Cansat de no sentir-me del tot integrat a la catosfera, el meu cercle d’amistats, família i Catalunya en general a causa del meu habitual “ni fu ni fa” quan em parlen de bascos i temes relacionats, he decidit fer un pas endavant. Deixar-me emportar per l’Euskoway of life.
Tot per ser acceptat a l’esglèsia del Catalanisme Adolescent.
Així va ser com em vaig deixar capturar per una de les habituals patxinaus espacials que naveguen pel firmament català els caps de setmana buscant gent per passar uns dies super guais a Donosti. La nau va arribar i un tal Aitor amb va deixar anar el seu penis de 40 metres, a mode de liana, perquè pugessim. Per tant, em vaig posar a la fila a esperar el meu torn, darrera la absoluta totalitat de les noies de poble i del Cau excursionista. Un cop a dalt, ens van rebre amb ingents quantitats de kalimotxo i on més o menys tothom va ser fornicat alegrement per nombroses tranques basques, per tal de matar el temps fins arribar a destí. Jo, cohibit encara, em vaig haver de conformar a l’euskonanisme amb una foto de la cantant de l’Oreja de Van Gogh.
Vam arribar a Donosti - descendint pel mateix penis pe qual vam pujar - i ens van allotjar en un hotel on servien exclusivament “chuletones” per esmorzar i on la cuina funcionava amb un reactor de fusió nuclear, mantingut per un gentil basc que l’anava ventant de tant en tant.
Espectacular.
Vaig decidir sortir al carrer a gaudir de la jornada. Va ser complicat sobretot pel tema d’esquivar les diferents orgies que espontàniament es formaven al carrer però, finalment, vaig aconseguir arribar a una preciosa taverna basca de tota la vida.
Un cop a dins, els hi va faltar temps per deixar-me clar que per ser català tenia el menjar gratis i van procedir a alimentar-me amb ingents racions d’exquisits menjars, amenitzant-ho tot plegat amb una agradable conversa. Al principi vaig insistir en què no era necessari, però vaig haver de cedir a la llegendària hospitalitat basca, consumint els “pintxos” mentre una alegre basca em menjava la polla.
Saciat en tants i tant diversos aspectes, no podia més que adonar-me de com d’estúpids eren els meus arguments contra l’euskoway of life. Mai més em tornaria a indignar quan m’expliquessin un acudit de bascos i catalans.
Vaig abandonar la taverna, després que tota la família dels propietaris em vinguessin a acomiadar a la porta. Va se una mica incòmode però, davant la seva insistència i una fel•lació extra, no em vaig poder negar a acceptar l’herència familiar. Que macos que són els bascos.
Totalment On Fire, em vaig disposar a gaudir del que quedava de jornada. Ja no pensava esquivar les orgies espontànies: m’hi pensava afegir.
Espectacular.
Jo què se. Potser vaig cardar 200 vegades, amb noies supersimpàtiques i supersenzilles, amb les que donava gust parlar. I super enrotllades, ja que no van tenir cap problema a que ho gravés tot en vídeo per tal de penjar-ho a internet i fer-me milionari. He hagut de comprar-me un disc dur de 2 Terabytes per poder-ho guardar tot. I una targeta de memòria nova al mòbil només per tenir espai per la ingent quantitat de números de telèfon nous que tinc.
Espectacular.
Així va ser com vaig experimentar per un dia l’autèntica essència basca. Però, desafortunadament, havia de tornar. O sigui que em vaig enfilar per la mateixa supercigala amb la qual vaig descendir al paradís per tornar. Un viatge de tornada trist.
Darrera meu deixava el meu antic jo, reticent a l’euskoway of life i, probablament, algun que un altre descendent sobre el qual mai hauria de respondre perquè els bascos són molts macos. Però, Catalunya m’esperava.
La pèrfida Catalunya. Només baixar de la patxinau em van venir a cobrar l’IRPF mentre un equip d’hoquei de Vic m’apallissava i em sodomitzava sense amor.
Pobre de mi. Que cec que he estat.
Tot per ser acceptat a l’esglèsia del Catalanisme Adolescent.
