18 de nov. 2010

Blocs Electorals

A Tv3 existeixen dues tradicions que es remunten a temps immemorials: insistir a donar feina a en Pichi Alonso i queixar-se dels blocs electorals.

Com que vinc de la LOGSE i no TINK n PuTa IdEa dl Km DiK, no incidiré excessivament en els motius de merda raonables que la Corpo esgrimeix contra tal injustícia. No m'estaré de dir, però, que és curiós que aquesta gent que caga Pulitzers siguin els mateixos que ho flipen durant 3 minuts amb l'últim gol de'n Messi o, també, amb una performance multitudinària de tres persones i una cabra on mitjançant la fusió de la dansa, el flamenc, el breakdance, l'airsoft, l'ayurveda, una beixamel massa líquida, poesia i tots, naturalment, en pilotes, aconsegueixen fer el gilipolles arribar al cor dels tres espectadors i la cabra.

Tanmateix, deixem que treballin.

El que em crida més l'atenció de tot plegat és el mitjà de protesta que trien per tal de fer-se sentir: no signar les noticies electorals dels blocs.

La reflexió que s'imposa és immediata: tv3 és un cau de titabullides. És com si davant totes les atrocitats laborals del segle XIX els nostres antecessors sindicals s'haguessin plantat en massa les fàbriques posant cara d'enfadats. O com si la CIA ignorés la sol·icitut d'amistat d'en Bin Laden al facebook després de l'11S.

Proposo, per tant, el full de ruta que al meu parer aconseguiria aglutinar la diplomàcia, la fermesa de la professió periodística, el pragmatisme i la obtenció de resultats reals a curt termini. Òbviament, permetre que en Josep Cuní els hi rebenti la cara a hòsties a tots.

Perdó, a tots i a totes.

15 de nov. 2010

Activisme subnormal

Quan neixes en un país mitjanament occidental, com és el cas, tard o d'hora te n'adones que menjar bollicaos a l'hora del pati no és el més corrent a Etiòpia. Ja sigui a classe d'ètica, a catequesis o a les setmanes multiculturals, mica en mica, la realitat es va materialitzant: formem part de la minoria privilegiada del planeta.

Molt bé. I ara què fem?

Doncs alguna aniran a tope amb el tercer món, uns altres compraran alguna bossa de cafè de comerç just per Nadal i, els que queden, senzillament no faran res. I tot plegat és lícit.

Però el que no és lícit és formar part de l'elit intel·lectual i treure a passejar els palestins sel·lectivament, en funció de com de guai sigui la causa. Plantar-se a les capçaleres de les manifestacions com si les haguessin muntat ells. Espolsant-se la coca de la farra de l'última nit mentre aixequen el puny i llegeixen declaracions conjuntes, que haurien de llegir gent que de veritat s'hi impliqui.

Només espero que al proper viatge com a ambaixadors de bona voluntat de l'ONU en algun simpàtic país africà se'ls hi perdin els bitllets de tornada. I que algú faci una foto a la cara de pànic que se'ls hi posa.

11 de set. 2010

Perla #16

"Ets tant innecessari com la parella d'un duet amb en Joe Cocker"

9 de set. 2010

El dia que em vaig fer gran

Tothom tindrà el seu dia, suposo. Quan trobes la primera feina, quan marxes de casa o bé quan dissols els teus progenitors en àcid a la banyera. Sigui com sigui, la majoria de nosaltres arriba un dia que ens mirem al mirall i podem afirmar que ens hem guanyat el dret a tenir pèls a la polla.

A mi em va arribar el dia que vaig veure una puta de la Rambla que li faltava un ull.

Tornava d'un etílic esdeveniment universitari al local més repel·lent del centre de Barcelona, és a dir, Enfants. Oscil·lava pels carrers en direcció al metro de Plaça Catalunya supurant vodka, envoltat de futurs repetidors i algun Erasmus. Assenyadament, m'arrossegava pel carrer central de la Rambla evitant la munió de putes que s'acumulen als laterals.

Llavors, precisament en un lateral, vaig divisar dos turistes -probablement britànics-, els quals arranjaven els detalls d'un intercanvi sexual remunerat. Un grup de meuques de diferent procedència es diputaven les tites anglosaxones. Jo, arribats a aquest punt, hauria pogut seguir caminat tranquil·lament, sense fer-ne cabal de la situació. Jo no tinc la culpa que una prostituta bornia cridés a plena veu "quiere meterla por el culo". M'havia de girar i veure-ho.

M'estalviaré els detalls gràfics, desagradables en general.

Allò em va trasbalsar. Quan cobrava aquella noia? Cobrava, en general? Com encerta els cumshots a la seva boca si no té perspectiva? Tenia companyes amb una sola cama, braç o pit? Tant precaritza l'ONCE els seus treballadors? I, el més important, què hi ha més enllà de coma etílic per incitar-te a mantenir un affair amb un ésser així?

Aquell dia vaig entendre que els meus pares ja no hi eren per protegir-me de les maldats del món. Només jo em podia defensar dels perills que m'esperaven en la meva aventura barcelonina. Jo era l'alfa.

I així va se com em vaig fer gran.

