19 de gen. 2010

La mort, d'aquella manera

No fa gaire, mentre era immers en una de les meves habituals converses elevades i transcendentals - si no sabeu que és això registreu-vos a forocohes.com -, em preguntaren sobre què volia que fessin amb el meu cos un cop mort. És a dir, la clàssica discussió entre enterrament, incineració o pasteurització.

Sincerament, ja fa temps que tinc una opinió al respecte sobre com vull que tractin les meves despulles. Sóc un tio senzill. Una piràmide d'entre 100 o 200 metres, sense necessitat d'acabats amb materials nobles -però amb bluetooth-, resultaria més que suficient per satisfer el meu ego.

Però aquesta no és la qüestió, de fet. El que em va fer aixecar una cella, el que em va inquietar, és que mentre reflexionava sobre el trànsit entre el món material i celestial vaig començar a pensar en mortadela.

Mortadela.

Molt bé nens i nenes. Això és un blog.

5 comentaris:

Sergi ha dit...

Ja sabem que la ment humana ens juga males passades, i les relacions d'idees no sempre són fàcils. Analitza les teves. Ara bé, si la relació està en que aquesta mena d'embotit conté la paraula 'Mort', que era del que anava la reflexió, reitero el que he dit al post anterior, tenim un problema.

meta.N ha dit...

jajajaja.

Eh, sonarà a conya però, en serio, no me n'havia ni adonat d'aquesta relació tan obvia.

3 minipuntos para XeXu.

Modgi ha dit...

què diu que s'ha mort l'adela?

Zincpiritione ha dit...

Aixins en general, sempre val més pensar en mortadela que en la Marina Rossell.

Senyor Merdevalista ha dit...

Crec que el fet que pensés en mortadela no és més que producte de la ja molt sobada assimilació lingüística entre "mort" i "fiambre". El seu cervell va executar l'enllaç entre ambdós mots abans fins i tot que vostè ho sabés...

"Er ser humano... é estraordinário..."