10 de des. 2009

Canvi de plans

Als estudis de l'ABC, als EE.UU, J.J. Abrams, Damon Lindelof i Jeffrey Lieber passen les hores polint els detalls dels guions de Lost, bebent cafè, entrelligant fils argumentals, comptant beneficis i, finalment, recordant-se a ells mateixos que molen molt.

(JJ): Hostia puta, com moles Damon.

(DL): Tu també, JJ , tu també.

(JL): Som la pera, nois. El doble pilot ha sigut una traca de proporcions bíbliques. Som els Déus de la televisió.

(DL): I els més llestos i els més atractius.

(JJ): Ja veig els productors barallant-se per fer servir el meu nom per donar punts d'autoritat a produccions de ciència ficció de qualitat mitjana.

(DL i JL): Oh, sí.

Enmig d'aquesta felicitat apareix el becari de rigor per la porta, cafès en ma, amb una expressió somrient a la cara.

(BEC): Senyors, no es creuran el rebombori que està generant la seva sèrie a internet. Fa pràcticament res que l'han estrenada i ja circulen una munió de teories intentant explicar-ho tot.

(DL, JL i JJ): Som la polla.

(BEC): Que si la illa és el purgatori i tots són morts, que si tot és un experiment de la CIA, extraterrestres....

(JJ): Quanta vulgaritat...

(BEC): ... i fins i tot n'hi ha que diuen que tot és un somni d'en Hurley i que la sèrie s'acabarà amb ell obrint els ulls.

Aquí vam tenir allò que en diríem un silenci incòmode.

(DL): ...

(JL): Ups.

(JJ):Mmmm... jo quasi que me'n vaig a dirigir Star Trek.

Llavors, el becari va ser expulsat de la sala a puntades de peu, mentre se sentien crits histèrics dient coses com "fum negre!","estàtues egípcies!" i "viatges en el temps!".

I així va ser com van néixer les 6 temporades de Lost. I també per donar temps als guionistes per preparar el seu exili forçat quan arribi el dia.

8 de des. 2009

La utilitat de resumir

No és que vagi en contra de la ingent quantitat de literatura que la humanitat ha produït des d'anys ençà, ans el contrari. Ens ha donat l'oportunitat d'entretenir les nostres tardes amb lectures molt variades i, per sobre de tot, la capacitat de ser infinitament pedants. I això no té preu.

Però, també és cert que sovint un es queda amb la sensació que, moltes vegades, es donen masses voltes a temes que es poden resumir força bé.

La relació pares - fills / Jo tinc raó i tu no

El Tercer Món / Sí, és una pena, però honestament tampoc em preocupa tant

Ateisme / Sóc la puteta de Richard Dawkins

Creences Diverses / Déu se m'ha revelat i m'ha promès una Play 3

Disseny Intel·ligent / No importa si és un unicorn rosa o un senyor amb barba l'encarregat de tot plegat. Tot i que ens decantem força per la opció de la barba.

Cuina per a solters / Les noies somriuen més quan no es troben a davant uns Nuggets de pollastre

Descàrregues P2P / Quan la il·legalitat queda repartida uniformement en un nombre suficient de persones, parlem de llibertat d'expressió i difusió de la cultura

Drets d'autor / Vull poder vendre recopilatoris ad infinitum

Amor platònic / tipus d'amor habitual en casos de no ajustar-se als cànons estètics de l'època o desfiguracions físiques severes

El Clima / Com fer que els neoliberals s'interèssin per la ciència

El Temps / Terme habitualment confós amb el Clima.

Química Inorgànica / És com el Català: fàcil, però hi ha les excepcions

Coaching emocional / Prostitució inversa : pagar perquè em diguin què he de fer

Web 2.0 / Com parlar sobre res en absolut, durant hores. Semblar un expert en el tema.

Feng Shui / Em sobren els diners i el poc criteri. I què?

Crisi econòmica / jo ja ho veia a venir però no ho vaig dir a ningú

Física quàntica / cosa molt i molt difícil

Coratge / Ser aficionat al bàsquet femení

Valentia / educació infantil

Traumes infantils / la primera mort d'en son goku

Déu / Megavideo

7 de des. 2009

6 de des. 2009

Coses que es diuen quan tornes de festa les 5 de la matinada aproximadament


Què es pot dir en aquest estat?

Diuen que l'alcohol fomenta la sinceritat. Mentida. Sincer seria reconèixer que l'existència mateixa d'aquest blog es fonamenta en la vaga esperança de lligar amb alguna damisel·la adorable. I no penso arribar a aquests extrems. Tampoc penso reconèixer que estic redactant aquesta entrada escoltant The Killers. Tampoc diré que he fracassat en l'intent de conquerir senyoretes al món real; la meva reputació cibernètica és molt important per mi. En definitiva, I waiting for you, que no són The Killers.

Per tant, em trobo en aquest punt de particular llucidesa, lerelele lerelele, que em permetria, teòricament, dir coses colpidores, coses que us deixarien amb un pam de nas, coses provocadores, coses amb estil, coses que no heu sentit mai.

HAS DE CREURE EN TU MATEIX. PAU MUNDIAL. SOLIDARITAT. FUSIÓ FREDA.

De veritat ho voleu sentir? n'esteu segurs? Hi ha moltes sèries interessants al Megavideo. Porno.

Som-hi. Em sento mentider perquè entre tants ninjes, Pols, Tarradellas, animalades i autocrítica enboirada enmig d'incomptables històries absurdes, sóc el següent: vulnerable, habitual i bona persona. El que sempre conviden als aniversaris, però que no surt a gaires fotos.

El que avui a les 5 de la matinada passades escriu innecessàriament sobre la seva humanitat. Com si no fos evident.

El que ha fet un post pensant en com seria ser un Velociraptor.

D'això, s'en diu tenir Currículum.

4 de des. 2009

Moments Històrics #2 - Paris, 14 de Juliol de 1789

Davant una fortalesa amb 7 presoners d'honor dubtós, 2 futurs herois de la revolució francesa no s'acaben de decidir.

(heroi 1): No sé. Crec que ens hem animat massa. Jo no ho acabo de veure.

(heroi 2): No, si ja t'entenc. T'aixeques al matí, esmorzes, surts al carrer, te n'assabentes que Jacques Necker ha sigut destituït, et comences a animar, agafes armes, t'ajuntes amb gent i entre una cosa i l'altra, sense saber ben bé com, et trobes davant de la Bastilla amb armes sense municions a les mans per enfrontar-te a canons i a gent entrenada.

(H1): Jo quasi que ho deixaria per un altre dia això de la revolució. Total, no serà pas una gran cosa. Sort tindríem si aconseguíssim que parlessin de nosaltres un parell de setmanes.

(H2): Sí, tens raó. Ara per ser popular has d'aconseguir que et convidin a alguna festa de Maria Antonieta.

(H1): No, no creguis. Ja no és el que era. Tothom l'està desagregant del messenger.

(H2): Per?

(H1): Per conspirar amb potències enemigues i tenir comportaments immorals, diuen.

(H2): Però això mateix era el que al feia divertida.

(H1): Sí, però ja saps el que passa quan no convides a la gent a les teves orgies descomunals. Que comencen a parlar malament de tu. A més, com a bona part del poble que som, ens hem de fer els indignats per coses d'aquestes. Les masses enfervorides i sense control no es munten amb gent amb criteri i coherència.

(H2): Ja ens raó. Per cert, no sé què passa últimament que estan d'un pesat la gent al facebook, enviant constantment "invitacions de guillotina". Les ignoro sistemàticament.

(H1): Jo és que només faig servir la cosa aquesta per jugar al Farmville.

(H2): En fi, anem marxant cap a casa no? Que veig que aquí l'ambient s'ha refredat molt.

Llavors va ser quan un tercer heroi de la revolució, conscient de la transcendència de l'esdeveniment va dir:

(Heroi 3): Ei companys! Que diuen que a dins de la Bastilla regale samarretes estampades - en color! -de l'Space Invaders. I tenen iPhones. Helvetica! Pi! Numeros primers! Nikola Tesla!

I així va ser com els geeks/nerds del segle XVIII van rebentar la Bastilla. Els seus descendents van fundar Microsiervos.

1 de des. 2009

El que es diu, el que es pensa

Formar part de la societat té avantatges evidents i molt interessants: seguretat policial, gimnasos, TDT, festes populars, formar part d'una mesa electoral, etc. Emperò, per gaudir de tot això i aspirar a que quan arribi el moment algú vingui a acomiadar les teves despulles, sovint has de maquillar els teus pensaments.

Ets molt simpàtic / Ets tant lleig que quan et veig se'm posen els mugrons cap endins

Sí, em sembla bé fer divisió per pagar el sopar/ Hauria d'haver agafat el postre més car

Per molts anys! Que passis un molt bon dia! / Et felicito només perquè el facebook m'ha avisat

Ei! et ve de gust anar a prendre alguna cosa? / tinc expectatives de mantenir relacions sexuals amb tu.

Ja saps que pots comptar amb mi / espero no arrepentir-m'en d'això que acabo de dir

Ho sento tinc un compromís i no puc venir, però tinc moltes ganes de veure-us! / jo no em relaciono amb escòria

Necessito espai i temps per reflexionar / crec que puc trobar un partit més bo que tu, però com que no n'estic segur tampoc em vull tencar portes

A mi m'agrada molt llegir / ave maria, cuando seras mia, si te tuviera todo de dariaaaaaaa

No, ara sóc en un moment en què no m'atabalo gaire amb les noies / vaig mooooolt cremat

Jo no he practicat mai el sexe anal / només la punteta

Ei companys! Què fem avui de festa? / em sento sol. Estimeu-me

T'estimo molt, però només com a amic / Amb tu busco el tipus de relació que mantindria amb un Coker Spaniel, no se si m'explico.