6 de set. 2010

Stephen Hawking Dixit

Fa pocs dies Stephen Hawking afirmà que, arran dels nous coneixements adquirits per la física moderna, la creació de l'Univers - Big Bang - es pot considerar com una conseqüència de les lleis de la física, excloent així qualsevol possibilitat d'un ésser creador al principi dels temps.

Probablement, notareu que l'afirmació del científic britànic no és innovadora en cap sentit. Tanmateix, les seves declaracions han tingut repercussió a forces mitjans generalistes. Per tant, ens trobem davant la típica qüestió que el que és important no és el que es diu sinó qui ho diu. I això, en certa manera, és trist.

Tot i això, tampoc culparé als mitjans de falta de professionalitat. No es pot esperar gaire de qui considera a l'Eduard Punset un divulgador científic rigorós.

En comptes d'això el que proposo es utilitzar al tirada mediàtica i el plus de credibilitat d'Stephen Hawking per tal de difondre coneixements vitals pel gran públic. Aquests podrien ser els titulars:

"Stephen Hawking afirma que els pizzes del telepizza són una puta merda"

"Stephen Hawking, al seu últim llibre, conclou que Inception està bé, però que tampoc n'hi ha per tant"

"Les Putes de la Rambla són un risc per la supervivència de la raça humana"

"Hi he pensat molt. Realment crec que els nens imbècils no milloraran per molts ordinadors i tablets que els posin a les aules"

"Stephen Hawking veu improbable que civilitzacions extraterrestres hagin visitat el planeta en el pasat. Tot i això, si vinguessin, veu molt probable que volguessin parlar amb en Guardiola"

"Hem de colonitzar altres planetes per protegir l'espècie humana de desastres planetaris i el reaggeton"

"Si pogués caminar mataria tots els homeòpates"

2 de set. 2010

Sweet Child O'Mine

He vist coses que no us creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d'Orio. He vist raigs C brillar en la foscor a prop de la porta de Tanhauser. I això només és el començament.

He vist el Camp nou embogir amb where the streets have no name. Amb Born to Run. Fins i tot he vist els Manel no fent embogir res en particular, mentre toquen l'ukelele.

He vist a Ronaldinho avocar la seva carrera al desastre. Al Barça guanyar 6 copes. Un vagó de metro, en direcció a la celebració de canaletes, embogit corejant el nom de Gudjonhsen. He vist en Guardiola, i ell m'ha mira't, i ara sóc més llest i mes guapo i follo més i l'al·lopècia em queda bé.

He vist el meu pis net, després de mesos de tragèdia. I el microones i el forn. He vist una família de trols marxar de sota la nevera, massa net ara.

He vist moltes coses, però mai he vist la humanitat tant denigrada com després de presenciar a una trentena de senyors de mitjana edat, probablement persones assenyades a la seva feina i pilars de la societat, embogint amb el solo de Sweet Child O'Mine.


31 d’ag. 2010

Reivindicacions del Col·lectiu ninja de Catalunya (2)

(sèrie ninja 1, 2, 3, 4 )

Estimat Poble de Catalunya,

Apel·lem a la vostra comprensió i suport incondicional. Durant generacions, heu ignorat amb molta deferència les nostres insistents activitats criminals, conscients com sou que fem volteretes cap enrere pel vostre bé. Us ho agraïm profundament.

Dit això, la Hannah Montana és un puton.

AIXÒ NO ES POT CONSENTIR.

Obligats com estem a buscar alternatives a la precarietat econòmica en la qual el tripartit ens ha avocat, hem hagut d'entrar en la indústria del porno de segona mà. Mai ens hem caracteritzar per la nostra elevada moral però, revendre col·leccions de porno alemany, no ens omple de joia precisament. Sigui com sigui, davant la impossibilitat de continuar alimentant els nostres fills amb cartrons sucats amb anticongelant, hem decidit seguir aquesta via per obtenir ingressos. Recol·lectem el material de les nostres víctimes i el venem a preus molt atractius. Si bé al principi el nostre catàleg era poc ortodox, amb un excés de pornografia casolana de poca qualitat artística, amb el temps hem millorat el repertori amb una sel·lecció de les actrius porno més reconegudes internacionalment.

Per tant, estimat poble de Catalunya, entendreu la greu intromissió professional a la qual ens veiem sotmesos. A partir d'ara els adolescents, i no tant adolescents, es poden masturbar amb el Disney Channel i la SupePop. I l'horitzó pot ser aterrador. Super 3, Pocoyo, els Bobobobs. Aterrador.

AIXÒ NO ES POT CONSENTIR.

Exigim suport institucional per garantir la nostra activitat econòmica en el camp de la satisfacció introspectiva. Que una adolescent es pinti els ulls de negre es toqui els pits lascivament als concerts no la acredita suficientment. Quan demostri mestratge en el domini de diverses polles simultàniament, dobles penetracions i vexacions diverses, en tornem a parlar. Però ara per ara, és una intrusa que priva de menjar als nostres fills.

Entenem que la competència és bona pel negoci. Estimula la creativitat, aporta solucions imaginatives i dil·lata els esfínters. Però cal establir unes normes de joc justes per a tots. La masturbació masculina adolescent és un tema molt seriós, que Catalunya no es pot prendre a la lleugera.

