies a entregar el seu amor a nois quatre o cinc anys més grans que elles.

Vet aquí el cicle de la vida. I llavors quan jo tingui n anys podré rebre l’amor de noies de n-4 anys.

Que maca que és la natura. Llàstima que triguis tants anys per adonar-te de com funciona.

19 d’ag. 2007

Càsting d'Herois (Versió Amateur)

En una sala notablement llardosa amb uns quants “ganxitos” en un extrem. Estan fent un càsting.

- Va, vinga, el següent. Quin superpoder tens tu? - diu un senyor, amb una gorra negra i mig gram de coca rossegant-li la pituïtària.

- Hola soc el número 345, em dic Marc, i em puc ficar un bat de beisbol pel cul.

Els nois i noies d’atrezzo comencen a fugir en massa davant la perspectiva d’haver de buscar-li un bat a en Marc. Un senyor amb una mica més - no gaire més - de cocaïna al cos parla a cau d’orella al senyor de la gorra negra.

- Acabes de trobar qui et farà el paper de malvat. Felicitats.

- Vols dir? - diu el de la gorra, també a cau d’orella - pensa que això ho veuran nens.

- Que s’aguantin. Que s’ho prenguin com una metàfora de la vida.

- Val, - s’ho pensa el de la gorra - bé, tornaré a ignorar el teu criteri. Ei Marc! - dirigint-se a ell - que em sap greu però que no ets el que estem buscant. Prova sort més endavant. Potser ens animem amb una versió sadomaso d’Herois.

I en Marc se’n va tristot.

- El següent. Hola 346. Què saps fer tu?

- Hola. Jo pago una hipoteca.

Ooohhhhhhhh. Crits d’admiració a la sala.

- Caram, ens has impressionat. Espera’t que ho consulto amb el drogata aquest del costat - li comença parlar a l’orella - Què? Que et sembla aquest.

- Que no te ni punt de comparació amb el del bat de beisbol al cul però que, com que sembla que tots esteu infectats per aquesta puta moda dels drames realistes i quotidians, probablement és la millor cosa que faràs avui. Facis el que facis ves-te’n a la merda. On és la gent que vola? I la que té superforça? Saps on són? Son tots a fora travessant un cel immensament blau amb les seves malles ajustades de colors, pixant-se a la cara de tots els desgraciats que han de pagar hipoteques. Que et follin.

- Molt bé - es mira al número 346 - em sembla que em donen l’aprovació. Benvingut. Formaràs part del grup d’Herois Amateur. Felicitats!

- Iuju! - exclama el nº 346.

- Apa - diu el de la gorra negra - amb tu ja en tenim tres, d’herois. Un hipotecat, un noi que domina a voluntat una extensa varietat de formatges blaus i un tio que és clavat al baixista de Kiss. Això serà la pera.

- Serà la teva Obra Magna, sí. Ja m’imagino el fantàstic home formatge protegint el Carrefour de la invasió de “tranxetes” que s’advindrà. Quina pera. - exclama el senyor que va una mica més drogat que l’altre.

- Eh que sí? - contesta, motivat, el de la gorra - va, tanquem la paradeta. Ja continuarem demà.

I tots van començar a fer com que se n’anaven.

- Una cosa... - diu l’home hipoteca.

Tothom se’l mira, aviam què vol.

- Em puc menjar aquells “ganxitos” que hi ha en aquell cantó de la sala?

Llavors tothom va pensar que l’home hipoteca no ho havia de portar necessàriament bé, allò de la hipoteca. I se’ls va menjar.

13 d’ag. 2007

Proposta per als Savis de la Renfe

Conscient de la diferència abismal entre jo - persona - i els Senyors de la Renfe - Déus - pel què respecta a la capacitat intel·lectual i conscient, també, de la meva categòria equivalent a la merda si em comparo amb aquests Senyors de l’Univers, m’atreveixo a fer una proposta.

Es podria convertir la gloriosa Renfe en una empresa d’autocars, perquè, sense desmerèixer el genial i llegendari servei que ofereixen normalment amb trens, últimament hi estan agafant molta traça en això de desplaçar la gent amb autocar.

Indignes de nosaltres, estem agraïts de fer interminables cues per poder pujar als autocars, cues que aprofitem per fer tertúlies i encetar noves amistats. És més, la inseguretat de no saber si podrem pujar a l’autocar, de no saber si arribarem a temps a la feina, si perdrem el vol, si arribarem a temps a veure nèixer el nostre fill... tot això ens fa més homes.

