8 d’oct. 2009

Diari de la dominació Mundial (1)

Aquesta és la història de com he acabat dominant el món. No ha sigut una tasca fàcil. He necessitat molts anys (pràcticament tota la meva vida), he hagut d’improvisar, empassar-me fracassos i decepcions, les sempre molestes purgues... però, al final, tot ha acabat en un món millor que quan vaig començar.

I el més divertit i satisfactori de tot plegat és que tota la humanitat és de la mateixa opinió que jo. Sota pena d’una mort brutalment imaginativa, naturalment.

Començaré pel principi. En perspectiva, he de dir que dominar el món no és gens fàcil. Reconec que quan tenia 17 anys, a l’any 2009, la il·lusió juvenil per un futur millor (el millor futur possible per a mi, de fet) feia que pequés d’un excés de confiança i optimisme que, al cap de 56 anys, em fa dibuixar un somriure. Per sort, davant de les dificultats, que han sigut incomptables, sempre he pogut comptar amb les meves millors virtuts: paciència, capacitat d’anàlisi i gran determinació.

Parlem dels meus defectes. Molts, de fet, i quan tenia 17 anys i vaig decidir iniciar aquesta empresa, eren més evidents. No era especialment fort, ni alt, no era atractiu, ni ric, ni amb un gran carisma i amb un evident sobrepes. Tot això, a part de complicar-me el tema amb les noies també em posava pals a les rodes si volia tenir el planeta sota el meu control. Si no era capaç ni tan sols d’obligar a una sola persona a seguir els meus designis, per la força física, la paraula o el xantatge econòmic... com pretenia dominar el món?

Insisteixo: paciència, capacitat d’anàlisi i una gran determinació.

A aquestes alçades del capítol introductori de la història de la meva vida encara no he parlat dels meus motius i això, des del punt de vista de l’estil, és imperdonable. Com suposo que serà igual d’imperdonable no tenir (com és el cas) uns motius molt elevats, que donin un toc èpic al relat. Vaig tenir una infància normal. No hi va haver tragèdies familiars, no em pegaven de petit, no tenia traumes profunds a part dels habituals per un noi gras de 17 anys, vivia en un món en relativa pau (i ja us avanço que aquest és el pitjor problema que us podeu trobar si algun dia voleu dominar el món) on personalment no era víctima de cap privació de les meves llibertats bàsiques, cap lesió cerebral que m’arrossegués per aquest camí, en definitiva, no tenia motius evidents.

Però parem-nos a pensar un moment. No es estrany trobar gent que vol progressar, fructificar i tenir èxit a la vida. Es fan empresaris, polítics, científics, sacerdots o el que sigui. De tots aquests, una petita porció adquireix poder, a vegades molt de poder. Un poder que els hi permet fer el que vulguin, en les seves respectives parcel·les. Fins i tot es barallen i competeixen entre ells per esgarrapar porcions de poder que creuen que poden ser seves. La part divertida de tot això és cap d’aquests personatges dirà que ho fa per la seva satisfacció personal. Us parlaran de coses relacionades amb la religió, el lliure mercat, la democràcia, la revolució i similars. Naturalment, cap d’ells va decidir aturar-se quan era evident que acumulaven molta força. Probablement us dirien que la seva obligació era continuar avançant en pro algun ideal elevat.

Jo era igual que ells, però més honest amb mi mateix. Buscava el poder absolut, pel simple fet de gaudir-ho. Cap Déu ni revolució em motivava, només la seguretat de saber que un món on jo fos l’únic i absolut dominador era, més clar que l’aigua, la millor opció. Òbviament, un dels motius pels quals he tingut èxit ha sigut no fer cap mena de referència pública a els meus motius. Sí, he adorat Deus i he encapçalat revolucions, però sense creure-m’ho gaire, la veritat.

Arribats a aquest punt, aquí em teniu. Un força mediocre exemplar d'adolescent destinat a dominar l'espècie humana. Ningú ho va sospitar aleshores, però aquell mes de desembre de 2009 aquell noi va iniciar el seu pla per posseir el planeta. I, això tampoc ho hauria pogut sospitar ningú, en seu primer pas consistia en el següent: apuntar-se a un gimnàs i a un curs de rus.

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Primer de tot, presentar-te els meus respectes i demanar-te que tinguis en consideració els vells seguidors quan comenci la dominació. Encara deu quedar, però no ens n'oblidem.

I per altra banda... 17 anys? No pot ser. Unbelievable!!

Josep ha dit...

Per fi algú que aspira a fer coses amb cara i ulls!

Yeral ha dit...

Has pensat bé això del rus? Jo triaria "l'esperantu" que és una llengua amb molt més futur per a dominar el món. El tema del gimnàs em sembla bé... La disciplina t'anirà bé.

Ànims.

Ararat ha dit...

XeXu, Déu me'n guard de tenir 17 anys. És ficció home.

Josep, gràcies. Aviam si els esdeveniments futurs són del teu gust.

Yeral, efectivament, com veuràs, el tema del gimnàs és important.

XeXu ha dit...

Ficció? Joder, jo que em pensava que estàvem llegint les memòries del futur líder mundial, enviades al passat per algun mètode que existirà... quina decepció...