Visca Catalunya

Col·lectiu Ninja de Catalunya

29 d’ag. 2010

Perla #15

"Per fi, després de 48 anys, podem començar a afirmar que en Jon Bon Jovi s'està fent vell"

27 d’ag. 2010

Un Punt d'Inflexió

Un punt d'inflexió - de la teva vida, s'entén - no és només la primera vegada que et trobes una immensa polla negra de 33 cm in front of you. Això és un altre tema i molt probablement necessitarà atenció mèdica.

No.

Un punt d'inflexió és quan, voluntàriament, et tornes subnormal.

En certes ocasions, properes a alguna data especial (aniversaris, cap d'any, primers de setmana, dies parells, etc), prens certa consciència de la teva disconformitat amb certs aspectes de la teva existència. Llavors, recordes quan al teu nick del messenger hi possaves Carpe Diem i, com he comentat abans, et tornes subnormal.

Màgicament, ignorant anys i panys de configuració de la personalitat i traumes diversos, canvies. Enfocaràs les coses de manera positiva. Abraçaràs la gent i altra pornografia diversa. Moltes coses, les has pensat totes i les faràs segur, sí que sí.

Però, al final, se 't passa l'efecte de la cançó de'n Bryan Adams i tornes, com fa tothom, a queixar-se de la calor que fa aquests dies, amb més aviat poca alegria i optimisme.

Per tant, estalviem la vergonya als nostres fill i gent que ens envolta.

I Recordem les bases. Una invasió extraterrestre i el conseqüent esclavatge de la humanitat, és un punt d'inflexió. Decidir que a partir de demà t'aixecaràs cada dia amb un gran somriure, no ho és.


25 d’ag. 2010

Polítics i Fotos

Un dels hàbits més vergonyants i lamentables de la ja de per sí suficientment afussellable classe política és el tema de les fotos.

Emprant burdes tècniques d'associació positiva - fotos amb Hitler no, amb la Shakira sí - els seus assessors d'imatge intenten reforçar els valors entranyables del subjecte polític en qüestió. Pel camí queden tones i tones de vergonya aliena suficients per fer que a la Grècia Antiga s'ho pensessin una mica més això de la democràcia.

Ahir, o abans d'ahir, van alliberar a dos cooperants catalans segrestats des de feia una munió de temps. No he seguit gaire el tema, ni al principi ni al final, però em puc fer la idea que, en general, han estat putejats durant forces mesos. Feliçment però, al final, han tornat a casa seva.

M'imagino la situació. A l'avió de tornada a casa, probablement no gaire abans d'aterrar, algú els informa que es trobaran una petita recepció amb polítics. Unes paraules, un parell de fotos i a casa.

Doncs això. Moltes fotos i mitja classe política pegant-se per sortir a la foto. I com no vigilin, els hi baixen la Moreneta i en Rafa Nadal per felicitar-los.

No conec aquestes persones. Considero que probablement tenien millors coses a fer que haver de sortir al costat del President de la Generalitat tot just acabats d'aterrar. Coses que segurament els hi venien més de gust. Naturalment, voldran explicar la seva experiència i tindran moltes oportunitats i canals per fer-ho. Fins i tot, podran dialogar amb polítics per evitar que el que els hi ha passat torni a succeir. Poden fer tot això, i molt més.

Però, per molt que hi penso, no veig cap motiu raonable al fet que hagi de veure aquestes persones al costat de polítics que no tenen res interessant a dir, a part de repartir alabances i altres generalitats buides de continguts. No entenc perquè hem de suportar com els polítics treuen el cap en qualsevol esdeveniment que els interessa per imatge.

Al final serà per una qüestió d'educació, que no els engeguem a la merda.

23 d’ag. 2010

Nassim Haramein, l'Home.

Nassim Haramein és moltes coses.

Científic, astrofísic, visionari heterodox i, el meu preferit: as early as 9 years old, Nassim was already developing the basis for a unified hyperdimensional theory of matter and energy, which he eventually called the “Holofractographic Universe".

A més, fica noms xul·los a les coses.

Nassim Haramein és capaç de barrejar ufologia, egiptologia, física quàntica, espiritualitat i teologia amb una escassetat alarmant d'evidències contrastables i proves científiques. Res greu. Tanmateix, les seves conferències són amenes i sospito que al torn de preguntes es dedica a menjar la polla als assistents.

L'Home afirma haver desxifrat els enigmes de l'univers, que no és poca cosa. Ni Science ni Nature n'han fet massa ressò, tot sigui dit. Diuen que els seus escrits tenen tanta física elemental, incoherències, errors i d'altres indignitats que els hi retornen amb xeringues amb SIDA per tal de persuadir-lo de tornar-ho a intentar. Nassim Haramein, el visionari, és un perill per a la ciència oficial, encarcarada en la seva fútil i avorrida revisió per parells.

Addicionalment també és un home que donarà una conferència a l'auditori Wintertur de l'Illa. 55 euros anticipada, 70 euros normal.

En Nassim Haramein és moltes coses, sí.