Ho entenc. Millor no espatllar-ho. Amics llavors / en una paraula, onanisme

29 de nov. 2009

Perla #10

"La mirra és un concepte abstracte que serveix per avisar-nos que s'acosta el Nadal. Ho notem perquè els humoristes comencen a fer-ne gracietes, de la mirra"

27 de nov. 2009

Diari de la Dominació Mundial (2)

Un dels problemes derivats de voler governar amb ma de ferro el món és que has de seguir un horari. Horaris de fer coses avorrides i molestes. Abdominals, flexions, cinta... tot sigui per intentar arreglar la debàcle que tota una vida hipercalòrica havia provocat en mi. Naturalment, també vaig haver de substituir la meva habitual dieta rica en nocilla per una altra terriblement insípida però, això sí, saludable com l’híbrid d’un api i una carxofa. Afortunadament però, i després de forces mesos, va arribar el dia: vaig perdre la papada. Ho sabeu perquè ho celebrem el 23 de març i és festa imperial.

Molts us estareu preguntat perquè estava tan capficat en la meva intenció d’esculpir el meu cos. És una molt bona pregunta ja que, a primer cop d’ull, no sembla respondre a cap tipus de lògica.

Un ràpid repàs a les personalitats històriques que han tingut parcel·les de poder significatives (Napoleó, Hitler, Mussolini...), ens deixa amb incomptables exemplars humans mediocres físicament que aconsegueixen èxits notables en el camp de la dominació. Val a dir que tots aquests cabrons amb sort jugaven amb una carta que jo no podia ni tan sols somniar: vivien en mons convulsos i violents. En aquestes condicions, amb una retòrica adequada i un encès carisma es poden fer miracles.

Jo no podia fer servir res d’això. Per molt bon orador que fos (que ho era) no podia convèncer a cap dels meus conciutadans de panxa plena perquè m’obeís. No m’adaptava al model estàndard de persona convincent, d’èxit. En definitiva, en aquests temps de pau, m’havia de cenyir als cànons habituals per destacar: la presència física, entesa en un sentit general.

Quan parlo de presència física, i com ja deureu suposar, no m’estic pas referint a la força muscular. Posar-me fort per poder dominar a cop de puny no era una via amb gaire futur. Per molta força que tingués sempre hi hauria algú més fort que jo, amb una arma de foc o una tralla nuclear. S'agraeix poder trencar algún ós de tant en tant, sí. De fet, enyoro el soroll d’aquelles tíbies al trencar-se però, un líder ha de saber abstreure's dels plaers de l'existència.

Centrant-nos en el tema altra vegada, és evident que la força i un cos escultural, en sec, no em servien per a res. Però si aquesta acabada d’estrenar presència física la combinem amb una gran oratòria, senyores i senyors, tenim màgia.. Així va ser com em vaig convertir en una persona encantadora, popular i adorada entre el jovent postadolescent de la meva ciutat natal. El vell noi gras sense carisma havia mort i de les seves cendres n’havia renascut un tio guai amb el prepuci encastat amb diamants.

Ara, estimat lector, en la vostra ment estareu intentant establir relacions. Què n’aconseguia jo de la meva nova popularitat, a part de quantitats considerables de sexe esporàdic, que em pogués servir per dominar el planeta? A on vull anar a parar? La resposta és senzilla. Qualsevol pla de dominació mundial inclourà sempre grans quantitats de diners. És una condició indispensable. Com lligar-ho tot llavors? Els diners i el meu nou jo, guapo, interessant, intel·lectualoide, simpàtic i ocurrent, supurant aquella sensació d’estar sempre immers en projectes interessants i, finalment, amb una permanent barba de dos dies?

La resposta no és òbvia, ho he de reconèixer. Vaig passar formar part d’un dels gremis professionals més despreciables que s’ha establert mai al planeta: marxant d’art contemporani. I això per molt sorprenent que pugui semblar, combinat amb alguna herència procedent de l’amabilitat d’alguna dama de més de 40 amb baixa autoestima i adicta al Valium, em va permetre obtenir el meu primer bon grapat de diners.

Sí, vaig néixer sense escrúpols, no és pas cap secret.

Van ser moments realment molt divertits - l'etapa rosa del líder - i que trobo a faltar, no ho negaré pas. Viatges a Budapest, coca, les targetes VIP... temps molt entretinguts, que duraren poc, ja que jo m'havia de cenyir al meu pla. Però, l'etapa rosa també tenia inconvenients: les ingents hordes de pedants i gent superficial que havia de tractar per feina eren molt molestes. Per això vaig instaurar el dia de festa imperial de “disparem al crític d’art”, pels vells comptes pendents.

Per acabar, i tornant al tema original, jo havia de seguit uns horaris estrictes i fer coses avorrides. Això implicava anar a classe de rus cada dia de 7 a 8 de la tarda. I això, a la llarga, acabaria essent més important que ser marxant d'art contemporani.

25 de nov. 2009

How to... caure bé a la meva àvia

Tres passos senzills:

1) Reconèixer la superioritat de les pel·lícules d'en Charlton Heston per sobre totes les altres.
2) Alabar la seva afició a barrejar tot tipus de vísceres animals en els seus plats, per donar més gust, segons ella.
3) Exclamar "Sant Llorenç!" cada cop que sentis un tro i amenaci tempesta.

23 de nov. 2009

Consells útils per a blogaires #3 - Culpa a la societat

Quan tu escrius qualsevol cosa en un blog (des de temes existencials fins a la teva visita a la pelu d'aquesta tarda, passant per dissertacions sobre com mantenir un ritme intestinal rigorós) sempre buscaràs, conscientment o no, que el lector s'identifiqui en cert grau amb el que expliques. És a dir, que el lector tingui alguna cosa a dir referent al teu text, a raó de la seva pròpia experiència vital.

Podria parlar també de la llegenda ancestral que diu que als blogs s'hi discuteixen idees, a vegades totalment contraposades, i contribueixen a la difusió del coneixement i la comunicació entre persones. Des del meu punt de vista, i no és cap crítica, tota la cosa blogosfèrica aquesta es podria resumir com una mega rave d'egos compartint fel·lacions de manera massiva, però bé, això ja és un altre tema.

Sigui com sigui, el lector se sent més còmode quan pot trobar equivalències entre els teus textos i la seva vida. Un lector cómode significa comentaris i més punts per assolir el lloc que et pertoca com a blogger de referència.

Es comprensible que com a treballador de mines de sofre, o proxeneta, o aficionat als còmics (subnormals que llegiu aquest blog, vosaltres segurament ho anomenareu novel·les gràfiques) tinguis problemes per trobar nexes d'unió amb els teus lectors. Cap problema, la solució és senzilla.

De la mateixa manera que nazis i soviètics van deixar de banda les insignificants diferències ideològiques que els separàven tu també pots aconseguir quelcom similar, proporcionant al teu lector l'objectiu ideal de totes les seves crítiques i queixes. L'enemic perfecte, culpable d'absolutament tot, incapaç de defensar-se cara a cara però amb tentacles que extenen la seva influència arreu. Estem parlant de Satanàs difuminat: la societat.

Emprant aquesta tècnica de manera imaginativa aconseguiràs reunir adeptes que et comentaran i et seguiran sense reserves. Un quants exemples de les meravelloses aplicacions d'aquesta tècnica.

- No tinc amics. La culpa és de la societat.
- Ahir em van trencar les cames. La culpa és de la societat.
- Sóc fan de Wham! La culpa és de la societat.
- No se si Àfrica és un continent o un cotxe de la SEAT. La culpa és de la societat i de l'E.S.O.
- Jo no tinc la culpa de ser un inadaptat/ada social. La culpa és de la societat.
- Jo no tinc la culpa de ser un home/dona d'èxit. La culpa és de la societat.
- La Societat de Nacions va ser un fracàs. La culpa és de la societat. (nou rècord d'excel·lència humorística d'aquest blog)
- Porto un mocador palestí al coll i encara no he lligat a l'Autònoma. La culpa és de la societat i els aires de Sant Gervasi, que em delaten.


BONUS: Sóc conscient que dec una bossa de sugus des de fa molt temps, fet que deteriora la meva credibilitat. Però, en un futil intent de tornar més interactiu aquest blog, prometo mitja dotzena de piruletes en forma de cor a qui em respongui el següent. La pregunta és seriosa.

Quantes vegades mor (i reviu) en Krillin a bola de drac?

18 de nov. 2009

Perla #9

"Si en Dexter existís al món real, segur que seria un blogger d'èxit. I probablement s'hauria encarregat d'en Marc Vidal fa temps"

16 de nov. 2009

Prevenir, la millor opció

La prevenció és molt important. Dutxar-se abans de tenir una cita, rebutjar amablement els serveis sexuals pels voltants del Camp Nou, etiquetar la roba interior... en tots aquests casos la prevenció és una poderosa aliada. Anem a veure altres exemples.

- Extirpació preventiva de la pròstata. Per estalviar el patiment d'orinar quan s'és gran. No és una pràctica amb gaire acceptació entre la comunitat mèdica, però aquests mateixos són els que no veuen els evidents avantatges de la trepanació cranial; pràctica d'èxit molt estesa a l'Europa medieval, l'única que compta. Per altra banda, diuen que la masturbació es bona de cara el bon funcionament de la pròstata. En aquest cas no crec que ningú hagi de patir gaire.

- Ser del Barça només quan guanya. No és una pràctica original, ja que és molt estesa, però sempre està bé recordar-la.

- Tenir doble nacionalitat. En cas d'un eventual conflicte armat, sempre tindràs més oportunitats de buscar refugi en un altre país. Una manera fàcil de tenir-la és fer-te futbolista.

- Reservar un fetge en un país amb una legislació més laxa. Una vida d'alcoholisme i excessos es porta molt millor amb en Chun Li Fat creixen saludablement, fort i vigoròs, i amb un recompte de glòbuls vermells correcte, en algun indret de la Xina.

- No beure begudes carbòniques i refrescos en general. Si arribes a l'edat adulta i el teu fetge està sa i estalvi pensa que no et tornen els diners de la reserva. Reclamar a la màfia xinesa no ha sigut mai una bona idea. Res de combinats.

- Vigila el teu pes. Procura no baixar mai dels 2oo quilos o el teu entorn et començarà a insistir perquè et valguis per tu mateix. No ho pots permetre.

