5 de des. 2011

Moments històrics #3 - 16 de Juliol de 1945, Alamogordo

En un búnquer semienterrat, amb infinitat de quilòmetres de desert als voltants. A l'espera de l'inici de l'operació Trinity, el primer assaig de la bomba atòmica.

Enrico Fermi: MUERTEEE!!!!!

Robert Oppenheimer: Vols fer el favor, això és seriós.


RO: Qui va tenir la genial idea de deixar passar aquest dement?

Kenneth Bainbrigde: Vostè.

RO: FFFFUUUUUUUUUU!!!!!!

KB: De fet, també ha convidat a la seva dóna, què deu estar venint ja, a punt d'arribar.

Llavors, Robert Oppenheimer surt disparat del seient, neutralitza al guarda de seguretat que custodia el terminal d'activació i polsa el boto vermell. La bomba atòmica explota, 40 segons després arriba l'ona de xoc. Destrucció arreu.

KB: No ha sigut gaire subtil. Ara tots som uns fills de puta.

RO: Però més lliures.

S'obre una porta d'on apareix la sra. Oppenheimer, amb cara de satisfacció.

RO: Oh.

sra O: Ja! Has fallat! D'un pèl però has fallat!

Llavors, en silenci. tots van contemplar com un penis afroamericà es començava a desenvolupar entre cella i cella de la Sra. Opennheimer.

RO: Oh no, què he fet.

EF: Seré tu amante bandido, bandido....

4 de des. 2011

Mercat de Santa Llúcia, la decepció

Per tal de concloure la meva metamorfosi en calçasses primer del regne, vaig decidir fer una visita al barceloní mercat de Santa Llúcia, amb l'estúpida intenció d'adquirir alguna figura singular representativa del naixement del nen Jesús. Les conclusions que en vaig poder treure de tot plegat són les que són i, davant la possibilitat d'ofendre alguna sensibilitat, només vull comentar que m'importa una puta merda.

En definitiva, 20 minuts de passeig entre una munió de parades incapaces de posar-se d'acord en una tonalitat de verd. Entranyable tot plegat? Que algú m'expliqui què té d'entranyable veure com diferents botiguers venen exactament les mateixes figures; amb una limitada varietat de tres tipologies - seriosa, infantil i mongoloide -, tot plegat alternat - perquè no és noti tant el marro - amb parades de suro, molsa, arbres de nadal. tios, caganers i la mare que els va parir.

En fi, tradició. Com els mercats medievals últimament.


1 de des. 2011

Avui he comprat un pessebre

I m'ha costat 57 euros. I sí, estic acabat. Pensem en en Keith Richards, model de conducta més o menys consensuat. Coses que ha fet: Fornicar, drogar-se, destrossar habitacions, passar la gonorrea a algú, esnifar coca sobre la banya d'un unicorn,  follar-se a totes les seves cosines amb noms començats per A, comprar un disc d'Ismael Serrano, tenir un gos anomenat apocalipsis, pixar en un orinal de plata i moltes altres coses. Coses que no ha fet:  comprar un pessebre i tenir un blog. No, la gent guai no fa això.

Ah, i ho he anat a comprar amb xandall. Deambulant pel Corte Inglés, escoltant una versió nadalenca prou aconseguida de Man in the mirror, amb la casa del nen Jesús a la ma dreta. Per demà tinc previst anar a donar menjar als coloms de Plaça Catalunya, fer cua al CAP més proper, donar la meva opinió entesa en alguna obra i, segurament, queixar-me a qui pugui del meu estat de salut. El temps passa, i allò sexy es va quedant enrere. Només queda el record de temps millors i el recurs, sempre fàcil, d'abusar dels mots "puta" i "polla" als escrits del blog.

O també, com diria un bon amic meu, en cas de perdre la perspectiva, el millor es entrar a un puticlub i demanar-se una orxata.

30 de nov. 2011

La veritat de la vida

La veritat de la vida és que, quan estrenes tovalloles noves, tot el borrissol se t'acaba acumulant a la punta de la polla. Aquesta és la trista i dura realitat.

