29 de set. 2009

Un ninja entrevistat a l'Ànima

En un intent d'aconseguir un cert repunt d'audiència al programa Ànima, els productors han decidit entrevistar un ninja. Bibiana Ballbè i el genial Toni Puntí dirigeixen l'entrevista.

(BB): Avui tenim com a convidat un personatge molt especial. Embolcallat d'un necessari anonimat i provinent de la cultura més underground del país. Què hi ha darrera de la seva mascara negra?

(TP): Bona pregunta Bibiana. Deixem que sigui ell mateix qui ens ho desvetlli. Benvingut senyor Ninja. És un honor tenir-lo per aquí.

La càmara canvia a un pla curt d'un ninja força estàndard.

(N): Sí, ja. Un moment.

El ninja s'aixeca i trenca el coll a en Toni Puntí.

(BB): Gràcies.

(N): De res.

(BB): Bé. Per als espectadors que no estan familiaritzats amb la teva obra, com et definiries?

(N): Bé, mato gent.

Pla curt del cadàver d'en Toni Puntí.

(BB): Però, en què es bassa la teva essència? Què fa especial la teva obra?

(N): És una pregunta molt interessant Bibiana, i me n'alegro que me la facis. Des de sempre ha existit el convenciment entre el pensament ninja que com més discretes i subtils fossin les nostres accions, millor. Però el món és una cosa meravellosa, és bonic, tot pot ser estètic. Jo no em refugio en vells pragmatismes. Em declaro en rebel·lió davant tot això: experimento i, sobretot, improviso. Suposo que estaràs al corrent de la meva performance amb napalm. Va ser un experiment artístic encantador. Va començar com un clàssic assassinat per desnucament, però va acabar derivant en una massacre de foc amb violacions incloses. Fins i tot vaig experimentar pel mig amb una polidora industrial de metalls. Els resultats no van ser discrets, sincerament, però van ser meravellosos.

(BB): Llavors, et reconeixes com una persona amb estil, creativa, valenta i oberta a altres possibilitats artístiques?

(N): No, de fet em reconec com una persona força inepte en la meva feina que cobreix la seva incapacitat per fer les coses com cal amb una adequada retòrica encaminada, com molt bé sabràs, a transmutar la merda en or i allò mediocre en excepcional. Per tal d'aconseguir-ho m'embolcallo d'una aura de pretensiosa superioritat moral, estètica i intel·lectual que em fa extremadament atractiu per les masses que busquen autoafirmar-se de manera superficial, cap enfora i que projecten únicament, de fet, una notable buidor d'idees.

Un silenci incòmode.

(BB): No crec pas que t'haguéssim convidat per aixafar-nos el negoci.

(N): Estimada Bibiana, et puc assegurar que mai tindràs tanta audiència com avui.

Un altre silenci incòmode.

Pla del cadàver d'en Toni Punti mentre la Pilar Rahola i una rata competeixen ferotgement per consumir les seves entranyes.

(N): Sí, això seria una bona imatge de silenci.

23 de set. 2009

Obvietats #1 - "El temps ho cura tot"

En aquesta modesta i probablement efímera secció analitzarem afirmacions òbvies que es fan servir en la vida quotidiana, desentrellant-ne els seus misteris.

Obvietats #1 - "El temps ho cura tot"

En primer lloc, i abans d'entrar a analitzar les repercussions socials de l'expressió, comentar la contradicció inherent a la frase en si mateix. Molts anys de coneixement empíric acumulat demostren que el temps és un dels factors de mortalitat més efectius, ja que l'acumulació d'aquest en dosis elevades augmenta considerablement les possibilitats de passar a millor vida Un cop feta la broma estúpida del mes, prosseguim amb el to seriós que caracteritza aquest blog.

El temps ho cura tot. L'antibiòtic d'ample espectre per lluitar contra els maldecaps sentimentals. L'aportació més significativa del món de les obvietats a la literatura del coaching emocional. L'argument que no pot faltar mai en boca de l'amic/amiga empassa - drames (interessat o no). La solució definitiva.

I de fet, ho és, però no a la manera en què normalment s'expressa. Hi ha la tendència a personalitzar el temps en la figura d'un ésser adorable (un unicorn rosa, la Rachel Weisz, el que sigui) que fa manyaguetes i dóna de menjar trossos de núvol de sucre fins que superes els teus problemes, mentre t'ajuda a veure els aspectes positius de l'existència. És en aquests moments quan les probabilitats de llegir l'Alquimista augmenten exponencialment.

Lamentablement, no és així com funciona. El temps és un fill de puta sense cor, despietat i fred com el gel, que et fa passar els problemes coll avall a base de solucions tan tristes com l'oblit, la indiferència i la mala baba en general. Però funciona!

