5 de gen. 2009

Greix bo, greix dolent

Per pocs anuncis de mantega i derivats que hàgiu vist sabreu que hi ha un greix que mola i un altre que no. El que mola és de color verd i viatja amb una cara somrient pel teu corrent sanguini mentre els teus leucòcits fan l'ona. El greix dolent és el que us pegava de petits i ,ara que sou adults, es vol fer a la vostra germana adolescent.

És a dir, avui aquí és parla de simplificacions.

El poder de les simplificacions recau en què és una manera còmoda i econòmica de sentir-nos experts en temes en els quals habitualment seriem, de manera categòrica, uns invàlids mentals. En resum, com que és molt cansat saber de tot un xic, fem servir aquestes tàctiques. Menjar entre hores engreixa, el CO2 és una cosa molt lletja, Miró mola, el Psicoanàlisis està desfasat, Coriolis és allò que fa que a l'Índia l'aigua dels lavabos giri al revés i bla bla bla.

Per altra banda, aquest art de parlar sense propietat ens permet crear frases, a cada qual més imaginativa, per tal d'expressar conceptes complicats i que, per tal de ser exposats com Déu mana, necessitarien d'ingent documentació, assajos, proves i dobles cecs per tal de desenvolupar el tema amb tota la seva magnitud.

Per exemple, "els Argentins són escòria".

Repescant el fil, m'atreveixo a postular que la nostra espècie ha prosperat per la capacitat de simplificar els conceptes ja que sinó, sense cap mena de dubte, tota la raça humana s'hauria extingit per una manca de sexe satisfactori, tot això motivat per un abominable avorriment.

Com podria sinó el nostre tendre físic de partícules lligar amb la nostra tendre estudiant d'humanitats? Com aconseguiria iniciar quelcom semblant a una conversa amb ella? Com podria navegar a través de l'oceà quàntic que els separa i arribar al seu port de versos amb rimes assonants?

"La física quàntica és com la poesia, incerta"

D'aquesta manera tots dos van tenir alguna cosa a dir-se i així va ser com el físic de partícules (que en condicions normals li esperava un futur absolutament onanista) va poder transferir els seus gens a la següent generació.

En definitiva, tot i que les simplificacions fan ràbia - especialment si afecten a camps que personalment es dominen -, pel bé de l'espècie han d'existir. O sigui que quan als vostres fills els hi demanin precisió i exactitud en els seus escrits de l'escola el millor que podeu fer és anar a cremar-los la casa del professor, per tal d'assegurar la descendència de la família.

3 comentaris:

Sergi ha dit...

I així ho faré, amen. Tot i que no estic massa segur de voler mantenir la descendència de la meva família...

El cas del físic de partícules i l'estudiant d'humanitats és colpidor. Segur que era un paio molt friki, però amb molts diners, i una noieta bufona sense ofici ni benefici. Aquí tenim altres punts a tenir en compte a l'hora de potenciar un enllaç. Però en aquest cas, tot i que probablement la descendència estaria assegurada, el futur del físic seria eminentment onanista també, no així el d'ella.

Red Pèrill ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Red Pèrill ha dit...

A mi no em mola el metal progressiu, perquè ODIO DREAM THEATER.

Jo els odio bastant.

I per tant, el fútbol són 22 imbècils corrent darrere una pilota, no?

Però en canvi/excel/valuta, el voleibol és super noble i no diguem el Korfball, campions per incertesa...

Em vaig a comprar uns patins amb nina (oberta de fauces)