29 de nov. 2011

Bruce Sprinsgteen confessa:"Ho faig per la pasta"

Llàgrimes. Consternació. Només així es pot definir la tràgica escena viscuda pels voltants de l'Fnac de l'Illa, on els fans del Boss han fet cua durant tota la nit, suportant el fred, per tal d'aconseguir una entrada pel concert de l'estadi LLuis Companys, al maig del 2012. Tot arran  d'un tuit del cantant de New Jersey on, interpel·lat per un seguidor sobre si es pot considerar aquesta gira com un homenatge al desaparegut Clarence Clemons,  el music ha contestat que "A mi em sua la polla. ho faig per la pasta"

La noticia s'ha estès ràpidament per les xarxes socials, caient com un gerro d'aigua freda a qui tot just acabava de comprar una entrada. "mai m'ho hauria pogut imaginar", diu un fan, profundament contrariat, després de gastar-se els estalvis per a la universitat del seu fill en sis entrades de platea. "Això és molt fort. Jo pensava que ho feia pels nens de l'Àfrica" afirma una seguidora amb signes de gangrena als dits. "Vist en perspectiva, ara s'entén més el perquè del preu de les entrades. Tot té sentit", diu un altre fan, que tot i això té previst comprar entrades pel segon concert a Barcelona, si s'acaba confirmant, perquè " és una experiència única"

Per altra banda, la banda Irlandesa U2 s'ha afanyat a penjar un comunicat a la seva pàgina web on afirmen que "ells, de veritat de veritat, que no ho fan per la pasta".

28 de nov. 2011

Nature al metro

Nature i metro, un oxímoron èpic a les a les set del matí. Un noi, se m'asseu als seients del davant i comença a furgar dins d'una bossa del Condis per, acte seguit, extreure un exemplar de la revista científica per excel·lència. Ho juro pels servidors de megavideo. Primer he pensat a menjar-li la polla; després, prèvia reflexió,  he vist que al no tenir una carrera - encara - potser s'hauria ofès.

Ara seriosament. No crec pas que se l'estigués llegint de veritat. En sa puta vida ningú n'ha llegit una de sencera. Gent normal, vull dir. Com a molt, algun article sobre antropologia o altres disciplines per a mongols. Nature és una mica com els travestis, n'has sentit a parlar, saps que existeixen  i que si vols els pots trobar per les facultats. Però, la qüestió important aquí és el que representa. Un crit al cel proclamant: sóc de ciències i llegeixo en anglès, fuck yeah. Definitivament innovador en el gran aparador d'egos, vanitats i gilipolles en general que és el metro de Barcelona. 

Jo vaig arribar a trobar simpàtics les hordes de Codigos da Vincis i Pilares de la Tierra - en Castellà, que quedi cutre del tot - que no fa massa poblaven els vagons. Com fan gràcia els estols de carpetes univesitaries - sí noies, caben dins de les motsilles -, que tenyeixen de falses promeses de futur i il·lusions el món subterrani. O com seria d'instructiu llençar a les vies del metro qualsevol lector de Bucay o Paulo Coelho, per comprovar si  una actitud positiva envers la vida fa que s'escampin les entranyes arreu de més bon rotllo. 

I, sobretot, admiració per aquells que folren els llibres de paper de diari. I odi infinit a qui exhibeixi  veinte poemas de amor y una canción desesperada.

14 de nov. 2011

Com va la vida, Eduard

Saber que l'equivalent nostrat de Sagan, Gould, Asimov, Dawkins, Lovelock, Margulis i similars és l'Eduard Punset, doncs, incita a la violència. I no pel pobre home en qüestió, que bé s'ha de guanyar el jornal, encara que sigui prostituint la seva imatge. No, sinó per tota la legió de comunicadors acrítics, acientífics i, vinga va,  avorrits i directament anormals que pretenen vendre les dissertacions amb l'home del pa bimbo com a teca transcendental de la bona. Que no s'enganyin, a qualsevol bareto a les 5 de la matinada s'enraonen coses semblants.