A més, com a sistema eficient i evolutivament coherent, funciona de tal manera que els individus que no superen els seus traumes difícilment passaran els seus gens a la següent generació (inadaptació social, que deriva en tics nerviosos, falta d'higiene personal, deixadesa generalitzada i eventualment suïcidi), enfortint l'espècie.



21 de set. 2009

Quan es necessita una classe d'Història

A vegades, és molt necessària una classe d'història. Però abans, parlem-ne.

Entre totes les coses que conformen la pomposa bombolla del coneixement humà, sempre ha sigut una de les matèries que més m'ha agradat. En particular, història contemporània. És deguda aquesta predilecció a les matances i focs artificials diversos de l'últim segle? No n'estic segur del tot. Sigui com sigui, incomprés no seré pas ja que els tants per cents de genocides declarats a la blogosfera són certament elevats. You'll never walk alone?

Concretant, la Segona Guerra Mundial serveix per aprendre un munt de coses, algunes interessants, algunes no i algunes que com a molt et serveixen per guanyar un formatget al trivial. Però totes tenen en comú que no serveixen absolutament per res quan es tracta de lligar. Com podeu apreciar, es tracta d'un negoci rodó.

Però de veritat, hi ha coses interessants. Per exemple, pots saber que si sents la sirena udolant d'un Stucka alemany -uns avions - és probable que moris en breu. També que ni japonesos ni alemanys, contradient el mite, eren la pera llimonera de la tàctica militar i que les seves respectives campanyes per moments van ser poc menys que improvisades. O, la meva preferida, que quan el senyor Churchill va dir dels pilots de la RAF, en honor a les seves heroiques gestes, "que mai tants havien debut tant a tan pocs", els homenatjats van respondre que probablement es referia als comptes sense pagar que els soferts pilots acumulaven al bar.

Però, arribats a aquest punt, perquè és realment necessària a vegades una classe d'Història? Doncs per dos motius.

1) És important, en una conversa, saber en quin segle som. Al segle XXI, no el XX. De res.

2) Un simple cop d'ull als esdeveniments de segles passats certifiquen que, sense gaire discussió, som la generació més mimada de la història de la civilització. Per tant, quan algú escup pestes de la vida en general i la seva en particular, arrossegant al seu interlocutor cap a una espiral auto - compassiva sense fi, s'ha de recórrer a la història. A la Història de les tortures medievals.

18 de set. 2009

Receptes senzilles per semblar un perfecte imbècil

L'art de provocar vergonya aliena no admet descans. Els professionals del sector treballen de sol a sol per excel·lir, no sense abans haver passat per anys plens d'estudi, preparació, pràctica i, probablement, nombroses agressions físiques. Tot i això, els profans també podem tocar, encara que sigui per breus instants, la glòria de imbecil·litat humana. Vet aquí unes quantes indicacions:

- Subscriu-te al primer semestre de carrera a "Investigación y Ciencia". Procura deixar clar, les vegades que faci falta, que és l'edició castellana d'American Scientist.

- Enriqueix el teu llenguatge amb expressions com "és / no és trivial", "correcte", " i adverbis diversos.

- Sempre és millor dir que alguna cosa "m'encanta" a un mediocre i tercermundista "m'agrada".

- Engaxa't l'etiqueta de la poma d'Apple que et regalen quan et compres un iPod a la carpeta, llibreta, armari, on sigui.

- Anar a un Starbucks.

- Anar a un Starbucks, sol i amb un portàtil.

- Anar a un Starbucks a escriure una novel·la.

- Anar a un Starbucks expressament per prendre un cafè als sofàs, però veure que és ple. Resignar-se i tornar cap a casa.

- Anar a un Starbucks amb algun conegut de fora que ve a visitar la ciutat.

- La puta mania de voler viatjar a l'Índia.

- Anar a córrer equipat com cal: malles de colors, bambes de 150 euros, iPod, pulsòmetre, ampolleta de beguda isotònica, ulleres, cinta pel cap i vaselina als mugrons.

- Equivocar-te posant les eles gemminades.

-Intentar lligar-se les amigues dels teus amics quan vas notablement borratxo.

- Fer servir eufemismes com "notablement borratxo".

- Fer valoracions excessivament optimistes com "intentar lligar-se a les amigues dels teus amics", quan l'expressió correcta seria "despertar en algú instints ancestrals relacionats amb la protecció contra els depredadors".

- Estimar com a quelcom molt ocurrent i divertit l'expressió "despertar en algú instints ancestrals relacionats amb la protecció contra els depredadors". Obviar criteris d'estalvi lèxic i no resumir-ho amb un escuet "fer fàstig"

- Tenir massa ben valorda la teva capacitat per ser ocurrent i divertit. Aprofitar-te d'això per intentar lligar amb noies. Ser un covard i haver de recòrrer a l'alcohol per ser valent.

- Ser autoreferent.

- Escoltar "Manos de Topo".


16 de set. 2009

Perla #6

"Probablement, hi ha poques coses més pedants que començar totes les frases amb un adverbi"