Però la gent que 1) han organitzat la xerrada, 2) han donat el vist i plau a utilitzar l'auditori per aquesta finalitat, 3) ho publiciten com un esdeveniment científic i 4) , dissortadament, hi aniran, tots aquests són SUBNORMALS.

21 d’ag. 2010

Perla #14

"Alguna cosa es mor dins teu quan et diuen que t'assembles a en Gerard Quintana"

15 d’ag. 2010

La Generació dels 20 euros


Cada època te les seves coses. La fam, en Franco, Txernòbil. Petits esdeveniments que marquen el caràcter i els costums dels individus del moment. Escurar el plat amb el pa de manera compulsiva, recordar amb enyor que el 18 de juliol hi havia paga extra o un simpàtic moviment ameboide en serien exemples.

I, potser, pagar 20 euros de màxim per un sopar podria ser un tic de la nostra joventut.

Tot comença amb els àpats de 4 euros, que signifiquen un kebab, un tall de pizza, un entrepà; en general algun tipus d'aliment clarament desproporcionat nutricionalment però que alleuja temporalment la puta gana. Un menjar considerablement llardós, embolicat de manera precària i salsejat en abundància per emmascarar la tragèdia gustativa en què es basa.

Entre 6 i 8 euros estaríem parlant del típic dinar al bar de la facultat, de qualitat raonable però d'un preu totalment execrable a causa dels fills de puta capitalistes que s'han infiltrat a les facultats. Quan hi ha fideuà és divertit observar com l'allioli vola de manera poc dissimulada, transformant-se a posteriori en un punishment olfactiu a es pràctiques de la tarda.

Més endavant, a l'interval 10 - 12 euros, trobem els dinars de menú. Les milaneses i els macarrons són titulars indiscutibles i, en aquests últims temps, coses amb formatge de cabra per sobre apareixen a l'alineació molt sovint. Fomenten el manteniment del negoci de les copisteries per les fotocòpies barates del menú del dia de les quals en fan ús.

Pels 14 - 16 euros apareixen els buffets lliures d'orientació asiàtica, on diàriament insultem el Tercer Món ingerint les calories que es consumeixen a Malawi en un sol dia. La qualitat és discutible però el menjar il·limitat tempera les manies de les nostres papil·les. És en aquests llocs que descobrim que tenim un segon estomac on, una vegada col·lapsat el primer i habitual, encabim els postres.

Per acabar, els sopars de 20 euros. Genuflexió. Primer plat i segon. O compartir primer, segons i arriscar-se a uns postres. Només aigua. Ocupar la taula més de que seria estrictament necessari; gaudir del luxe. Agafar el canvi i cardar el camp d'allà corrents.

I més enllà? què hi ha? Mai ho sabrem.

10 d’ag. 2010

25 anys en poques paraules

El post més lamentable des que vaig començar el 2005.

1- loading
2- res a destacar
3- m'agradem els mamarrons
4- el xumet surt volant per la finestra
5- sortir-me de la línia quan pinto
6- començar a llegir mortadelos
7- bola de drac
8- nintendooooooooooooo
9- es mor en son goku
10- el veí vol entrar per la meva finestra
11- no sóc tant dolent jugant a futbol / fer amiguets
12- pèl púbic / masturbació
13-play station
14- final fantasy VII
15- gilipolles
16- play station 2
17- masses esperances
18- barcelona
19- idealista
20- còrrer
21- realitat
22- violant d'hongria 100
23- desil·lusió
24- megavideo + handbol + vida social
25- cotitzar

4 d’ag. 2010

Perla #13

"A la gent de fora de Barcelona se'ns identifica per la nostra poca afició a agafar les línies de bus de la ciutat, recordar insistentment la primera vegada que vam fer el transbord de Passeig de Gràcia i comparar accents i dialectes"

1 d’ag. 2010

Consells útils per a blogaires #5 - Sigues Críptic

Ser un blogger d'èxit no implica, com s'ha comentat en nombroses ocasions, dir coses interessants. És un punt que moltes vegades s'obvia i que, malauradament, ens obliga a mentir més del que ja ho fem per tal de trobar quelcom que enganxi a la nostra audiència.

El sistema que es proposa a continuació és el de l'escriptura críptica, escogida mejor producto del año por la organización X internacional.

Definint-t'ho, es tracta d'un recurs que s'empra per dotar de transcendentalitat, interès i profunditat un text. S'aconsegueix aquest objectiu complicant l'escriptura, afegint nombrosos dobles sentits, al·lusions a referències difícils d'identificar i, en definitiva, impregnant el text d'un misteri que, si bé no porta enlloc per la buidor de contingut inherent a la teva narració, si que et proporcionarà un notable atractiu pel lector ja que aquest interpretarà que en el fons tot té algun significat molt i molt important. No et preocupis si creus que se't veurà el llautó; les 6 temporades de Lost acrediten aquest sistema com un dels més eficients a l'hora de vendre merda.

Com sempre, proporcionaré uns quants exemples molt aclaridors. Els textos encriptats van en negre. La desencriptació en vermell.