- Dutxa't molt sovint i amb energia. Procura rascar ben fort. Si veus que no marxa, felicitats, has agafat herpes o gangrena. Si veus parts del teu cos al plat de la dutxa definitivament és gangrena. Si sents la fressa d'una motoserra potser no ho és. Dedica els pocs segons que et queden a escollir una religió que perdoni tots els teus pecats.

- La higiene bucal és fonamental. Pensa que el teu dentista també és una persona humana, amb sentiments, estómac, dona i fills. Un dentista amb una shotgun davant d'una higiene bucal molt deficient pot ser un problema.

- Fes alguna activitat esportiva, en consonància amb les teves possibilitats. El Wrestling és la opció mes popular a Catalunya en totes les franges d'edats. Si et federes la Conselleria d'Esports et subvenciona les hormones que et facin falta durant un any.

- Practica el sexe segur. Està comprovat que l'anal fisting és l'origen del 70% de les baixes laborals del país, ja sigui per incontinència intestinal o vergonya monumental. Recorda que les relacions sexuals han d'estar basades en l'amor, la confiança i el respecte mutu. Amb un sol braç n'hi ha prou per gaudir-ne plenament.

- No mantinguis mai relacions sexuals amb rinoceronts, és un precepte fonamental.

- Evita abusar de la sal en la preparació d'aliments. És molt conegut que cuinem abusant en excés d'aquest producte, ingerint-ne quantitats clarament superiors a les que el nostre organisme necessita. Això ho pots aplicar a totes les coses divertides que coneixes i ben aviat els teus fills cobraran l'herència i deixaràs de ser una càrrega per la societat.

- Guarda't el mòbil de manera que quedi allunyat dels teus testicles o ovaris, per tal de mantenir la qualitat de l'esperma/òvuls. Déu ja va preveure aquesta irrupció de les noves tecnologies i va dissenyar la cavitat rectal de manera que fos refractaria a les ones malignes i perfectament identificades dels mòbils. A part de fer el sistema sensible a l'opció "en silenci/vibració" d'aquests artefactes.

- Deixa la teva salut en mans de professionals de disciplines d'efectivitat contrastada: homeopatia, acupuntura, reiki, pokemon hazte con todos, medicina tradicional Xinesa, medicina tradicional del Vallès, en Pepe del Reial Madrid, etc.

- Fes vida social, cuida els amics. Pesar 200 quilos i no tenir amics és una putada. A poder ser que no siguin del facebook. L'aplicació "netejar el meu amic amb un pal amb una esponja enganxada a l'extrem" no sembla gaire possible de desenvolupar.

- I sobretot, Carpe Diem.

14 de nov. 2009

Obvietats #3 - Jo només sé que no sé res

Jo només sé que no sé res. Un cop Sòcrates va haver descobert la sopa d'all amb aquesta afirmació, quedant-se ben descansat, els segles han anat passant i moltes boques s'han omplert - amb sorprenent facilitat - d'aquesta frase.

La cita de Sòcrates, des del meu punt vista, més que transcendental és irreverent. Imagineu-vos una Atenes plena de gent, celebritats de l'època, dient que en saben molt de X coses (matemàtica, geometria, poesia, sodomia, el que sigui); convençuts que la seva paraula és poc menys que dictada pels Déus. Llavors un senyor amb barba, notable mala llet i una llengua afilada va i diu el que tothom amb una mica de criteri sospita: l'enamorament excessiu de la teva pròpia veu i la saviesa no són bons amics. En resum, en aquell context, Sòcrates deixà en evidència, força elegantment, tota aquella sèrie de buròcrates del saber que no entenen que la gracia del coneixement no és tan tenir-lo sinó buscar-lo constantment. I, en definitiva, que tampoc és una cosa tant espectacular saber coses.

Els anys han passat i dos fenòmens curiosos es poden observar de tant en tant:

1) Per motius que s'escapen al meu enteniment, les cites clàssiques acostumen a ser definitives de cara a defensar els arguments. Ningú s'atrevira a contradir en una discussió a qui posi sobre la taula les opinions de sodomites grecs de llargues túniques blanques. mai.
2) Sòcrates és com una mena de John Lennon de la filosofia. Va morir vell, és cert, però probablement provocà el primer moviment fan organitzat de la història occidental. És un filòsof enrotllat, no com l'estirat de Kant. És per això que treure'l a la conversa causarà adoració entre l'audiència. A més, a aquest home li devem l'oportunitat que sempre tenim a ma de ser infinitament pedants i preguntar a algú si en sap alguna cosa sobre les obres escrites de Sòcrates.

Com a resultat tenim que aquesta combinació de coses, afegit a una literalització del significat original de la frase (afortunadament, alguna cosa sí que sabem), porten a la fabulosa oportunitat de sortir com un senyor davant infinitat de situacions el les quals 1) denotes falta de coneixements o 2) prefereixes no tenir-los. Com a casos concrets:

- En una operació d'extracció d'un tumor cerebral, quan els teus companys s'estranyen una mica, ja que has començat el procediment amb una colonoscòpia.
- Davant el jutge, en un procés per assassinat múltiple emprant una picadora de carn marca Moulinex.
- Amb la parella, quan els efectes més visuals d'un herpes genital desbocada comencen a aparèixer.
- Quan, pel sopar de nadal amb tota la família, apareix la teva altra família (secreta) d'Ucraïna per sorpresa.
- Quan la teva companya sentimental s'ha quedat embarassada, entre altres coses, per compartir entre els dos les píndoles anticonceptives (un dia tu un dia jo, amor meu)
- Quan et matricules a Ciències Ambientals.

Mai els hi podrem agrair prou, als patrons del pensament clàssic.

12 de nov. 2009

Keywords

Una de les coses més divertides i sorprenents de tenir un blog és veure, a través del Google Analytics per exemple, les paraules clau amb les quals el blog ha sigut retornat a la llista de resultats de la cerca del Google. Aquestes són les meves preferides:

- alitosi

- pornoblogs

- club super 3

- 0,99999... = 1

- amateurs masturbandose

- blocaires literats

- buscar peix globus

- casting anus

-catalunya vencera

-com fer all i oli

-dialegs d'avis

- diferencias entre las teorias evolucionistas

- el marit de la lidia heredia

- els sis prmis novels de la pau

- es pot demostrar l'existència de Déu?

- escollir nick per lligar

- frases catalanes tuberculosis

- frases curtes per un blog literari

- gasos estomacals

- mamadas con obesas

- persones de la cultura nordica que van guanyar el premi nobel

- noia bufona

- porno mundial

- senyó guai vikipèdia

- transbord linia groga verda

- video putades hitler

- cobro més que tots vosaltres junts, ja em podeu començar a menjar la polla

9 de nov. 2009

Saquejadors (1)

Em trobava fent exactament el que se suposa que no hem de fer mai, el dia que vaig rebre el meu primer tret. Sol, en un lloc amb una sola sortida i on no hi havia res de vital importància per emportar-se. Però hi havia aquell aparador rebentat ple d’iPods. Molt Temptador i, en perspectiva, molt estúpid.

Heu d’entendre que en aquest món apocalíptic en el que m’ha tocat viure, tot i que la majoria dels esforços van encaminats a la supervivència, de tant en tant va bé prendre’s un luxe. És molt probable que hagueu llegit llibres o vist pel·lícules que tractaven d’imaginar com seria un futur on la civilització s’ensorra. Realment s’ha exagerat molt la qüestió.

Per començar, la percepció de la destrucció depèn molt del que tenies abans de la guerra. Ara menjar és complicat, la seguretat personal millorable i la higiene personal deixa molt que desitjar. Però no ens enganyem, aquestes són coses de les quals tres quartes parts de la població mundial no en podia disposar, a l’antigament anomenat tercer món, o sigui que molt probablement aquesta gent no hagi notat gaire la diferència, un cop els Cyborgs es van aixecar i ens van començar a exterminar. Per altra banda, als països on l’extermini realment significava un canvi en la qualitat de vida, més o menys tots ens hi hem anat acostumant. Uns intentant reconstruir la societat, altres creant societats noves al seu gust, molts pidolant i uns quants, entre els que m’incloc, saquejant. Però crec que no m’equivoco quan afirmo que ho portem tots amb força normalitat. Jo et vull robar, tu em dispares. És comprensible.

Suposo que els escriptors de ciència ficció que encara quedin vius estaran força contrariats però, t’ho miris com t’ho miris, la Fi dels Temps no ha resultat ser tan terrible com es preveia. Bé, sempre hi ha una petita fracció de la població (força molesta) que es passa les hores ploriquejant per la seva mala sort i fent odes a la tragèdia de la Humanitat. Afortunadament les bèsties salvatges semblen tenir preferència per aquests pesats i se’n n’encarreguen regularment, quan no els disparem nosaltres mateixos.

Dit tot això, espero que més o menys us hagi donat un context vàlid per entendre perquè algú, enmig del caos i la destrucció, volia un iPod. De 160 gigues, per a més informació.

Desafortunadament, l’única cosa que me’n vaig emportar va ser un tret a la cama. I Bé, la constatació que en general els saquejadors no estem gaire ben vistos en aquest món. Però com he dit abans, ho porto amb normalitat. És comprensible.

7 de nov. 2009

Be Medieval XXI - Tortures #1


Tortura #1 - Arrencar les crostes.



Concepte:

Infligir dolor al torturat arrencant-li sistemàticament les crostes d'una ferida, realitzada prèviament i preferiblement al genoll, per d'aquesta manera torturar-lo molt.

Passos a seguir:

1) Obligar al torturat a patinar pel carrer sense genolleres. Unes malles roses afegirien una dimensió extra a la tortura.
2) Fer un circuit, molt important, amb una línia de sortida i una d'arribada amb un pot de Nutella com a recompensa. Estudis empírics demostren que la Nutella és un reclam més bo que mitja dotzena de cheerleaders anheloses de sexe. Notar que curiosament el torturat és l'autor de l'estudi empíric. S'ho mereix.
4) Interceptar un dels seus genolls amb un bat de beisbol recobert de paper de vidre d'un gruix considerable.
3) Cuidar-se de no buscar trencament de lligaments ni inflamacions voluminoses. No sóm uns sàdics.
4) Curar la ferida resultant i tancar el torturat a la seva cel·la.
5) Esperar a la formació de la crosta i arrencar-la.
6) Repetir el procés fins que el fill de puta xerri o fins quan s'escaigui.