Així va ser com em vaig deixar capturar per una de les habituals patxinaus espacials que naveguen pel firmament català els caps de setmana buscant gent per passar uns dies super guais a Donosti. La nau va arribar i un tal Aitor amb va deixar anar el seu penis de 40 metres, a mode de liana, perquè pugessim. Per tant, em vaig posar a la fila a esperar el meu torn, darrera la absoluta totalitat de les noies de poble i del Cau excursionista. Un cop a dalt, ens van rebre amb ingents quantitats de kalimotxo i on més o menys tothom va ser fornicat alegrement per nombroses tranques basques, per tal de matar el temps fins arribar a destí. Jo, cohibit encara, em vaig haver de conformar a l’euskonanisme amb una foto de la cantant de l’Oreja de Van Gogh.
Vam arribar a Donosti - descendint pel mateix penis pe qual vam pujar - i ens van allotjar en un hotel on servien exclusivament “chuletones” per esmorzar i on la cuina funcionava amb un reactor de fusió nuclear, mantingut per un gentil basc que l’anava ventant de tant en tant.
Espectacular.
Vaig decidir sortir al carrer a gaudir de la jornada. Va ser complicat sobretot pel tema d’esquivar les diferents orgies que espontàniament es formaven al carrer però, finalment, vaig aconseguir arribar a una preciosa taverna basca de tota la vida.
Un cop a dins, els hi va faltar temps per deixar-me clar que per ser català tenia el menjar gratis i van procedir a alimentar-me amb ingents racions d’exquisits menjars, amenitzant-ho tot plegat amb una agradable conversa. Al principi vaig insistir en què no era necessari, però vaig haver de cedir a la llegendària hospitalitat basca, consumint els “pintxos” mentre una alegre basca em menjava la polla.
Saciat en tants i tant diversos aspectes, no podia més que adonar-me de com d’estúpids eren els meus arguments contra l’euskoway of life. Mai més em tornaria a indignar quan m’expliquessin un acudit de bascos i catalans.
Vaig abandonar la taverna, després que tota la família dels propietaris em vinguessin a acomiadar a la porta. Va se una mica incòmode però, davant la seva insistència i una fel•lació extra, no em vaig poder negar a acceptar l’herència familiar. Que macos que són els bascos.
Totalment On Fire, em vaig disposar a gaudir del que quedava de jornada. Ja no pensava esquivar les orgies espontànies: m’hi pensava afegir.
Espectacular.
Jo què se. Potser vaig cardar 200 vegades, amb noies supersimpàtiques i supersenzilles, amb les que donava gust parlar. I super enrotllades, ja que no van tenir cap problema a que ho gravés tot en vídeo per tal de penjar-ho a internet i fer-me milionari. He hagut de comprar-me un disc dur de 2 Terabytes per poder-ho guardar tot. I una targeta de memòria nova al mòbil només per tenir espai per la ingent quantitat de números de telèfon nous que tinc.
Espectacular.
Així va ser com vaig experimentar per un dia l’autèntica essència basca. Però, desafortunadament, havia de tornar. O sigui que em vaig enfilar per la mateixa supercigala amb la qual vaig descendir al paradís per tornar. Un viatge de tornada trist.
Darrera meu deixava el meu antic jo, reticent a l’euskoway of life i, probablament, algun que un altre descendent sobre el qual mai hauria de respondre perquè els bascos són molts macos. Però, Catalunya m’esperava.
La pèrfida Catalunya. Només baixar de la patxinau em van venir a cobrar l’IRPF mentre un equip d’hoquei de Vic m’apallissava i em sodomitzava sense amor.
Pobre de mi. Que cec que he estat.
3 comentaris:
Els bascos són molt exagerats, una cosa realment Espectacular, però que tenen alguna cosa que atrauen a la gent d'aquí, també t'ho diré.
Això és una autèntica bajanada!!! on s'és vist que un equip d'hoquei de Vic apallissi i sodomitzi SENSE amor ???!!!
A Vic no hi ha amor, segur que va ser sodomitzat rutinariament i amb poques ganes. Lufostyle.
Publica un comentari a l'entrada