Però així som, amb ben poca cosa ens conformem. Entrevistant dia sí, dia també a flipats diversos a la Contra de la Vanguardia. Mentrestant, sempre podem estudiar, que ara és època. Per exemple, a la UdG, el postgrau Salut i Harmonia de l'Hàbitat, amb un programa docent del qual en destaquen la geometria sagrada, creació de plans tel·lúrics o nocions bàsiques d'energètica oriental. Només per 1175 euros que, des del meu punt de vista, estarien molt més ben gastats en putes.

I a sobre ells també tenen l'Sprinsgteen.

28 d’oct. 2011

La k, la lletra subnormal

La relació directament proporcional entre la utilització desmesurada de la lletra k i la subnormalitat és un fet fora de qualsevol tipus de dubte.  És cert, cada lletra te les seves cosetes. La p, per exemple, amb la seva natural explosivitat és ideal per a fills de putes, capullos, gilipolles i demés, o el més nostrat capdepoll. Les eles són la manera com els catalans ens reconeixem entre nosaltres, a més a més de la col·lecció de cabelleres espanyoles que tots, sense excepció, ensenyem ufanosos sempre que hi ha visites. I les h serveixen perquè gent retorçada les col·loquin sense avisar en llocs com subhasta. Però pecata minuta comparat amb la k.

L'assumpció de l'existència d'una lletra que combina en si mateixa, 1) aires revolucionaris i llibertaris, 2) noció de modernitat i joventut i 3) quantitats ingents d'analfabetisme és un fet que, com diria Josep Pla, es que yo lo flipo nen. Emperò, i essent constructius, animo al capital i el col·lectiu patronal en general a adaptar-se als nous temps i fer seva una lletra, que representi i magnifiqui els ideals, virtuts i genialitats del gran empresariat i l'aristocràcia. Sens dubte, la m de mengeu-me la polla.

25 d’oct. 2011

Merkel, diners, pluja i fills de puta

Ara no fa gaire estona m'he trobat a l'Angela Merkel a dins de la tassa del vàter. També en un pot de maionesa. I ahir em va servir ella el Kebab cerimonial dels diumenges. Sento la seva presència de manera més intensa que mai, inquietant fins i tot. Em raciona el paper de vàter i només em deixa xuclar un cartó per esmorzar. Se la veu francament preocupada pels diners. Més val que en trobi aviat, aquesta mirada perduda a l'infinit només pot significar que s'està pensant reimplantar les galeres.

Diners. Els avatars de l'economia mundial, complexes i enrevessats. Aquells vídeos del TN, parlant d'economia,  amb imatges de fàbriques de bitllets i monedes acompanyant la veu de la notícia. És igual el tema. La crisi de l'Euro; bitlles de 50 a tota velocitat. La taxa d'estalvi familiar decreix, monedes a granel caient i repicant. Puja l'IPC; sexe anal amb Nacho Vidal. Acomiadament general i tothom a  menjar arrels i sargantanes; Angela Merkel tinguent sexe anal amb Nacho vidal.
 
I per acabar, pluja. El tema de conversa màgic per trencar silencis incòmodes amb el subnormal necessitat de conversa més proper.

21 d’oct. 2011

Divendres de Ràbia 1

És ben lícit tenir un punt màxim, un llindar més enllà del quan a un mateix no li queda més remei que indignar-se. I jo ja en tinc prou d'anuncis de Calzedonia, Ikea, Estrella Damm, Casa Tarradellas, Banc Sabadell i demés. Per tant, publicistes de merda, jo us dic:

1 -  La gent guai i fructífera en general, no es reuneix en família per fer-la petar i riure en slow motion. I molt particularment no van a comprar al Calzedonia. Al món real, vesteixen d'Armani, caguen xuxus de crema i es diuen Josep Guardiola. I es carden molta però que molta coca.
2 - Que jo sàpiga, l'Empordà no té els colors saturats. I les noies no es llencen en boles a l'aigua acompanyades de tres tios, i no passa res mira que amics que som.
3 - És només un detall però convé recordar-ho. Les àvies de la plana de Vic NO PREPAREN pizzes als seus néts.
4 - Tots anirem a comprar mobles a l'Ikea, o sigui que us podeu estalviar la publicitat. I veure a dos avis abraçats ballant FA COSA.
5 - Veure a en Loquillo fent un anunci del Sabadell només s'entén si el preu de la farlopa s'ha disparat, probablement perquè se la presa tota la Luz Casal.