Avantatges:

Com a versió gore de la depil·lació a la cera serà un mètode que causarà pànic entre el sector masculí.

Desavantatges:

Si no tens paciència, prova altres opcions.

Dolor / Mortalitat:

El dolor és, en termes generals, abominable i indescriptible. Això pel que respecta a patinar amb malles roses. En relació a l'extracció de les crostes, tot i que els mascles ploraran com nenetes, és tracta d'un dolor moderat i suportable, però suficient per extreure informació. En cas d'adaptació al procés i insensibilització al dolor es recomana aplicar cops de bat de beisbol a les cames, amb fermesa. La mortalitat per aquest sistema és baixa, encara que es considerin els morts per infecció, vergonya i avorriment. Amb l'extra de bat de beisbol la mortalitat, les possibilitats d'esdevenir invàlid o fitxar com a defensa central del FC Barcelona s'incrementen considerablement. En el cas que algú pengi al facebook fotos del torturat amb malles roses el linxament públic es perfila com una realitat quasi inevitable.

5 de nov. 2009

How to.... ser feliç

Situar-se a la sortida de la porta petita d'un Imaginarium - aquella per on surten els nens -, bat de beisbol en una ma, i rebentar sistemàticament els nens que surten. Rematar-los si s'escau.

1 de nov. 2009

Assassinat a Casa Tarradellas (2)

Reproducció de la primera part del reportatge publicat al Diari de Vic per honrar la memòria d'Angeleta Bonaigua i Ripoll, matriarca de l'Imperi Tarradellas i assassinada recentment en misterioses circumstàncies.

Angeleta Bonaigua i Ripoll va néixer a Addis Adebba, Etiòpia, una assolellada tarda d'estiu. Filla d'un reconegut traficant de prostitutes i d'una artista de varietats, no va tenir mai problemes per adaptar-se a viure la seva infància ben lluny de la seva terra, Osona. Es diu que de ben joveneta va construir una granja de porcs de joguina per jugar a "fer embotits" amb els seus companys d'escola. Es diu també que, tot i ser una noia blanqueta d'ulls blaus i cabells rossos rinxolats, mai va tenir problemes per integrar-se i ser popular en aquell ambient. Tot gràcies al precoç domini d'una Magnum Parebellum de 9 mm, que carinyosment anomenava "pitiua".

Al 1965, amb 20 anys, 5 avortaments acumulats i amb 14 descendents vius, l'Angeleta torna amb els seus pares a Gurb, on els progenitors hi tenen la casa familiar i on pretenen viure de renda el que els hi queda d'existència. Així va ser com Angeleta va deixar enrere la seva etapa africana i un plujós matí de tardor, amb llàgrimes als ulls, i després d'acomiadar-se dels seus fills (l' Akinsanya, en Danjuma, en Hasani, en Nikusubila, l'Ochieng, l'Aisha, la Baderiwa, la Jamila, la Mukantagara, la Mwajuma, la Nomalanga, l'Oni, en Josep Maria i la Dolores), va agafar les maletes i s'allunyà del continent que l'havia vist créixer. La colònia catalanoparlant d'Etiòpia té el seu origen, com és evident, en aquest episodi històric i la increïble fertilitat de la senyora Bonaigua i Ripoll.

Un cop arribats a Osona, tota la família senzillament es va dedicar a viure de la ingent fortuna que havien acumulat gràcies als negocis durant l'etapa africana. Van ser tres setmanes molt felices, plenes d'excessos, (com construir Montserrat, que per molt que diguin els geòlegs, està clarament documentat que la seva existència no es remunta més enllà del 1968, quan es van enllestir les obres) però ben aviat es va fer necessària la necessitat de trobar-li a l'Angeleta un bon marit que permetés a tota la família tornar a viure en l'abundància.

L'espera no va ser gaire llarga. Arcadi Tarradellas i Schopenhauer, natural de Gurb, i hereu d'una gran família de terratinents vigatans va aparèixer en escena. Angeleta s'enamorà ràpidament d'aquell jove emprenedor, rialler i vital, que havia inventat i patentat la pizza; fent-se ric en el procés (la invenció de la pizza és reconeguda com la segona aportació Osonenca més gran a la Humanitat, després del seu sofisticat programa espacial). Pocs mesos després de la seva tornada a Osona, Angeleta es casà amb l'Arcadi, en un boirós matí d'hivern. Era el 1967 i tenia 22 anys.

L'Angeleta, fent honor a la seva fama de dona extremadament fèrtil, ben aviat tingué fills. En total en tingué 10, el màxim legal a Osona per a espècies no porcines, tots de cop i distribuïts uniformement entre ambdós sexes. Venint amb la lliçó apresa del caos onomàstic que va crear amb els seus fills africans, l'Angeleta va decidir anomenar tots els fills mascles Marçal i les femelles Josefina, i utilitzant subíndexs per diferenciar. De segon nom els hi va posar a tots Skywalker. Afortunadament per la salut mental dels registradors de l'administració osonenca, 8 dels 10 fills van morir víctimes de la frustració de no poder expressar-se com a éssers individuals. Per tant, només en van quedar dos, en Marçal i la Josefina. Més tard se'ls hi uniria, en Bernat i la Roser. Van néixer de part natural un fresc migdia de primavera, al 1970. Diuen les cròniques que les seves primeres paraules van ser "carbonara" i "mixto de jamón y queso".

La resta del reportatge serà publicat la setmana que ve.

Fonts:

Gran Enciclipèdia Ausetana

Viquipèdia

Tractat de parasitologia intestinal

El Codi da Vinci

En Teo no sap que fer-ne dels purins. Quin maldecap!

Biblioteca del CERN

Pura i Vil Mentida


27 d’oct. 2009

El Fotolog es mor

No puc més que encendre les torxes d'alarma de la meva consciència davant d'aquesta tragèdia. Mentre els diners del contribuent se'n van per salvar una colla de pandes merdosos a l'altre banda del món, aquí a casa nostra assistim immòbils a la destrucció de l'habitat natural d'una de les espècies animals més nostrades: les jenis i els jonathans, o el seu nom genèric, els quillos.

Els etòlegs, fent ús de tècniques paleografològiques, han estudiat en profunditat les boniques declaracions d'amor que els quillos graven amb navalla de manera insistent al mobiliari urbà del país (un comportament sorprenent i entranyable). Amb les dades recollides, analitzant-ne la seva antiguitat, sembla força segur que la colònia inicial s'originà al Baix Llobregat, per posteriorment estendre's per tot l'extraradi de Barcelona, emprant com a principals vectors de dispersió els Seat Ibiza i Leon. Com a apunt, hi ha registrades colònies a zones hostils fer la seva fisiologia, com per exemple Girona, Olot, Ripoll i Sant Miquel de Fluvià. En general, les seves poblacions s'han anat incrementant al llarg del temps, ja que sembla que les morts per accident de trànsit o sobredosi són amplament compensades per embarassos no desitjats, tan habituals en el seu cas.

En resum, uns animalons en bon estat de salut com a població, en harmonia, i que formen part del paisatge característic de Catalunya i les seves discoteques.

Doncs tot això es pot acabar de cop. De la mateixa manera que la pol·linització vegetal depèn en gran mesura de l'activitat de les abelles, la reproducció i tot el seguit de complicats rituals sexuals , socials i de comportament que configuren la població quilla tenen els seus fonaments en l'existència del fotolog. La dreta feixista i reaccionària us dirà que amb l'aparició del facebook això es compensa, però creieu-me, qualsevol que hagi dedicat unes quantes hores d'estudi al món del fotolog entendrà que no és el mateix.

El facebook és un mitja massa sobri, ensopit, mancat de colors cridaners i complicat com perquè els quillos es puguin expressar alegrement. No podran escriure les seves Odes a l'amor, amb el seu excels vocabulari (txati, pichirri, jamona, tio bueno, chochete, wapi i d'altres). Els mascles no podran competir més a veure qui te els abdominals més marcats o el lavabo de casa seva més ben reformat. Les femelles per la seva banda, no podran jugar més al clàssic joc de "a veure qui és més puta" ni buscar angles impossibles perquè surtin les seves tetes a les fotos.

Un trist destí espera a aquests animals, si la cosa roman així. Incomunicació, sostenidors impossibles amagats als calaixos, milers d'euros invertits en cotxes tunejats que no podran ser exhibits. La melangia s'apoderarà de la seva espècie. Els patrons de conducta variaran. Les jenis començara a menjar les seves primeres polles molt més tard, potser als 14 anys, i els jonathans deixaran d'animar a la sel·lecció espanyola. I arribarà un dia, el dia que tristament assenyalarem com el del final de la seva espècie, en què algún dels seus membres agafarà un llibre, i se'l llegirà. Res es podrà fer arribats a aquest punt.

Ja per acabar, només em queda fer la reflexió final, una última súplica. No deixem que s'extingeixin. Per la simple preservació de la bellesa de la varietat biològica. Per com alegren les nostres tristes vides amb seu comportament. Recordeu, ells mai no ho farien. Serien intel·lectualment incapaços de fer-ho, però igualment, mai ho farien.

Salvem el fotolog, salvem les jenis, salvem els jonathans.

25 d’oct. 2009

Perla #8

"És només una opinió, però la Megan Fox, comparada amb la Rachel Weisz, em sembla una trista puta sifilítica de la Rambla"

23 d’oct. 2009

Comunicacions Internes del Col·lectiu Ninja de Catalunya (2)

De: Consell de Savis
A: Divisió Ninja Assassina

Assumpte: Ninja a l'Ànima

Ahir érem veient la tele i vam observar com entrevistaven a un dels nostres ninjes al programa Ànima. Estem profundament decepcionats. Aquell imbècil se'n va a la tele i no ens hi convida. Ni un trist "ei, que sortiré per la tele!". Així no tindrem mai l'oportunitat de treure de l'armari els nostres vestits de gala. Procediu a ajusticiar-lo.