- I en la boirina de la meva ment s'aixeca una llum, tènue però real. S'obre una nova porta davant meu. Una porta que me'n portarà a d'altres i al final, potser, trobar el que busco.
- Després de passar-me tot el batxillerat fumant marihuana i fent-me palles, he aprovat la selectivitat i he entrat a fer Magisteri Infantil.

- Algú nou ha entrat a la meva vida. Percebo l'amor al seus ulls. Omplirà el buit del meu cor? Qui sap.
- M'han regalat un hàmster.

-La societat és injusta i cruel. Els millors cauen i els pitjors triomfen. Un trist final per als fills d'Occident. Que t'he fet?
-Tinc 569 amics al facebook i no follo.

13 de jul. 2010

Bricolatge Emocional

A vegades, sense que pugui fer gaire res per evitar-ho, certes coses m'arrosseguen cap a una espiral d'odi infinit, genocida, nazi i extremadament violent. Em passa amb el suc de pera, les ulleres de pasta de colors cridaners, la homeopatia i, últimament, amb el programa de TV3 anomenat "Bricolatge Emocional".

Ho deixo clar de bon principi: no he vist ni un segon d'aquest programa més enllà de les promos. No espereu una opinió des de la tribuna sagrada de la informació contrastada. És, en essència, escopir merda sobre allò que em sembla indignant.

Perquè, per començar, que un senyor que es diu Baltasar em digui com he de ser feliç no és bona senyal. Que en Baltasar em miri fixament a través de l'objectiu de la càmera, com dient "ei, tinc el secret perquè cardis més sovint" em puja l'acid úric. Que en Baltasar em vulgui alliçonar en l'art de ser feliç ho trobo reprovable des del punt de vista ètic (i molt hòstiable des del punt de vista de tota la vida). Especialment quan les claus mestres del seu pla definitiu per la felicitat absoluta són més o menys les següents:

- Confia en tu mateix
- Tingues una actitud positiva
- Respira, tingues una actitud relaxada
- Troba les teves pròpies solucions als teus propis problemes
- Només tu et pots crear la teva felicitat.

En definitiva, TU ets el factor clau de la teva felicitat, les TEVES circumstàncies són les que has de considerar, TU et crees la teva bona sort i TU ets la pera llimonera.

Això sí. Compra el MEU llibre d'autoajuda, segueix els MEUS consells, mira els MEUS programes i, sobretot, finance'm el MEU Hummer amb la TEVA falta de personalitat.

Aviam, que ho facin a Telecinco, doncs com que m'hauria donat igual. Però que a la tele la ceba donin veu a comerciants de somriures i copets d'ànim a 50 euros la mitja hora, doncs m'enerva.

19 de juny 2010

Còrrer

A part d'actualitzat regularment i religiosament aquest blog m'agrada força còrrer. No negaré que es tracta d'una activitat notablement subnormal. Sues, et canses, en certs moments agonitzes i en general mostrar una ingent capacitat de transpiració a tots als habitants d'aquesta gran ciutat, Barçalunya.

Tot i això, m'agrada i ho practico habitualment. I en el transcurs d'aquesta pràctica he pogut discernir entre diferents categories d'aficionats d'aquest esport.

- El que el metge li ha dit que faci esport: personatges entranyables per l'exòtica varietat de roba esportiva i xandalls que exhibeixen, fruit d'anys i panys d'acumulació al fons de l'armari. Running Vintage. Fan molta cara de patiment però aguanten de cara a la seva salut. No duren més d'una setmana corrent i finalment moren d'una angina de pit.

- Els que es volen aprimar: Les mamelles amunt i abaix és probablement el tret més característic d'aquests mamífers marins. Ulls experts també notaran que més que córrer de manera més o menys alegre, el que fan és colpejar el terra amb els peus amb l'esperança de quedar-hi plantats i començar a criar mongeteres al voltant.


- Els que semblen una oques decapitades: No es pot negar la bona fe d'aquest tipus però els hi falta tècnica. Cada metre que avancen és a costa de indescriptibles contorsions i moviments corporals innecessaris que no fan més que esgotar-los abans d'hora. Si se'ls hi carda una hòstia no corregeixen el seu comportament.

- Els que s'excedeixen: Gent que no controla els seus límits i es creu Usain Bolt embolicat amb banderes americanes, revistes pornos i xorissos fugint de talibans pel centre de Bagdad. Com els elefants, van a morir tots al mateix lloc, en aquest cas a final de la baixada del carrer Maternitat, víctimes de la pèrdua progressiva del fetge per la diagonal.

- Els que van caminant: Éssers despreciables, sub-humans llefiscosos que encomanen sífilis per l'alè, sida per la vista, i càries si t'envien una postal.

- Els que riuen quan s'esforcen: Totes les mitologies tenen els seus propis unicorns i aquests serien el cas. Criatures que quan corren, en comptes de mostrar una cara que denoti esforç, en denoten una de tenir un anal plug de 1200 rpm profundament inserit al recte.

- Els motivats que repten: Corredors que veuen en tu un possible rival a batre i demostrar els fruits del seu entrenament (que no acostuma a estendre's més enllà de les últimes 2 setmanes) i ja de pas afermar la seva virilitat per una via força prosaica. Com a càstig per ser tant irrespectuosos se'ls hi ha de mantenir un ritme que puguin seguir només anant al límit. Finalment, acompanyar-los a morir a la baixada de la Maternitat.