20 d’oct. 2011

Dia de discursos

Avui és dia de discursos i és senzill imaginar-ne el motiu. Quin estrès. Esborranys amunt i avall, retocs d'última hora. Difícilment veurem tanta institucionalitat junta en mitja hora de telenotícies. En Pellicer sortint a antena despentinat. Libertad Digital, ejaculant precoçment arreu. Terroristes que semblen el jurat d'un càsting. Sigui com sigui, avui tothom s'ha dedicat a llegir discursos i consignes. Esperem que demà tornem a la normalitat i continuïn arrencant-se els ulls, que se'ns fa estranya felicitat.

Per altra banda, mentre Rajoy i Zapatero es menjen la polla mútuament, me n'alegro de comprovar que un linxament públic es pot viure amb total normalitat. Sempre he sigut defensor d'els mètodes medievals, amb avantatges evidents i el un caràcter lúdic innegable. Millor gaudir-ho en un televisor 3D, malparits afortunats. En definitiva, venjança brutal, allò a què s'ha de renunciar en pro de la civilització. Que els hi vagi de gust. Segur que ara les coses els hi van molt millor.

19 d’oct. 2011

El super eufemisme

Aquest mateix vespre, no fa massa estona, he sentit a dir la següent expressió en un telenotícies espanyol: minoria ètnica de tradició nòmada. És a dir, gitanos. Així ha sigut doncs, mentre em menjava un lluç amb pèsols, que he presenciat l'adveniment del super eufemisme. 

Hom hauria pogut pensar que l'entreteniment adult - porno - ja era una bona claca. Qualsevol observador neutral hauria afirmat que la indústria dels lubricants vaginals i productes per cagar en general havia deixat el llistó a dalt de tot. Però no. Minoria ètnica de tradició nòmada. Gairebé sembla que estiguem parlant de nyus. 

El més curiós de tot plegat és que no és tracta d'un fet casual. Cap editor es va veure atacat sobtadament per una apoplexia implacable que li feu escriure això. Senzillament, un curiós sentit de la correcció política i el bon gust que, si bé ens permet veure cada dia amb tranquil·litat centenars de cadàvers  de ves a saber quin país africà, ens deslliura de la grollera incorrecció d'expressions moralment reprovables. Tornant-nos imbècils pel camí.

18 d’oct. 2011

El miracle de la FP

Qui més qui menys ja es prou conscient que posseir estudis universitaris no prestigia gaire més que algun curset de mecanografia. Per tant, cremats els títol universitaris mentre els nostres pares ens passen el rebut pels serveis prestats, només queda preguntar-se cap a on deriven les opcions professionals a Catalunya. Opcions reals, vull dir.

A la rotonda de Vila-Sacra d'uns anys ençà que a les putes sembla que els hi va bé. No és que ho descarti, veient l'historial dels voltants del Camp Nou, tot i que crec que aquelles mitges em provocarien problemes de circulació, per no parlar de la manca d'estètica de tot plegat. No, el futur de veritat és la FP.

Ara és moda. Sortir del Batxillerat i endinsar-se en un cicle d'electrònica. De turisme. D'administració i finances. Professionals amb els coneixements precisos per a feines precises. La polla, tu. Aleshores, mentre els campus universitaris es van buidant d'estudiants i la gespa de l'Autònoma creix, lliure, sense rotllanes guitarreres que l'aixafin, jo em pregunto. Els qui han descobert les virtuts de la Formació Professional són els mateixos que no fa massa predicaven per un món ple d'universitaris?