De: Divisió Ninja Assassina
A: Consell de Savis
Assumpte: RE: Acció de pressió

Estimat Consell de Savis, hem rebut el vostre missatge.

Hem avisat al Ninja de la tele via facebook que serà fuetejat el dia 17 a les 20:00 hores. Encara no hem rebut resposta. Ens hem pres la llibertat de crear un esdeveniment al facebook per qui s'hi vulgui apuntar.

Atentament.

De: Ninja de la Tele
A: Divisió Ninja Assassina
Assumpte: Dubtes

Hola, sóc el ninja de la tele. Només volia saber de quina quantitat de fuetejades estem parlant. També volia saber si puc venir amb un amic. Gràcies de bestreta.

De: Webmaster Ninja
A: All
Assumpte: Aclariment

Ja us he instal·lat altra vegada a tots els que m'ho vau demanar el windows XP. De res. A partir d'ara no acceptaré cap tipus de queixa d'algú que hagi decidit continuar amb Vista. Ho dic molt seriosament. Sóc un tècnic sense paciència i amb domini de l'espasa.

De: Departament de Recursos Humans Ninja
A: Webmaster
Assumpte: RE: Aclariment

Ens has esborrat el pescamines, el solitari i el pinball. Ens avorrim. No tenim res a fer i ens estem començar a matar amb el Departament d'Arxivística i documentació.

De: Divisió Ninja de Documentació i Arxivística
A: Webmaster Ninja
Assumpte: RE: Aclariment

Pel que més vulguis fes alguna cosa. Això és una matança.

De: Webmaster
A: All
Assumpte: No Subject

Us he tornat a instal·lar el World of Warcraft. De res.

De: Divisió Ninja d'ajuda a les Drogodependències
A: Webmaster Ninja
Assumpte: De Puta Mare

Felicitats noi. Tu saps el que ens va costar que ho deixessin estar? El patiment que tornaran a reviure les seves famílies? Ja hi tornem a ser. Jornades de 20 hores davant de l'ordinador, alienació mental, obesitat. De puta mare.

De: Divisió Ninja Assassina
A: Ninja de la Tele
Assumpte: RE: Dubte

Sí, pots portar a qui vulguis. Però que quedi clar que només et fuetejarem a tu. Respecte el nombre de fuetejades serien 50. Ja saps, la dosi estàndard. Per qualsevol dubte posa't en contacte amb nosaltres. No oblidis apuntar-te a l'esdeveniment del facebook, que sinó no et podríem deixar passar.

De: Webmaster Ninja
A:
Divisió Ninja d'ajuda a les Drogodependències
Assumpte: RE: De Puta Mare

Hola. Em teniu fart. No esteu mai contents. Us acabo de netejar els ordinadors de distraccions (ni messegers, ni skypes, ni spotify, ni res) i us he limitat l'internet perquè no pogueu anar al facebook, ni xatejar ni a mirar series o porno. De res.

De: Consell de Savis
A: All
Assumpte: Motí

Acabem de tornar de portar els vestits de gala a la tintoreria que ens hem trobat les oficines plenes de barricades, destrosses, foc i gent embogida en el que tradicionalment s'anomena un motí. Semblaven molt enfadats amb l'informàtic. Algú té idea de quin és el motiu?

20 d’oct. 2009

El Nobel de la Pau, aquell premi de referència

Unint-me a l'oportunisme rapinyaire que de ben segur s'haurà apoderat de la blogosfera, motivat pel controvertit nomenament del Premi Nobel de la Pau del 2009, em disposo a dir quatre coses.

En primer lloc, més que res com a proposta i per donar un caire més festiu a l'entrega de tan elevada distinció, suggereixo que es faci l'entrega dels premis a la Festa dels Supers del Club Super 3 que cada any se celebra a l'estadi Lluís Companys. Seria un esdeveniment molt complet on els Supers, famílies, dirigents mundials i una notable quantitat de prostitutes de luxe podrien disposar d'un espai lúdic on gaudir d'una jornada entranyable. Hi hauria una piscina de boles gegant, pastís pels petits i petrodòlars pels més grans. No crec sincerament que la solemnitat del Nobel se'n ressenti amb aquest canvi de format.

En segon lloc, repassant una mica la història dels premis Nobels de la Pau veiem que contrastats homes de pau com Henry Kissinger i Yasser Arafat en tenen un. No m'atreveixo a imaginar-me quins deurien ser el prosaics arguments que es van fer servir aleshores, però aquests precedents bé podrien donar peu a nominacions molt simpàtiques. Chuck Norris, Van Damme, Cthulhu i Satanàs podrien ser premis Nobel de la Pau. Perquè no?

En tercer lloc, i crec que tothom combregarà amb mi, tradicionalment als països escandinaus se'ls ha relacionat amb el sentit comú, el criteri i les coses ben fetes. Alguna cosa ha deixat d'engranar bé al Nord. Es pot especular molt al respecte: el canvi climàtic, l'arribada d'Ibrahimovic al Barça, un servilisme descarat als interessos occidentals per glòria dels seus dirigents, etc. Tot i això, jo crec que la resposta és molt mes evident. Els efectes devastadors acumulats de diversos anys de programes Erasmus es comencen a notar en l'antigament saludable cultura nòrdica. Erasmus Party's cada dimecres, alcohol en quantitats brutals, tequiles, depravació sexual... destrossen els fonaments morals del jovent nòrdic i, de retruc, condemnen a la mediterranitzar les seves societats. El tercer món se'n va cap al Nord.

Ja per acabar, analitzar el sorprenent nomenament del Premi Nobel de la Pau del 2009, Barack Obama. Tinc la sensació que aquest home aconseguirà una fita sensacional: il·lusionar tota la humanitat amb el seu discurs, guanyar totes les distincions i honors i, finalment, decepcionar-nos fins a l'extrem i tornar-nos de cop a la realitat. Tot això en menys d'un parell d'anys. El tema d'en Zapatero és d'aficionat comparat amb això. I segur, segur, que ja té els maleïts drets de la seva vida de merda venuts per fer-ne una peli i cobrir-se d'or.

Però tornant al tema, la sensació que queda amb aquest premi Nobel, és que l'ha guanyat sense fer ben bé gaire res. Una mica com els premis a la millor redacció que ens donaven a primària. I això és el que més inquieta de tot plegat.


17 d’oct. 2009

Moments Històrics (1) - Versalles, 1919

En un vagó de tren, després dels incomptables horrors de la Primera Guerra Mundial, els representats de les nacions victorioses dedicaven tots els seus esforços per enllestir els problemes que encara tenien pendents.

- M'acaba de sortir un D16! - digué sir David Lloyd George, premier britànic - La teva elfa sifilítica ja es carn d'olla! Fes-te cardar espagueti!

- Fill de puta - digué, Vittorio Orlando, primer ministre Italià.

Woodrow Wilson, mentrestant, jugava al Wii Bowling i Clemenceau es masturbava al lavabo.

Un oficial va entrar al vagó, amb expressió visiblement contrariada.

- Hola - va dir l'oficial - resulta que el representant de la república de Weimar....

- Nooooooooooooo! - va interrompre de cop en Wilson - T'has de dirigir amb nosaltres amb el respecte que ens mereixem. Fes servir el formalisme adequat.

- Perdó. Senyors... - comença a dir l'oficial.

- No! T'equivoques! - Van exclamar els quatre estadistes, un cop el francès va haver sortit del lavabo.

- Honorables?

- Tampoc.

- Excel·lentíssims i magnífics?

- Fred, fred.

- Il·lustríssims?

- No, no.

L'oficial va estar a punt de provar sort amb "deficients mentals" però es va contenir. En comptes d'això es va rendir.

- Vinga nois, qui sóm nosaltres? - exclamà Wilson

Els quatre van adoptar una postura molt teatral i amb les seves millors veus operístiques van dir:

- Som les fabuloses tortugues ninja mutants!

I van començar a cantar Aquarius. Es descollonaven de riure tots plegats. En Lloyd va vomitar en un ficus mentre l'italià i l'americà es tancaven al lavabo per fer un altre submarí. Era tot força confús.

En Clemenceau, probablement el que anava menys col·locat dels quatre, es va acostar a l'oficial.

- Perdona noi. Digues, què volies?

- No, no. Res que no pugui solucionar jo mateix.

L'oficial va sortir del vago i es va dirigir cap a Hermann Müller, el ministre alemany d'afers estrangers i el representant a Versalles del gruix dels perdedors de la guerra.

- Bé, què han dit? És que començo a tenir una mica de pressa amb això de la guerra sap? La inflació no s'apujarà sola - va dir el representant alemany.

L'oficial vacil·là un moment.

- Sap què? Faci'm un favor. Extermini'ls a tots.

I en Hermann Müller, notablement sorprés, va prendre nota. Se li va oblidar apuntar Itàlia, tot i això.

15 d’oct. 2009

Diàleg #5

A casa de la Ruth , mentre ella i el seu convidat, en Pol, veuen per la tele una incendiaria amenaça a tot el món occidental, enregistrada en format de vídeo domèstic, provinent de l'Afganistan.

- Se'l veu realment enfadat. No és que no entengui els seus motius però tampoc cal anar amenaçant amb enviar-nos a tots a l'altre barri. - Diu, en Pol, en el seu enèsim intent per alleugerir una mica l'ambient, ja de per si prou carregat.

- Sí, sí que se'l veu enfadat - Respon secament la Ruth, que començava a sospitar que en Pol probablement no havia copsat les múltiples insinuacions per part seva: el fet de convidar-lo a sopar, el perfum exageradament car que s'havia posat, l'escot, l'ampolla de vi, una posició corporal que incitava al contacte, nombroses mirades provocatives, etc.

Uns quants minuts de silenci mentre l'afganès descriu les mil pestes que cauran sobre occident.

