A vegades, és molt necessària una classe d'història. Però abans, parlem-ne.
Entre totes les coses que conformen la pomposa bombolla del coneixement humà, sempre ha sigut una de les matèries que més m'ha agradat. En particular, història contemporània. És deguda aquesta predilecció a les matances i focs artificials diversos de l'últim segle? No n'estic segur del tot. Sigui com sigui, incomprés no seré pas ja que els tants per cents de genocides declarats a la blogosfera són certament elevats. You'll never walk alone?
Concretant, la Segona Guerra Mundial serveix per aprendre un munt de coses, algunes interessants, algunes no i algunes que com a molt et serveixen per guanyar un formatget al trivial. Però totes tenen en comú que no serveixen absolutament per res quan es tracta de lligar. Com podeu apreciar, es tracta d'un negoci rodó.
Però de veritat, hi ha coses interessants. Per exemple, pots saber que si sents la sirena udolant d'un Stucka alemany -uns avions - és probable que moris en breu. També que ni japonesos ni alemanys, contradient el mite, eren la pera llimonera de la tàctica militar i que les seves respectives campanyes per moments van ser poc menys que improvisades. O, la meva preferida, que quan el senyor Churchill va dir dels pilots de la RAF, en honor a les seves heroiques gestes, "que mai tants havien debut tant a tan pocs", els homenatjats van respondre que probablement es referia als comptes sense pagar que els soferts pilots acumulaven al bar.
Però, arribats a aquest punt, perquè és realment necessària a vegades una classe d'Història? Doncs per dos motius.
1) És important, en una conversa, saber en quin segle som. Al segle XXI, no el XX. De res.
2) Un simple cop d'ull als esdeveniments de segles passats certifiquen que, sense gaire discussió, som la generació més mimada de la història de la civilització. Per tant, quan algú escup pestes de la vida en general i la seva en particular, arrossegant al seu interlocutor cap a una espiral auto - compassiva sense fi, s'ha de recórrer a la història. A la Història de les tortures medievals.
Entre totes les coses que conformen la pomposa bombolla del coneixement humà, sempre ha sigut una de les matèries que més m'ha agradat. En particular, història contemporània. És deguda aquesta predilecció a les matances i focs artificials diversos de l'últim segle? No n'estic segur del tot. Sigui com sigui, incomprés no seré pas ja que els tants per cents de genocides declarats a la blogosfera són certament elevats. You'll never walk alone?
Concretant, la Segona Guerra Mundial serveix per aprendre un munt de coses, algunes interessants, algunes no i algunes que com a molt et serveixen per guanyar un formatget al trivial. Però totes tenen en comú que no serveixen absolutament per res quan es tracta de lligar. Com podeu apreciar, es tracta d'un negoci rodó.
Però de veritat, hi ha coses interessants. Per exemple, pots saber que si sents la sirena udolant d'un Stucka alemany -uns avions - és probable que moris en breu. També que ni japonesos ni alemanys, contradient el mite, eren la pera llimonera de la tàctica militar i que les seves respectives campanyes per moments van ser poc menys que improvisades. O, la meva preferida, que quan el senyor Churchill va dir dels pilots de la RAF, en honor a les seves heroiques gestes, "que mai tants havien debut tant a tan pocs", els homenatjats van respondre que probablement es referia als comptes sense pagar que els soferts pilots acumulaven al bar.
Però, arribats a aquest punt, perquè és realment necessària a vegades una classe d'Història? Doncs per dos motius.
1) És important, en una conversa, saber en quin segle som. Al segle XXI, no el XX. De res.
2) Un simple cop d'ull als esdeveniments de segles passats certifiquen que, sense gaire discussió, som la generació més mimada de la història de la civilització. Per tant, quan algú escup pestes de la vida en general i la seva en particular, arrossegant al seu interlocutor cap a una espiral auto - compassiva sense fi, s'ha de recórrer a la història. A la Història de les tortures medievals.
5 comentaris:
Un cop més, he d'aplaudir les teves sàvies paraules, però de part d'un auto-compassiu que no li agrada ser-ho, dir-te que això deu ser alguna cosa que duem impresa als gens, alguna duplicació o algun transposó malparit d'algun retrovirus encara més malparit que ens ha conferit la propietat humana de queixar-nos, que tots practiquem amb delit, però que no és altra cosa que una imposició genètica. Si Mendel aixeques el cap... jo li explicaria quatre de fresques.
XeXu, sí, ja li val a Mendel. Mira que seriem feliços pensant que tot és obra i gràcia del Senyor.
I bé, si algun dia caus en una espiral autocompassiva sense fi, compta amb mi per fer-te tornar al camí recte, que últimament he acumulat molt rodatge en aquest aspecte. I sense haver de cardar cap hostia ni res!
El mòn està ple de gent que sap valorar tot allò que té. Pobres!
i aquella meravellosa paraula, el blizkrieg, que sens dubte va servir d'inspiració als japonesos per a la creació del bukkake. O va ser a la inversa?
C.E.T.I.N.A, Totalment cert. I a sobre és ple de hippies.
Modgi, sí, blizkrieg és una paraual meravellosa. És la manera més fàcil de fer que un polonès es faci caqueta al cim
Publica un comentari a l'entrada