- Els motivats que volen aparentar que són pros: En general, estem d'acord que córrer és un activitat simple. Bambes, mitjons, pantalons i samarreta. Existeixen accessoris però només els mestres tenen dret a portar-los amb dignitat. Per tant, si veieu algú que s'arrossega corrents amb gorra, ulleres, malles, renyonera amb beguda isòtònica i pastilles de glucosa, ipod al braç sincronitzat amb un podometre a les bambes, samarreta txatxipiruli i bambes esportives de tres xifres, estimats lectors, teniu al davant una bona definició del concepte fer pena.

15 de juny 2010

Plagues bíbliques, actualitzades

Quan a Déu Omnipotent se li infla la vena entremaliada, les diverses i imaginatives possibilitats amb què expressa la seva mala hòstia són, pregunteu al Faraó, notables.

Però, com qualsevol cantant rock dels 80, es veu obligat a adaptar-se als nous temps per tal de sobreviure i no veure's abocat a l'ostracisme. Aquestes serien les plagues Pop del nou mil·leni:

1) Instal·lar Windows Vista + Norton Antivirus + fer que tots els webs del món iniciessin amb una intro en flash i suprimir l'skip.

2) Que a tothom li saltés la limitació de descàrrega del Megavideo perquè Déu s'està descarregant friends.

3) Un musical, interpretat i dirigit, pels Manel, anomenat "Ukelele o mort".

4) Una pel·lícula: El camino del Rocio - The 3D experience

5) Fer que els morts puguin fer servir el facebook. Paral·lelament, rebre una sol·licitud d'amistat del Fary i no poder rebutjar-la.

6) Surt un Jimmy Jump de tots i cada un dels pots de maionesa del planeta.

7) Després d'una segona votació de com es vol que sigui la diagonal, els barcelonins i barcelonines trien que volen desplaçar-se per la diagonal fent un moonwalk.

8) L'Adveniment del Messies es produeix al programa d'acudits de Telecinco.

9) Un MacFlurry passa a costar 10 euros.

10) Que totes les misses, comunions, batejos i altres celebracions religioses o laiques s'hagin de fer a l'estil country.

3 de maig 2010

Control mental: Quin problema hi ha?

És conegut que s'han produït avenços importants als darrers anys en matèria de control mental, especialment en camps associats a la publicitat, el cinema i la política. Tanmateix, aconseguir que el saxofonista amateur que m'amarga les tardes es llenci per la finestra mitjançant les meves ordres mentals encara s'estila una quimera. Com pot ser això possible? On van a parar els 6 o 7 euros anuals de pressupost destinats a recerca? Vergonya: només així es pot definir aquesta situació.

No puc més que especular amb els motius d'aquest endarreriment crònic en un dels camps innegablement més prometedors, homeopatia a part. Quin és el problema? Perquè no tenim tots els magatzems del país farcits de nens rapats al zero i bates blanques mirant concentrats ratolins de laboratori, mentre científics nazis fan riures malèfics mentre barregen líquids de diferents colors (preferentment, verd i lila)? És que, potser, tenim la sensació que està malament? Que no és ètic?

Fins aquí podíem arribar.

No seré jo qui enumeri les virtuts del control mental, per tant, després d'aquesta típica expressió amb la que he començat la frase, que denota una preocupant subnormalitat, faré tot el contrari i enumeraré de manera detallada totes les glòries del tema, amb fingida indignació, per a gaudí del lector.

- És una pràctica de sobra recollida en nombrosos textos religiosos, per la qual cosa es te el component religiós a favor. Jesús és un dels Mindmasters més reconeguts i el simpàtic del seu Pare provoca erupcions de pell amb la ment.

- Ens estalviaríem molts diners ja que els polítics, corporacions i altres entitats diabòliques ens podrien controlar directament, i no a través de caríssimes campanyes de publicitat, desinformació i aquestes expressions que diuen els antisistema habitualment i que em fan venir una son terrible.

- El pakistanès ja no hauria de torturar a cops la bombona de butà per cridar l'atenció de la senyora Sonsoles i li obrís la porta de la finca. Li ordenaria mentalment que baixés a buscar-la ella mateixa. Les possibilitats de cara a la millora de la convivència entre comunitats són infinites.

- Els fluxos econòmics bàsics es tornarien més justos. Ara elles també convidarien a cubates a les discoteques.

- S'obriria la possibilitat d'aconseguir que l'Alves, el genial lateral del barça, entengués que ha de centrar mes o menys a prop de l'àrea rival i no, com porta fent últimament, pels voltants d'alpha centauri.

- Em podrien arribar a convèncer de la utilitat d'un Twitter.

- Encara no podríem fer kame hame has però podríem convèncer a la gent que n'hem fet un. Es tracta d'un avenç significatiu en un dels altres camps claus de recerca.

- Els blogaires podrien obligar a la gent a llegir els seus respectius blogs i a comentar-los favorablement. Les disputes entre bloggers ja no se solucionarien en eternes i tedioses discussions als comentaris. A qui li exploti el cervell abans, perd.