Confesseu. Per què en un país on la feina senzillament no existeix el més fàcil és inventar-se maneres d'aconseguir-la

17 d’oct. 2011

Gent molt indignada

Ahir van ocupar un bloc d'edificis a Nou Barris, crec, amb la intenció d'oferir els habitatges a famílies desnonades. Fins aquí, cap queixa. Només comentar que els ocupes havien programat tallers de graffiti i breakdance a la finca en qüestió. També van tenir temps de fer una assemblea, aixecar actes, dissenyar activitats, mobilitzar material, fer cartells, twittejar tots els esdeveniments, fer el sopar, trucar als pares, fotocopiar apunts de primer de ciències polítiques i moltes altres coses.

Dit això, és inevitable que jo, com a persona de bé que treballa, cotitza i calla, em deprimeixi profundament que aquells a qui la meva intuïció i saviesa tatxa de ganduls pancartaires facin més coses que jo al cap del dia. Excepte el tema del Break i el Grafitti que francament detesto.

Cal dir, però, que considero les seves infinites energies mal enfocades. Podrien fer caure la Torre Negra de Mórdor. O fer ceràmica, que és més complicat del que sembla. O - perquè no?- treure's les caretes de V de Vendetta, aparcar l'adolescència, oblidar-se de què bé que sona la meva veu al megàfon i començar a fer altres coses de profit, com per exemple, matar banquers. Crec que hi podria estar d'acord.

10 d’oct. 2011

Blackberrycalypse Now!

Escric això des del passadís d'un hospital públic barceloní, mentre contemplo com un grup de gent variada que només comparteix el fet d'ensenyar el cul lluiten a mort per una cadira lliure. Assegut al terra, greument contusionat a causa d'una estampida de nenes histèriques que, terroritzades per no poder socialitzar arran la fallida matinal de les blackberry, han fet descarrilar el vagó.

No ha sigut una experiència agradable. Per acabar-ho d'empitjorar, una legió d'Apple fanboys ens ha començat atacar amb llances tan bon punt hem pogut abandonar l'accidentat vehicle. Afortunadament, les nenes histèriques els han destruït en un aquelarre indescriptible

Ferits, contusionats i amputats de diversa consideració, hem mantingut una agradable xerrada tot esperant les corresponents assistències mèdiques. Molt més tard però, i veient que fins i tot els carteristes ens estaven tornant les nostres pertinences per llàstima que fèiem, hem decidit votar en assemblea quines accions emprendre. La majoria han mort abans que la comissió de comunicació no es poses d'acord sobre el tipus de lletra amb què aixecar les actes, que si times, que si arial.

Jo, ves quin tros de fatxa, me n'he anat i he agafat el bus.

6 d’oct. 2011

Steve Jobs

Ahir ens vam aixecar tots amb la notícia de la mort de l'Steve Jobs. En general, amb alguna tímida excepció, la xarxa social s'ha unit en un condol unànim per, tot seguit, asenyalar incondicionalment les innegables virtuts d'aquest visionari. Sigui com sigui, en aquests casos, no té massa sentit dir res. Només dir-li al senyor Botin que ja es massa tard per a ell; no et possis a twittejar, ni fer presentacions de trastos cars. Tu cremaràs a l'infern. La propera vegada Emilio.

Mentrestant a l'Fnac, es passaran la nit treballant a corre cuita muntant piles d'iPads, iPhones i demés, tal com van fer no fa massa amb J.D salinger i, amb el potser una mica més conegut, Michael Jackson. Dema els quatre - cents milions de persones que cada dia grapejen els iPads de l'Fnac de l'Illa ho faran amb contenció, amb un profund respecte. I després se n'aniràn en fila a grapejar la DS 3d. I no passa res. Com tot el que té a veure amb la mort. Al capdavall, no cal donar-hi tantes voltes.