- Ei Ruth, moltes gràcies altra vegada per convidar-me a sopar. Ha sigut molt agradable - Digué en Pol, afegint una altre frase al seu recull d'afirmacions lamentables del dia.

- Sí, jo també m'ho estic passant molt bé - va mentir la Ruth, mentre s'esforçava a conjugar en present- Crec que aniré un moment al lavabo. Ara torno.

Abans de retirar-se, va recomanar a en Pol que se servís més vi si volia, en una vaga esperança que la nit acabés com calia. Mentrestant va trucar en Joan exigint l'informe de batalla, baixes, recursos existents i projeccions futures. En Pol informà i amb prou feines va tenir temps d'amagar el mòbil quan la Ruth tornà del lavabo. Un enèrgic i decidit "ets un capullo" sortia del mòbil, abans que aquest s'apagués.

- Ei, com ha anat? - va dir en Pol, cobrint-se encara més de glòria, si això era possible.

La Ruth, directament, va posar cara d'estupefacció.

- Bé, bé. El meu colon funciona perfectament - Digué la Ruth, afegint-se a la festa sense reserves.

- Me n'alegro, me n'alegro. És positiu tot plegat - contestà en Pol.

- Sí, em ve de família suposo.Tot un estalvi en comprimits de fibra. I tu com ho portes?

- El què?

- El teu colon.

- Ah, bé suposo - en Pol es va tocar la panxa - no tan bé com tu però anar fet - digué en Pol en el que probablement va ser l'intent de compliment més desastrós de la història dels eucariotes.

- Oh, ets un romàntic Pol - la Ruth ja no podia dissimular la seva indignació.

Per algun tipus d'intervenció Divina, en Pol va notar certa hostilitat en la seva amfitriona. Encertadament va suposar que tot era degut a que no havia respost com calia als desitjos d'ella, que per cert, eren força compatibles amb els d'ell. Per tant, va decidir prendre alguna mesura al respecte per tal de donar sortida al problema. És a dir, en Pol es disposava a fugir.

- Bé, crec que aniré passant que demà toca treballar - va mentir en Pol - Moltes gràcies per tot.

- De res - Digué ella, obviant premeditadament el protocol que diu que quan t'acomiades d'un acte festiu amb algú s'ha de suggerir repetir-ho en el futur.

- Adéu Ruth - va dir ell.

- Adéu Pol - va dir ella, glacial.

Es tenca la porta i en Pol baixa el primer tram d'escales mentre la Ruth es queda palplantada a l'altra banda de la porta intentar assimilar el desastre de tot plegat.

Per sort, alguna altra intervenció divina potser, en Pol va pensar. Va pensar en la multitud d'homes que hi havia fora i que no dubtarien a trencar-li les cames i arrencar-li les entranyes, amb raó, pel fet de comportar-se com un imbècil i anar perdent les oportunitats així com així.

I com que avui el tema va de miracles, va tornar a pujar i va picar el timbre. Ella va obrir i, no es enganyem, es va sorprendre.

- Ho sento - va dir ell, sincerament.

La Ruth s'ho va pensar una mica. Els seus músculs entrenats semblaven demanar-li a crits que practiques una clau d'estrangulament. Però finalment el va deixar passar, sa i estalvi.

- Ets un idiota. Però estàs perdonat - digué ella, finalment.

Vet aquí un altre miracle.

I la nit va acabar, gràcies a Déu i a la pressió punyent de milions d'homes sense tanta sort, feliçment.

12 d’oct. 2009

Coses que no m'agraden (2)

Veure també, coses que no m'agraden (1)


Primera cosa: Les pel·lícules de l'Almodovar.


Els meus motius: Motius totalment injustificats i sense criteri, ja que no he vist mai ni una sola pel·lícula d'aquest noi. Suposo que tinc aversió estructural als cartells de les seves obres, amb tants colors cridaners. També sospito que el meu subconscient em diu que una cosa que li agradi a tanta gent i que no tingui transformers, no pot ser bona de cap de les maneres.

Solucions que proposo: Que Michael Bay faci un remake de Todo sobre mi madre.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Segona cosa: La cervesa.


Els meus motius: Senzillament, tinc aquesta tara genètica, a la qual podríem afegir que no m'agraden el vi, el cava, el cafè, el te o qualsevol tipus d'infusió. Puntualitzo que això no vol dir que no begui alcohol. Ho faig (normalment vodka) però per motius pràctics només, no pas per gust. Però amb la cervesa sóc incapaç. Això provoca que l'expressió "anar a fer unes cerveses" no tingui significat per mi, amb el greuge social que això em provoca.

Solucions que proposo: Combinats de Vodka a 1,20 euros.


-------------------------------------------------------------------------------------------------


Tercera cosa: El Norton Antivirus.


Els meus motius: Satanás viu entre nosaltres i és el programador en cap de Symantec. La combinació del Norton Antivirus i el Windows Vista ha donat peu a més atacs d'ansietat i suïcidis que el crack del 29. Si fiques qualsevol CD del Norton dins una estrella de 5 puntes feta de sal i sacrifiques un pollastre, immediatament tindràs a la Pilar Rahola en llenceria sexi al menjador de casa teva intentant posar-te calent tocant un didgeridoo.

Solucions que proposo: Canviar el teu Mac Air per una Olivetti.


-------------------------------------------------------------------------------------------------


Quarta cosa: L'Èric Bertran.


Els meus motius: Tinc entrevessat aquest presumpte màrtir del catalanisme adolescent des de bon principi. No tinc un especial amor per la Guàrdia Civil, Policia Nacional i d'altres. Però encara els hi tinc menys després que la seva exagerada actuació davant l'amenaça infantil d'un nen sense pèls a la polla que firmava, atenció, com a Exèrcit de Fènix, comportés que aquest noi esdevingués la figura més insuportable del catalanisme mediàtic, molts cossos per davant d'en Joel Joan. I a sobre va fer pasta amb una merda de llibre, que no ho negaré pas, és el que més ràbia em fa.

Solucions que proposo: Sexe anal.

10 d’oct. 2009

Obvietats #2 - L'amor tot ho pot

És aquesta una afirmació força encertada i, exceptuant alguns casos concrets que es comentaran més endavant, que es compleix gairebé sempre.

Però tampoc li hem de donar un mèrit excessiu a l'amor. Podríem utilitzar la frase "Una combinació adequada de prozac i altres estimulants tot ho pot", i tindríem dues expressions funcionalment equivalents, tot i que l'estètica i retòrica d'aquesta última sigui inexistent. L'amor, de la mateixa manera que les drogues, embriaga i enterboleix els sentits, mentre ens fa flotar en un mar de felicitat. Com a qualsevol alterador químic de l'estat d'ànim, l'amor ens fa aixecar de més bon humor, amb més empenta i amb ganes d'emprendre aquells projectes de joventut que tanta il·lusió ens fan.

L'amor té avantatges evidents. És gratis (habitualment), socialment ben vist (col·locar-se amb coca no), sense efectes secundaris de tràgiques conseqüències (el sopar de nadal a casa els sogres potser) i, eventualment, et permet fer l'amor.

Inconvenients? També. L'amor ha donat peu a ingents quantitats de poesia cursi i, perquè no dir-ho, a diferència de les drogues el tema depen de dos i no d'un de sol. Seria realment sorprenent veure com la ratlla de coca se'n va a casa la germana al·legant que necessita espai i temps per pensar en si mateixa.

I en Brian Adams. L'amor va portar-lo de l'infern.

L'amor tot ho pot. Quan no és compleix del tot aquesta afirmació? Doncs normalment en situacions extremes però no per això impossibles.

- Una adicció al World of Warcraft que trenca la parella.
- Que, desafiant mitja dotzena de lleis físiques, la Rachel Weisz decideixi follar-te el dia del teu casament (amb la teva xicota, s'entén)
- Descobrir que la persona de la qual t'has enamorat és el lletrista d'Andy y Lucas.
- No tenir penis. O tenir-ne 30 centímetres.
- Que uns exèrcit de cyborgs amb fusells làser als ulls i muntats en harleys et facin triar entre unir-te a ells i anar a conquerir coses o la teva parella.

8 d’oct. 2009

Diari de la dominació Mundial (1)

Aquesta és la història de com he acabat dominant el món. No ha sigut una tasca fàcil. He necessitat molts anys (pràcticament tota la meva vida), he hagut d’improvisar, empassar-me fracassos i decepcions, les sempre molestes purgues... però, al final, tot ha acabat en un món millor que quan vaig començar.

I el més divertit i satisfactori de tot plegat és que tota la humanitat és de la mateixa opinió que jo. Sota pena d’una mort brutalment imaginativa, naturalment.

Començaré pel principi. En perspectiva, he de dir que dominar el món no és gens fàcil. Reconec que quan tenia 17 anys, a l’any 2009, la il·lusió juvenil per un futur millor (el millor futur possible per a mi, de fet) feia que pequés d’un excés de confiança i optimisme que, al cap de 56 anys, em fa dibuixar un somriure. Per sort, davant de les dificultats, que han sigut incomptables, sempre he pogut comptar amb les meves millors virtuts: paciència, capacitat d’anàlisi i gran determinació.

Parlem dels meus defectes. Molts, de fet, i quan tenia 17 anys i vaig decidir iniciar aquesta empresa, eren més evidents. No era especialment fort, ni alt, no era atractiu, ni ric, ni amb un gran carisma i amb un evident sobrepes. Tot això, a part de complicar-me el tema amb les noies també em posava pals a les rodes si volia tenir el planeta sota el meu control. Si no era capaç ni tan sols d’obligar a una sola persona a seguir els meus designis, per la força física, la paraula o el xantatge econòmic... com pretenia dominar el món?

Insisteixo: paciència, capacitat d’anàlisi i una gran determinació.

