9 de nov. 2009

Saquejadors (1)

Em trobava fent exactament el que se suposa que no hem de fer mai, el dia que vaig rebre el meu primer tret. Sol, en un lloc amb una sola sortida i on no hi havia res de vital importància per emportar-se. Però hi havia aquell aparador rebentat ple d’iPods. Molt Temptador i, en perspectiva, molt estúpid.

Heu d’entendre que en aquest món apocalíptic en el que m’ha tocat viure, tot i que la majoria dels esforços van encaminats a la supervivència, de tant en tant va bé prendre’s un luxe. És molt probable que hagueu llegit llibres o vist pel·lícules que tractaven d’imaginar com seria un futur on la civilització s’ensorra. Realment s’ha exagerat molt la qüestió.

Per començar, la percepció de la destrucció depèn molt del que tenies abans de la guerra. Ara menjar és complicat, la seguretat personal millorable i la higiene personal deixa molt que desitjar. Però no ens enganyem, aquestes són coses de les quals tres quartes parts de la població mundial no en podia disposar, a l’antigament anomenat tercer món, o sigui que molt probablement aquesta gent no hagi notat gaire la diferència, un cop els Cyborgs es van aixecar i ens van començar a exterminar. Per altra banda, als països on l’extermini realment significava un canvi en la qualitat de vida, més o menys tots ens hi hem anat acostumant. Uns intentant reconstruir la societat, altres creant societats noves al seu gust, molts pidolant i uns quants, entre els que m’incloc, saquejant. Però crec que no m’equivoco quan afirmo que ho portem tots amb força normalitat. Jo et vull robar, tu em dispares. És comprensible.

Suposo que els escriptors de ciència ficció que encara quedin vius estaran força contrariats però, t’ho miris com t’ho miris, la Fi dels Temps no ha resultat ser tan terrible com es preveia. Bé, sempre hi ha una petita fracció de la població (força molesta) que es passa les hores ploriquejant per la seva mala sort i fent odes a la tragèdia de la Humanitat. Afortunadament les bèsties salvatges semblen tenir preferència per aquests pesats i se’n n’encarreguen regularment, quan no els disparem nosaltres mateixos.

Dit tot això, espero que més o menys us hagi donat un context vàlid per entendre perquè algú, enmig del caos i la destrucció, volia un iPod. De 160 gigues, per a més informació.

Desafortunadament, l’única cosa que me’n vaig emportar va ser un tret a la cama. I Bé, la constatació que en general els saquejadors no estem gaire ben vistos en aquest món. Però com he dit abans, ho porto amb normalitat. És comprensible.

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Només 160 gigues? Això vol dir que per aquest futur tan engrescador deu quedar ja ben poquet. Iupi!

Magnífic text. Futur tristament realista.

tomàtec ha dit...

Sovint només m'interesso pel meu bloc; dic sovint per què mentre no trobo un bloc que arribi fins on m'agradaria arribar no faig altre cosa que rellegir-me a fi de corregir-ne les imperfeccions.

De sobte, emperò, et llegeixo i experimento la certesa de topar amb l'art poètica que cercava.

tomàtec ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ararat ha dit...

Xexu, sí, podria haver afegit uns quants gigues més per fer-ho més futurista. Gràcies per notar-ho.

Tomàtec, ui no, de poètic res. Jo només faig literatura de nivell de Premi Nobel (poca cosa últimament). Me n'alegro que t'hagi agradat.