M’encanta que la Renfe em porti en autocar. A més, seria una oportunitat genial per rebentar tota la xarxa de vies de Catalunya que, total, fan més nosa que servei. I tots feliços en els Autocars de la Renfe. Ja m’imagino les alegres melodies que farien servir a les promos de la tele.

I no s’oblidin, Senyors de la Renfe, que sempre ens podrien apujar el preu un 200% sense que ningú és queixés. Perquè Renfe es tot amor.

Per altra banda, a tots els escèptics fills de puta que no poden aguantar un parell o tres d’hores de retard als trens que cremin a l’infern. Si no veuen que la Renfe, Oh Gran Renfe, ens esta dient que els trens ja no estan de moda és que han perdut la fe.

Gràcies Renfe.

7 d’ag. 2007

Herois

Sobre el valor se’n podria parlar força. Però, reconeguem-ho, és molt més fàcil parlar d’aquestes coses quan et pots teletransportar, dominar el foc, enganxar-te per les parets o, en resum, repartir unes hòsties que no vegis.


Tot i això, persones normals que no desafiem la genètica humana ni hem estat irradiats per raigs diabòlics, quan se’ns posa a prova també podem ser herois.


Tot i que tampoc no se si cal exagerar gaire.

4 d’ag. 2007

Comunicacions Internes del Col·lectiu Ninja de Catalunya (1)

De: Consell de Savis
A: Divisió Ninja Assassina

Assumpte: Acció de Pressió

Divisió Ninja Assassina, unitat d’èlit dels ninjes, les ordres són les següents: com que les nostres reivindicacions sembla ser que no arribaran a bon terme s’ha acordat que, com a mesura de pressió, s’executarà el pla 34, que consisteix en el segrest d’alguna personalitat rellevant de la societat catalana. D’aquesta manera, i emprant la tortura si fa falta, forçarem la situació en favor nostre i demostrarem d’una vegada per totes que els ninjes la tenim més grossa. Executeu l’odre.

De: Divisió Ninja Assassina
A: Consell de Savis
Assumpte: RE: Acció de pressió

Estimat Consell de Savis. Aquí els de la divisió hem estat mirant per tota la oficina però no trobem res que s’assembli al pla 34 aquest. Hem trobat plans referents a l’aniquilació de la raça humana, el manual d’autodestrucció de la cova secreta que tenim a Lloret i fins i tot l’antic pla per colonitzar les illes Medes. Però de segrestar a ningú, res de res. Suggerim procedir a exterminar la Divisió Ninja de Documentació i Arxivística, per ineptes.

De totes maneres, creiem que hem entès la filosofia de l’assumpte. Només preguem que els Consell suggereixi a qui hem de segrestar. Atentament.

De: Secretaria del Consell de Savis
A: Divisió Ninja Assassina
Assumpte: RE: RE: Acció de pressió

Hola, soc la secretaria ninja. El consell sencer ha marxat de vacances i no hi son. Els he trucat i diuen que segresteu a qui vulgueu, que per això us paguen i que se suposa que sou suficientment espavilats com per sortir-vos-en sols. Us insultaven una mica i ja està. Adeu.

De: Divisió Ninja de Documentació i Arxivística
A: Divisió Ninja Assassina
Assumpte: (sense assumpte)

Sou uns immensos fills de la gran puta. Sempre feu el mateix.

De: Webmaster Ninja
A: All
Assumpte: P2P

Si us plau, pel bé de la xarxa de l’oficina, feu el favor de no baixar més porno. Que em satureu les línies i no puc ni enviar correus.

De: No Subject
A: Webmaster Ninja
Assumpte: RE: P2P

Mira tio, no penso sacrificar el meu porno perquè tu puguis jugar al Warcraft online amb la Divisió de Ninjes Obesos. Et fots.

De: Divisió Ninja Assassina
A: All
Assumpte: Èxit

La nostra divisió ha realitzat amb èxit la missió que se li havia encarregat. Tenim l’individu segrestat a la cova fosca de l’oficina. No parla gaire. A l’espera d’ordres del Consell de Savis.

De: Divisió Ninja Assassina
A: Divisió Ninja Assassina
Assumpte: (sense assumpte)

Som els putos amos

De: Consell de Savis
A: Divisió Ninja Assassina
Assumpte: RE:Èxit

Hem tornat de vacances i no ens ha agradat gens veure el que ens hem trobat. Més val que surti qui va ser l’il·luminat que va decidir segrestar en Montilla. Haviem especificat que havia de ser una “personalitat rellevant” de la societat catalana. Algú de qui la gent en conegués l’existència. Estem molt decepcionats. Sotmetrem a votació la crucifixió de la Divisio Ninja Assassina.