- Tindríem a la nostra disposició una sofisticada, eficient i simpàtica opció de cara a encarregar pizzes.

-L'atur baixaria fins a gairebé nivell 0. El nombre d'actors pornos, tertulians i presentadors documentals de viatges o seccions culturals de telenotícies arribaria a nivells mai vistos. El nombre d'hipoteques acceptades també augmentaria. Dissortadament, tots vendríem els nostres bens per invertir-ho en empreses d'en Marc Vidal.

- S'oficiaria una preciosa cerimònia religiosa en honor d'un saxofonista amateur. Les avies del barri sortirien molt satisfetes i emocionades de l'enterrament.

Dit tot això: quin problema hi ha?

26 d’abr. 2010

Perla #13

"Paradoxalment, la meva vida social depèn més de les coses que em callo que no pas de les que dic"

21 de febr. 2010

El Nyu com a recurs humorístic

El Nyu és un animal que es va fer mundialment famós -principis dels 90- arran del desafortunat incident que va provocar la mort d'en Mufasa, pare d'en Simba i millor persona. Va haver de morir el Rei de la Sabana perquè tingués repercussió pública l'existència d'aquests simpàtics animals però, com moltes altres coses a la vida, ja feia anys que formaven part de les nostres vides sense que ho tinguessim present.

Víctima de les mes espantoses i imaginatives morts que mai hagueu pogut veure als incomptables documentals que s'han realitzat sobre ells o els que s'alimenten d'ells, el nyu ens ha mostrat noves extensions de significat - inexplorades encara - de la paraula subnormal busca un altre pas pel riu que no estigui infestat de cocodrils. Amb la seva tenaç persistència a passar per on no han de fer-ho, són les víctimes preferides dels esmentats cocodrils, guepards tetraplègics, ninjes i, naturalment, la Pilar Rahola.

Val la pena reflexionar sobre la següent qüestió: és possible que l'exuberant biomassa animal de la sabana africana es fonamenti en l'animal més imbècil de la creació? Podria ser això un nou punt de partida teològic per justificar el paper de la humanitat? No, rebutjo el paper de visionari. Jo només sóc escriptor. I humorista.

Sigui com sigui, i tornant al tema de l'escrit, com que per definició, la cosa retardada és divertida, i entranyable la cultura popular és plena de referències relacionades amb els def de la sabana.

- Fill de Nyuta.
- Ets tan Nyu que et cardaria una hòstia.
- Ets més fals que un Nyu que ha mort de vell.
- Dime con que Nyu andas y te diré que cocodrilo te va a destripar.
- No diguis Nyu fins que no sigui al sac i ben lligat i la Pilar Rahola ben lluny.
- Tens menys futur que un Nyu fent cua en una narcosala.
- Titanyullida.

7 de febr. 2010

Consells útils per a blogaires #4 - atreu els geeks

Dels lectors dels nostres respectius blogs en volem ben poques coses:

1) adoració absoluta
2) que siguin molts i que comentin
3) Sexe i, eventualment, diners

No són qüestions aquestes que s'estilin a les trobades blogaires però sóc de la opinió que al món 2.0 hi ha lloc de sobres per l'egolatria, el servilisme, el benefici privat i el sexe esporàdic. Sigui com sigui, aquesta relació de requeriments desitjats és com la carta que s'envia als reis, intrínsecament optimista. En aquest text aprendràs com obtenir una satisfacció parcial, però raonablement satisfactòria, atraient un col·lectiu molt favorable en aquest sentit: els geeks.

Pels profans, s'entén per geek aquella persona, generalment entranyable, que serveix per fer-te particions gratuïtes pel Linux, entre moltes altres funcions vertaderament interessants.

Són un grup, els geek, que tenen un comportament cibernètic que pot jugar molt a favor teu. Si treballes la qüestió, et poden arribar a fer sentir molt important; catapultar el teu blog cap a cotes de popularitat difícilment assolibles tenint en compte la merda infecta que probablement expel·leixes. El que t'interessa de la seva manera de ser és el següent:

- Tots tenen blog o sigui que et poden recomanar i crear enllaços al teu per fer augmentar el teu Pagerank. També et poden agregar a tots els agregadors haguts i per haver.
- Són com els nyus de la Sabana. No importa quants cocodrils amb la boca oberta hi hagi al llit del riu, si a l'altre banda hi ha alguna cosa amb pantalla tàctil. Són molt fidels.
- Comenten. I molt. No sempre t'agradarà el que diuen i probablement moltes vegades no sabràs de què t'estan parlant. Però comenten. I molt.
-Tendència Fanboy. Domina els temes que els hi agraden i seran teus.

Dit això, anem a parlar de com encisar-los. Com que probablement parlaràs amb el mateix criteri de política internacional que de música barroca composta per retardats, doncs tampoc no t'hauria de costar gaire canviar la temàtica del teu blog. Aquesta és la relació dels temes que faran que la comunitat geek, de manera força unànime, s'exciti. Llista empírica, ni idea dels motius de fons.