Cutre

Hi ha certes coses que denoten estil. Un magnum almendrado, per exemple. En canvi, un 20 minutos ben plegat sota el braç, com si fos el Financial Times, fa cutre. Aquí a casa nostra, si vols un mínim de distinció, com a mínim una Vanguardia. I amb el quadradet verd, Déu me'n guard. No voldràs pas ser un dels malparits que la llegeixen en castellà perquè volen?

Superades les ulleres de pasta retro i encaminant-nos cap a, no sé, pintures de guerra celtes, Catalunya s'enfosa en un pou de merda mentre cerca el seu propi estil. Alguns el troben, com els Mossos d'Esquadra quan anomenen "Turandot" a una operació contra la màfia xinesa. En canvi, uns altres, 16.282 cutres per ser mes exactes, decideixen quedar-se sense feina. Que no ho sabeu que si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora ben d'hora, sóm un país imparable. Apreneu anglès ganduls! Que no sabeu que ara és un requisit imprescindible per trobar feina? És la clau!

O, com a mínim, canvieu el 20 minutos per una National Geographic o una Sapiens, que fa més de cultura.

5 d’oct. 2011

Rossegant un pinyol

Rossegant un pinyol de nectarina torno a escriure una entrada després d'uns 6 mesos. Em podria haver fet una palla, però mira tu.

Voldria que això fos un nou punt de partida i totes aquestes coses gays que s'acostumen a dir en aquests casos. He esborrat els tags i altres coses que tenia a la barra lateral perquè em feien vergonya. Aquesta serà una nova etapa, més fosca.

Ara mateix no tinc previst dir res important. Podria comentar les dades de l'atur, que han sortit avui, però bé, ja ho farán demà a Els Matins. Si no surt com a minim una referència als països escandinaus em tallo la tita.

7 de març 2011

La coca és per nenes

A casa meva sempre ha sigut tradició cardar-se farlopa. Recordo que a l'escola la gent era més de fumar-se-la però com que el meu pare se la ficava en vena, a mi ja m'ha quedat aquest costum. El meu avi era més de la ceba i en feia infusions. I la meva àvia la feia servir per curar els ulls als gats.

Que jo sàpiga, la coca era cosa de les meves cosines. Jugaven a fer esnifar a les barbies i a fer de putes encocaques a catequesis. Eren altres temps, les noies no jugaven a menjar polles com ara. Però bé, sincerament mai li vaig trobar la gràcia, a la coca. Tot i que jugar al Street Fighet II de supernintendo col·locat d'aquesta merda, ho reconec, era una passada. A part que anar a classe d'educació física amb una xeringa penjant feia lleig.

Però què hi farem, sóc força tradicional.

La metadona és a les drogues el que la gula del norte és al marisc. No està malament si has d'improvisar però, sobretot si tens convidats, quedes una mica cutre.

Doncs be, cadascú és un món i ho fa a la seva manera.

28 de febr. 2011

Ruiz Mateos compra el Barça

L'empresari Jose Maria Ruiz Mateos, en primera línia informativa pels problemes financers de les seves empreses i fer copular amb un clon de chewaka amb relativament poc pèl, ha sorprès el país anunciant la compra del Futbol Club Barcelona i tots els seus bens associats.

Sandro Rosell, que continuarà a l'entitat barcelonista servint frankfurts al bar del Palau de Gel, s'ha mostrat molt satisfet pel resultat de la operació i ha elogiat la solvència, serietat, rigor i respecte pels drets humans del nou propietari del club. Interpel·lat sobre els dubtes financers que la figura de l'empresari andalús genera, Rosell ha sigut taxatiu afirmant que " el contracte de compra-venda s'havia imprès en paper gruixut, res de paper barat cutre, d'aquell tant agradable al tacte. Hòstia, allò era qualitat, cosa fina.Segur que paga".

Mentrestant, els jugadors del primer equip el barça entrenen amb normalitat aliens a la frenètica activitat dels despatxos. Ens consta que algun jugador ha intentat fugir de la ciutat esportiva però ha sigut abatut a temps pels franctiradors. Josep Guadiola, preguntat al respecte, ha contestat que "no hi ha motius per no ser optimista", acte seguit s'ha enfilat per un tub de ventilació i se li ha perdut la pista. Pel què fa a les seccions del club, aquestes han desaparegut bàsicament perquè s'han extret els òrgans vitals dels jugadors per tal de vendre'ls a diferents màfies sud-americanes.