A aquestes alçades del capítol introductori de la història de la meva vida encara no he parlat dels meus motius i això, des del punt de vista de l’estil, és imperdonable. Com suposo que serà igual d’imperdonable no tenir (com és el cas) uns motius molt elevats, que donin un toc èpic al relat. Vaig tenir una infància normal. No hi va haver tragèdies familiars, no em pegaven de petit, no tenia traumes profunds a part dels habituals per un noi gras de 17 anys, vivia en un món en relativa pau (i ja us avanço que aquest és el pitjor problema que us podeu trobar si algun dia voleu dominar el món) on personalment no era víctima de cap privació de les meves llibertats bàsiques, cap lesió cerebral que m’arrossegués per aquest camí, en definitiva, no tenia motius evidents.

Però parem-nos a pensar un moment. No es estrany trobar gent que vol progressar, fructificar i tenir èxit a la vida. Es fan empresaris, polítics, científics, sacerdots o el que sigui. De tots aquests, una petita porció adquireix poder, a vegades molt de poder. Un poder que els hi permet fer el que vulguin, en les seves respectives parcel·les. Fins i tot es barallen i competeixen entre ells per esgarrapar porcions de poder que creuen que poden ser seves. La part divertida de tot això és cap d’aquests personatges dirà que ho fa per la seva satisfacció personal. Us parlaran de coses relacionades amb la religió, el lliure mercat, la democràcia, la revolució i similars. Naturalment, cap d’ells va decidir aturar-se quan era evident que acumulaven molta força. Probablement us dirien que la seva obligació era continuar avançant en pro algun ideal elevat.

Jo era igual que ells, però més honest amb mi mateix. Buscava el poder absolut, pel simple fet de gaudir-ho. Cap Déu ni revolució em motivava, només la seguretat de saber que un món on jo fos l’únic i absolut dominador era, més clar que l’aigua, la millor opció. Òbviament, un dels motius pels quals he tingut èxit ha sigut no fer cap mena de referència pública a els meus motius. Sí, he adorat Deus i he encapçalat revolucions, però sense creure-m’ho gaire, la veritat.

Arribats a aquest punt, aquí em teniu. Un força mediocre exemplar d'adolescent destinat a dominar l'espècie humana. Ningú ho va sospitar aleshores, però aquell mes de desembre de 2009 aquell noi va iniciar el seu pla per posseir el planeta. I, això tampoc ho hauria pogut sospitar ningú, en seu primer pas consistia en el següent: apuntar-se a un gimnàs i a un curs de rus.

5 d’oct. 2009

Perla #7

"Morir-se és com quan se t'espatlla l'ADSL. De cop i volta et quedes sense res interessant per fer"

2 d’oct. 2009

Sense Frens

Sense cap mena de dubte, trobar-se muntat en una bicicleta sense frens en plena baixada representa un seriós problema.

En primer lloc, és inevitable pensar en la perspectiva d'una mort imminent estimbant-se contra la paret al final del carrer. El tema de la mort, al final, és més un problema de temps que no pas d'una altra cosa però, tot sigui dit, tots somiem amb alguna cosa més sexi que no pas morir esclafat contra un Ford Mondeo (o un seat ibiza!). És per això que recomano, si es dona el cas, aprofitar els últims segons de vida abans de l'impacte per passar a la història. Se m'ocorren diverses opcions espectaculars.

- Cantar l'Stayin' Alive dels Bee Gees.
- Actualitzar el twitter o el facebook via sms.
- Insultar greument a la Casa Reial.
- Cridar "No a Bolonya!"

No penseu que m'he oblidat que molt probablement molta gent decidiria saltar abans de morir brutalment - la glòria només és pels valents -. Llavors, entraríem en un món de diversió ple de fractures obertes, cremades i desfiguracions diverses. O el que és el mateix, una entrada VIP per gaudir del sistema sanitari del país en el qual et trobis.

Dissortadament, us he d'informar que al món del cinema i les sèries americanes les probabilitats de trobar parella sentimental mentre reps tractament en un hospital estan sobreestimades. Com la reincident destrucció de Tòkio a mans de Godzilla, una vegada i una altra. Per tant, buscar premeditadament la destrucció parcial del cos per lligar no s'estila com a una bona opció. Com a molt en alguna unitat de cremats.

I, a aquestes alçades, us estareu preguntant per la última possible sortida a la història, és a dir, un final feliç on no passa res greu. Pensant en això, i descartant que hi hagi algú amb un nivell d'intimitat i confiança amb la meuca, implacable i freda gravetat, l'única possibilitat que ve al cap és (no, les bicicletes accelerades indegudament no estan fetes per girar bruscament. Al Mario Kart potser, però al món real no) utilitzar els peus com si fossin frens.

Però he de dir, estimats amics, que això no serveix per una puta merda.

29 de set. 2009

Un ninja entrevistat a l'Ànima

En un intent d'aconseguir un cert repunt d'audiència al programa Ànima, els productors han decidit entrevistar un ninja. Bibiana Ballbè i el genial Toni Puntí dirigeixen l'entrevista.

(BB): Avui tenim com a convidat un personatge molt especial. Embolcallat d'un necessari anonimat i provinent de la cultura més underground del país. Què hi ha darrera de la seva mascara negra?

(TP): Bona pregunta Bibiana. Deixem que sigui ell mateix qui ens ho desvetlli. Benvingut senyor Ninja. És un honor tenir-lo per aquí.

La càmara canvia a un pla curt d'un ninja força estàndard.

(N): Sí, ja. Un moment.

El ninja s'aixeca i trenca el coll a en Toni Puntí.

(BB): Gràcies.

(N): De res.

(BB): Bé. Per als espectadors que no estan familiaritzats amb la teva obra, com et definiries?

(N): Bé, mato gent.

Pla curt del cadàver d'en Toni Puntí.

(BB): Però, en què es bassa la teva essència? Què fa especial la teva obra?

(N): És una pregunta molt interessant Bibiana, i me n'alegro que me la facis. Des de sempre ha existit el convenciment entre el pensament ninja que com més discretes i subtils fossin les nostres accions, millor. Però el món és una cosa meravellosa, és bonic, tot pot ser estètic. Jo no em refugio en vells pragmatismes. Em declaro en rebel·lió davant tot això: experimento i, sobretot, improviso. Suposo que estaràs al corrent de la meva performance amb napalm. Va ser un experiment artístic encantador. Va començar com un clàssic assassinat per desnucament, però va acabar derivant en una massacre de foc amb violacions incloses. Fins i tot vaig experimentar pel mig amb una polidora industrial de metalls. Els resultats no van ser discrets, sincerament, però van ser meravellosos.

(BB): Llavors, et reconeixes com una persona amb estil, creativa, valenta i oberta a altres possibilitats artístiques?

(N): No, de fet em reconec com una persona força inepte en la meva feina que cobreix la seva incapacitat per fer les coses com cal amb una adequada retòrica encaminada, com molt bé sabràs, a transmutar la merda en or i allò mediocre en excepcional. Per tal d'aconseguir-ho m'embolcallo d'una aura de pretensiosa superioritat moral, estètica i intel·lectual que em fa extremadament atractiu per les masses que busquen autoafirmar-se de manera superficial, cap enfora i que projecten únicament, de fet, una notable buidor d'idees.

Un silenci incòmode.

(BB): No crec pas que t'haguéssim convidat per aixafar-nos el negoci.

(N): Estimada Bibiana, et puc assegurar que mai tindràs tanta audiència com avui.

Un altre silenci incòmode.

Pla del cadàver d'en Toni Punti mentre la Pilar Rahola i una rata competeixen ferotgement per consumir les seves entranyes.

(N): Sí, això seria una bona imatge de silenci.

23 de set. 2009

Obvietats #1 - "El temps ho cura tot"

En aquesta modesta i probablement efímera secció analitzarem afirmacions òbvies que es fan servir en la vida quotidiana, desentrellant-ne els seus misteris.

Obvietats #1 - "El temps ho cura tot"

En primer lloc, i abans d'entrar a analitzar les repercussions socials de l'expressió, comentar la contradicció inherent a la frase en si mateix. Molts anys de coneixement empíric acumulat demostren que el temps és un dels factors de mortalitat més efectius, ja que l'acumulació d'aquest en dosis elevades augmenta considerablement les possibilitats de passar a millor vida Un cop feta la broma estúpida del mes, prosseguim amb el to seriós que caracteritza aquest blog.

El temps ho cura tot. L'antibiòtic d'ample espectre per lluitar contra els maldecaps sentimentals. L'aportació més significativa del món de les obvietats a la literatura del coaching emocional. L'argument que no pot faltar mai en boca de l'amic/amiga empassa - drames (interessat o no). La solució definitiva.

I de fet, ho és, però no a la manera en què normalment s'expressa. Hi ha la tendència a personalitzar el temps en la figura d'un ésser adorable (un unicorn rosa, la Rachel Weisz, el que sigui) que fa manyaguetes i dóna de menjar trossos de núvol de sucre fins que superes els teus problemes, mentre t'ajuda a veure els aspectes positius de l'existència. És en aquests moments quan les probabilitats de llegir l'Alquimista augmenten exponencialment.

Lamentablement, no és així com funciona. El temps és un fill de puta sense cor, despietat i fred com el gel, que et fa passar els problemes coll avall a base de solucions tan tristes com l'oblit, la indiferència i la mala baba en general. Però funciona!

A més, com a sistema eficient i evolutivament coherent, funciona de tal manera que els individus que no superen els seus traumes difícilment passaran els seus gens a la següent generació (inadaptació social, que deriva en tics nerviosos, falta d'higiene personal, deixadesa generalitzada i eventualment suïcidi), enfortint l'espècie.



21 de set. 2009

Quan es necessita una classe d'Història

A vegades, és molt necessària una classe d'història. Però abans, parlem-ne.

Entre totes les coses que conformen la pomposa bombolla del coneixement humà, sempre ha sigut una de les matèries que més m'ha agradat. En particular, història contemporània. És deguda aquesta predilecció a les matances i focs artificials diversos de l'últim segle? No n'estic segur del tot. Sigui com sigui, incomprés no seré pas ja que els tants per cents de genocides declarats a la blogosfera són certament elevats. You'll never walk alone?

Concretant, la Segona Guerra Mundial serveix per aprendre un munt de coses, algunes interessants, algunes no i algunes que com a molt et serveixen per guanyar un formatget al trivial. Però totes tenen en comú que no serveixen absolutament per res quan es tracta de lligar. Com podeu apreciar, es tracta d'un negoci rodó.