1) El numero Pi. També els primers. Els hi agrada molt veure representacions gràfiques de fractals.
2) Posar els preus dels productes en iens o dòlars. Opcionalment, posar a quants euros equival.
3) Les expressions WTF, OMG, OMFG, FAIL i OWNED.
4) Parlant d'expressions d'origen anglès, són sensibles al hype.
5) Coses amb pantalles tàctils. Acotant, coses cares amb formes arrodonides i pantalles tàctils.
6) Tenen molts personatges mitificats però un en particular: Nikola Tesla.
7) Veure samarretes amb estampacions d'Space Invaders.
8) Battlestar Galactica.
9) Coses que tinguin bluetooth. Mòbils bluetooth. Auriculars bluetooth. Colonoscòpies bluetooth.
10) Canviar l'expressió "còmic", de tota la vida, per "novel·la gràfica".
11) Les pel·lícules fetes amb maquetes són millors.
12) També els hi agradaria que els hi mengessis la polla, emperò, no cal arribar a aquests extrems.

En resum, una manera senzilla, ràpida, barata i sostenible d'ascendir socialment a la blogosfera.

31 de gen. 2010

Cada dia al dematí, canta el gall "desgarro anal"


O altres versions entranyables de la música popular catalana.

- En pintxo li va dir pantxo/ how I use the anal plug?/ i en pantxo li va dir a en pintxo/ I just want to eat your cum.

- Oh lai la, la masovera, la masovera / oh lai la, la masovera té un Google Wave.

- Cargol treu banya, acaba la llicenciatura / cargol treu pit, apuntat a infojobs.

- Baixant per la font del gat un travesti, un travesti / baixant per la font del gat 10 chupar 20 follar.

- En jan petit com balla, balla, balla , balla / en jan petit com balla si fossis el seu pare li cardaries una hòstia.

- La lluna, la pruna, vestida de putón / sum pare la ven a una xarxa internacional de proxenetes, sa mare no vol.

- Sol solet, agrega'm al facebook, agrega'm al facebook / sol solet, agrega'm al facebook i al Messenger.

- Les nenes maques al dematí, es carden farlopa, es carden farlopa / les nenes maques al dematí poten al lavabo i es fan pipi al cim.

- El gegant del pi, té insuficiència renal, insuficiència renal / el gegant del pi, espera la seguretat social.

- El gegant de la ciutat, és un homeless, és un homeless / el gegant de la ciutat, beu don simon i esnifa crack.

- El senyor ramon, té un herpes infecciosa / el senyor, enganya a tothom

- El lleó em fa por, pam i pipa, pam i pipa / el lleó em fa por, perquè el va encular el senyor ramon

Aquí s'acaba el meu intent de fer gràcia.

27 de gen. 2010

Perla #12


"Com resumir el meu 2009 en una paraula? Megavideo."

21 de gen. 2010

nous indicadors de benestar

Noves maneres de mesurar el progrés i el benestar d'una societat.

- iPod/persona

- Grau d'immersió en Schoko - Bons

- x CR (Cristiano Ronaldos) en investigació biomèdica

- min acumulats de megavideo /persona x any (incideix en la productivitat)

- Accés a l'ADSL rural (+ porno - zoofília)

- MAF (mitjana d'amics al facebook - es relaciona amb la quantitat de temps lliure disponible)

- Factor High School Musical (aproxima la incidència de la subnormalitat dins de la població)

- Índex de reenviament de cadenes de correu (ídem)

- Llindar Marc Vidal (quan supera el 2.0 no passa absolutament res de res)

- Empremta Bonològica (mesura la quantitat de recursos, escenaris gegantins, festivals benèfics, retòrica, fantasmades, vergonya i paciència nostra necessaris perquè en Bono d'U2 estigui una mica més a prop del Nobel de la Pau)

- Grau d'escolarització pública (mesura les possibilitats de fumar maria al sortir de classe, de punxar-se heroïna, de ser atrapat per una xarxa de proxenetes i de tenir una companya de classe que es diu jenny)

- % de seats ibiza vermells o grocs (arriba als seus màxims a l'àrea metropolitana de Barcelona)

- Preu d'un Mitja Distància de la Renfe (està relacionat amb el sentit de l'humor)

19 de gen. 2010

La mort, d'aquella manera

No fa gaire, mentre era immers en una de les meves habituals converses elevades i transcendentals - si no sabeu que és això registreu-vos a forocohes.com -, em preguntaren sobre què volia que fessin amb el meu cos un cop mort. És a dir, la clàssica discussió entre enterrament, incineració o pasteurització.

Sincerament, ja fa temps que tinc una opinió al respecte sobre com vull que tractin les meves despulles. Sóc un tio senzill. Una piràmide d'entre 100 o 200 metres, sense necessitat d'acabats amb materials nobles -però amb bluetooth-, resultaria més que suficient per satisfer el meu ego.

Però aquesta no és la qüestió, de fet. El que em va fer aixecar una cella, el que em va inquietar, és que mentre reflexionava sobre el trànsit entre el món material i celestial vaig començar a pensar en mortadela.

Mortadela.

Molt bé nens i nenes. Això és un blog.

18 de gen. 2010

Els meus 3 videoclips preferits

Després de meditar-ho m'han sortit aquests.








Any 2010. Sóc un hortera.