De: Divisió Ninja de Documentació i Arxivística
A: Divisió Ninja Assassina!
Assumpte: Sufrid perracas!

Què? Que se sent?

1 d’ag. 2007

Diàleg #2

En una gelateria, d’aquelles que s’autoanomenen artesanes, on el gelat - industrial - fa floritures per sobre els cubells metàl·lics on el dipositen. I on el gelat te’l serveixen dues senyoretes amb gorra que treballen amb un contracte força precari.

- Saps? Abans d’ahir, abans que plegués de treballar a la cafeteria de d’avant aquell edifici d’oficines, vaig sentir com un tio li demanava un altre si li podria fer una mamada- diu una noia força bufona.

L’altra noia, que no és tant bufona, se la mira.

- Això em sembla molt bé, però et podries esperar a que no estigues atenent àvies adorables amb nens per explicar-m’ho, no creus? - diu l’altra noia, que porta una etiqueta que posa Sònia.

Efectivament, una àvia que encara hi sent prou bé marxa ofesa decidida a no tornar mai per aquella gelateria del dimoni.

- Bé, no passa res - diu la Sonia - Així el nen podrà escandalitzar la classe amb una paraula nova. Aviam quan triguen a saber què vol dir...

La Sonia s’ho pensa.

- Veient com puja la mainada el més probable és que sigui el nen el que li hagi d’explicar a la iaia. Sí, segurament la iaia avui ha après alguna cosa nova. Potser avui hi haurà un iaio una mica més feliç al món. Sí.

La Sonia cavil·la una mica. S’ho imagina. I no li acaba d’agradar. S’estremeix.

- No em tornis a deixar mai que em munti aquestes pel·lícules, per Déu. Fot-me el cap a dins la cubeta del gelat de “pitufo” i acaba amb la meva vida.

- D’acord, d’acord - somriu - Perdó per parlar massa alt de totes maneres - diu la noia bufona.

- Tranquil·la. Com et deies, per cert? - intenta recordar- sé que m’ho has dit però la veritat és tinc tendència a ser socialment poc encertada.

- Joana, em dic Joana - diu la Joana.

- Doncs bé Joana. Benvinguda a aquesta gelateria de merda. Respecte a això de xerrar alt, tot i que no em faria res enfonsar l’empresa, intenta evitar-ho. Mmm... sospito que a la teva cafeteria d’abans també t’ho van dir algun cop.

- Sí, bé, però no em van pas fer fora per això.

Silenci. Es miren. La curiositat de la Sonia és desperta i es comença a llepar els bigotis.

- Molt bé. Vas bé. Quasi ho has aconseguit. Ara és quan m’expliques perquè et van fer fora. Cosa que, per la cara que fas, deu tenir la seva gràcia.

- Bé - riu - una gràcia relativa. Va ser culpa d’un nen. No m’agraden gaire els nens. De fet per mi com si els volen posar tots en gàbies. Amb morrió. No els haurien d’ensenyar a parlar... ni els haurien de deixar sortir del seu cau.

- Molt bé m'ha quedat clar, no t'agraden els nens i, aviam.... se’t va escapar una mà amb un nen especialment torracollons i et van fer fora? - aventura la Sonia.

- No, va ser molt menys greu. Només el vaig tancar durant 12 hores a l’armari on guardem els sacs de cafè.

Silenci absolut. Una mica de consternació.

- Ei! No em miris així! El volia treure al cap d’una estona! Passa que me’n vaig oblidar i els seus pares el van trobar a faltar. Un error de criteri per part seva, tot sigui dit.

- Em fas por Joana.

- Em va dir que tenia les cuixes gruixudes. I és mentida - per primera vegada, els ulls bufons de la Joana manifesten clarament un odi infinit.

- Bé, la cosa positiva de tot plegat és que t’has buscat una nova feina en la que gairebé no hi ha nens a qui atendre - diu, irònica, la Sonia.

- Cert.

- Sort que al d’abans no li has escopit.

- Em tapaves el blanc. A més, estava ocupada intentant trobar una anècdota divertida per tal d’iniciar una conversa amb tu.

- Ah, allò de la mamada. Bé, I com va anar allò?

- Ara t’ho explico.