Però de veritat, hi ha coses interessants. Per exemple, pots saber que si sents la sirena udolant d'un Stucka alemany -uns avions - és probable que moris en breu. També que ni japonesos ni alemanys, contradient el mite, eren la pera llimonera de la tàctica militar i que les seves respectives campanyes per moments van ser poc menys que improvisades. O, la meva preferida, que quan el senyor Churchill va dir dels pilots de la RAF, en honor a les seves heroiques gestes, "que mai tants havien debut tant a tan pocs", els homenatjats van respondre que probablement es referia als comptes sense pagar que els soferts pilots acumulaven al bar.

Però, arribats a aquest punt, perquè és realment necessària a vegades una classe d'Història? Doncs per dos motius.

1) És important, en una conversa, saber en quin segle som. Al segle XXI, no el XX. De res.

2) Un simple cop d'ull als esdeveniments de segles passats certifiquen que, sense gaire discussió, som la generació més mimada de la història de la civilització. Per tant, quan algú escup pestes de la vida en general i la seva en particular, arrossegant al seu interlocutor cap a una espiral auto - compassiva sense fi, s'ha de recórrer a la història. A la Història de les tortures medievals.

18 de set. 2009

Receptes senzilles per semblar un perfecte imbècil

L'art de provocar vergonya aliena no admet descans. Els professionals del sector treballen de sol a sol per excel·lir, no sense abans haver passat per anys plens d'estudi, preparació, pràctica i, probablement, nombroses agressions físiques. Tot i això, els profans també podem tocar, encara que sigui per breus instants, la glòria de imbecil·litat humana. Vet aquí unes quantes indicacions:

- Subscriu-te al primer semestre de carrera a "Investigación y Ciencia". Procura deixar clar, les vegades que faci falta, que és l'edició castellana d'American Scientist.

- Enriqueix el teu llenguatge amb expressions com "és / no és trivial", "correcte", " i adverbis diversos.

- Sempre és millor dir que alguna cosa "m'encanta" a un mediocre i tercermundista "m'agrada".

- Engaxa't l'etiqueta de la poma d'Apple que et regalen quan et compres un iPod a la carpeta, llibreta, armari, on sigui.

- Anar a un Starbucks.

- Anar a un Starbucks, sol i amb un portàtil.

- Anar a un Starbucks a escriure una novel·la.

- Anar a un Starbucks expressament per prendre un cafè als sofàs, però veure que és ple. Resignar-se i tornar cap a casa.

- Anar a un Starbucks amb algun conegut de fora que ve a visitar la ciutat.

- La puta mania de voler viatjar a l'Índia.

- Anar a córrer equipat com cal: malles de colors, bambes de 150 euros, iPod, pulsòmetre, ampolleta de beguda isotònica, ulleres, cinta pel cap i vaselina als mugrons.

- Equivocar-te posant les eles gemminades.

-Intentar lligar-se les amigues dels teus amics quan vas notablement borratxo.

- Fer servir eufemismes com "notablement borratxo".

- Fer valoracions excessivament optimistes com "intentar lligar-se a les amigues dels teus amics", quan l'expressió correcta seria "despertar en algú instints ancestrals relacionats amb la protecció contra els depredadors".

- Estimar com a quelcom molt ocurrent i divertit l'expressió "despertar en algú instints ancestrals relacionats amb la protecció contra els depredadors". Obviar criteris d'estalvi lèxic i no resumir-ho amb un escuet "fer fàstig"

- Tenir massa ben valorda la teva capacitat per ser ocurrent i divertit. Aprofitar-te d'això per intentar lligar amb noies. Ser un covard i haver de recòrrer a l'alcohol per ser valent.

- Ser autoreferent.

- Escoltar "Manos de Topo".


16 de set. 2009

Perla #6

"Probablement, hi ha poques coses més pedants que començar totes les frases amb un adverbi"

3 d’ag. 2009

En Mitja Hora

Això és un exercici d’escriptura creativa - per dir alguna cosa - consistent a escriure el que sigui en un termini de mitja hora a partir d’ara mateix, és a dir, les 2:13 del dia 3 d’agost del 2009.

No ens enganyem, no hi ha res lloable en això. Només se m’ocorrerien desqualificacions variades si hagués de valorar l’escriptor - per dir alguna cosa, també -. Enumerant-ne unes quantes: autosuficient sexual, ego mediocre, ésser improductiu, assassí de gatets, pornògraf literari, humanista, insolvent existencial i, finalment, mala persona.

No, de fet no en surt gaire ben parat. Això sí, a l’escriptor no li deu importar gaire el que en pensi’n d’ell. Malauradament, tot i que una llarga tradició cinematogràfica ens ha instruït en això mateix - amb infinitat de joves triomfadors que “passen” del que els hi diguin mentre esnifen una saludable ratlla de coca -, amb quasi tota seguretat al món real, on la gravetat empeny cap avall a 9,8 m/s2 i on les hòsties fan mal, això també és podria considerar una desqualificació i no pas un mèrit.

2: 43 de la matinada. Serà que mitja hora no dóna per tant.

8 de juny 2009

Perla #5

"Si en comptes d'alcohol a les discoteques es vengués cloroform, otro gallo cantaria"

4 de juny 2009

Coses que vaig aprendre quan vaig anar a veure Titanic


No cal dir-ho, esdeveniment clau que va configurar la meva encantadora personalitat*.


1) En cas de naufragi, s'ha de tenir en compte la força de succió que el vaixell enfonsat exerceix cap a les profunditats oceàniques. Per tant, és intel·ligent llençar-se a l'aigua hores abans i esperar confortablement la mort - a uns agradable 4ºC - mentre s'admira l'horitzó, en comptes de deixar-ho per l'últim moment i ser succionat cap avall, fet el qual, presumiblement no ha de ser gaire agradable.


2) Els cossos recreats digitalment mentre xoquen alegrement contra l'hèlix a l'aire del transantlàntic tenen, qui ho hauria de dir, un efecte còmic considerable a la sala on es projecta la pel·lícula.


3) Crec que tots pensem que hi havia lloc per a 2 en aquell tauló de fusta, però desafortunadament en Jack va portar la seva cavallerositat una mica massa enllà.


4) Tots estarem d'acord, també, que en el fons no va ser desafortunat que en Jack passés a formar part de la bioquímica dels oceans. Feia una mica de ràbia.


5) Per culpa d'aquesta puta peli tota una generació d'estudiants va haver de cantar la puta cançó de la Celine Dion a classe d'anglès.


6) Tampoc t'has de preocupar gaire en cas de naufragi. Segons el tempo de la pel·lícula, tens temps a formar una família, treure't diverses carreres - Cum Laude -, complir els teus somnis i, en definitiva, portar una vida plena abans el vaixell no acabi d'enfonsar-se.


7) Surts del cinema preocupat ja que... què li deu haver passat al tio que va fer Terminator que fos tant greu com per acabar fent aquesta pel·licula? Un misteri.


8) Convèncer a una noia perquè es deixi dibuixar en boles és, això sembla, una bona tàctica per lligar. Tot i que, tinc la sensació que un estudi empíric i nombroses hòsties apuntarien cap a la direcció oposada.


9) Ja des dels seus origens, això de cardar dins els cotxes sembla que ja s'estilava. Reafermant la teoria que per això van ser concebuts. Com Internet i els discs durs pel Porno.


10) Gràcies a aquesta peli vaig sabér que TAMBÉ era un inepte amb les noies als cinemes.



*sense comptar la mort de Paquirri, en pau descansi.

18 de maig 2009

Coses que no m'agraden


Primera cosa:
La Poesia


Els meus motius: No l'entenc i, en justícia, l'odio. Per altra banda, i com diria algú altre, això que pel fet d'escriure les coses en columnes sigui més estètic no ho acabo de veure. Per acabar, com a estratègia clàssica per follar s'ha vist superada àmpliament per les noves tecnologies, tals com els destil·lats, el cloroform i el control mental.

Solucions que proposo: Molts capítols de bola de drac, i fora tonteries.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Segona cosa: Les mongetes tendres.


Els meus motius: Déu va ser força explícit, crec jo, ficant les mongetes dins les seves respectives baines. No crec que ningú vegi natural menjar-se les bosses del Caprabo. Deixem de ser sacrílegs, deixem de donar mongetes tendres als nostres fills.

Solucions que proposo: Manipulació genètica del genoma de la mongeta per tal de manifestar símptomes similars al Còlera a qui en mengi, en forma tendra. O, execució sumària dels botiguers que en venguin.


-------------------------------------------------------------------------------------------------


Tercera cosa: Les portes obertes.


Els meus motius: Generalment, les portes, tenen com a funció delimitar els espais i podem afirmar, amb força seguretat, que la seva raó de ser és estar tancades. Sorprenentment, les portes estan dissenyades per suportar llargs períodes en estat "tancat" sense veure compromesa la seva estructura ni la salut dels qui l'envolten. Estudis seriosos demostren que no emeten cap tipus de raig maligne mentre resten tancades. Si no és important per tu tenir la porta tancada, tens opcions molt imaginatives per tal de poder viure de manera més plena la teva deficiència mental: cortines, persianes, guillotines, etc.

Solucions que proposo: Probablement, un ós bru sotmés al règim de la carxofa a cada edifici del país, seria un bon estímul per tenir les portes tancades. Uns quants zombis també servirien.


-------------------------------------------------------------------------------------------------


Quarta cosa: La gente, que es muy mala.


Els meus motius: Aquest sector de la humanitat que inclou, normalment, tota la humanitat excepte un mateix i els interlocutors del moment, és el culpable de tots els mals del món. Possiblement emparentats amb les hienes i els Trolls de les cavernes. Tot i la seva irrefutable existència física, fins ara tots els experiments han fracassat a la hora d'aïllar-ne un individu que s'identifiqui com a membre d'aquest grup. Són especialment tenaços en la seva mania de no tancar les portes.

Solucions que proposo: Sexe anal.