Les primeres reaccions de la massa social han sigut de prudència i escepticisme. Es podrien resumir en un "jo ja ho havia dit".

Com a apunt final assenyalar que les putes del Camp Nou han aprofitat el breu buit de poder per fer-se fortes a les instal·lacions de l'estadi. Els últims informes diuen que ataquen amb llances als vianants que s'acosten massa.


22 de febr. 2011

La dieta del Churro

Els xinesos ja coneixen les propietats quasi màgiques dels churros fa mes de 3000 anys i les empraven en la medicina tradicional. Rics en antioxidants, beta - flavones, agents crema -greixos (especialment els trans). La paraula churro prové de les particules xineses "chu" (que significa dolç) i "ro" (que significa polla petita i estreta amb estries al seu voltant) i va ser un dels productes més cotitzats a la ruta de la seda. Expressions tradicionals com "más vale churro que mil princesas" o "te parto la puta cara si no me das mi churro" demostren el valor que tradicionalment s'ha donat a aquest producte.

Les grans propietats organolèptiques dels churros i la seva increïble capacitat per regular els camps biodinàmics del cos el fan un producte ideal per formar part d'una dieta. La dieta del churro és senzilla, ràpida, saludable i sobretot efectiva.

DIETA DEL CHURRO

Què es necessita? 5 kg de churros cuits.

PROGRAMA SETMANAL.

1er dia: Al principi més val anar a poc a poc. O sigui que amb que et fiquis pel cul 1 kg de churros ja està bé. És molt important que te'ls fiquis pel cul. Si no saps on és el teu forat del cul, pots consultar la viquipèdia o google maps. També pots anar pels voltants del camp nou a que t'informin de manera interactiva.

2on dia: Afegeix 2kg més de churros al teu cul. Començaràs a notar problemes per controlar els teus esfínters. No pateixis, és normal. Significa que ho estàs fent be.

3er dia: Acaba d'introduir-te pel cul els 2kg de churros cuits restants. Es probable que tinguis problemes per fer-ho. Pots demanar ajuda a la teva parella o a algun familiar per fer-ho. Una vegada tinguis 5 quilos de churros al teu còlon es recomana anar a passar l'agonia en algun lloc còmode, com per exemple el teu llit.

4rt dia: Començaràs a notar progressos evidents al teu cos. Per una banda, el fet de no ingerir ni aigua ni aliments per la via habitual et portarà a un estat de desnutrició que et farà perdre pes de manera evident. Per altra bada, la incipient infecció que s'estarà coent als teus intestins encara ajudarà més a perdre aquells quilos de més.

5è dia: Les al·lucinacions, la febre alta i la inflamació de la zona abdominal començaran a ser una mica molests. Intenta convèncer als teus familiars que no és tant greu i que no et portin a l'hospital. Sigui com sigui, entre el cinquè i el sisè dia, perdràs la consciència i hi aniràs igualment.

6è dia: Si ho has fet tot bé, els metges t'hauran d'extirpar molts i molts metres de tub intestinal per evitar que et converteixis en un mikopie per dins. Felicitats. Seràs prim tota la teva vida.

7è dia: Ves a celebrar-ho a un McDonald's.


20 de febr. 2011

Generador de títols de discos de Manel

És l'aplicació que fan servir els Manel per posar nom als seus discos. Aquests són alguns dels resultats proposats.

- 10 milles per veure una bona armadura.

- No line in the Horizon.

- Alcohol de 96 graus no cura feridures adequadament però el violeta al cel és derivable.

- A la sala Apolo sonem de puta mare.

- Amics de les arts, fills de puta.

- Tinc una col de Brussel·les al cul, i que bonic, que bonic, que bonic li he dit.

- Som insubstancials però tenim un seat Ibiza.

- Ens ho petarem altra vegada.