Tot plegat és quelcom recurrent.
L'home neix, creix una mica, es torna imbècil als 14 anys, creix una mica més, es fa un blog, l'abandona, en fa un altre, el torna a deixar i així de manera més o menys cíclica fins a la mort ( dolça i tranquil·la, esperem).
Doncs mira. N'obro un altre. Com un campió.
Mai he tingut gaire clar que totes aquestes coses que em venen d'importunar tota una sèrie de lectors - lloats tots ells - amb escrits diversos arribarà algun dia a tenir algun significat, un mínim sentit existencial. Una mena de coherència universal. Una aprovació còsmica.
Oh, la Llum! On és la Llum que dona sentit als meus actes!?
Home, doncs molt probablement la Llum que dona sentit als teus actes es va quedar sense esma per donar sentit a res quan se't va ocórrer passar-te tres dies seguits disfressat de tortuga ninja. O quan et vas intentar passar el Super Mario Bros jugant amb el comandament al revés. O quan et vas enamorar com un imbècil per primera vegada. O quan vas anar a posar una queixa al servei d'atenció al client de la Renfe.
Sí, la Llum va fotre el camp esperitada. Cap a una illa deserta. Putes, drogues i en Keith Richards buscant cocos.
O sigui que ni sentits "catxondos" ni trascendentals ni res. Apa. I no em sap pas greu.
No fa gaire una persona respectable em va comentar que va obrir un blog d'aquests per estalviar-se els diners d'un psicòleg. Potser no és el motiu més sexy del món, però serveix com qualsevol altre. I tant content que se'l veia!
El meu motiu poc sexy? Doncs diguem que se'm posarà bé. Aquella sensació agradable que tens quan estàs Envaint Polònia.
I tots contents: Jo, ego, Llum i Keith Richards.
Benvinguts tots plegats.
L'home neix, creix una mica, es torna imbècil als 14 anys, creix una mica més, es fa un blog, l'abandona, en fa un altre, el torna a deixar i així de manera més o menys cíclica fins a la mort ( dolça i tranquil·la, esperem).
Doncs mira. N'obro un altre. Com un campió.
Mai he tingut gaire clar que totes aquestes coses que em venen d'importunar tota una sèrie de lectors - lloats tots ells - amb escrits diversos arribarà algun dia a tenir algun significat, un mínim sentit existencial. Una mena de coherència universal. Una aprovació còsmica.
Oh, la Llum! On és la Llum que dona sentit als meus actes!?
Home, doncs molt probablement la Llum que dona sentit als teus actes es va quedar sense esma per donar sentit a res quan se't va ocórrer passar-te tres dies seguits disfressat de tortuga ninja. O quan et vas intentar passar el Super Mario Bros jugant amb el comandament al revés. O quan et vas enamorar com un imbècil per primera vegada. O quan vas anar a posar una queixa al servei d'atenció al client de la Renfe.
Sí, la Llum va fotre el camp esperitada. Cap a una illa deserta. Putes, drogues i en Keith Richards buscant cocos.
O sigui que ni sentits "catxondos" ni trascendentals ni res. Apa. I no em sap pas greu.
No fa gaire una persona respectable em va comentar que va obrir un blog d'aquests per estalviar-se els diners d'un psicòleg. Potser no és el motiu més sexy del món, però serveix com qualsevol altre. I tant content que se'l veia!
El meu motiu poc sexy? Doncs diguem que se'm posarà bé. Aquella sensació agradable que tens quan estàs Envaint Polònia.
I tots contents: Jo, ego, Llum i Keith Richards.
Benvinguts tots plegats.
2 comentaris:
Oh! Seré el primer comentari! Sap greu, company...
Per cert, ets un malalt de collons: de debò vas posar una queixa a l'atenció al client de la RENFE? Collons, i jo que em pensava que eres el més "sencer" de tots... Tu ni psicòleg ni res, tu teràpia de xoc!!!
Tio, (re)bentornat!
només diré una cosa:
iuju!
Publica un comentari a l'entrada